Ni llogateres, ni afectades per la hipoteca, ni okupes

La qüestió del subjecte revolucionari ha sigut una tendència en el si del moviment socialista que també apareix avui dia

Ni llogateres, ni afectades per la hipoteca, ni okupes

Ni llogateres, ni afectades per la hipoteca, ni okupes

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La qüestió del subjecte revolucionari ha sigut una tendència en el si del moviment socialista que també apareix avui dia

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les diferents tendències del socialisme rus van viure un fort debat a principis de segle XX, el qual girava al voltant d’identificar quin era el subjecte polític amb més capacitat per liderar un procés revolucionari per fer caure la monarquia dels Romanov. Per una banda, estava el Partit dels Socialistes Revolucionaris, que defensaven que una futura revolució l’havien de dirigir els pagesos, ja que eren majoria i conservaven unes tradicions comunals que els dotaven de les eines per a l’organització d’una futura societat sense classes. Per altra banda, el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, encapçalat per la fracció bolxevic, que deia que el subjecte revolucionari era la incipient classe obrera, que tot i ser minoria, encarnava el futur del desenvolupament capitalista a Rússia, i que per tant, es situava en la posició de poder controlar els mitjans de producció i acabar així amb l’estat i el capitalisme a l’imperi.

Aquells debats que omplien les converses als diferents cafès a l’exili europeu, que generaven àrdues discussions en congressos clandestins i s’esforçaven per elevar el nivell de discussió en profunds articles a diaris, s’han anat difuminant. Ara, el debat sobre la qüestió del subjecte genera més confusió que mai i es dona de la forma més identitària possible. Sigui pels que segueixen parlant nostàlgicament de la classe obrera com quelcom monolític i impertorbable, com els que entenen que l’expressió de qualsevol diferència esdevé la creació d’un subjecte separat que és condició necessària per a la llibertat individual.

En l’àmbit concret de la lluita per l’habitatge, que és el que conec amb més profunditat, tot i ser una lluita sectorial, s’han donat alguns fenòmens que ens poden ajudar a reflexionar i treure algunes conclusions més generals sobre la qüestió del subjecte. La tesi que volem confrontar és la que comença amb el moviment okupa, es desenvolupa amb la PAH Barcelona i finalment se solidifica amb el Sindicat de Llogateres de Barcelona. I és aquella que fica el centre de la qüestió en la forma en la qual hem accedit a la casa, en lloc de qüestionar el fet que no tinguem una casa on viure. D’acord amb aquest plantejament es van formant els diferents subjectes on cadascun defensa els seus interessos individuals i particulars, és a dir, les okupes, les afectades per la hipoteca i les llogateres, sense capacitat per a criticar l’element fonamental, la propietat privada.

Defensar aquestes categories com a subjecte és molt parcial, tant perquè et limita de forma impedint-te representar uns interessos més amplis, així com perquè només et permet buscar solucions molt particulars i conjunturals a problemàtiques de fons. No solucionarem el problema dels lloguers esperant que un dia hi hagi uns lloguers justos, ja que com els salaris, mai no ho seran. No solucionarem tampoc el problema de les hipoteques demanant la dació amb pagament, ja que el deute que s’ha contret és il·legítim i finalment, no solucionarem el problema de l’okupació descriminalitzant-la, ja que la propietat seguirà sent dels especuladors. És evident que ens semblen positius els avanços en termes legislatius que s’han donant durant el últims mesos en matèria d’habitatge, però hem de ser rigorosos a l’hora d’analitzar quin paper compleixen aquests canvis dins de la nostra proposta ideològica.

Foto: www.montecruzfo.org

Necessitem vertebrar un moviment per l’habitatge que entengui les contradiccions capitalistes de forma global i que no les plantegi de forma separada. Que prengui consciència del seu paper principal, que consisteix en no ser accessori de les institucions existents, sinó en ser un element més en la lluita per la disputa de la presa del poder al nostre país. Que assumeixi que no hi haurà desmercantilització de l’habitatge sense la presa del poder i que no hi haurà presa del poder sense desmercantilització de l’habitatge. Aquest conflicte enfocat des d’aquesta perspectiva ens situa en la lluita ideològica que planteja que el que ens uneix és no tenir casa, és a dir, ser desposseïdes. D’acord amb això, políticament el que ens obliga a actuar és no poder conservar-la i per tant, ens empeny a lluitar sense por a res.

