Kohei Saito i el marxisme japonès: «Una nova manera de viure»

Pròleg de l'obra «Una nova manera de viure», de Kohei Saito (Tigre de paper, 2022), on s'analitza l'importantíssima i -fins ara- desconeguda tradició del marxisme japonès.

Kohei Saito i el marxisme japonès: «Una nova manera de viure»

Pròleg de l'obra «Una nova manera de viure», de Kohei Saito (Tigre de paper, 2022), on s'analitza l'importantíssima i -fins ara- desconeguda tradició del marxisme japonès.

El japonès és la llengua que ha produït més teoria marxista només per darrere de l’anglès, el francès i l’alemany, i no és del tot clar si també del rus. Per copsar millor el seu abast dins el món del marxisme, val la pena tenir en compte que el japonès va ser a més la primera llengua en què es van publicar unes Obres Completes de Marx i Engels, concretament entre el 1928 i el 1935. Malgrat això, el marxisme japonès és un terreny molt desconegut dins del panorama intel·lectual de les llengües europees.

El Japó va ser el primer país «no occidental», i fins ben entrat el segle XX, l’únic, a industrialitzar-se a un ritme comparable al de països «occidentals». Aquest fenomen va portar de la mà un desenvolupament de produccions teòriques, científiques i estètiques d’orientació socialista a una escala similar a la d’altres nacions industrialitzades. En un primer moment això es va vehicular sobretot a través de l’anarquisme, però a causa de la influència de la Revolució Russa de 1917 el marxisme es va acabar convertint ràpidament en la via principal. A partir de la dècada de 1920, les idees de Marx van arrelar amb força en tots els àmbits de la vida social, política, acadèmica i artística del Japó.

Portada d’«Una nova manera de viure» (Tigre de paper, 2022).

Les característiques particulars del desenvolupament històric del capitalisme japonès van facilitar aquest arrelament. Al Japó es va donar una transició extremadament sobtada del feudalisme al capitalisme sota la direcció de l’Estat, el detonant de la qual no va ser la mateixa dinàmica econòmica interna del país sinó una revolució nacional duta a terme per resistir al colonialisme de les potències occidentals. Això va permetre veure en directe algunes de les lògiques de transformació que s’havien donat gradualment al llarg de dècades i segles a països de l’Europa occidental, i percebre la transició d’un sistema a l’altre no com un procés natural sinó marcadament polític. Aquesta realitat objectiva, afegida al fet que la investigació d’afers econòmics al Japó tradicionalment havia estat sempre integralment connectada a qüestions relatives al poder, la justícia i la moral, va constituir un obstacle important a la penetració dels corrents econòmics neoclàssics, amb la seva visió de l’economia com un fenomen gairebé natural i autònom.

Però va ser el final de la Segona Guerra Mundial el que va donar l’impuls més gran al marxisme dins del Japó. Gràcies a la instauració de la democràcia liberal per part dels new dealers estatunidencs que administraren l’ocupació del país durant els primers moments de la postguerra, per primera vegada els marxistes podien desenvolupar les seves idees en un entorn de relativa llibertat de pensament i expressió. En aquest context, i amb una dreta molt desacreditada per la seva responsabilitat en l’hecatombe bèl·lica, el fet que la gran majoria de presos polítics alliberats per les forces d’ocupació fossin comunistes va convertir Marx en una figura tremendament popular. D’altra banda, en un moment de desconcert general i manca de referents, els marxistes oferien explicacions molt elaborades del perquè de l’ascens del feixisme i l’esclat de la guerra, així com un pla de futur clar i esperançador. Quan s’inicià la Guerra Freda el 1947 i els new dealers foren substituïts per maccarthistes, l’existència d’un moviment estudiantil molt fort i organitzat (la Zengakuren) va aconseguir salvaguardar l’autonomia acadèmica necessària per a la consolidació del marxisme com a orientació hegemònica a les universitats i el món intel·lectual del Japó, estatus que conservaria fins a mitjan dècada de 1980 i el convertiria en un cas únic entre els països industrialitzats.

