Kim Stanley Robinson sobre la ciència-ficció i la recuperació de la ciència per a l’esquerra

L'escriptor Kim Stanley Robinson parla sobre The Ministry For the Future (Orbit, 2020) (El Ministeri del Futur) i els seus altres llibres, el canvi climàtic i per què creu que l'esquerra ha de reclamar la ciència com a eina de progrés socialista.

Kim Stanley Robinson sobre la ciència-ficció i la recuperació de la ciència per a l’esquerra

L'escriptor Kim Stanley Robinson parla sobre The Ministry For the Future (Orbit, 2020) (El Ministeri del Futur) i els seus altres llibres, el canvi climàtic i per què creu que l'esquerra ha de reclamar la ciència com a eina de progrés socialista.

Al llarg dels seus trenta anys de carrera com a novel·lista de ciència-ficció, Kim Stanley Robinson ha reimaginat el gènere com un lloc de lluita entre l’explotació capitalista i el potencial utòpic de la ciència. Els seus primers llibres, com la trilogia de Mart, destaquen el paper de la humanitat com a habitants i protectors d’ecosistemes compartits.

Però amb l’acceleració del canvi climàtic en els últims trenta anys, els retrats de Robinson sobre la resistència de l’esquerra davant el col·lapse mediambiental s’han tornat més urgents. Exploren solucions reals a la catàstrofe climàtica, des de la bioenginyeria fins a una economia centrada en el planeta, a través de la ciència-ficció.

En aquesta entrevista amb Daniel Aldana Cohen, de The Dig, Robinson explica com la seva carrera d’escriptor de ficció li ha permès abordar l’apressant amenaça de la catàstrofe climàtica i imaginar una resposta contundent des de l’esquerra. Escèptic davant l’«error categòric» de la retòrica esquerrana que enfronta als científics amb els socialistes, esbossa enfocaments descendents i individuals per a lluitar contra el col·lapse climàtic, els quals tots requereixen que els humans reconeguem el nostre lloc dins de la biosfera major i reivindiquem la ciència com una eina socialista de progrés.

Quin és el teu estat d’ànim sobre la política climàtica a tardor de 2021? Quins esdeveniments t’amoïnen? Quins esdeveniments et fan ser optimista sobre la possibilitat d’evitar el pitjor?

M’espanta l’últim informe de l’IPCC, que confirma que estem en un problema terrible, al llindar de la catàstrofe. I hem d’actuar ràpidament.

M’animen els descobriments que he fet des que vaig escriure The Ministry For the Future. Vaig escriure aquest llibre sobretot el 2019. Això ara és com una era geològica anterior, a causa de la pandèmia. Certament, la línia de temps que vaig retratar a The Ministry For the Future, que era vaga i nocional, s’ha disparat, perquè les coses estan anant més ràpid en el front de la mitigació.

Les catàstrofes estan arribant més ràpid del que els científics van predir, però dins del rang de les seves prediccions. La resposta s’està accelerant, perquè la pandèmia va ser una bufetada a la cara. No sabia de l’existència de la Xarxa per a l’Ecologització del Sistema Financer: 89 dels majors bancs centrals que intenten esbrinar com orientar les finances cap al treball ecològic.

No sabia que existien articles a Nature que quantificaven les possibilitats de bombar aigua de les grans glaceres de l’Antàrtida i Groenlàndia. Vaig escriure sobre ells a The Ministry For the Future, però ho vaig fer com si encara no existissin, quan ja ho feien des de feia uns anys. Així que, en certa manera, anava amb retard.

Ens acostem a la reunió de les Nacions Unides sobre el medi ambient que se celebrarà el mes de març vinent a Nairobi. Hi haurà moments perquè la comunitat internacional es reuneixi i es miri fixament, i admeti que no s’estan fent les coses de manera prou ràpida, que no s’està pagant prou. Pot ser una oportunitat per a augmentar l’energia de les respostes.

En molts sentits, la teva trilogia de Mart[i] s’inscriu en el context de finals dels anys vuitanta i dels noranta, el final de la Guerra Freda. Però la trilogia també se sent com un volum tan fresc de ficció climàtica que pràcticament tota podria haver estat escrita ahir. Què creus que ha canviat més en la teva manera de pensar sobre les grans qüestions de la política i l’ecologia, i quina ha canviat menys?

Soc un americà d’esquerres. Ho era llavors; ho continuo sent. Què significa això? Bé, sempre he cregut que hi ha una falsa distinció entre allò mediambiental i allò social. Sempre he volgut que hi hagués un moviment verd-vermell, de front unit. Mai vaig veure una contradicció aquí, ni la raó per la qual l’anomenada esquerra orientada a l’ésser humà hauria de ser crítica amb l’esquerra orientada al biocentrisme.

Tal vegada això s’ha fet més evident. El capitalisme neoliberal ha tingut un recorregut de trenta anys i ha demostrat que és del tot inadequat per la situació, basat en premisses falses i en un sistema injust i estúpid. Però també és la llei del país. La globalització és real, en el sentit econòmic, i la pandèmia ens ho va fer veure.

Hem tingut trenta anys d’història incessant, malgrat la sensació d’immobilitat congelada que també ha acompanyat la hipnosi de l’era neoliberal. També hem vist l’enfonsament de l’economia com a disciplina legítima, que va esclatar el 2008 i en els anys posteriors, i que ha demostrat ser una ciència altament ideològica dominada per la política del poder. La quantificació s’ha utilitzat per a emmascarar la injustícia, i això és cada vegada més obvi, encara que la pròxima economia política encara no s’ha exposat ni ha nascut del tot. Això ens porta a pensar en el Green New Deal.

Els últims trenta anys han estat granulars i graduals, i han abastat una gran part de la meva vida laboral. El treball anterior a Red Mars (Mart Roig) és un precursor, un aprenentatge: descobrir l’ofici i alliberar-me dels tòpics de la ciència-ficció americana i de la ficció americana en general. Em va permetre tornar a formes més antigues de la novel·la i inventar la meva pròpia forma de fer novel·la. La trilogia de Mart va ser el gran descobriment per a mi; la invenció de mi mateix com a novel·lista comença aquí.

En la trilogia de Mart, els personatges desenvolupen l’eco-economia, que per a mi evoca l’economia ecològica: un paradigma que subratlla que l’economia està integrada en la naturalesa. Aquí, els fonaments de l’economia no són l’oferta i la demanda, sinó les regles de la física, la química i la biologia.

Els economistes ecològics estan molt més preocupats pel canvi climàtic i són molt menys optimistes pel que fa al creixement econòmic verd clínic. En la trilogia de Mart, el seu relat de la transformació planetària posa l’accent en una visió holística del planeta, en la qual cada gram de nitrogen, d’oxigen i de terra vegetal és important. Ho relaciona amb l’eco-economia.

Què et va fer pensar en la versió eco-econòmica de l’economia política en els anys vuitanta i noranta? Com va acabar donant forma el teu pensament sobre l’economia política a la teva manera d’abordar l’economia política del canvi climàtic?

És una tradició d’esquerra en economia dir que l’economia capitalista estàndard és efectivament un esquema Ponzi. L’economia capitalista amaga l’extracció de recursos naturals i humans amb finalitats d’explotació i acumulació. En l’anàlisi clàssica del capitalisme, aquestes externalitats negatives no apareixen en absolut en les equacions.

Nancy Fraser escriu bé sobre la qüestió de la reproducció social ignorada, però també sobre el món natural. També estan John Robinson, Hazel Henderson, Kate Raworth i l’«economia del dònut», i Herman Daly, amb la seva economia de l’estat estacionari. L’economia d’esquerres ja té una tradició de portar la tradició eco-marxista a una crítica de l’economia capitalista acadèmica estatunidenca dominant, tal com es practica en els grups de reflexió, les acadèmies, les escoles de negocis, en la legislació i en la forma en què funciona el món a través del capitalisme neoliberal i globalitzat.

La novel·la utòpica ha de caminar per l’estreta corda fluixa entre la versemblança i el principi de realitat, però també projectar un futur positiu en el qual es pugui creure

Aquesta tradició té alguns precursors importants per a mi: Ernest Callenbach, autor de Ecotopia, i el seu col·lega de treball Fritjof Capra, que va escriure The Tao of Physics (El Tao de la física) i The Web of Life (La trama de la vida). Aquest llibre va ser important per a tractar de descriure la física/metafísica/moralitat de l’acció. Capra va ser un pensador important, una cosa descurada ara perquè els seus llibres van ser best sellers populars.

