La institucionalització dels partits polítics i el seu (in)evitable procés d’oligarquització

Els partits polítics han esdevingut l’únic interlocutor vàlid de les democràcies representatives, i en conseqüència en el temps han patit un procés d’institucionalització en que s’han convertit, inevitablement, en part del sistema. És justament aquest procés d’institucionalització, i la voluntat explícita dels partits de supervivència, que expliquen l’existència dels problemes de representació i la manca de discursos disruptius amb l’estatus quo dins les institucions.

La institucionalització dels partits polítics i el seu (in)evitable procés d’oligarquització

Els partits polítics han esdevingut l’únic interlocutor vàlid de les democràcies representatives, i en conseqüència en el temps han patit un procés d’institucionalització en que s’han convertit, inevitablement, en part del sistema. És justament aquest procés d’institucionalització, i la voluntat explícita dels partits de supervivència, que expliquen l’existència dels problemes de representació i la manca de discursos disruptius amb l’estatus quo dins les institucions.

Després de l’establiment de l’estat nació i el progressiu augment de persones en els estats contemporanis, la democràcia representativa va esdevenir la solució per a poder implementar la democràcia als grans estats. Així doncs, la representació es va convertir en característica essencial de la política contemporània. De fet, com argumentava Hanna Pitkin, el concepte de representació és un concepte multi-dimensional en el que per ser democràticament representat, els càrrecs electes  han d’estar autoritzats per parlar i actuar en veu i voluntat de la ciutadania. A més, l’autora parla de la necessitat de l’existència d’una representació equitativa de la diversitat social, com també l’existència d’una capacitat de rendició de comptes davant la ciutadania per poder avaluar si els seus representants actuen en concordança als seus interessos i preocupacions.  

Tot i això, Hanna Arendt ja va subratllar com aquesta democràcia representativa, després d’un procés d’institucionalització, va patir un procés d’oligarquització en el que els teòrics representants ja no actuaven com a agents de la ciutadania sinó en defensa dels seus interessos. En definitiva, l’autora apuntava com els polítics defensaven els interessos dels partits polítics que representaven. Així doncs, tal i com argumentava en un article anterior, la condició dels partits polítics com a únic interlocutor vàlid en la política institucional, juntament amb el seu procés d’institucionalització, supedita l’acció política als interessos d’aquestes organitzacions polítiques.  

El curiós del cas és que si ens fixem en la irrupció dels nous partits que han aparegut els últims anys en la política catalana, o inclús espanyola, la justificació de la seva irrupció és la falta de representació per part dels partits polítics existents. Les diferents formacions sempre han fet referència al distanciament entre els partits polítics i la ciutadania, utilitzant diferent argot i argumentacions, però al final sempre fent referència al problema de base: la representació democràtica. A més, aquesta problemàtica sempre va lligada a la necessitat latent d’aplicar noves forma d’acció política. Però, tot i la irrupció de nous partits a l’esfera política catalana, inclús partits amb una alta voluntat de canvi disruptiu, el trencament de les lògiques partidistes i/o institucionals no ha existit.

Però com s’explica aquest procés? Si teòricament els partits polítics, i més si tenen un caràcter revolucionari, neixen amb l’objectiu de trencar les lògiques polítiques imperants i per a la millora de la representació dels interessos i preocupacions de la societat en les institucions.  Doncs bé, autors clàssics com Angelo Panebianco o Robert Michels, justifiquen l’existència d’aquest procés d’oligarquització de formes diverses.  Per una banda, Robert Michels, parla de la llei de ferro de les organitzacions, en el que determina que tota organització de forma inevitable, i sigui de la ideologia que sigui, esdevé oligàrquica. Michels explicava, com degut a la mida dels partits la capacitat d’acció directe dels afiliats disminuïa, i això, creava una necessitat d’una burocratització de l’organització i una dependència de la massa cap a l’elit que dirigís el partit.  En resum, davant la necessària elecció de tota organització política entre la democràcia interna i l’eficiència, Michels argumentava com inevitablement l’elit de l’organització acaba disminuint el control dels afiliats, i augmenta el poder del líder. Evocant així a tota organització al control de les elits polítiques, i per tant, impossibilitar el trencament de les lògiques polítiques i institucionals.

