Karl Marx i la Crítica del programa de Gotha

La Crítica del programa de Gotha és un dels textos més coneguts de Marx, però no era un text divulgatiu ni per polemitzar. Tanmateix, conté elements clau per pensar la societat socialista

Karl Marx i la Crítica del programa de Gotha

La Crítica del programa de Gotha és un dels textos més coneguts de Marx, però no era un text divulgatiu ni per polemitzar. Tanmateix, conté elements clau per pensar la societat socialista

Aquesta curta crítica del programa del Partit Socialista Obrer d’Alemanya (SAPD), fundat el 1869, és avui un dels textos més coneguts i citats de Karl Marx[i]. Però aquest text, que Marx titulà «glosses marginals al programa del partit obrer alemany» i que a la correspondència apareix com a «glosses marginals al programa de coalició», no estava pensat per a ser publicat i durant molts anys va romandre inèdit. Marx no volia amagar a alguns dels seus amics al SDAP –a Wilhelm Bracke, August Bebel i sobretot a Wilhelm Liebknecht– el seu disgust cap al que considerava retrocessos teòrics i polítics innecessaris. No l’emprenyava tant que el socialistes d’Eisenach, als quals era proper, impulsessin la fusió amb l’ADAV (Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein, Associació General de Treballadors d’Alemanya), fundada per [Ferdinand] Lassalle el 1863, sense consultar-ho amb ell o amb Engels, com que amb la lectura de l’esborrany copsà que la seva influència als dirigents polítics socialistes a Alemanya, alguns d’ells amics seus, era molt més reduïda del que pensava. El maig del 1875, quan va redactar la seva crítica, ningú va reaccionar.[ii]

La crítica al programa es publicà el 1891, gairebé vuit anys després de la mort de Marx. Engels la va fer publicar, pressionat per Karl Kautsky, a Die Neue Zeit, on va aparèixer amb algunes abreviacions a l’edició de gener sota el títol de ‘Contribució a la crítica al programa del partit socialdemòcrata, procedent del llegat de Karl Marx’. Aquest cop el text de Marx va atreure certa atenció. La intervenció d’Engels va produir-se en el moment adequat per influir en l’elaboració del nou programa del partit, en marxa des del 1890.[iii] La direcció del SPD no estava contenta. August Bebel es queixà. Engels havia aconseguit el seu objectiu, havia escrit una ‘Crítica a l’esborrany del programa socialdemòcrata’ que havia estat influent, i dos homes de la seva confiança, Kautsky i Bernstein, van redactar i reescriure, sota la supervisió d’Engels, el text final del nou ‘Programa d’Erfurt’, que va ser adoptat al congrés del SPD a l’octubre del 1891.

El 1875, l’any del congrés d’unificació, Marx i Engels vivien a Londres.[iv] Cap dels dos era membre d’un partit socialista alemany, i tampoc ho van ser després. Però ‘els vells a Londres’ tenien contactes a tots dos partits i certa influència, les seves opinions i els seus consells tenien pes, almenys així ho veien ells. Només que aquest cop ningú els havia demanat consell i van assabentar-se de la imminent fusió per la premsa del partit. Van reaccionar enfurismats. «En qüestions teòriques, és a dir, en allò que és decisiu per a un programa», els d’Eisenach no havien «d’aprendre absolutament res» dels lassallians, sinó més aviat tot el contrari, els lassallians dels d’Eisenach.[v] Del cercle de persones més properes, Wilhelm Bracke va respondre amb una carta incendiària a Marx i Engels el 25 de març: l’esborrany del programa presentat no és per a res bo i ha de ser reescrit per complet d’immediat. Bracke es va oferir a redactar un nou esborrany juntament amb Marx i Engels.[vi] Després Marx va posar fil a l’agulla i va escriure una crítica extensa i detallada de l’esborrany.

En la seva carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875 Marx va descarregar la seva ràbia. No li havia agradat gens haver «d’escriure una tirada com aquella». Li semblava que era «un programa desmoralitzador per al partit i completament reprovable» i, per aquest motiu, no podia reconèixer-lo «amb un silenci diplomàtic».[vii] Tant Engels com Marx amenaçaren a les cartes ja esmentades amb distanciar-se públicament del programa i del nou partit després del congrés.[viii] L’amenaça de trencar les relacions diplomàtiques eren paraules majors.