També està Els desposseïts, d’Ursula Le Guin, on tens un món que, en una situació d’escassetat, es torna socialista democràtic i feminista per necessitat. El planeta d’origen, Urras, continua funcionant sota un capitalisme monopolista d’estil imperial tardà. Aquesta és la gran novel·la utòpica, i va ser una gran inspiració per a mi perquè em va ensenyar que es pot fer una novel·la amb personatges, amb acció, amb tots els plaers de la novel·la, i al mateix temps incloure un element polític. És anàleg a la manera en què una anàlisi econòmica pot incloure la biosfera, altres animals i el propi planeta.

En escriure Red Mars, vaig sentir que l’economia projectiva —l’economia especulativa d’esquerres— no era sòlida. Volia un model. Volia alguns exemples i abstraccions per a modelar el que es faria a Mart. Si bé hi havia Bookchin i Daly, també estava l’exemple de Mondragón i de les cooperatives obreres iugoslaves. Estava l’Economia Política Radical, un llibre de text de l’època.

Jo caminava buscant ajuda per a imaginar una economia política marciana que posés en pràctica el concepte de Marx de la ruptura metabòlica. Es tracta de la idea que és necessari un intercanvi d’energia entre la naturalesa i els éssers humans en un cicle obert, perquè rebem una increïble afluència d’energia del sol. Però el cicle no pot ser deliberadament balafiador per a obtenir un benefici.

Quins elements del pensament marxista creus que mereixen més èmfasi i exploració per als socialistes i activistes climàtics d’esquerres d’avui? Quins elements del pensament marxista creus que és millor deixar enrere?

Com a novel·lista en actiu, estatunidenc d’esquerres i estudiant de Fredric Jameson, entenc a Karl Marx a través del treball continu de Jameson sobre el marxisme occidental. Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Louis Althusser, György Lukács i Antonio Gramsci, com a marxistes occidentals, han interpretat el material escrit original de Marx per a la praxi en el segle XX.

Primer, llegeixo a Jameson. Si ell m’indica que necessito saber més, llavors llegeixo a aquesta gent. Sovint, els resums de Jameson del seu treball són més intel·ligents i més útils per a mi que el propi material original. En un seminari recent que he escoltat, va fer un recorregut per la tradició francesa: Jean-Paul Sartre, Jacques Lacan, Jacques Derrida, Michel Foucault.

Què puc dir de Marx? És com parlar de la Bíblia quan he estat vivint una vida i llegint exegesi. A penes recordo la Bíblia; a penes recordo a Marx. Amb aquest prefaci, és interessant com de  dolents són ell i Friedrich Engels amb el cientifisme: «Tot anirà bé, perquè la ciència ens traurà de tot plegat».

Gairebé utilitzen «ciència» com un verb a l’estúpida manera americana, quan la ciència en si mateixa és només una pràctica humana que té límits aguts en els seus poders. Aquests límits s’estan superant sempre, però contra la creixent resistència de les lleis de la física.

És interessant observar tant allò bo com allò dolent en el que recordo de Marx. I a vegades llegeixo antologies dels escrits de Marx i Engels sobre la ciència, i en aquest cas les eleccions de l’antòleg poden haver empès les meves respostes. Però «ruptura metabòlica» és un terme molt útil: és com les esquerdes en una glacera. Vas caminant pel gel, pensant: «Això està bé. Puc caminar per sempre per aquí sobre». I llavors, boom, caus per un forat.

A Aurora, vaig escriure molt sobre això. Què passaria si el subministrament de nitrogen fos insuficient, com ho seria a Mart si intentéssim terraformar Mart? Aquests desajustaments metabòlics no poden ser resolts per la ciència; són fets del món natural que poden dependre de les condicions locals. No són lleis universals, però no obstant això, limiten el que podem fer. I a vegades Marx és molt bo en això.

Llavors, per què la sensació que podem «fer ciència» per a sortir d’aquí? Aquesta és una afirmació del segle XIX, i hi ha molt prometeuïsme en el descobriment del segle XIX que la ciència pot traduir-se en un immens poder sobre el món natural. Aquí és on el treball de Jason Moore, com The Four Cheaps, és molt útil: ja no és fàcil explotar ràpidament els llocs que abans eren fàcils d’explotar ràpidament, perquè ens estem quedant sense coses.

Amb Marx, es parla molt de materialisme, d’intentar fonamentar la filosofia en el món real de les coses materials. Això sempre és útil, igual que els seus fonaments morals. «Moral» és una paraula molt sospitosa, però Marx tenia un impuls cap a la justícia i la igualtat en un món que era molt injust i molt desigual, dient: «El món millorarà, perquè això és molt dolent. Ha de millorar. I quan millori, hi haurà justícia i igualtat.»

Marx és permanentment útil quan insisteix que la política i l’economia són la mateixa cosa, i que les relacions de poder capitalistes es van desenvolupar a partir del feudalisme, on aquestes relacions eren molt òbvies. Continua sent el mateix en el capitalisme, fins i tot on aquestes relacions no són tan òbvies a causa de la suposada mobilitat social.

Els teus llibres fan una gran feina en dissociar l’ethos científic dels projectes tecnològics específics. Els teus personatges sovint s’oposen a un cert tipus de desenvolupament tecnològic, ja sigui la terraformació o la intel·ligència artificial, sobre la base d’un ethos científic.

D’altra banda, alguns crítics de la ciència d’esquerres associen la ciència i la tecnologia amb el capitalisme, el racisme i el colonialisme. Cada persona té una idea molt diferent del que es considera científic. I el projecte de perseguir qualsevol cosa tecnològica nova és sovint el contrari d’un ethos científic.

Com vas desenvolupar el teu propi concepte expansiu de la ciència? Té alguna cosa a veure amb la cerca d’un terreny comú entre liberals, socialistes i comunistes? Què et fa pensar que hi ha una manera de desvincular la ciència de la influència corporativa i de les històries de racisme i colonialisme a les quals està connectada?

Està connectada amb aquestes coses sota el paraigua de l’explotació capitalista, que vol aprofitar i pensar en aquesta paraula en el sentit més literal: controlar i dominar la ciència per als seus propis fins de lucre i poder.

La ciència és una empresa diferent. Es tracta de persones que intenten comprendre com funciona el món. Poden els humans exercir una mica més de poder en aquest món per a la seva pròpia comoditat i per a la reducció del sofriment? Soc bastant maniqueu en això, i haig d’assumir una dialèctica negativa a l’estil d’Adorno que veu la ciència com a racionalitat, que aposta per la quantitat sobre la qualitat, i que elimina la idea de projectes i propòsits i fins i tot per la quantificació i els mitjans en el camí.

Però vull tornar al meu propi maniqueisme: ciència bona, capitalisme dolent? La ciència ha estat un projecte proto-utòpic des del seu inici, que es remunta al Paleolític. Jameson ha assenyalat que el mite, per als antics, era una ciència primitiva que intentava explicar el món; els relats racionals estan integrats en ell. Aquesta idea prové de Claude Lévi-Strauss.

Per als científics de l’època moderna, sobretot per a Galileu, l’univers està escrit en números. Un físic el va qualificar com una estranya i inexplicable relació entre fórmules matemàtiques de gran dificultat i subtilesa i els fenòmens del món natural, que entren pels nostres ulls i la resta del nostre cos. Per què hauria de ser misteriosa?

I, no obstant això, les proves que hi donen suport són ja molt àmplies, fins al punt que està demostrat que estem tremolant a la vora d’una teoria del tot, amb enormes discrepàncies entre la gravetat i la mecànica quàntica, etc. Aquest món de la física i de la ciència està descrivint el món fenomènic de forma increïblement útil.

La ciència era una espècie de projecte utòpic: entenguem les coses, i llavors podrem tenir un millor control i menys sofriment. Però el capitalisme no és més que el projecte de poder feudal d’uns pocs que intenten explicar les coses als molts i sortir-se’n amb la seva sense ser decapitats en una espècie de revolució.

La ciència és perillosa per al capitalisme, i ha de ser immediatament comprada. El mateix Galileu va ser comprat, i va treballar a la indústria de l’armament per a la República de Venècia, entre altres projectes d’origen militar. Des de llavors, un dels projectes de la ciència ha estat alliberar-se per al bé, i assenyalar que el mal és realment malvat.

Ara, en aquest moment de crisi climàtica, d’esdeveniment d’extinció massiva i de col·lapse de la biosfera, l’embranzida ha arribat. Els científics diuen: «No podem seguir com fins ara, perquè destrossarà la nostra bioinfraestructura, i tots en patirem en conseqüència». Els capitalistes diuen que sempre podem obtenir beneficis, però el benefici en si mateix és, per definició, una explotació insostenible. La forma en què aquesta paraula funciona en el món modern és simplement un esquema Ponzi, sempre una estafa a les generacions futures.