Per altra banda, el politòleg italià Angelo Panebianco, argumentava que l’oligarquització dels partits no s’explicava per la naturalesa oligàrquica de qualsevol organització, sinó que aquest procés venia determinat per un factor exogen dels partits polítics: el sistema polític. Com en un tauler on es col·loquen les peces d’escacs, el partits polítics actuen dins d’un sistema institucional, amb unes normes, uns tempos i unes lògiques. Per tant, qualsevol partit polític un cop s’institucionalitza, pateixen una sèrie de canvis per tal d’adequar la seva lògica interna al que aquell tauler els demana. En altres paraules, el tauler de joc té unes normes i els jugadors les han d’acatar, i això, segons Panebianco, té un efecte sobre la lògica interna del partit. En resum, els partits polítics quan entren a formar part del sistema polític de forma sostinguda esdevenen part de la institució i generen l’objectiu de persistir en aquell sistema.

Per quin motiu? Doncs com argumentava Panebianco, i analitzant la mateixa problemàtica que Michels, perquè entrar en lògica parlamentaria posa en un atzucac a l’organització política. Els partits han de decidir entre l’eficiència i la seva democràcia interna. Per exemple, sabem que el Parlament de Catalunya planifica les sessions legislatives de forma periòdica, per tant l’executiva del partit haurà de prendre un seguit de decisions, que si bé intentaran alinear-se amb allò aprovat en Assamblea general del partit, acabaran limitant la participació dels membres en el si de l’organització. I és que, com argumenta Panebianco, una major institucionalització allunya de l’acció directe a l’afiliat, i converteix la seva participació en referendar les decisions preses per part de l’executiva del partit.  En altres paraules, a diferència de Michels, aquest distanciament entre afiliat i elit no ve determinada de forma natural per la simple existència d’una jerarquia, sinó que ve influenciada i marcada pel sistema en el que es troba l’organització.

A més però, aquest procés d’institucionalització també produeix altres efectes destacats que expliquen l’oligarquització de les formacions polítiques. En aquest sentit, un altre aspecte a analitzar és la creació de l’objectiu intern del manteniment del partit. Si ve en el mencionat article anterior, explicàvem com la necessitat de seguir en el poder per a subsistir determinava la relació d’interessos entre polítics i partits, aquesta lògica determina també canvis en el si de l’organització. Com bé destaca la literatura, el procés d’institucionalització explica un canvi en el si de l’organització, i és que, aquella actor que neix com a mitjà per aconseguir la representació dels interessos dels seus afiliats, passa a ser un fi en si mateix. És a dir, amb el procés d’institucionalització apareix un nou objectiu: la supervivència del partit polític.

Els partits polítics compten amb una organització extra-parlamentaria la qual depèn del finançament de l’organització. Així doncs, aquesta necessitat estructural, determina una necessitat que repercuteix en l’acció política, i és que, la dependència dels ingressos institucionals determina en gran part la moderació de posicions disruptives en el si dels partits. D’aquesta manera, l’acció política es veurà determinada per aquest objectiu intern que és la supervivència de l’organització.

En altres paraules, veiem com la possibilitat de canvi real dins la política institucional és escassa degut a la oligarquització dels partit. I és que si combinem les dues repercussions de la institucionalització del partit – aparició d’un objectiu intern i el distanciament entre l’afiliat i la direcció del partit– veiem com l’existència de lògiques disruptives dels partits queda relegada al discurs i s’allunya del canvi real. Ja que, portar-les fins al final representa arriscar-se a quedar fora de l’arc parlamentari, i per tant, fer perillar allò que garanteix i possibilita l’existència del partit polític i la carrera política dels seus integrants.

En resum, ens trobem davant d’una situació d’oligarquització estructural en la que s’impossibilita la representació democràtica i revolucionaria. La combinació de les característiques de la política institucional, la monopolització dels partits i la professionalització de la política, generen que siguin necessàries en la política contemporània noves formes d’acció política per a no caure en aquest procés de distanciament entre la ciutadania i els seus representants. Necessitem no naturalitzar l’elecció de l’eficiència de forma sistemàtica en el si de les organitzacions. Urgeix un canvi de paradigma en el que la relació polític-ciutadà torni a posar la societat com a motor del canvi social. Perquè si no és així, el canvi mai farà trontollar l’estatus quo. Seguirem amb la ja coneguda circulació de les elits.  

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de Polititza't, plataforma educativa per apropar la política als joves.

Comentaris

La institucionalització dels partits polítics i el seu (in)evitable procés d’oligarquització

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.