La crítica de Marx va passar desapercebuda. Possiblement només la van veure Bracke i Liebknecht, mentre que la resta dels dirigents del partit –Geib, Auer, Bebel– no la van veure per a res. Encara que Bebel sabia del descontentament dels dos vells, no el va tenir en compte. El text de l’esborrany del programa va ser aprovat, amb lleugeres modificacions, al congrés d’unificació a Gotha del 22 al 27 de maig del 1875. Cap de les modificacions del text va seguir les recomanacions de Marx. Marx i Engels es van comportar amb discreció i van renunciar a posicionar-se públicament contra el nou partit obrer unificat. Malgrat el seu enuig amb la potineria i la malaptesa dels seus amics, Marx creia el que va escriure a la seva carta a Bracke: «Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes».[ix] En la unió dels dos partits obrers Marx veia un «pas del moviment real» i en la direcció adequada, tot i el programa fallit.

La crítica de Marx

Marx era un polemista temut, que podia acabar amb els seus adversaris amb un sol comentari mordaç, cosa que feia tot sovint. La seva crítica a l’esborrany del programa de Gotha és, sense dubte, una crítica despietada. A ella, Marx expressà la seva profunda decepció perquè allò que anomenà una «concepció realista» no havia esdevingut de cap de les maneres un coneixement comú i, en el seu lloc, els conceptes del socialisme vulgar havien fet niu. Enfurismat, atacà les «frases burgeses», les «frases buides», les «simples expressions», «l’absurd ideològic del dret i d’altres fems» que apareixen aquí i allà a l’esborrany del programa. El que més l’emprenyà fou l’abundància de conceptes laxes, que com acostumava a fer Lassalle, es posaven «en el lloc de termes econòmics concrets».[x]

Però la seva crítica és més que una polèmica per passar comptes amb els lassallians i la confusió dels seus partidaris. Per això va tenir un impacte més enllà del document i se la considera avui un dels seus escrits més importants, tot i la canonització al ‘marxisme-leninisme’ d’infausta memòria. Perquè hi ha una cosa que els socialistes de tots els colors sempre han volgut saber: què ve després del capitalisme i com canviaran l’economia, la societat i l’Estat si el moviment obrer socialista arriba al poder i s’esdevé una superació del capitalisme. Calia posar-se mans a la feina. En aquest text no s’hi troba però una ‘teoria del socialisme’ o del comunisme, només algunes indicacions, que només aclareixen una mica més el que podia trobar-se a textos anteriors.[xi]      

Marx, el socialisme i el comunisme

De Marx i Engels, com és sabut, hi ha pocs, només ocasionals comentaris marginals sobre la forma de la futura societat postcapitalista. El capital no és cap anàlisi del socialisme o el comunisme del futur, en ell es tracta exclusivament del capitalisme modern. Marx es negà constantment, com feia el socialisme utòpic de la seva època, a escriure «receptes per als manuals de cuina del futur».[xii] L’obra de la seva vida fou la crítica de l’economia política, que alhora era una crítica del capitalisme i, implícitament, també una crítica a les crítiques errònies del capitalisme comunes entre els socialistes vulgars. Es va defensar de valent contra les lectures que asseguraven que havia portat al món un «sistema socialista».[xiii]  Marx, el gran anti-utòpic, renuncià de manera ben conscient a contraposar al capitalisme la imatge d’una economia i societat futures més enllà del capitalisme i millors. Quin aspecte hauria de tenir una economia i societat postcapitalistes al futur era quelcom que cap sociòleg seriós era capaç de pronosticar.[xiv]

Aquesta versió de la «prohibició de les imatges» del pensament marxista, molt conseqüent per a un investigador social com Marx, que rebutjà la filosofia de la història i es va defensar sempre contra els intents per fer de les seves anàlisis històriques a El capital, limitades a Europa occidental, una «teoria de la filosofia de la història general».[xv] Les reserves de Marx, com les d’Engels, han portat a que generacions d’intèrprets i partidaris de Marx hagin ensopegat amb la «pedra» del Marx del 1875. Perquè allà sí que va dir alguna cosa sobre l’economia i la societat postcapitalistes.