Ara veig un conflicte tipus déu hindú, una lectura visionària de la història i l’actualitat, la ciència contra el capitalisme. Es tracta de dos poders gegantescos: forces socials tals que altres més petites, com la democràcia o la justícia o l’ecologisme, s’escapoleixen al voltant dels dos gegants, tractant de cridar-los a cau d’orella, tractant d’aconsellar-los com si fossin mànagers a la cantonada d’un combat de boxa gegant.

Com a persona d’esquerres, sovint em consterna la confusió d’un constant error de categoria que diu que la ciència és només un instrument del capitalisme. Això és una renúncia a la força més poderosa per al bé que hem inventat com a éssers humans, en lloc de tractar de dir: «Aquest és un projecte d’esquerra per a començar, i hem d’escoltar-lo més».

Cal estudiar-ne la sociologia—observar les diverses formes en què la ciència s’institueix en les institucions humanes. Com s’encarna? Com es practica? Com es legisla i com es finança? En cadascun d’aquests casos, es veu un microcosmos de la batalla més àmplia. Com a persona d’esquerres, vols dir que la ciència podria dedicar-se a la creació de justícia, sostenibilitat i un bon equilibri entre els éssers humans i la biosfera que només pot donar-se si tots els éssers humans viuen en justícia. Això és part del projecte.

La ciència és un aliat, més que una arma de l’enemic. Les meves novel·les sempre argumenten això.

El teu treball sobre la ciència és diferent del discurs liberal superficial d’avui dia: «Creieu en la ciència», «La ciència és la resposta a les preguntes». En els teus llibres, la ciència funciona democràticament. A Mart, alguns diuen que allò més científic seria transformar el planeta, però altres diuen que allò més científic seria deixar-ho tranquil.

Què significa tenir una visió expansiva de la ciència, reconeixent que és alhora una cosa bona i una cosa clarament discutida que no dona automàticament respostes superficials?

Bé, no es pot dir «allò més científic». De què es tractaria? La ciència té una certa modèstia. Delimita el seu projecte. És aquí per a entendre com funciona el món natural. Tal vegada podem crear menys sofriment. Tal vegada podem tenir més control i més comoditat, però la ciència no és una filosofia. No és una moral. És un mètode d’anàlisi. És un mètode d’estudi del món natural.

Quan dius: «Què fem amb el que hem après de la ciència?», aquesta pregunta es trasllada a la filosofia i a la política, i els científics diran: «Digui’ns què fer. Us estem donant nova informació. Us estem donant la capacitat de construir nous poders que redueixin el sofriment, que augmentin la vida i la salut, i que aconsegueixin un equilibri més saludable amb el medi ambient. Feu alguna cosa amb això».

No es tracta de què seria més científic, sinó què seria el més correcte. Per a mi, com a estatunidenc d’esquerres, el que és bo és el que és bo per a la terra. Això sol considerar-se antihumà o ecologista al màxim, però és circular; i la terra és el nostre cos. Quan dius: «Fes el que és bo per a la terra», estàs dient: fes el que és bo per a les generacions futures, perquè si la terra està sana, les generacions futures poden viure.

Això és important. Ens treu del present. Ens treu de l’antropocentrisme: «Els humans són l’única cosa important, així que mataré rates». El punt de vista antropocèntric cap a la resta dels nostres cossos humans és ximple, cruel i miop. És limitat i vuitcentista en el seu èmfasi excessiu en els humans com a l’única cosa important.

Però fins i tot si s’adopta aquest punt de vista per interès propi, cal entendre que els bacteris són més del 50% de l’ADN del nostre cos. Ets un bosc, ets un pantà, i aquest pantà ha d’estar sa. I s’estén, com els pantans, cap a l’estuari, cap a l’oceà, cap a l’atmosfera. Tot això forma part del teu cos.

«Allò més científic» no té sentit com a afirmació. Què és el més just i sostenible per a tota la biosfera a llarg termini? Aquesta és la pregunta que cal fer-se. I la ciència seria una de les eines, igual que la política i la retòrica. Com es pot convèncer a altres persones perquè adoptin aquest punt de vista? Aquesta és una pregunta difícil. I a partir d’aquí es passa a l’acció.

Les arrels de la teva anàlisi política com a persona d’esquerres es desenvolupen des de Mart fins a The Ministry For the Future. Una de les similituds entre els llibres és la política democràtica d’esquerra radical: assemblees de carrer massives, revoltes populars, redacció de constitucions deliberatives, vida social comunal, organització sindical, organització d’inquilins. Però no hi ha gaire de la mena de partits polítics disciplinats a l’estil de la vella esquerra en aquesta visió.

En molts dels teus llibres, el canvi profund i transformador es produeix lentament. Amb la política democràtica d’esquerra radical dels teus llibres, veus el canvi com un procés llarg i iteratiu? I què passa amb el partit polític en aquest procés, en l’era de Alexandria Ocasio-Cortez, els Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA), Bernie Sanders i la Marea Rosa[ii]? Necessitem fer més espai per als partits polítics d’esquerra en el segle XXI?

Tens tota la raó sobre la meva ficció. Descriu altres escenaris sense entrar en la política de partits. Vull dir que la meva praxi són les meves novel·les, i per tant hauria de ser-hi, aquí, però no hi és. Llavors, què passa amb això? No n’estic segur. No és una cosa que m’hagi plantejat abans.

Als Estats Units tenim un sistema bipartidista. Sovint he cregut que cada vegada que s’intenta instituir un tercer partit, s’arruïna el partit més pròxim, en lloc de crear una alternativa viable per als votants. Ara bé, de tant en tant en la història dels Estats Units, això no ha estat cert, però certament en la meva vida laboral, em semblava cert que el Partit Verd i altres partits d’esquerra restarien suficients vots i entusiasme al Partit Demòcrata perquè els demòcrates perdessin davant una dreta unificada.

Sempre vaig estar a favor d’un front unit: el projecte per als estatunidencs és tirar del Partit Demòcrata cap a l’esquerra i assegurar-se que les nostres dues úniques opcions viables no siguin un partit de centredreta i un partit d’extrema dreta, com ha estat en certa manera el cas. No cal desanimar-se massa amb el Partit Demòcrata. I el Green New Deal ha estat una evocació deliberada del New Deal [de Roosevelt].

Cal remuntar-se a la Depressió. Cal tornar a FDR [Francis Delano Roosevelt]. Es tracta d’una coalició de persones que van decidir que les coses estaven prou malament, i la gent estava sofrint prou, com perquè l’esquerra pogués unir-s’hi i fer algun progrés a nivell federal en el sistema estatunidenc.

Tots sabem que el New Deal va fer alguns tractes amb el diable i va acceptar el racisme com a manera d’aconseguir que el Sud blanc s’hi sumés. El Green New Deal ha dit explícitament que ho farà una mica millor i que ha de ser una coalició arc de Sant Martí, que representi a tothom. I aquesta és una postura retòrica deliberada. El nom «Green New Deal» va ser una combinació deliberada de vermell i verd. M’encanta el Green New Deal per la seva audàcia a l’hora d’evocar tota aquesta història de manera positiva, de cara al futur.

Aquestes són les meves reflexions sobre la política de partits. Els llibres de Mart tracten efectivament de descriure dos-cents anys d’història. Naturalment, les coses succeeixen lentament, i cal terraformar el planeta a més de polititzar-lo. Hi ha tres revolucions que acaben cadascun dels volums; essencialment és una novel·la, però de tres pisos.

Hi ha molta història, però això no vol dir que les coses succeeixin sempre lentament. Hi ha punts de ruptura; hi ha revolucions. A través de la legislació, ¿es podrien aconseguir tots els avantatges d’una revolució sense els desavantatges, fent una presa keynesiana del sistema financer, perquè el capitalisme neoliberal, amb la seva valorització del mercat com a únic monarca, sigui enderrocat?

Per descomptat, el Green New Deal és una evocació al New Deal. Aquest era keynesià —on l’Estat s’apoderà de les finances amb la finalitat que hi hagués una apropiació pública de tot el sistema empresarial. Ho vam fer per a lluitar a la Segona Guerra Mundial. Va ser una raó horrible per a haver de fer-ho. Pot el canvi climàtic presentar la mateixa sensació d’horror en l’emergència? És una pregunta oberta.

Si la revolució arribés, podria arribar durant la dècada del 2020, en la qual simplement declaréssim que, per a no incendiar la terra i destruir la base de la civilització humana, hem d’apoderar-nos del sistema econòmic i nacionalitzar-lo. Però seria internacional, perquè totes les nacions haurien de fer-ho. Els bancs centrals haurien d’unificar-se junts.