Creiem que aquesta posició política hauria d’operar d’una forma més clara en el moviment per l’habitatge en el seu conjunt. Tot i que veiem que, de facto, ja succeeix localment en molts col·lectius, ja siguin algunes PAHs quan van decidir anomenar-se PAHCs, afegint una C de crisi o capitalisme, com poden ser la de Sabadell, Manresa i el Baix Montseny. Els Sindicat de Llogateres de l’Hospitalet i el Penedès que tenen una proposta més enllà de les llogateres i acaben tractant tot tipus de casos indistintament. O també els sindicats, xarxes i assemblees de Barcelona, el Maresme i València. Aquests col·lectius plantegen el conflicte des d’una perspectiva que situa el centre de gravetat en el fet que per la nostra situació econòmica ens volen fer fora de casa, independentment de com hi hem accedit. En lloc de plantejar uns interessos generals i iguals per a totes les okupes, afectades per la hipoteca i llogateres. Defensar aquesta última posició ens portaria a escenaris absurds on ens podríem acabar veient defensant a empresaris que no poden pagar el lloguer dels seus locals comercials, ja que també són llogateres. Defensant a gent que durant els 2000 es va dedicar a comprar diversos pisos, per a ficar-los en lloguer i especular, que ara s’ha arruïnat i el banc li reclama totes les cases, ja que també tenen un deute hipotecari. I finalment, defensant gent que el sindicat o PAH li ha okupat una casa un cop desnonada i, posteriorment, es dedica a rellogar habitacions a altres membres del sindicat o ho converteix en un narcopis. Tots aquest exemples tant descabellats no són inventats, sinó que han succeït en els últims anys.

Entrem a discutir sobre quin ha de ser el subjecte que lideri i tingui capacitat per a constituir-se en força dirigent, en conclusió, conquerir l’hegemonia.

Amb tot això el que volem dir és que no existeixen interessos compartits dins d’aquests pretesos subjectes, i que fins i tot són contraposats. Per tant, nosaltres defensem que les llogateres no són un subjecte vàlid, les afectades per la hipoteca no són un subjecte vàlid i les okupes no són un subjecte vàlid. Dit això, el subjecte en el que s’ha de basar la lluita en el moviment per l’habitatge són les desposseïdes —com a categoria analítica, farà falta veure quin és el concepte que utilitzem comunicativament— aquelles que independentment de com han accedit a casa seva no tenen els mitjans per a garantir-la. A més, són aquestes les que demostren ser l’element més dinàmic dins del moviment, aquella fracció de classe que té menys por a entrar en conflicte per allò que és seu. Una fracció de classe que augmenta a passos agegantats com a conseqüència de les crisis dels últims 10 anys i que per les seues condicions materials de vida, més ràpidament prenen consciència del seu paper en la construcció d’un projecte revolucionari.

A més, aquesta qüestió ens porta a una altra encara més fonamental. La voluntat de superació de la fragmentació dels subjectes en la societat contemporània que demostra la maduresa de les lluites. Així com l’articulació de voluntats generals que representin a interessos més amplis que el que contenen ells mateixos. Amb això entrem a discutir sobre quin ha de ser el subjecte que lideri i tingui capacitat per a constituir-se en força dirigent, en conclusió, conquerir l’hegemonia.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

I aquest debat estaria mal plantejat si des del moviment per l’habitatge penséssim que el podem resoldre soles, si no que creiem que és una qüestió fonamental que s’ha de resoldre des d’una perspectiva més àmplia. És a dir, hem de pensar l’habitatge des de d’una proposta política global i no una proposta política global des de l’habitatge. I per tant, és imprescindible que com més prompte possible i des d’una perspectiva ideològica global es doni el debat sobre quina fracció de classe pot esdevenir dirigent en relació a la qüestió del treball assalariat, ja que és el moll de l’os, l’element que sosté els fonaments del sistema capitalista. És essencial fer la tasca d’identificar dins de tota la classe treballadora, que anunciada de forma abstracta no aporta claredat a l’assumpte que volem resoldre, quin és l’element més dinàmic? Quina és la fracció de classe on es produeixen les màximes contradiccions capitalistes que l’empenyen a lluitar? Que no deixa de ser la mateixa pregunta que plantejàvem en la lluita per l’habitatge.

És a dir, oblidar el romanticisme de les lluites a les grans fàbriques que tot i ser espectaculars pel gran nombre de treballadors que hi participen i els records que ens porten, són un fenomen en clar retrocés. Identificar els sectors que tot i tenir índexs de sindicalització baixos representen la fracció de classe que viu en les màximes contradiccions. Que es veu empesa a lluitar no per una qüestió ètica o de desafecció amb el sistema capitalista, sinó perquè no pot sostenir la seva pròpia vida i la de la seva gent. Això significa desplaçar l’epicentre de l’atenció de les fàbriques, les escoles, instituts, universitats i l’administració pública a la logística, l’hostaleria i els temporers, entre d’altres. I desplaçar-lo no vol dir obviar les altres lluites, sinó que aquestes siguin subalternes a les dels sectors més desposseïts.