Marx no estalvià dures crítiques contra l’estesa noció de la socialdemocràcia d’antuvi (com la d’avui) del socialisme i el comunisme com a regne de la «justícia social». En cap cas podia parlar-se d’un paradís de l’igualitarisme en el que brollaria la llet i la mel: el treball no s’acabaria, encara que els mitjans de producció fossin propietat comuna. Parlar d’una «distribució justa», i encara més en el sentit de la redistribució del conjunt de la producció social entre els productors individuals per al seu ús individual (és a dir, la redistribució dels salaris individuals), com a la frase de Lassalle del dret a un «rendiment del treball sense retallades», és un miratge. Ho és perquè abans de qualsevol distribució individual dels mitjans de consum ha d’haver-hi una altra mena de redistribució: tota societat, també la postcapitalista, ha de fer deduccions del conjunt de la producció social abans de pensar en una redistribució del salari individual. Marx les enumera: en primer lloc, la despesa de substitució dels mitjans de producció emprats, en segon lloc, la part proporcional per l’expansió de la producció, i en tercer lloc la reserva o el fons d’assegurança contra accidents i imprevistos (com ara catàstrofes naturals). Aquestes deduccions són una «necessitat econòmica», el seu volum, no obstant, no és «calculable de cap manera justa». Abans que la resta pugui distribuir-se individualment, han de produir-se encara noves deduccions: en primer lloc, les despeses administratives generals (però que «en comparació a la societat actual», serien clarament inferiors), en segon lloc, les que calen per a la satisfacció comuna de necessitats, com les escoles, els serveis sanitaris, etc. (que «en comparació amb la societat actual» creixerien significativament), i en tercer lloc, per a fons pels incapaços de treballar (en el sentit més ampli del terme). Això no obstant, Marx subratlla que «tot i que ço que el productor perd com a individu privat, li beneficia directament o indirecta com a membre de la societat».[xvi]

La distribució que és possible després es realitzaria d’acord amb l’aportació del seu treball individual. Ja que aquesta és tan diferent com ho són les condicions de vida dels treballadors individuals, els ingressos per treball individuals, és a dir, la redistribució dels salaris en el seu conjunt, seria completament desigual. Amb la diferència, però, que en una economia postcapitalista no hi hauria ingressos per als «aturats», sinó només ingressos per als treballadors. Als productors individuals se’ls aplicaria el mateix dret: tothom rebria el corresponent a la seva aportació mitjançant el seu treball individual. El mateix salari per la mateixa feina, de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons la seva feina.[xvii] És a dir, salaris desiguals, ingressos per treball desiguals per aportacions al treball desiguals. Atès que els individus que treballen són diferents, un s’esforça més que l’altre, o és més intel·ligent, més ràpid o més capacitat que un altre, també han d’existir diferències salarials en una societat postcapitalista. [xviii]

Ara bé, Marx s’esforça per explicar la manera com es portaria a terme aquesta distribució a partir de les capacitats de cadascú pel treball. I això porta a un dels passatges menys clars de la seva crítica al programa, per a alegria dels filòsofs i doctrinaris marxistes. Marx afirma concretament que en la «societat comunitària, que es basa en la propietat comuna dels mitjans de comunicació» els productors no bescanvien llurs productes, i tampoc no hi apareix el treball emprat en el producte com el valor. No obstant, s’hi aplica el principi d’equivalència: cadascú rep tants mitjans de consum privats (calculats en unitats de treball) com ha contribuït amb el seu treball a la societat (després de la deducció del conjunt de serveis necessaris per a la societat). Deixa d’haver-hi un intercanvi de mercaderies, però hi ha «el mateix principi que regula el bescanvi de mercaderies, en la mesura que aquest és un bescanvi de valors iguals. Canvien el contingut i la forma».[xix] Marx arriba fins i tot a endinsar-se en el terreny de la utopia que tant va criticar per explicar el procediment: cadascú rep de la societat un val com a certificat de la quantitat de treball que ha aportat, i pot bescanviar aquest val per una quantitat equivalent de mitjans de consum (calculats en unitats de treball) comprats per la societat.[xx] Deixarà d’haver-hi, per tant, un «valor», però seguirà vigent el principi d’equivalència. En aquest punt Marx va clarament massa lluny i es contradiu, ja que afirma en la mateixa frase que en la societat capitalista els treballs individuals «ja no existeixen de forma indirecta» (és a dir, a través del mercat i la competència), «sinó directament, com a component del treball total».[xxi] Aparentment, una forma determinada d’expressar la relació entre el treball individual i el treball col·lectiu social no era el que Marx tenia en ment quan parlava sobre els vals de treball i el seu ús. No obstant, és possible calcular l’aportació del treball de cada individu, però en els seus productes (amb l’excepció d’alguns pocs escassos artefactes) s’amaga inevitablement treball social, el treball de molts individus. L’afirmació de Marx que l’aportació del treball individual i social és «directament» comparable i, en conseqüència, poden ser equivalents, és vertaderament atrevida. Seria més correcte referir-se a una altra forma, que ja no seria, o almenys no ho seria completament, una forma de mercat de la regulació de la distribució i ús dels salaris individuals. Una forma de la que Marx tampoc podia dir amb exactitud quina forma tindria.[xxii]                                                                               