Fa por quan ho poses en aquests termes, però és una situació que fa por. Cal parlar de les eines que tenim a la mà, que són maldestres i inadequades. No obstant això, es poden utilitzar per a aconseguir un resultat satisfactori?

L’organitzador polític és un personatge recurrent en els teus llibres: el pragmàtic dur, algú que sap com fer les coses. Sovint són molt diferents dels altres científics, quant a la seva disposició. La fascinació per aquest personatge prové de figures històriques, com Robert Moses, Zhou Enlai i Álvaro García Linera? Què inspira aquesta passió per l’organitzador polític que és essencial perquè passi una cosa interessant en la política?

M’interessa aquest personatge, i no sé per què. Estic casat amb una científica mediambiental; ella es descriuria a si mateixa com una tecnòcrata, no com una buròcrata, i està molt implicada amb la ciència del què passa amb els pesticides després que arriben a la nostra aigua, la vida posterior dels pesticides. És un treball extremadament tècnic i químic. Ella no és aquest tipus de personatge, així que no ve d’aquí, però forma part d’una agència federal. I he treballat molt amb la Fundació Nacional de la Ciència.

En la meva lectura de la història, hi ha els qui tracten d’organitzar els esforços d’uns altres. Com a novel·lista, crec que és un tipus de personatge interessant per intentar-lo descriure. Puc escriure sobre personatges que són organitzadors polítics, mentre que no puc aconseguir un bon control en tractar d’escriure sobre els partits polítics, que són massa abstractes. Em trobo preguntant: «Com es manifestaria això en comportaments reals que pugui descriure en frases, en escenes, en accions?».

En la trilogia de Mart, hi ha l’Art, el tipus que intenta connectar a tothom; Frank intenta fer el mateix, però d’una forma més maquiavèl·lica. A The Ministry For the Future, es tracta del que fa aquesta gent, perquè no són científics. Suposo que són polítics, però sovint són més aviat funcionaris. Són mediadors. Què fan, en termes d’organització d’esforços? Poden expressar la seva agència en una acció política positiva?

Penso en The Man in the High Castle, de Philip K. Dick. El Sr. Tagomi és un funcionari molt poc important a San Francisco. Sense voler-ho, es troba de sobte en un moment crucial de la història de la humanitat: ha d’actuar, o en cas contrari hi haurà una guerra nuclear entre el Japó i Alemanya que es lliurarà a San Francisco. I actua. Això sempre m’ha impressionat.

Hi ha un error de categoria en pensar que la ciència és només part del capitalisme. Cridar a les persones «elit» és ara una manera d’atacar-les. L’1%, la gent en el poder, són elits, però són elits, els científics? Els professors universitaris són elits? Més o menys, sí. La paraula emmascara una divergència de projectes entre les persones que són riques, que volen conservar el poder i, per tant, contracten advocats i grups de pressió per a mantenir el seu poder matant les lleis fiscals, però també a experts, científics i tecnòcrates que treballen per a millorar les coses.

El terme «elits» confon la qüestió, demonitzant als experts que són absolutament necessaris per a la tasca d’arribar a un lloc millor, així com a les forces reaccionàries, la gent que només vol aferrar-se a les seves riqueses durant una generació més.

Hem de parlar d’experiència. Hem de parlar d’esquerra enfront de dreta en els vells termes clàssics de socialisme enfront de capitalisme, i admetre que hi ha socialistes experts el treball dels quals, pensament i comprensió de la situació ens fa molta falta. Després estan les elits que volen aferrar-se als diners. Aquesta distinció es perd amb el terme «elit». M’estarrufa un terme que simplement agrupa a tota la gent educada com a forces de la reacció.

És l’última categoria de mistificació per als populistes com Tucker Carlson

L’anàlisi retòrica és una cosa que els estudiants d’anglès poden aportar, i no ho fan prou. Sovint es considera que la retòrica és un nom, com la ideologia, que significa una cosa dolenta. Com si es tractés de simple fum: només retòrica.

La retòrica és en realitat un ofici, una ciència humana, una anàlisi de com es persuadeix a la gent política i culturalment. Els antics grecs eren molt bons en això. Els estudiants d’anglès podrien ser millors tropes de xoc polítiques del que són. Podrien fer un millor treball com a actors d’esquerra en el món si anessin més conscients de la retòrica com un ofici necessari.

La retòrica de l’emergència climàtica és dura. Tenim la història de l’apocalipsi i tenim la història dels préssecs i els arc de Sant Martí en oposició maniquea: solucions bones, apocalipsi dolenta.

L’al·lucinant assoliment de Ministry For the Future i New York 2140 és un escenari que no encaixa en les categories fàcils de bo o dolent; és molt més complicat. Has descrit el Ministeri com un escenari bo: inclou geoingenieria, terrorisme, violència política massiva i una enorme quantitat de mort i destrucció.

Quin és el teu barem d’èxit? Quin és el poder de la novel·la per a comunicar una idea d’un futur climàtic que no sigui tan simplista i exagerada com permetria una certa retòrica?

T’ho agraeixo. És important per a mi. Estem en una situació tan dolenta, en termes de la nostra relació amb la terra i la biosfera, que el llistó s’ha posat molt baix per a la meva definició d’utopia per aquest segle. Si, a la fi de segle, hem esquivat un esdeveniment d’extinció massiva i hem començat a doblegar la corba del CO₂ a l’atmosfera, això és un futur utòpic. Podem construir a partir de llavors.

L’establiment de la justícia entre els humans és una part necessària d’aquest projecte. No és que estigui dient «tinguem mig segle de feixisme verd», l’anomenat feixisme verd, que crec que no és altra cosa que un atac retòric més al projecte verd. Si esquivem un esdeveniment d’extinció massiva, estaria bé. Hi haurà molts fracassos. Hi haurà molta mort i destrucció en el camí; és inevitable. És una cosa que ja està previst. Fins i tot ara està passant.

Els dos o tres mil milions de persones més pobres del planeta, els més desfavorits en aquest moment postcolonial i neocapitalista, ja estan sofrint la mort i la destrucció, però serà cada vegada més massiva. I fins i tot si aconseguim fer-hi front i arribar a un futur millor, es dirà àmpliament: «Aquí no complim els objectius de l’acord de París, per tant és l’apocalipsi. No ens descarbonitzem prou ràpid. Acabem d’aconseguir 430 parts per milió de CO₂ en l’atmosfera; és l’apocalipsi».

L’imaginari apocalíptic té la idea que, com hi ha pèrdues i desastres en les pròximes dècades, això significa que ho hem perdut tot, i això no és cert. I cal explicar la història de manera realista.

A The Ministry For the Future passen moltes coses bones. Les uneixo  de manera semiconscient, instintiva, unint escenes amb 106 capítols, ordenant la informació, perquè vols que tot arribi al cervell alhora, però has de fer-ho frase a frase. Puc dir que les meves novel·les són coses semiinstintives que miro després com a lector i veig patrons que no vaig veure mentre les escrivia.

Ara veig que cada vegada que passa una cosa bona a The Ministry For the Future, passa una cosa dolenta, de manera que si tens la sensació que les coses milloraran, algunes coses segueixen sense resoldre’s. També hi ha moltes morts, no sols la massiva amb la qual comença la novel·la, que li ha donat notorietat, sinó també morts individuals de personatges. Un accident, una malaltia, un assassinat. I no tenia ni idea d’aquest patró fins que vaig llegir el llibre després.

La novel·la és bona per a pensar a través d’una textura gruixuda, escenaris imaginatius on et poses en el cervell d’altres persones. La telepatia és un poder increïble. I després poses a la gent en uns altres temps i llocs: això és viatjar en el temps i teletransportar-se. Aquests poders de la ciència-ficció són exactament el que fa la novel·la, però les experiències de ficció són, en l’espai mental, experiències reals. Tenen el poder de canviar la manera de veure les coses.

La novel·la té un poder que m’encanta. És la meva forma de compromís. Quan intento escriure-les, m’agradaria que fos fàcil tenir una «suspensió voluntària de la incredulitat»[iii] com la de Coleridge. Estàs llegint la meva novel·la, on la gent està fent coses bones, i penses: «Això és tan utòpic. La gent mai és així». I llavors vas pel carrer i algú és amable amb tu a la cantonada, o et porta amb cotxe, o et ven un cafè.

