La CUP, a la terra de la CUP

La CUP ha seguit fent política des de la seva terra. El preacord amb ERC ha aconseguit posar el focus en les polítiques que permetrien eixamplar l'independentisme.

La CUP, a la terra de la CUP

La CUP, a la terra de la CUP

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La CUP ha seguit fent política des de la seva terra. El preacord amb ERC ha aconseguit posar el focus en les polítiques que permetrien eixamplar l'independentisme.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La CUP, a diferència de la gran majoria de partits polítics tradicionals, és una organització política assembleària, és a dir que pren les seves decisions polítiques fonamentals —estratègia, tàctica, formes organitzatives, etcètera— en la seva Assemblea Nacional, com a mínim anual, on hi pot participar tota la militància. El Consell Nacional és l’òrgan decisori entre assemblees nacionals i hi participen representants de les assemblees territorials i del Secretariat Nacional, que és un òrgan encarregat de gestionar el dia a dia però sense atribucions polítiques. Hi ha altres organismes que també funcionen amb caràcter assembleari. Per exemple, el Grup Parlamentari on participen els parlamentaris, les assemblees territorials i les organitzacions que donen suport a la candidatura; així, en aquest moment la CUP, un Nou Cicle per Guanyar (CUP-NCG), que és la candidatura que es va presentar a les darreres eleccions està formada per la CUP i Guanyem Catalunya i té el suport i participació de nou organitzacions més.

Tot plegat no és fàcil d’entendre pels partits polítics tradicionals que funcionen segons una altra lògica, una dinàmica diferent i una organització no assembleària. I això fa que moltes vegades aquests partits polítics tradicionals i massa «analistes» polítics vagin perduts davant dels processos de presa de decisions de la CUP. Si es vol entendre la CUP i les seves decisions s’ha de començar per situar-se en la seva lògica i la seva dinàmica (el seu assemblearisme). En definitiva, situar-se en terra de la CUP.

Anem ara a l’acord (de mínims com han insistit i insistit els parlamentaris de la CUP-NCG) amb ERC. Crec que podem estar d’acord que té dues parts clarament delimitades: «Una legislatura en dues fases: d’acumulació de forces i confrontació democràtica» i «Compromisos i acords programàtics». Però abans crec que és important que ens fixem en un paràgraf de la introducció: «ERC i la CUP-NCG també acorden treballar en els pròxims temps perquè aquest acord global pugui … avançar cap a … uns acords en (1) la constitució del Parlament i la investidura del futur President de la Generalitat; (2) l’estabilitat parlamentària; (3) la participació en el Govern de la CUP, tot en funció del nivell d’acord i entesa i la concreció de l’agenda política del Parlament i el Govern». És a dir, la CUP-NCG es compromet (ERC també) a avançar en acords per: constituir la Mesa del Parlament (cosa ja feta i amb la participació de la CUP-NCG a la Mesa), investir el futur President de la Generalitat, l’estabilitat parlamentària i, fins i tot una possible participació en el Govern. Trobo francament divertides, i una mica patètiques, les cabrioles que estan fent alguns partits i «analistes» polítics per criticar aquests acords, quan sempre, fins ara, havien estat criticant a la CUP per la seva falta de compromís i per les dificultats que hi havia per arribar a acords amb ells. Doncs aquí ho tenen: acords i compromisos.

La primera part, abans esmentada, de l’acord comença dient: «S’acorda plantejar una legislatura d’acumulació de forces, de preparació, de conquesta de drets, d’empoderament democràtic i social i confrontació democràtica, … amb l’objectiu de culminar la legislatura havent concretat els compromisos adquirits en aquest Acord així com … avançar decididament i ferma en el pla de rescat social, el nou model de país, l’autodeterminació, l’amnistia i l’alliberament nacional». Més encara, «es comprometen a què la mesa del Parlament garantirà els drets materials, civils i polítics. … (i) es comprometen a garantir aquests drets malgrat les conseqüències que puguin suposar». A més que «es comprometen a reformar el reglament del Parlament per tal de garantir la sobirania d’aquest, la plena consecució i el blindatge dels drets materials, civils i polítics, fer efectiva la igualtat així com ser un mur contra el feixisme». I «es comparteix que han de poder desplegar-se propostes de defensa i blindatge de drets socials i confrontació amb l’estat per aconseguir-ho, en àmbits amb un suport social ampli, amb un moviment popular existent i amb possibilitats d’implementació i materialització». Tal com està redactat no veig, francament, en què no pot estar d’acord un independentista (persona o partit).