La socialdemocràcia alemanya i la crítica de l’economia política

Marx s’enfurismava perquè els seus amics a Alemanya no entenien la seva teoria econòmica. La seva obra principal i inacabada, El capital, era cèlebre i es considerava com un text excel·lent del socialisme europeu, però amb prou feines era llegida. Fins i tot els intel·lectuals del partit tenien les seves pròpies dificultats amb ella. Això Marx ho sabia i el feia treure de polleguera.

Lassalle seguia sent encara l’estrella més brillant del moviment obrer alemany, els seus escrits es llegien i els seus conceptes influïen en la seva manera de veure el món. Marx no considerava a Lassalle un pensador a la seva alçada, i del seu pla per entendre l’economia política de manera hegeliana només podia riure-se’n. Per al seu disgust, Marx havia de veure com fórmules lassallianes com ara el «dret al rendiment del treball sense retallades», la «llei de ferro dels salaris» o «l’abolició del sistema salaris» encara gaudien d’una acceptació general. Marx les considerava un absurd doctrinari i opinava que havia acabat d’una vegada per totes amb aquestes nocions matusseres a El capital. D’aquí doncs, la seva decepció. En la seva crítica afirmava que, contra tota raó, d’ençà la mort de Lassalle «s’ha introduït en el nostre partit la visió científica que el salari no és ço que sembla, és a dir el valor respectiu del preu del treball, sinó una forma emmascarada del valor respectiu del preu de la força de treball[xxiii]Marx intentà, doncs, posar sota els nassos dels seus amics aquest punt central de la seva teoria sobre el salari i el treball assalariat un cop més: rere el salari i la imatge il·lusòria que aquest genera que la feina del treballador assalariat ha estat remunerada, s’amaga una relació d’explotació. Tota la relació entre el capital i el treballador assalariat gira al voltant de la plusvàlua que no es paga, el treball gratuït que el treballador assalariat ha de fer i que s’estén tant com és possible. Aquesta explicació, segons Marx, havia aconseguit difondre’s al partit (o com a mínim podia haver-se difós, com ell esperava), per la qual cosa un retorn als dogmes de Lassalle, que «no sabia què era el salari, sinó que en l’estela dels economistes burgesos, prengué l’aparença per l’essència de la qüestió», era, en conseqüència, molt més perillosa.[xxiv]

Igualtat, llibertat i justícia                                               

En consonància amb la seva convicció científica, Marx destacà que era del tot errat, com feien els socialistes vulgars, que esperaven la salvació en la «redistribució», fer tant de rebombori amb la qüestió de la distribució dels salaris. La distribució present sorgia del caràcter del mode de producció present. Si els mitjans de producció fossin comuns o «la propietat comunitària dels propis obrers», aleshores sorgiria una altra «distribució dels mitjans de consum diferent de l’actual».[xxv] Marx deixa ben clar que una distribució «justa», també en una societat postcapitalista, ha de ser una distribució desigual, a partir de la base dels mateixos drets, però de les diferents contribucions al treball individuals i les diferents condicions individuals. No va ser clar pel que fa a la mena de la distribució (més enllà dels mercats laboral i de mercaderies).