El món sencer és una col·laboració de vuit mil milions de persones. Això no és motiu perquè tingui èxit, encara que el tingui. Hi ha molta fricció, però hi ha molta cooperació. La novel·la utòpica ha de caminar per l’estreta corda fluixa entre la versemblança i el principi de realitat, però també projectar un futur positiu en el qual es pugui creure. És alhora una proposta desagradable i una forma extremadament estimulant d’aconseguir una nova història. Ho he gaudit per aquesta raó.

El canvi climàtic és, en gran part, un problema d’inversió. Hem d’invertir molts recursos reals i monetaris per a aconseguir-ho. Molta gent del moviment Green New Deal i molts keynesians verds han parlat de maneres de treure diners a través d’inversions públiques massives, a través de la despesa pública convencional, o a través de bancs de desenvolupament verd.

Et centres en la idea de la «flexibilització quantitativa del carboni». En què consisteix aquesta idea? Es tracta d’una operació impulsada pel banc central, més enllà de la mena de política d’inversió més tradicional de l’esquerra. Per què la gent d’esquerres hauria de pensar més detingudament en el paper dels bancs centrals i en l’àmbit de les finances a mesura que avancem en la política climàtica?

Els bancs centrals són crucials i cal pensar-los profundament com un potencial projecte d’esquerres. Però és una situació en la qual cal posar tota la carn a la graella. No hi ha una solució única. La flexibilització quantitativa del carboni és important i, crec, fins i tot crucial, però no serà la solució total.

Crec que el Green New Deal és simplement una flexibilització quantitativa del carboni. Ja sabem el que és la flexibilització quantitativa: la creació de nous diners per part dels bancs centrals sense que la gent s’espanti i desconfiï dels diners, la qual cosa porta a la inflació o a la deflació. Es van crear entre 5 i 10 bilions de dòlars després de 2008 i se’ls va donar als bancs perquè seguissin amb les mateixes apostes estúpides. Més o menys va funcionar, però, per a mantenir la liquiditat i evitar que l’economia s’estavellés.

Després, al 2020, la pandèmia va causar una depressió instantània. Llavors va haver-hi una relaxació quantitativa instantània, de nou, a través d’un parell de bilions de dòlars. La creació de nous diners és com la venda de bons, o altres coses que poden fer els bancs centrals. La part del carboni consistiria en el fet que els bancs centrals creessin diners dedicats a fins de descarbonització. Després d’això, circularien per l’economia com diners ordinaris.

Amb sort, tindríem un efecte multiplicador, com el va anomenar Keynes, i faríem una cosa bona, però el primer ús que se li donaria seria necessàriament bo, a través de pagaments dirigits i legislats. Així és com es creua amb el Green New Deal.

La inversió privada, que en realitat és molt major del que un banc central podria atrevir-se a fer a curt termini, sempre va a la taxa de rendiment més alta. És un algorisme en la veritat tècnica de la seva matemàtica algorítmica, que troba la taxa de rendiment més alta tamisant les diverses oportunitats d’inversió. I després és un algorisme humà en el sentit que els gestors de fons de cobertura i les escoles de negocis, en general, ensenyen que s’ha d’invertir en la taxa de rendiment més alta.

Això és una consideració primordial. Significa que no has de pensar en el que seria més sostenible. Què seria el més just? No, quina és la taxa de rendiment més alta? És una mesura de benefici, que és una mesura d’injustícia i no sostenibilitat. Així que tenim un sistema d’inversió privada que és gairebé exactament a l’inrevés del que necessitem ara.

És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, perquè la taxa de rendiment més alta sembla una consideració primordial que no es pot canviar. Bé, què canviaria això si tinguessis impostos sobre el carboni?

Sovint, en aquest punt, moltes persones en funcions polítiques diuen: «No podem aprovar impostos sobre el carboni. A la gent no li agraden». Sí, es pot. Només cal reformular-ho retòricament i impulsar-ho legislativament, mostrant que es paga el veritable cost, evitant estafar a les generacions futures. Aquest és el cost de cremar carboni, i no ho estem pagant.

Això s’incorpora al Green New Deal, i es diu el cost social del carboni. Necessitem sembrar esforços en aquest front, però també necessitem una regulació —una regulació fiscal que digui: «No pots invertir en quelcom que és insostenible i injust».

Es tracta d’un projecte polític, semi keynesià i semi d’esquerres, que consisteix a «apoderar-se dels mitjans de producció», per dir-ho així, dient el que pot i no pot passar, assumint el que fa la societat en termes polítics. Això és xocant o és el projecte de l’esquerra, i tal vegada totes dues coses alhora, però em sembla que, en una situació de «posar-se mans a l’obra», no es pot parlar només dels bancs centrals. Són crucials. Creen els diners en el qual confiem i permeten que les coses avancin en el món en el qual estem ara, així que són importants. I m’alegro molt que hi hagi una xarxa per a ecologitzar el sistema financer, i que els propis bancs centrals intentin suggerir al món: «Així és com es poden utilitzar els diners com una força per a fer el bé».

Però cal afegir que aquest és només un projecte que cal dur a terme per a superar la crisi climàtica.

Com es construeix el poder per a forçar qualsevol d’aquestes solucions? En el Ministry, has rebutjat la idea que tot és poder tecnocràtic. Hi ha molta mobilització de masses. Només que no està en el primer pla narratiu tot el temps.

Què és el que et sembla més prometedor de l’esquerra estatunidenca actual? Les mobilitzacions de Black Lives Matter i l’organització digital liderada pels indígenes contra la infraestructura dels combustibles fòssils em recorden el pa de cada dia de la seva política d’esquerres; li encanten aquests esdeveniments massius semi-espontanis però estructurats i espectaculars. D’altra banda, està la DSA, Bernie, AOC i l’ascens de l’esquerra electoral estatunidenca més tradicional. Quin és el potencial del vessant de la mobilització i del vessant més tradicional de la política electoral? Com podrien ajudar-nos a avançar?

Sóc membre del DSA i m’encanta que existeixi; vull que escali, com es diu en les classes d’economia, i que es generalitzi enormement. Si són molts joves, està bé. Si són molts baby boomers els que es posen en mode Gray Panther[iv], també està bé.

Amb les manifestacions massives al carrer i la desobediència civil, ensenyes a la infraestructura del Partit Demòcrata, al seu lideratge, al seu finançament i a tot el complex d’institucions que si volem que els joves s’uneixin a nosaltres, hem de canviar més a l’esquerra, no sols a través d’un pla de negocis millorat, sinó d’un esquerranisme més fonamental.

Hem d’estar immediatament a favor de la diversitat. Hem d’estar instantàniament a favor de la justícia i de la sostenibilitat a llarg termini, perquè les manifestacions ajudin al treball en els comitès i a les avorrides reunions a les quals s’assisteix. Soc un veterà de les reunions, i són tan avorrides que he hagut de contemplar la idea que pot haver-hi coses avorrides i interessants al mateix temps; cal veure a través de l’avorriment l’interès que puguin tenir.

Estar en una ridícula reunió d’un poble petit sobre política local i arribar amb una perspectiva d’esquerres, encara que era avorrit, era més interessant que veure la televisió aquella nit en un 50 o potser en un 100 per cent. Hi ha alguna cosa en les interaccions humanes: cara a cara, a petita escala, repassant les Robert’s Rules[v], i discutint, i intentant ser educat quan estàs absolutament furiós, o almenys indignat. Això és interessant. Com a novel·lista, fins i tot he intentat representar això en les novel·les, la qual cosa és d’una dificultat infernal.

Si em considero un estatunidenc d’esquerres i també un radical, i després parlo tot el temps que els bancs centrals han de fer una flexibilització keynesiana i quantitativa, veig que sorgeixen les crítiques. Aquí està l’escriptor de la trilogia de Mart, on al final estan en una economia política completament diferent, i aquí estic jo ara, parlant d’ajustos keynesians en el sistema financer. Continuo pensant com un radical, però estem en crisi. Vull posar les nostres accions en una línia de temps tal que primer t’oposes a l’austeritat i a tots els esforços de la dreta, i ho fas a través del keynesianisme.

Això és el Green New Deal. Per a mi té molt sentit. Pots anomenar-ho liberal i usar «liberal» com una paraula que la gent més a l’esquerra usarà per a menysprear el treball dels esquerrans que estan més prop del centre que ells. Així que aquests són projectes liberals, però si fossis un radical ara, i estiguessis en l’emergència en la qual estem —el canvi climàtic—, vull fer un exercici de ciència-ficció, recorrent la dècada de 2020 i dient que comença amb l’antiausteritat i amb la consciència mediambiental i després el keynesianisme, i després la socialdemocràcia, i després el socialisme democràtic. I llavors aconseguim passar aquest segle sense un esdeveniment d’extinció massiva. I has construït el socialisme democràtic d’una manera ràpida i escalonada.