terra
Foto: Flickr – Jordi Salvia

I arribem als dos punts més conflictius (dels que tornaré a parlar una mica en les meves conclusions): la Taula de diàleg i el paper del Consell de la República. Pel que fa a la primera, la CUP parteix de la seva posició tradicional: «des de la crítica i l’escepticisme» i «mantindrà una posició d’oposició clara al PSOE i al govern de Madrid», i en l’acord i consta clarament que «les dues parts (ERC i CUP-NCG) es reafirmen que l’agenda de la Mesa de resolució del conflicte polític només pot consistir en l’autodeterminació i l’amnistia». Tot això és terra tradicional de la CUP. Però és cert que, en el marc de la negociació (i com sol passar en totes les negociacions), fa una concessió parcial, que evidentment es pot discutir si és o no adequada o excessiva, quan «es compromet a donar un cert marge de temps (dos anys) a la Taula de Negociació existent (en la que no creu) i no basarà el seu suport o oposició al govern català en funció de l’existència de la taula», però «només en el cas … que s’assolís el compromís de totes les parts d’afrontar la solució del conflicte mitjançant el dret a l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP-NCG es plantejaria formar-ne part». I en l’acord es preveu que poden passar dues coses: primera, que la taula «dóna fruits i s’obren a negociar una solució política i democràtica basada en l’autodeterminació i l’amnistia. Caldrà veure en què es concreta i com s’afronta». Segona, «que la Taula de Negociació no aconsegueix la resolució política (…)[l]a CUP i ERC ens comprometem a generar les condicions i els acords necessaris perquè puguem plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada derivada dels principis de consens estratègic i d’acumulació de forces socials i polítiques suficients per fer-lo efectiu, prioritzant la via del referèndum d’autodeterminació».

Pel que fa al paper del Consell de la República «ERC i la CUP es comprometen a generar una taula de direcció estratègica independentment del resultat de les negociacions de la investidura i la governabilitat. En aquesta taula hi haurien de participar els partits i les entitats independentistes i ha de servir per traçar les línies estratègiques, preparar les condicions pel nou embat democràtic amb l’Estat. En aquesta taula s’haurà d’acordar com s’estableix la coordinació entre tots els espais existents, com el Consell per la República o l’Assemblea de Càrrecs Electes i s’hauran d’establir els grups de treball necessaris. Aquesta taula s’ha de convocar com més aviat millor». No hi ha dubte que es un redactat volgudament (crec) ambigu i poc precís degut probablement a les diferències que hi ha sobre aquest tema tant entre ERC i la CUP, com també amb Junts. Unes diferències i malentesos que, crec sincerament, són responsabilitat de tots els partits independentistes i, potser també, de les entitats independentistes.

Després d’aquesta anàlisi, no crec que es pugui dir que la CUP ha entrat en un «neoautonomisme», com algú l’ha qualificat, ja que en la immensa majoria de temes s’ha mantingut clarament en el que ha estat tradicionalment i en el que continua essent la terra de la CUP.