De manera més decidida, va anticipar que en la «fase superior de la societat comunista» tot seria possible. Aquesta és, en una llarga sentència, la quinta essència de la concepció marxista del «més enllà del capitalisme»: en darrera instància, després d’un llarg període de transició, en primer lloc desapareixerien totes les antigues formes socials de distribució del treball, tant «la subordinació esclavitzadora de l’individu a la divisió del treball» com «l’oposició entre el treball intel·lectual i el físic»; en segon lloc, el treball esdevindria «no tant mitjà de vida, sinó també primera necessitat vital; una vegada que amb el desenvolupament global de l’individu també ha augmentat la seva força productiva». Aleshores la societat podria permetre’s viure segons el principi «de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats» i deixar caure el principi de l’equivalència entre contribució individual i remuneració individual.[xxvi] En aquesta societat futura, que crearia una riquesa en sobreabundància per a tothom, s’acabaria, per dir-ho així, el problema de la desigualtat i, amb ell, de la injustícia social per si mateix.

No és la igualtat ni la justícia, sinó la llibertat el que en aquesta cosmovisió de Marx ocupava un lloc preeminent: el lliure desenvolupament de l’individu, que té com a requisit la llibertat individual per al desenvolupament de totes les seves capacitats, així com la promoció de tots els seus talents. Per a aquesta llibertat per al «desenvolupament de les capacitats humanes, que és un objectiu en si mateix, [i que] seria el vertader regne de la llibertat» cal temps lliure, i més aviat molt de temps lliure. Això només és possible si els productors, juntament amb la seva producció, «regulen racionalment» la seva relació amb la natura i entre ells «i la porten sota control social», i la posen en pràctica «amb la menor despesa d’energia i sota les condicions de la natura humana més dignes i adequades», com descriu Marx a l’esborrany del tercer volum d’El capital el 1865.[xxvii]Aleshoresserà possible una societat en la qual «el lliure desenvolupament de l’individu sigui la condició per al lliure desenvolupament de tots».[xxviii]Aquest lliure desenvolupament de l’individu, és a dir, la realització de la llibertat individual, o de la «llibertat real per a tots», el trobem sempre present al pensament de Marx sobre «la forma històrica superior» que hauria de seguir al capitalisme. També al primer volum d’El capital menciona un «lliure i ple desenvolupament de l’individu» com al seu «principi fonamental».[xxix]      

Friedrich von Hayek no hagués trobat tants crítics si s’hagués preocupat per estudiar Marx seriosament. Perquè hauria descobert que Marx tampoc havia afirmat que la futura societat socialista/comunista seria un regne de la justícia. Per a Marx i Engels es tractava més aviat d’un regne de la llibertat individual, en el qual els individus podrien ser tan desiguals com són, i la «rica individualitat» de cada individu, el desenvolupament «universal» de l’individu, seria el valor suprem en la vida social. Quan s’arribi a aquesta societat rica d’homes i dones lliures, «l’estret horitzó burgès» del dret formal per a tothom, però en contingut desigual, seria superat, i la injustícia social desapareixeria.[xxx]

Això no obstant, els amics de Hayek no van quedar-se quiets, perquè van trobar igualment que Marx no compartia el concepte de llibertat ingenu i extremadament limitat dels liberals. En ell ni veia la llibertat més que de manera negativa ni tampoc la llibertat com una obligació, sinó més aviat com a llibertat per a actuar individualment i social. Veia la llibertat de cada individu independent de la mena de relació i de vincle socials en els quals es troben tots els individus i en els quals participen. El cèlebre «regne de la llibertat» al qual devien pertànyer tots només podia imaginar-se’l més enllà d’una societat de classes, és a dir, més enllà de tota forma històrica de desigualtat social, que ens ha portat algunes, fins i tot moltes formes de llibertat individual, però a costa de la manca de llibertat de molts altres. Els liberals actuals, que, com Hayek, afavoreixen el lliure mercat, un mercat que tenen per un «regne de la llibertat», es mostren perplexos quan descobreixen que per a Marx la vertadera llibertat individual i social, l’activitat lliure, comença per a tots més enllà de les «limitacions pràctiques» del mercat. Allí, doncs, on «la raó social» individual i col·lectiva supervisa el «regne de la necessitat» i regula col·lectivament l’intercanvi social amb la natura, és a dir, la reproducció material juntament amb les seves condicions ecològiques i les seves conseqüències.[xxxi]

Publicat originalment a SPD-Linke. Zwischen Revolution, linken Bewegungen und radikalen Reformismus. Linker Aufbruch in Geschichte und Biografien (Dortmund, spw-nomos, 2021), pp. 64-73.
Traducció d’Àngel Ferrero

Notes

[i] A l’edició de les Obres Completes de Marx i Engels (MEW) aquest text és elogiat, en el sentit del canonitzat ‘marxisme-leninisme’, com «el document teòric més important del marxisme» juntament amb el Manifest comunista (vegi’s MEW, vol. 34, p. 522, nota 240).