I perquè és important que siguin les desposseïdes que liderin el conflicte? Doncs perquè quan aquests es doten d’una aposta política sòlida, una aposta política que té voluntat d’adquirir consciència pròpia, d’adquirir independència com a classe i crear una nova societat, són les més valentes i més predisposades a entrar en conflicte. Perquè senten que no tenen res a perdre, perquè senten que no li deuen res a aquest món que només les repugna. I no és casualitat que aquesta fracció de classe ara mateix és profundament diversa i està representada principalment per les dones, per les migrades i per les joves. Aquesta tesi general ens obliga a replantejar-nos el model sindical, sigui laboral o d’habitatge. Però en aquest cas en centrarem en el d’habitatge que és en el que participem.

Si volem fomentar un sindicalisme d’habitatge combatiu hem d’acceptar que en aquest moment no tots els hipotecats, okupes o llogaters són sindicaliltzables

Durant els últims anys, per iniciativa de les companyes del Sindicat de Llogateres de Barcelona ens hem estat trencant el cap en com incloure en els nostres sindicats i donar-los-hi un excés de protagonisme a un perfil de llogateres molt concret. Aquelles que veien com se’ls hi apujava el preu de lloguer però que tenien la capacitat per afrontar la pujada a contracor i aquelles que si no podien afrontar la pujada se’n podien anar al barri del costat, o a la ciutat del costat a pagar el mateix. I no dubtem que això és una profunda injustícia, però aquí no estem per denunciar injustícies, sinó per organitzar-nos davant d’elles. Hem vist que aquest perfil concret sent la indignació i vol demostrar que no està d’acord, però no entén el sindicalisme com una eina útil o prioritària i per tant no s’hi implica. El que li podem oferir, com a sindicats, que és resoldre el seu problema per mitjà del conflicte sindical i no com a una gestoria, no els és desitjable. I això no és un problema, sinó que el problema és que aquesta fracció de classe s’ha erigit com a representant del conflicte per l’habitatge al nostre país  respecte les altres, i això fa que adquireixi un protagonisme i una visibilitat en el conflicte que és conseqüència d’un error fonamental. Les companyes van fer una anàlisi quantitativa que va prioritzar que les llogateres com a subjecte eren majoria en abstracte, deixant tota l’anàlisi qualitativa de banda, és a dir, la potència revolucionària que podien desplegar. Evidentment que hem d’integrar a aquesta fracció de classe per a fer una lluita política i ideològica contra els rendistes, però ha d’estar integrada de forma subalterna a aquelles que sí que es veuen en el carreró sense sortida de la lluita.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Si volem fomentar un sindicalisme d’habitatge combatiu, un sindicalisme que estigui adscrit dins d’una proposta política que fiqui al centre la presa del poder al nostre país hem d’acceptar que en aquest moment no tots els hipotecats, okupes o llogaters són sindicaliltzables, i si ho son serà de forma subalterna a una altra fracció de classe amb més capacitat de combatre. Tot i això, la fracció sindicalitzable que pot liderar el conflicte no és una majoria, però probablement a conseqüència de la crisi que vindrà aquesta escletxa s’anirà eixamplant, agregant més forces a l’exèrcit de desposseïdes que estem formant.

Un exèrcit de desposseïdes que a poc a poc es va forjant, que en un primer moment l’únic que el conforma és la pertinença a la classe en si i només és conscient del que és de forma negativa, és a dir, només és conscient del que és per tot allò que li fa falta. Però que a poc a poc va agafant consciència i es comença a afirmar de forma positiva, és a dir, pels objectius que busca, i aquests no són tornar a les seves condicions de benestar anteriors. Sinó la transformació total de la societat, la lluita per la llibertat, per mitjà d’un combat sense treva contra empresaris, fons voltors, jutges i policies. I aquest combat, per descarnat que sembli, és l’únic camí. Perquè tal com deien uns companys italians: «Per car que sigui el preu a pagar, no ho serà mai tant com el que la humanitat ja ha pagat al llarg de segles d’esclavitud i abús».

Foto de portada: Pxfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat d'Habitatge del Raval i de l'organització Endavant

Comentaris

Ni llogateres, ni afectades per la hipoteca, ni okupes

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.