Si vas a l’Amèrica profunda avui i dius, «Sóc un anarquista» —T’estimo. Jo també sóc anarquista! En cinc-cents anys, o tal vegada cinquanta anys, tothom en el planeta hauria de tenir la mateixa quantitat de poder i comoditat i riquesa i poder polític. Aquest és un objectiu obvi, i és el gran objectiu anarquista. Però ara mateix, en el món en el qual estem, has de fer campanya per qualsevol polític democràtic que s’oposi a les forces reaccionàries. Pots posar un segell de temps en el teu punt de vista polític i dir: «En última instància m’agradaria això; això seria el millor, però ara mateix necessito donar suport a una altra cosa, a causa de la situació en la qual estem».

Per descomptat que agites, per descomptat que pressiones, però no necessites repudiar a la gent que està en el teu equip, o passar al narcisisme de les petites diferències i discutir intensament amb la gent que està més prop de tu perquè en realitat t’escoltaran, en lloc d’adonar-te que ets part d’un front unit i part d’un procés de coses que es poden fer ara mateix, i que necessiten fer-se ara mateix, per a obtenir un millor resultat més endavant.

Potser això és liberal o antirevolucionari; si és així, que així sigui. Però vull explicar-me. Em sembla que aquesta és una situació en la qual cal posar tota la carn a la graella; les espècies s’estan extingint i els biomes estan morint. Les catàstrofes són aquí i ara, així que necessitem fer coalicions polítiques.

Necessitem tenir una majoria que funcioni en llocs com el Congrés i en els governs estatals, una majoria política que funcioni per a fer el treball necessari. I això significa fer aliances amb persones amb les quals no coincideixes filosòficament però que són necessàriament els teus aliats en aquesta batalla.

Gran part de l’ecoterrorisme en el teu llibre es basa en la idea que hi haurà formes anònimes de guerra amb drons, tal vegada fins i tot formes de violència robòtica àmpliament disponibles, que farien impossible rastrejar als autors d’un bombardeig o algun altre atac. Aquest concepte apareix per primera vegada en 2312 i de nou a The Ministry For the Future, a través de la violència anònima i impossible de rastrejar que permet que prosperi la guerra de guerrilles ecoterrorista.

Quines recerques o reflexions t’han convençut que podria donar-se la guerra de guerrilles autònoma i sovint atomitzada? Si és possible, com canviaria això la forma en què pensem sobre la geopolítica del segle XXI i sobre el paper de la violència en la política durant pròximes dècades?

Fixa’t en la paraula «ecoterrorisme»: Què passaria si ho anomenes resistència al realisme capitalista? I si anomenes els ecoterroristes «lluitadors per la llibertat»? Aquí entra en joc el llenguatge; estàs fent un judici quan ho anomenes ecoterrorisme. Si el funcionament ordinari del món conduirà a un esdeveniment d’extinció massiva, les futures generacions d’humans sofriran en una biosfera destrossada, fins al punt de la mort massiva. Quina és la teva responsabilitat per a resistir-ho?

I si la resistència adopta formes violentes, es pot distingir entre la violència contra la propietat -com el sabotatge, aturar els oleoductes, o la resistència civil- o la violència contra les persones, que es dona contra els pobres tota l’estona. No obstant això, contra els rics i poderosos, s’etiqueta com a ecoterrorisme o simplement com a crim. I hi ha guerres de resistència que els seus guerrers són després valorats per fer el treball necessari per a les generacions futures. Et trobes amb problemes d’ètica i moral, de mitjans i fins; són qüestions fonamentals per a tothom.

Jo ho entomo com un home blanc de classe mitjana de les afores, de gairebé setanta anys. Es tracta d’una posició temàtica específica: jo advocaria per la no violència, per una resistència pacifista, per l’acció de masses. Per això les meves novel·les descriuen sovint moviments de masses o manifestacions.

The Ministry For the Future descriu actes de violència contra les persones: assassinats d’individus, estavellar avions. El propi text sol ser des de la perspectiva de la persona que ho fa, descrivint-ho com una acció justa. The Ministry For the Future no és un bon instrument per a reflexionar sobre aquestes qüestions, perquè és tan confús com la pròpia història.

Quan vaig escriure The Ministry For the Future, pensava: «La gent s’enfadarà molt. La gent que està a la vora de l’abisme ja està molt enfadada, però si s’enfada prou…» Ja es poden fer atemptats suïcides. Així que no és que el terrorisme no estigui ja disponible en el món, o els actes de violència a petita escala, o l’assassinat amb finalitats polítiques – l’assassinat d’estranys, només per fer-se sentir i per a espantar a la gent a fer alguna cosa. Això és el que significa el terrorisme: s’espanta a algú perquè canviï els seus comportaments polítics i socials perquè tem la violència.

Aquesta novel·la, espero, no estava jutjant que una cosa és bona i una altra dolenta. La meva sensació és que la violència contra altres éssers humans crea tal ira i ressentiment que la reacció contra ella significa que el terrorisme no funciona. Erica Chenoweth, autora de Why Civil Resistance Works (Per què funciona la resistència civil), va fer un estudi històric sobre la sociologia de la resistència, demostrant que la desobediència civil i la resistència pacifista aconsegueixen en realitat els objectius polítics que van motivar als altres braços d’aquests mateixos moviments a cometre violència i assassinats.

Chenoweth postula que quan hom està prou enfadat, fa coses que van en contra dels seus propis interessos, coses que són irracionals i contraproduents per al seu propi bàndol, a vegades de manera grotesca i horrible. Cal intentar buscar l’acció política més eficaç. Des del meu punt de vista, sempre em ve al capdavant la ciutadania, les manifestacions massives, la resistència civil i potser el sabotatge. Em vaig fixar molt en això quan escrivia a l’Antàrtida.

En el llibre How to Blow Up a Pipeline, Andreas Malm analitza l’ètica i la moral del sabotatge. Quina és la responsabilitat dels ciutadans de classe mitjana del món desenvolupat davant una situació global que, a causa del capitalisme neoliberal, està descendint al caos i a un esdeveniment d’extinció massiva? Què hem de fer?

The Ministry For the Future s’assembla més al propi hummus de l’actualitat. No soc capaç de fer bones recomanacions per a altres persones; la meva novel·la s’allunya d’això i posa en circulació cinquanta relats ficticis de testimonis presencials. He intentat veure la situació a través dels ulls d’altres persones i presentar-la com si jo fos aquesta altra persona.

Naturalment, aquest enfocament té els seus límits. Però quan t’esforces prou, pots entrar en trànsit: és eficaç. A mi em funciona, i The Ministry For the Future està tenint un gran acolliment a tot el món, fins i tot a l’Índia. El joc de la novel·la —intentar imaginar que ets una altra persona— és un joc molt important. En això, he creat un embolic. No té recomanacions. Té casos pràctics que has de resoldre per tu mateix.

La geoenginyeria és un altre dels grans temes del llibre, en el qual es descriu la gestió de la radiació solar, el drenatge de l’aigua de sota les glaceres i la captura directa de l’aire. La geoenginyeria és una heretgia per a gran part de l’esquerra climàtica. Ho veuen com l’última fusió de la ciència i el capital: una excusa per a les empreses de combustibles fòssils, una distracció general de l’acció.

Com podem tenir un debat democràtic i científic sobre els projectes de geoenginyeria en un moment en què la influència dels diners de les empreses és tan gran? Poden prendre’s aquestes decisions de manera que hom s’hi senti bé?

Al meu entendre, aquestes decisions les pren un Estat-nació que ha sofert un enorme desastre climàtic. L’Estat vol que les temperatures es refredin a l’instant, sense importar els efectes secundaris, i sense importar el que pensi la resta del món.

Puc imaginar que això passo —òbviament, ho vaig imagina— però crec que podria passar en el món real, perquè ens estem acostant a temperatures que torraran a la gent que no estigui protegida per l’electricitat. I això canviarà les regles del joc en els estats-nació on passi.

La paraula «geoenginyeria»és massa àmplia, i la reacció instintiva de l’esquerra em molesta perquè és massa simplista; vol herois i malvats. És una resposta molt a l’estil de 1995. Ara que estem a la vora de temperatures inhabitables i d’un esdeveniment d’extinció massiva en una situació en què cal anar per feina, podríem voler refredar el planeta durant cinc anys més o menys llançant pols a l’atmosfera, cosa que suposa gestionar la radiació solar.