[ii] Götz Langkau descriu amb detall com s’arribà en la història de l’edició d’aquest text al títol actual de Crítica del programa de Gotha. Veieu Götz Langkau, ‘Crítica del programa de Gotha?’ Reflexions sobre l’impacte d’un canvi ideològic’, a Beiträge zur Marx-Engels-Forschung, NF 2008, pp. 60-93.

[iii] Engels va escurçar-ne el text per a la seva publicació, altres retallades les van recomanar Kautsky i Dietz i ell les va acceptar (per a aquesta qüestió, veieu les variants a  MEGA2 volum I/25). En la seva opinió, les restes del lassalleanisme al SPD havien estat superades, per la qual cosa les polèmiques contra ell eren supèrflues.

[iv] Tots dos van emigrar a Anglaterra després de la fallida revolució democràtica del 1848-1849. Marx va viure a Londres fins la seva mort. Engels va passar vint anys com a director i més tard soci d‘una empresa tèxtil d‘èxit a Manchester abans de vendre les seves accions i tornar a Londres el 1870.

[v] Friedrich Engels, Carta a August Bebel del 18-28 de març del 1875, a MEW, vol. 34, p. 125.

[vi] Els passatges més importants de la carta de Wilhelm Bracke van quedar recollits a una altra de Boris Nikolaievski. Veieu Boris Nikolaievski, ‘Correspondència amb Marx i Engels. Marx i Engels sobre el Programa de Goatha’. A Die Gesellschaft, 1927, segon volum, quadern 8, pp. 157-159.

[vii] Karl Marx, Carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875, a MEW, vol. 34, p. 137.

[viii] Friedrich Engels, Carta a August Bebel del 18-28 de març del 1875, a MEW, vol. 34, pp. 130-131; Karl Marx, Carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875, a MEW, vol. 34, p. 137.

[ix] Engels va repetir la seva crítica al «programa en la seva redacció definitiva» poc després: el programa es compon de «frases i nocions lassallianes», d’una «filera de reivindicacions democràtiques vulgars» i d’una sèrie de frases prestades del Manifest que «si s’analitzen atentament, contenen totes elles unes bajanades que fan feredat» (Friedrich Engels, carta a Wilhelm Bracke del 11 d’octubre del 1875, a MEW, vol. 34, pp. 155-156). A Bebel li va escriure de manera semblant: el nostre partit s’ha convertit en una broma amb aquest programa, però la premsa burgesa no s’ha adonat per manca de ments crítiques i els treballadors no semblen haver copsat els seus absurds. «És solament aquesta circumstància la que ha fet possible que Marx i jo no ens desvinculem públicament d’un programa com aquest. Mentre els nostres adversaris i, de la mateixa manera, els treballadors atribueixin els nostres punts de vista a aquest programa, ens està permès guardar-ne silenci». (Friedrich Engels, Carta a Augsut Bebel del 12 d’octubre del 1875, a MEW, vol. 34, p. 159).

[x] Karl Marx, Carta a Wilhelm Bracke del 5 de maig del 1875, a MEW, vol. 34, p. 137.

[xi] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW vol. 19, pp. 15, 16, 17, 22, 18. Per a la traducció al català hem seguit la versió de l’Arxiu Virtual dels Marxistes (AVM). URL: <https://www.marxists.org/catala/marx/1875/randglos.htm>

[xii] Per a Marx pot dir-se en línies molt generals que la seva teoria crítica del capitalisme és la millor que coneixem, però que no té cap teoria del socialisme o el comunisme.

[xiii] L’original es troba en l’epíleg a la segona edició del primer volum d’El capital del 1872, on Marx parafraseja la Revue Positiviste de París (veieu Karl Marx, Nachwort zur zweiten Auflage, a MEW, vol. 23, p. 25).