Actualment el marxisme no gaudeix al Japó de l’hegemonia intel·lectual que tenia fa més de tres dècades, però manté un pes considerable en l’àmbit acadèmic. En el camp econòmic, per exemple, la Societat Japonesa d’Economia Política, una associació d’acadèmics principalment marxistes, encara compta amb prop de mil membres. Ara mateix els marxistes ocupen aproximadament la meitat de posicions en els departaments d’Economia del sistema universitari japonès. D’altra banda, convé tenir present que al Japó l’economia marxista es va desenvolupar abans que l’estudi sistemàtic de l’economia neoclàssica, i en general la primera no es va haver de preocupar gaire per l’existència de la segona. Això va permetre als principals corrents del marxisme japonès aprofundir en l’economia marxiana en si mateixa a través d’un debat intern molt fructífer, fins al punt que el professor emèrit de la Universitat de Tòquio Makoto Itoh afirma que els estudis japonesos d’El Capital són amb tota seguretat els més avançats del món.

Publicitat japonesa de les obres de Marx. Font: Wikimedia Commons

Ens trobem, doncs, amb la paradoxa que una de les tradicions marxistes més importants del món té una presència mínima en els debats teòrics desenvolupats en llengües europees mentre, en canvi, els japonesos tenen accés a gairebé la totalitat d’obres marxistes produïdes més enllà de l’arxipèlag nipó. Per descomptat, la complexitat de la llengua japonesa pel que fa especialment a l’escriptura és un element cabdal per explicar el nostre accés limitat a la teoria marxista japonesa. Però també hi juga un paper important l’eurocentrisme, amb la seva concepció del món resumida amb l’epítom anglès «the West and the Rest» (Occident i la Resta). Aquest eurocentrisme implica la tendència epistemològica a situar la teoria a «Occident» i les dades a l’espai geogràfic-cultural de «la Resta», fet que marca una clara jerarquia dominada pel coneixement produït en llengües europees. És necessari revertir aquesta tendència intel·lectualment empobridora que predomina també en el marxisme, interessant-nos més pel coneixement no generat a «Occident» i posant així en qüestió la noció que «la Resta» és una mera derivada on simplement aplicar o testar la teoria. Una de les tasques fonamentals en aquest esforç hauria de consistir a rescatar de l’oblit la tradició marxista «no occidental» més rellevant de totes: la japonesa.

«Una nova manera de viure» és un pas important en aquesta direcció. La gran contribució marxista de l’obra contemporània de Kohei Saito al debat sobre la qüestió més urgent del nostre temps, el canvi climàtic, no és una rara avis sinó el fruit d’un substrat, com acabem de veure, molt fèrtil però també molt ignorat. Saito fa constants referències al context del Japó, però no simplement perquè ell hi té més accés i afinitat com a japonès, sinó perquè aquest context particular ofereix una aportació d’un extraordinari valor universal. Així doncs, convé no abordar l’obra d’aquest professor de la Universitat de Tòquio des d’una perspectiva que confini els seus plantejaments marxistes a una mera curiositat l’interès de la qual és el seu caràcter japonès, de procedència llunyana i poc coneguda. Convé abordar-lo, més aviat, com la contribució japonesa a un debat de transcendència planetària, i al mateix temps una de les millors contribucions del món a l’estudi de la crisi més gran a la qual s’enfronta la humanitat.

