La invenció d’una epidèmia (II) Aclariments

Tercer i darrer article del debat generat per Giorgio Agamben, on respon les crítiques generades

La invenció d’una epidèmia (II) Aclariments

La invenció d’una epidèmia (II) Aclariments

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Tercer i darrer article del debat generat per Giorgio Agamben, on respon les crítiques generades
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La por és una mala consellera, però fa aparèixer coses que fins llavors es fingia que no es veien. La primera cosa que l’onada de pànic que ha paralitzat el país mostra amb evidència és que la nostra societat ja no creu més en res, sinó en la nua vida[i]. És evident que els italians estan disposats a sacrificar pràcticament tot, les condicions normals de vida, les relacions socials, el treball, fins i tot les amistats, els afectes i les conviccions religioses i polítiques pel perill d’emmalaltir. La nua vida – i la por a perdre-la – no és una cosa que uneixi als homes, sinó que els cega i separa. Els altres éssers humans, com en la plaga de la novel·la d’Alessandro Manzoni[ii], ara només son vistos com possibles transmissors de la plaga que cal evitar a tota costa i a qui cal mantenir a distància, almenys d’un metre. Els morts, els nostres morts, no tenen dret a un funeral i no està clar què succeirà amb els cadàvers de les persones que ens hem estimat. Els nostres pròxims han estat cancel·lats i és curiós com l’Església guarda silenci en aquest afer.  Què serà de les relacions humanes en un país que s’ha habituat a viure així sense saber per quant de temps? I què serà d’una societat que no té altre valor que la supervivència?

Allò que preocupa no és tan el present o no només el present, sinó el després.

L’altre cosa, no menys inquietant que la primera, que l’epidèmia fa aparèixer amb claredat és que l’estat d’excepció al qual els governants ens han habituat de tant de temps, ha esdevingut veritablement la condició normal. Han existit en el passat epidèmies més greus, però ningú havia pensat mai a declarar un estat d’emergència com l’actual, que ens impedeix fins i tot de moure. Els homes són habituats a viure en condicions de crisi perennes i d’emergència perennes que semblen no adonar-se que les seves vides han estat reduïdes a una condició merament biològica i que ha perdut tota dimensió social i política, sinó també humana i afectiva. Una societat que viu en un perenne estat d’emergència no pot ser una societat lliure. Nosaltres, de fet, vivim en una societat que ha sacrificat a les anomenades «raons de seguretat» i per això s’ha condemnat a viure en un perenne estat de por i d’inseguretat.

No ens sorprèn que pel virus es parli de guerra. Les mesures d’emergència ens obliguen a viure en una condició de toc de queda. Però una guerra contra un enemic invisible que pot anidar a dins de cada persona és la més absurda de les guerres. És, en realitat, una guerra civil. L’enemic no està fora, sinó que està dins de nosaltres.

Allò que preocupa no és tan el present o no només el present, sinó el després. Així com les guerres ens han deixat en herència a la pau una sèrie de tecnologies nefastes, del filferro espinat fins a les centrals nuclears, és molt probable que es busqui continuar després de l’emergència sanitària els experiments que els governs no havien estat capaços de realitzar amb anterioritat. Que es tanquin les universitats i les escoles i es facin les classes només on-line, que parem d’una vegada per totes de reunir-nos i de parlar per qüestions polítiques i culturals i que els canviem només per missatges digitals, que allà on sigui possible les màquines substitueixin tot contacte -tot contagi- entre els éssers humans.


[i] Nua vida és un concepte fonamental de l’obra d’Agamben que desenvolupa en el seu important treball en cinc volums Homo Sacer al voltant del poder sobirà. D’acord amb Agamben, la relació política central que ha marcat la historia d’Occident és la distinció entre la Nua Vida (zoé) y l’existència política (bíos). És a dir, la distinció entre l’existència natural d’un èsser i l’existència legal d’una persona.  

[ii] Història de la Columna Infame.

Article publicat originalment el 17 de març de 2020 a Quodlibet
Traducció d’Ignasi Bernat
Foto de portada: Pxfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Filòsof especialitzat en teoria política, literatura i llenguatge.

Comentaris

La invenció d’una epidèmia (II) Aclariments

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.