[xiv] Veieu Karl Marx, Randglossen zu Adolph Wagners „Lehrbuch der politischen Ökonomie“, a MEW vol. 19, p. 357.

[xv] Això no obstant, una anàlisi fonamental «de la societat , tal i com és, de les condicions de producció materials i de les seves corresponents relacions de distribució» apunten a «una societat sense classes», encara que sigui de manera «vetllada». Sense aquesta anàlisi i sense aquesta tasca de recol·lecció de proves «tots els intents per dinamitar-la són quixotescos» (Karl Marx, Ökonomische Manuskripte 1857/1858, a MEW, vol. 42, p. 93).

[xvi] Karl Marx, Carta a la redacció de Otetschestwennyje Sapiski, a MEW, vol. 19, p. 112.

[xvii] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 19.

[xviii] Aquesta fórmula, no obstant, no prové de Marx, sinó de la constitució estaliniana de la URSS, com ha observat correctament Gerd Koenen (veieu Gerd Koenen, Die Farbe Rot. Ursprünge und Geschichte des Kommunismus, Múnich 2017, p. 1065, n. 18).

[xix] Sobre la qüestió de si la desigualtat dels salaris arran de les capacitats diferents dels individus és justa o no existeix un llarg debat a la filosofia social anglosaxona. Hi ha un consens ampli sobre el tema que manté que la diferència a l‘hora de portar a terme un treball i les capacitats per fer-ho que no poden atribuir-se a uns talents adquirits mitjançant el propi, que són «immerescudes»,  per exemple per atzar de naixement, no han de ser especialment recompensades. No obstant, aquesta és una solució només aparent del problema, ja que els majors talents musicals, artístics, interpretatius, etcètera, no serveixen de res si no són educats i conservats a través d’un dur treball.

[xx] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 20.

[xxi] Íbid.

[xxii] Íbid. La mateixa afirmació la trobem al primer capítol del primer volum d‘El capital, on Marx intenta aclarir el caràcter particular de la producció de mercaderies en comparació amb altres formes socials. De fet, la repeteix a la crítica al programa del 1875 com a il·lustració de l’argument del primer volum d’El capital, no obstant de manera més complicada i confusa (veieu Karl Marx, Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie, primer volum, a MEW, vol. 23, pp. 92-93).

[xxiii] En qualsevol dels casos, aquest pas de la crítica del programa no significa cap refutació sobre la possibilitat o necessitat d‘un ‘socialisme de mercat’.

[xxiv]

[xxv] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 25. 

[xxvi] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 26. El vell Marx encara se sorprendria més si tingués coneixement de la magnitud de l‘analfabetisme econòmic als actuals partits de l‘esquerra.

[xxvii] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 22.

[xxviii] Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 21.

[xxix] Karl Marx, Das Kapital, Kritik der politischen Ökonomie, tercer volum, a MEW, vol. 25, p. 828.

[xxx] Karl Marx, Friedrich Engels, Manifest der Kommunistischen Partei, a MEW, vol. 4, p. 482.   Veieu Karl Marx, Kritik des Gothaer Programms, a MEW, vol. 19, p. 21. Ara bé, d‘això es conclou que el problema de la distribució desigual i injusta per als partits i moviments socialistes en el capitalisme realment existent és i segueix sent important. Ja els estàndards de justícia a partir dels quals mesurar la desigualtat fàctica de la distribució de salaris i riquesa són, inevitablement, els estàndards d’una societat burgesa amb un fonament capitalista. El problema, com les necessàries deduccions del producte social total, que Marx correctament emfatitza, és a dir, com han de repartir-se entre els membres que treballen i no treballen, és a dir, el problema, en termes burgesos tradicionals, de la «justícia impositiva», és complicat, i Marx no va pronunciar-se al respecte.                          

[xxxi] Karl Marx, Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie, tercer volum, a MEW, vol. 25, p. 828.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És professor d'economia política a la Universitat de Lancaster i un dels principals experts vius en l'obra de Marx. El seu darrer llibre és Kritik der politischen Ökonomie heute. Zeitgenosse Marx (Crítica de l'economia política avui. Marx contemporani) (2017).

Comentaris

Karl Marx i la Crítica del programa de Gotha

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.