Pel que fa a la segona part de l’acord, «Compromisos i acords programàtics», cal partir de la base que es tracta d’una negociació i, com tothom sap, en una negociació sempre has de renunciar, totalment o parcial, a alguna cosa que voldries. L’important és que el que aconsegueixes superi clarament, diàfanament, al que has hagut de renunciar. De fet, aconseguir d’un partit (ERC), que en les dues darreres legislatures ha practicat unes polítiques econòmiques i socials situades entre el social liberalisme i el neoliberalisme tot un reguitzell de coses com les que s’esmenten a continuació, té el seu mèrit i és, en gran part, terra de la CUP: la implantació d’un pla pilot per la Renda Bàsica Universal (RBU); el desplegament d’un Pla de rescat social, garantia de drets i cohesió social (que afecta l’educació, la formació professional, el sector cultural, la pobresa, també l’energètica, els immigrants i refugiats, etcètera); polítiques a curt i mitjà termini sobre els drets a l’habitatge, canvis en les polítiques de desnonaments i sobre les persones sense llar; millores substancials en el sector de la salut; un pla d’estabilització dels treballadors públics i una proposta d’estatut del treball català; impuls als sectors estratègics públics (banca pública, energètica pública, remunicipalització de serveis públics com l’aigua); foment de l’ocupació, la indústria i el cooperativisme; transició ecològica; canvis en la governança del fons europeus Next Generation; millores al finançament d’escoles bressol, serveis socials i el pla d’obres i serveis dels municipis; suspensió de les pilotes de FOAM i altres canvis substancials en l’ordre públic. Alguns s’han afanyat a dir que moltes d’aquestes actuacions se les carregarà el Tribunal Constitucional a demanda del govern espanyol o d’algun dels partits monàrquics. Potser sí, està per veure, però en tot cas es tracta d’insistir i insistir perquè cada vegada més gent s’adoni que si no poden fer aquestes coses que permetrien que la majoria de la gent pogués viure millor és perquè estem dintre de l’estat espanyol i que si fóssim independents això ho podríem fer. Sí, eixamplar la base sempre és interessant i convenient.

D’altres han titllat totes aquestes mesures de «socialdemòcrates» o «reformistes». En aquest sentit, val la pena recordar el que deia Rosa Luxemburg (Reforma o Revolució): «És possible que la socialdemocràcia s’oposi a les reformes? Podem contraposar la revolució social, la transformació de l’ordre imperant, el nostre objectiu final, a la reforma social? De cap manera. La lluita quotidiana per les reformes, per la millora de la situació dels obrers en el marc de l’ordre social imperant i amb institucions democràtiques ofereix a la socialdemocràcia l’únic mitjà de participar en la lluita de la classe obrera i d’intentar aconseguir el seu objectiu final: la conquesta del poder polític i la supressió del treball assalariat. Entre la reforma social i la revolució existeix, per a la socialdemocràcia, un vincle indissoluble. La lluita per les reformes és el mitjà; la revolució social, l’objectiu final». I potser el moment històric que vivim no ens permet pensar en la revolució com un esdeveniment apocalíptic o dramàtic sinó com un procés continu i progressiu.

I tornem a recordar amb qui negociava la CUP. Amb ERC, un partit en el qual alguns dels seus militants històrics destacats (Picar Pedra, per Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina) han dit, molt recentment, que «el component majoritari del projecte per la República, que és pluralista, defensor del sufragi universal, meritocràtic i sobiranista» ha de ser el «corrent socioliberal radicalment democràtic», i que al parlar del seu model de partit ens diuen que «no cal inventar res, només cal emmirallar-se, per exemple, en el funcionament del Partit Demòcrata dels EUA». Una posició que, en el camp del model econòmic i social per la República, no és massa diferent de la que proposaven, ja fa més temps, Enric Marín i Joan-Manuel Tresserras en el llibre «Obertura republicana» (del que vaig fer una llarga crítica en dos articles a Catarsi i que, per cert, no ha merescut, curiosament (o no), cap resposta, si en canvi l’agraïment via xarxes socials d’un dels autors), i que jo em permetia resumir dient: «Així doncs, el model social i econòmic que ens proposen els autors es basa en: la globalització, el mercat, la competitivitat econòmica, la societat de l’aprenentatge i un nou contracte social entre les classes socials. Uns conceptes que utilitza a bastament el capitalisme neoliberal, tot i que els autors en proposen una reforma de la seva gestió i del seu funcionament. Es mouen, doncs, en el marc de la reforma de l’estatus quo capitalista, com si aquesta fos possible per a solucionar la vida (i la seva reproducció) de la majoria de la gent».