Hi ha problemes obvis amb això, però ja no és una targeta de «surt de la presó» perquè el capitalisme segueixi com està. Ningú que ho hagi proposat ho discuteix així. I si es pensa en ells com si es retorcessin els bigotis, les corporacions podrien dir que això els permetrà cremar tota la resta del nostre carboni fòssil. No, no ho farà. En primer lloc, imitar un Pinatubo [vi]en el sistema terrestre és un gest molt menor —prou menor com perquè puguem fer-ho com a éssers humans, la qual cosa demostra com n’és de petit.

L’«enginyeria» dins del terme «geoenginyeria» implica que sabem prou bé com per a fer-ho, la qual cosa és arrogant i erroni. Alguns ho diuen restauració del clima, per a tractar d’arribar als fins més que als mitjans. Uns altres pensen que aquest nom és una mica mentider, perquè mai podrem restaurar el clima que existia el 1800. Jo no n’estic tan segur d’això. Ofereixo la restauració del clima com una manera de replantejar aquesta qüestió.

Però la qüestió és massa gran perquè la geoenginyeria interfereixi deliberadament en el sistema terrestre per a tractar de mitigar el canvi climàtic. És això el que significa? Tal vegada el canvi climàtic es redueix si s’aboca un munt de llimadures de ferro a l’oceà; llavors es produeix una florida del plàncton. Llavors el plàncton mor i se’n va al fons, de manera que el carboni està al fons de l’oceà. A ningú li agrada aquest pla perquè l’oceà ja està estressat. I qui sap el que podria passar realment en termes d’efectes secundaris?

No sabem quins serien els efectes secundaris, i podrien ser pitjors que la cura, cosa que és prou certa com per a donar-nos una pausa. Però la gestió de la radiació solar ha cridat l’atenció de la gent perquè es podria fer realment. Probablement hauria de ser pols de pedra calcària, com el carbonat de calci, en lloc de diòxid de sofre, que és el que els volcans emeten a l’atmosfera. El diòxid de sofre es menja la capa d’ozó, però la pols de pedra calcària és inerta, i es troba a l’atmosfera de totes maneres.

Si s’emet més, cau a terra; és problemàtic si cau i fon més gel a l’Àrtic. Però en qualsevol cas, cau a terra. Cinc anys més tard, tornes a la casella de sortida. No has de fer-ho permanentment perquè la temperatura no augmenti. De fet, es podria planejar fer-ho només una vegada cada cent anys, per a evitar caure en aquest parany, i veure quins són els efectes al llarg de cinc anys.

No és, ni molt menys, el més perillós que estem veient. I probablement no és tan perillós com la generació de centrals nuclears que construïm. L’energia nuclear és una altra horrible zona prohibida per a l’esquerra estatunidenca, un perill de poder capitalista per al futur, etc. Però què passa si l’energia nuclear es genera amb tori en lloc d’urani, i els subproductes són menys perillosos per a les generacions futures?

En altres paraules, tot s’ha de posar sobre la taula. No hi ha cap tòpic d’esquerres en el qual confiï, excepte que la justícia i la sostenibilitat són les consideracions primordials de la civilització, i haurien de ser la nostra pedra de toc, la nostra estrella guia, per a tot el que considerem. Estem en un esdeveniment d’extinció massiva que acaba de començar, i hem d’esquivar-lo. Tota la resta ha de ser considerat, no descartat.

La resistència a la idea de la geoenginyeria mostra l’error categòric de confondre ciència i capitalisme. És la suposició que aquest procés només el farien els capitalistes tractant de conservar el seu poder, però què passaria si ho fessin els científics per a evitar que milions de persones morin en els tròpics? Llavors es converteix en una discussió sobre els mitjans i no sobre els fins. I ja hem esbombat més de cent parts per milió de CO₂ a l’atmosfera.

Cada racó del planeta ha estat objecte de geoenginyeria, accidentalment i estúpida com a subproducte, o per ignorància. No sabíem que aquests efectes secundaris passarien, i després, quan ho vam saber o ho vam canviar o no. És llavors quan et converteixes en innocent o en criminal.

Em reconforta veure un article a Nature que descriu el bombament d’aigua des de sota les glaceres de l’Antàrtida i Groenlàndia per a frenar el procés de desglaç. Això és geoenginyeria. De què et queixaries aquí? De res, perquè aquest bombament d’aigua des del fons de les glaceres és una quantitat trivial d’aigua, i després simplement es congela a la part superior. No hi ha efectes secundaris dolents que es puguin predir amb la gestió de la radiació solar.

Es diu que podria haver-hi efectes sobre el monsó en el sud d’Àsia; de ser cert, això seria dolent. El monsó és variable, però és molt important. Les glaceres també són importants; surten de l’Himàlaia i proporcionen un subministrament d’aigua al sud d’Àsia, i les glaceres estan desapareixent ràpidament. Un exercici de modelització climàtica que postula un mal als monsons potser no és tan poderós en una discussió com la fosa real de les glaceres que formen el subministrament d’aigua per a mil milions de persones.

Cal tornar-ho a posar tot sobre la taula: els arguments del 95 sobre el risc moral i el poder capitalista han de deixar-se de banda en el moment actual d’emergència desesperada.

En els teus llibres, et preocupes pel paper de les platges en la civilització humana. Què trobes emocionalment convincent en l’augment del nivell de la mar? Afecta a l’àmbit humà en les grans ciutats, etc., però la forma en què afecta les platges, clarament et toca la fibra

Per descomptat que sí. Soc un tio de platja. Vaig créixer en el comtat d’Orange, i els barris residencials dels anys cinquanta i seixanta van ser un moment boig i absurd en la història i la vida social dels Estats Units; van crear un paisatge social increïblement empobrit. La platja va salvar el meu seny, perquè quan baixes a la platja i t’allunyes tres metres de la riba, tornes a la naturalesa i lluites per la teva vida. És una prova de realitat, una lliçó del que és real.

El meu primer contacte amb el món natural va ser a través de les platges. Tenen una cultura encantadora a tot el món. Les platges són famoses per la seva sensació de facilitat i l’excés de plaer que podem tenir com a animals quan estem de tornada en l’oceà.

Totes les platges estan essencialment condemnades. Basta un parell de metres de pujada del nivell de la mar perquè totes les platges quedin sota l’aigua, fins i tot amb la marea baixa. Aquest tipus d’augment del nivell de la mar és gairebé un fet en el futur del canvi climàtic. M’interessa tot el que es pugui fer per a frenar la pujada del nivell del mar.

Segons l’imaginari utòpic, res és permanent. Potser podem baixar el nivell de la mar. Seria un procés molt difícil, de segles, per tornar a captar tant de gel de nou en la terra. Hauríem de començar una altra edat de gel? No ho sé. És massa utòpic.

Tot es redueix a la mitigació: com més puguem frenar l’augment del nivell de la mar, com més puguem evitar que s’agreugi, millor estaran les platges. Però, com has assenyalat, tots els ports marítims del món, almenys una desena part de la població mundial i fins a una quarta part segons algunes estimacions, viuen a menys de trenta o quaranta milles de les costes a propòsit, perquè és aquí on es connecta l’economia mundial. Moltes de les grans ciutats del món estarien sota l’aigua, com a Nova York 2140.

És un tema important per a mi, però també té l’element personal d’un lloc que m’encantava quan era nen i on he passat massa poc temps com a adult. És gairebé segur que perdrem les platges. Ara bé, tal vegada podem desplaçar la sorra més amunt. És una qüestió peculiar, relacionada amb la geoenginyeria, però m’entristeix.

És el mateix que passa amb les Serres i totes les altes muntanyes del món: les glaceres s’estan fonent. Totes les preguntes sobre si el clima s’està escalfant han estat completament contestades, fins al punt que la gent que nega que hàgim de fer alguna cosa sobre aquest tema ho fa com una forma d’excusar la seva inacció.

Les glaceres s’estan fonent tan ràpid que en llocs on ja eren residuals i bastant petits, com a Califòrnia i Sierra Nevada, desapareixeran fem el que fem. Podem ser tan virtuosos com hom pugui imaginar, començant ara mateix, i així i tot aquestes glaceres es fondran, i són bellíssimes. Formen part de l’ecologia.

Els paisatges i els espais naturals en els quals es fonen les glaceres es veuran sotmesos a una enorme pressió. Aquestes tensions també colpejaran a la humanitat a l’Himàlaia, i en algunes altres cadenes muntanyenques on van formar la base dels sistemes fluvials que proporcionen aigua a mil milions de persones.

Un pot enfocar això des d’una posició estètica de classe mitjana: «La meva pobra Sierra Nevada, el meu pati d’esbarjo, la llar del meu cor». Però per a altres persones, és com: «Espera, aquesta era la meva font d’aigua diària». Hi ha escales molt diferents del desastre que s’abat sobre nosaltres.