En el marc dels debats de l’ecologisme, sovint s’ha criticat Marx per haver tingut una visió massa antropocèntrica de la realitat i un projecte social productivista que ignorava la destrucció del medi ambient. A través d’una lectura actualitzada de l’obra de Marx que posa en relleu les seves investigacions sobre el metabolisme entre ésser humà i natura, Saito no només demostra l’error d’aquesta crítica, sinó que reivindica que el pensador alemany va arribar durant l’última etapa de la seva vida a considerar la crisi ecològica com una de les principals contradiccions del capitalisme. Segons Saito, Marx ens permet entendre la crisi ecològica com un fenomen modern generat per la dinàmica del sistema capitalista, en què la competència desorganitzada entre productors privats actua com a impuls il·limitat del capital cap a la valorització a través de més i més producció de mercaderies, i tensa cada vegada més les condicions materials d’un entorn natural que sí que té uns límits. Per tant, Saito afirma ras i curt, no hi ha superació possible de la crisi del canvi climàtic sense superació del capitalisme.

Kohei Saito

Efectivament, aquesta pot semblar una conclusió maximalista, però el que planteja Saito no és que deixar enrere el capitalisme sigui un objectiu senzill d’assolir, ni tan sols moderadament fàcil, sinó que és absolutament necessari. El possibilisme, mostrat a si mateix com a realisme o pragmatisme, és de fet l’opció més irreal i impracticable si el que es persegueix és frenar l’escalfament global: per fer-ho és del tot imprescindible un decreixement econòmic, i no és possible el decreixement en condicions de producció capitalistes. Per aquest motiu, Saito considera que el focus sobredimensionat que l’opinió pública dirigeix cap a conductes sovint benintencionades com ara l’ús d’energies renovables, el consum responsable i el reciclatge és el nou opi del poble, una nova religió que en última instància opera com a tranquil·litzant de consciències i distracció del nucli real del problema.

Per a sorpresa de molts, la radicalitat del plantejament de Saito ha connectat tant amb el públic japonès que el seu llibre s’ha convertit en un best seller amb més de mig milió d’exemplars venuts al Japó des del seu llançament el setembre de 2020. Saito ho atribueix en part al fet que la pandèmia de la covid ha accentuat les contradiccions del capitalisme al seu país, exacerbant-hi les desigualtats socials ja existents, especialment entre els joves, que cada vegada s’enfronten a feines més mal pagades i llargues jornades laborals mentre el cost de la vida va en augment. El capitalisme no gaudeix de gaire popularitat entre la majoria de japonesos. De fet, l’establishment n’és tan conscient que l’actual primer ministre del país, el conservador Fumio Kishida, va haver de llançar una campanya propagandística sota el títol «una nova forma de capitalisme» per poder guanyar les eleccions el 2021.

La bona recepció del llibre ha fet renéixer l’interès pel pensament de Marx al país nipó com no succeïa amb tanta força des de l’efervescent ’68 japonès. Les grans llibreries han començat a dedicar seccions especials a literatura marxista. Una de les llibreries més grans de Tòquio, la Maruzen del districte de Marunouchi, va vendre 1.600 obres marxistes en només dos mesos després d’inaugurar-hi la secció «Revifant Marx». En aquest revifament també ha ajudat el fet que les noves generacions ja no tenen la memòria marcada per l’estigma dels grups armats comunistes japonesos que tan mala imatge van donar a l’esquerra durant la dècada de 1970, ni pel desastre de l’esfondrament del bloc soviètic fa poc més de trenta anys.

Pel que fa al món estrictament acadèmic, el gran èxit de l’obra d’un pensador tan jove com Saito, de 35 anys, pot ser el senyal d’un punt d’inflexió que comporti la reversió de la tendència imperant durant les darreres dècades a l’envelliment dels intel·lectuals marxistes i la manca de relleu generacional en el sistema universitari japonès.

I el que és més important: l’èxit de l’obra de Saito més enllà de les fronteres del Japó, que ja es comença a albirar, significa que el marxisme adquireix una posició de centralitat sense precedents en el debat mundial sobre la crisi de totes les crisis.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg investigador del grup ALTER d’Estudis d’Arts i Humanitats a la UOC i col·laborador del grup GREGAL de la UAB. Autor del llibre Izquierda y revolución. Una historia política del Japón de posguerra (1945-1972) (Edicions Bellaterra).

Comentaris

Kohei Saito i el marxisme japonès: «Una nova manera de viure»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.