Foto: Flickr – Simón Vázquez

I vaig acabant amb unes consideracions, com totes les anteriors de responsabilitat exclusivament meva. Primera, no crec que l’1-O i el 3-O de 2017 fossin cap derrota (com alguns han semblat apuntar), tot i que alguns dirigents independentistes, dies abans, pensaven que ja seria un èxit si es mobilitzava 1 milió de persones o quan demanaven a la gent que es limitessin a fer cues pacífiques davant dels col·legis electorals. Al contrari, crec que varen ser una gran victòria del moviment popular (de la gent) sobre l’estat espanyol i els seus aparells estatals que, en aquell moment estaven mig estabornits perquè el referèndum s’havia celebrat malgrat les dificultats repressives importants, com sabem, i pel desprestigi internacional que va suposar una repressió tan dura i desproporcionada. Crec que la derrota es va produir entre el 4 i el 10 de setembre quan, com que pel que sembla no estaven suficientment preparats ni el reconeixement per part d’altres estats, ni el control del territori, ni la fidelitat d’un cos de policia que, com a mínim, semblava dubtós o dividit, no es va declarar la independència (excepte el coitus interruptus del dia 10). Tampoc es varen convocar eleccions al Parlament de Catalunya, tot aprofitant l’empenta del 1 i 3-O per intentar aconseguir una clara victòria independentista. Evidentment, no sabem (ni sabrem ja mai) quina hauria estat la reacció de l’estat espanyol davant de la convocatòria d’eleccions, tenint en compte que passa més d’un mes i mig entre que es convoquen i es fan, ni tampoc quins haguessin estat els resultats. En tot cas, i tenint en compte com ha actuat l’estat espanyol puc estar totalment equivocat (tampoc ho sabrem mai), crec que amb unes eleccions convocades potser els hi hauria resultat més difícil aplicar el 155.

Segona, com que crec que l’anomenada Taula de diàleg no té cap futur, especialment si la part catalana, com diu l’acord, vol parlar d’amnistia i autodeterminació, també penso que serà impossible arribar a un acord amb l’estat espanyol per fer un referèndum d’autodeterminació vinculant i pactat. I evidentment, tornar a repetir un referèndum en les condicions de l’1-O, a més que seria molt difícil o impossible, no acabo de veure quin sentit pot tenir. Per tant, l’única possibilitat de fer un referèndum com cal és que la comunitat internacional «obligui» l’estat espanyol a fer-lo. I si es volgués fer una declaració unilateral d’independència aquest suport internacional, entre altres coses, seria totalment imprescindible. D’aquí la importància essencial que té i tindrà l’àmbit internacional pel futur d’una possible independència de Catalunya (cosa que no vol dir que s’hagin d’oblidar altres àmbits que també tindran importància). Per això serà fonamental la figura del nou Conseller d’Afers Exteriors (i evidentment de la gent que treballin amb ell), que crec que hauria de ser una figura del màxim nivell polític i intel·lectual, amb experiència en aquest àmbit, amb bons contactes a l’exterior i independent de qualsevol partit polític. Com també ho hauria de ser, en un país normal, el reconeixement de la figura del President Puigdemont com l’actiu més important que té actualment l’independentisme a l’àmbit internacional, ens caigui més o menys simpàtic. Si es partís d’aquestes bases de forma sincera, almenys jo ho veig així, l’acord dels partits polítics i de les entitats independentistes sobre el Consell de la República, i altres temes relacionats, haurien de ser pràcticament automàtiques.

Foto de portada: Flickr – Jordi Salvia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

(Ripoll 1950). Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre Sortir de l’euro per sortir de la crisi?

Comentaris

La CUP, a la terra de la CUP

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.