Al llarg de la teva obra, desenvolupes la idea que la relació dels humans amb els animals és una part clau de la relació amb la naturalesa no humana. En els teus primers llibres, les aventures físiques en el paisatge són la forma dominant en què els seus personatges es relacionen amb el món natural. No obstant això, en les últimes obres, les aventures físiques són presents, però les reintroduccions d’animals exerceixen un paper molt important.

Molts dels passatges més emotius de The Ministry For the Future tenen a veure amb els animals, inclòs un passatge en el qual una comunitat rural blanca dels Estats Units es dissol per a deixar espai a la restauració de la naturalesa. La teva obra conté la idea que els humans poden gaudir d’una relació espiritual amb els animals que pot ajudar a impulsar una forma de política ecològica, i no sols l’admiració superficial de la megafauna carismàtica.

Com has pensat en els animals i el seu paper en la política mediambiental al llarg de la teva carrera d’escriptor? Com ha canviat? Què li fa ser optimista sobre la nostra política mediambiental centrada en els animals avui dia?

Els meus pensaments han canviat al llarg de la meva vida, i l’escriptura ho reflecteix. M’he tornat molt més conscient dels animals que trobo a Sierra Nevada. Veure el mufló de Sierra Nevada per primera vegada el 2008, després d’haver viatjat amb motxilla per aquesta zona durant trenta anys, va ser impressionant.

Aquesta subespècie concreta de mufló s’havia reduït a cent animals. La Llei d’Espècies en Perill d’Extinció va entrar en joc en ser declarada en perill d’extinció. Ara han arribat a tenir uns set-cents animals gràcies a les intervencions humanes per a fer-los lloc i ajudar-los a sobreviure a aquest punt d’escanyament, que sempre serà aquí en el seu ADN. Això va ser un esdeveniment transformador per a mi.

Quan vaig començar a escriure, vaig començar a prestar més atenció als nostres «germans i germanes horitzontals»: a les meves mascotes, als gats de la casa. Tremp Grandin ens ensenya que aquests animals que conviuen amb nosaltres porten en el seu ADN gats salvatges africans.

Necessitem més consciència de l’esdeveniment d’extinció massiva que està colpejant especialment als grans mamífers, els nostres cosins. Els cérvols són massa omnipresents a Amèrica del Nord perquè hem matat als seus depredadors. Tenim cérvols i paparres; tenim la malaltia de Lyme perquè no tenim llops. Segons el cercle ecològic, en el sentit que som part d’un cos major, ens estem disparant al peu cada vegada que matem un animal salvatge que considerem una plaga.

Crec que l’escena més bella de tots els meus escrits està a 2312, on els animals tornen. És una espècie d’escena onírica, una escena de fantasia amb un complement de ciència-ficció; és una dels meus millors, sens dubte. I se’m va ocórrer com un somni despert, i ara l’estic vivint. I ara estic pensant que la Llei d’Espècies en Perill d’Extinció hauria de ser fundacional per als nostres comportaments.

Per això em refereixo al lema leopoldià «el que és bo és el que és bo per a la terra». No es refereix al sòl, encara que un bon sòl és fonamental. Es refereix a l’ecosfera: tots els altres animals que són els nostres conciutadans. Això significa donar ciutadania als animals: representació política, com a The Ministry For the Future, però també com a l’Equador, Gal·les, alguns altres països europeus i a Àsia, on el món natural té ara drets legals i representació en el sistema polític.

Tot això em sembla un complex: la política comença a adquirir una sensibilitat religiosa. Hi ha un sentit d’allò sagrat a fer alguna cosa més a seguir el propi interès il·lustrat. Això ha estat una part important de la meva vida viscuda, així com de la meva vida d’escriptor.

Ara, quan estic a les Serres, busco animals. Les marmotes no eren allí aquest estiu. No sé per què; són molt comunes allà dalt, i va ser un xic inquietant no veure-les. Les piques són criatures de l’illa del cel. Són ratolins diminuts; les piques són belles, laborioses i intel·ligents. Si la temperatura de l’aire aconsegueix els 75 graus [Fahrenheit] durant una hora, moren de sobreescalfament. Així que necessiten estar altes i fresques. I, per descomptat, han de moure’s més amunt perquè les temperatures són cada vegada més altes.

Som com les piques. Estem en una illa celeste anomenada Terra. Si ens porten prou amunt, no podrem pujar més, i llavors morirem. Aquesta és una gran lliçó venint d’un dels nostres cosins més petits.

En el podcast Marooned on Mars, vostè va dir que el seu llibre favorit de la infància era Cent anys de solitud, de Gabriela García Márquez. La tendència que defineix al realisme màgic és que els successos sobrenaturals es narren amb cara de circumstàncies, i això funciona perquè l’estil descriu sovint el dramàtic futur social i polític de la vida llatinoamericana postcolonial de forma més convincent que el realisme directe.

És The Ministry For the Future una obra de realisme màgic?

Això espero, però no. Diguem que continua sent ciència-ficció. La distinció que jo faria és que és una història ambientada en el futur; això la converteix en ciència-ficció, segons la meva definició. I tracta de cenyir-se a les realitats del que veiem en la nostra típica realitat empírica, d’una manera que el realisme màgic se salta de tant en tant amb finalitats simbòliques.

Però és probable que et refereixis a tota la gestalt de The Ministry For the Future com màgicament positiva; és una espècie d’escenari en el millor dels casos. I com hi ha una reversió a la mitjana, i probablement no tindrem el millor cas, és com un truc de màgia.

García Márquez és un dels millors novel·listes de tots els temps, del segle XX, i del món en desenvolupament. Si has estat a Amèrica Llatina, creixent quan ho feia García Márquez, llavors el realisme màgic és la realitat sentida. És el millor realisme per a l’Amèrica Llatina del seu temps; ocorren coses inexplicables. La racionalitat arriba al seu poble i el destrossa; el destrueix i s’apodera d’ell. Crea el colonialisme en arribar els països científicament avançats, sense prestar molta atenció a uns certs valors científics.

Si agafes directament el mètode literari de García Márquez i et poses a fer realisme màgic a Manhattan, és una ximpleria. De fet, si escrius ciència-ficció on hi passen coses màgiques, cosa que passa tota l’estona, tendeix a la ximpleria perquè no és fidel a la situació emocional que García Márquez estava descrivint de forma específica.

Em quedo amb la idea que per a mi, en el món desenvolupat, a Amèrica del Nord i en la meva època, la ciència-ficció és el millor realisme de la meva situació, mentre que per a García Márquez, el realisme màgic era el millor realisme per a la seva situació. Totes dues formes de la novel·la són àmplies i variables. La novel·la s’adapta al seu temps per a intentar donar una representació que els lectors reconeguin com la realitat sentida de la seva pròpia situació. Això és el que he tractat de fer, i García Márquez ho va aconseguir gloriosament.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Arnau Barquer
Foto de portada: Flickr – Gadge Skidmore

Notes

[i] Són els llibres Red Mars, Green Mars i Blue Mars, publicats entre 1992 i 1996 per Spectra, Bantham Books i Random House. Publicats en castellà per Minotauro. La trilogia guanyà els prestigiosos premis Nebula, Hugo i Locus. (NdT)

[ii] Com s’anomena a alguns entorns polítics el «gir a l’esquerra» de molts governs llatinoamericans.

[iii] Pel poeta anglès Samuel Taylor Coleridge, la «suspensió temporal de la incredulitat», segons digué el 1817, vindria donada per la capacitat de l’escriptor d’infondre tal sensació humana i de veritat en una història de ficció que el lector suspendria el judici en relació a aquells elements d’inverossimilitud de l’obra, fent-los acceptables dins el seu univers narratiu. (NdT)

[iv] Els Gray Panther són un moviment social estatunidenc organitzat en nuclis locals que combaten la discriminació contra la gent gran. (NdT)

[v] Les Robert’s Rules of Order (RONR, les Regles d’Ordre de Robert) són un tractat polític basat en el llibre de Henry Martyn Robert i consisteixen en el corpus de procediments parlamentaris més usat als EUA. (NdT)

[vi] El volcà Pinatubo (Filipines) va entrar en erupció el 1991 després de 500 anys d’inactivitat, llançant una capa de gasos sobre l’atmosfera que refredà les temperatures 0,5ºC i afectà la capa d’ozó (NdT).

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Aldana Cohen és professor adjunt de sociologia en la Universitat de Pennsilvània, on dirigeix la Col·laboració Socioespacial del Clima, o (SC)2.

Comentaris

Kim Stanley Robinson sobre la ciència-ficció i la recuperació de la ciència per a l’esquerra

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.