Josep Manel Busqueta: «per un comunista el desencís no és practicable durant molt temps»

Entrevista amb Josep Manel Busqueta, pastisser, economista i membre del Seminari Taifa, on parlem de la crisi del capitalisme, l'ecodependència i, com no, del comunisme.

Josep Manel Busqueta: «per un comunista el desencís no és practicable durant molt temps»

Entrevista amb Josep Manel Busqueta, pastisser, economista i membre del Seminari Taifa, on parlem de la crisi del capitalisme, l'ecodependència i, com no, del comunisme.

Alguns el recordem per ser l’economista de capçalera local, autor de «L’hora dels voltors» (El Jonc, 2013), membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. D’altres potser només sabran dir que va ser circumstancialment diputat de la CUP, fins el gener del 2016. Des d’aleshores, però, només es vesteix de pastisser; l’ofici familiar; bé, i de pare. Sis anys després, topem amb ell a La Regadora, una trobada impulsada per diverses entitats i organitzacions de Sabadell que es reuneixen sota el lema «canviem el sistema i no el clima». És el ponent d’una xerrada i du una llibreta plena de notes, les quals li són impossibles de proferir en un sol col·loqui. Sis anys semblen impossibles de condensar en vint minuts. El cas es que em fixo que a ningú del públic li és indiferent el que diu. Quan acaba, li demano una petita entrevista. Confessa haver passat un temps reclòs, però adverteix que ara li tornarem a sentir la veu. Encenc la gravadora. 

Fa anys repeties que si volem viure en un món que pogués cobrir les necessitats de les generacions presents i futures hauríem de viure amb els estàndards de Cuba aleshores. 

Ho treia d’un article que havia fet Carlos Fernández Liria entre d’altres. Ells agafaven uns estudis sobre petjada ecològica d’un centre d’investigació de Califòrnia i després agafaven la dada de l’índex de Desenvolupament Humà. Llavors era Fernández Liria qui construïa el següent relat: quants mons necessitem per viure totes les persones del món segons uns determinats nivells de vida? En aquell moment era curiós veure que si tota la gent del món vivia sota els estàndards dels Estats Units crec que necessitaríem cinc planetes; si tota la gent vivia sota els estàndards de vida dels europeus crec que en necessitaríem tres; en canvi, el model de desenvolupament humà dels cubans (aleshores), que tenia un nivell de desenvolupament alt segons les Nacions Unides, permetia no esgotar els recursos del planeta. 

Jo crec que la reflexió és molt vigent. Amb els recursos existents, que són pocs, perquè el capitalisme, en els seus 250 anys d’existència, ha dilapidat la majoria dels recursos del planeta, hem de ser capaços de pensar com podem viure totes i com podem, amb aquests recursos, satisfer les necessitats materials de totes les persones del planeta. Em sembla que aquesta és la gran discussió civilitzatòria que tenim en aquests moments, perquè hi ha una cosa molt clara: si els recursos que existeixen només són utilitzats per una part de la població del planeta, això és un privilegi. 

Jo em defineixo com a comunista i com a comunista que sóc jo sempre que penso en què un recurs ha de servir per satisfer una necessitat col·lectiva; ho he de pensar per al meu germà i per a la meva mare, però també ho he de pensar per la persona que viu a Bangladesh i que no conec de res. Em sembla que aquest és el desafiament que tenim els comunistes i jo crec que és el desafiament que té la societat en aquests moments. Hem de pensar com podem utilitzar els recursos existents perquè totes les persones puguin desenvolupar una vida digna.

L’actual crisi era inevitable? La pronosticaves quan ens explicaves l’anterior a «L’hora dels voltors» (El Jonc, 2013)? Quina és la diferència que hi veus entre una i l’altra?

Jo penso que l’escenari de la crisi del 2008, que jo diagnosticava a «L’hora dels voltors», ens posa en el context d’un capitalisme voraç, és a dir, un capitalisme de voltors. Ens posa en un context de capitalisme en el qual la seva voracitat arrasarà amb tot i actuarà sobre societats moribundes, sobre societats molt tocades per la crisi, acabant-les de sotmetre a la seva lògica. Això és el que a mi em semblava que el 2008 estava començant a passar i ja plantejava aquest futur. 

El que ha succeït és que poc temps després hem anat veient com totes les altres grans amenaces que en bona mesura proposava la lògica d’acumulació ampliada del capitalisme s’han anat evidenciant. Per exemple, jo analitzo la crisi del coronavirus i la irrupció de la pandèmia com una conseqüència més de la dinàmica d’evolució revolucionada, absolutament totalitària, del capitalisme. El coronavirus no hagués existit si el capitalisme no hagués tingut una lògica agressiva de producció de beneficis massius, en aquest cas a través de  l’agroindústria, generant granges d’aviram descomunals que acabaven superant o vulnerant els límits salvatges de la terra. Això genera la possibilitat que hi hagi contagi de malalties de tipus zoonòtic. Les lògiques de globalització i  neoliberalisme destruint els processos o els mecanismes de salut pública i de sanitat fan que això acabi desenvolupant una pandèmia. Llavors, des de la meva perspectiva, la pandèmia és una conseqüència més de la lògica brutal de desplegament capitalista. 

El que succeeix també és que la pandèmia ens posa sobre la taula la nostra interdependència, el que ja plantejava la crisi del 2008. Al final, el coronavirus ens ha demostrat la fragilitat del model. Per exemple, si es tanca el port de mercaderies a no sé quina part del món, això acaba fent que la cadena de producció global es trenqui arreu i que no arribin les peces per produir un producte. I això acaba generant un procés de crisi en els llocs de treball de milers de persones o bé de l’abastiment de determinats recursos fonamentals, perquè la nostra lògica global fa que siguem absolutament dependents del que està passant al port de Rotterdam o de qualsevol altre lloc del món. 

Això per una banda, i per l’altra, posa sobre de la taula la qüestió de l’ecodependència. És a dir, si una persona de Bangladesh, per les seves condicions socials o econòmiques, no té els mecanismes per aïllar-se del contagi del coronavirus o d’una determinada mutació de coronavirus, això ens pot afectar en poques setmanes a nosaltres i pot fer saltar pels aires tots els mecanismes de salut pública.

El capitalisme té un problema de rendibilitat cada vegada més gran que ens portarà a la fi del capitalisme inclús abans del que pensàvem fa uns anys?

El capitalisme morirà matant. El capitalisme entra a la seva crisi terminal a partir del 2008. El 2008 és el final del procés en el qual s’ha intentat revitalitzar el capitalisme de l’anterior crisi de rendibilitat de la dècada del 70. El dispositiu social que havia plantejat el capitalisme en aquests moments és la globalització, és a dir, intentar aconseguir recuperar la rendibilitat a partir de diversificar i horitzontalitzar la producció arreu del món a través de les empreses transnacionals, ubicant cada part de la producció allà on es pot produir amb els menors costos possibles, i de privatitzar, de privatitzar-ho tot per fer-ne mercaderia i extreure diners de tots els àmbits de la nostra vida, com per exemple de la sanitat, la salut, la genètica. El gran element que li permet fer aquest trànsit és poder anticipar al present els beneficis que ha de obtenir en el futur i, per tant, poder invertir i generar processos de macroinversió en el present a partir dels beneficis futurs, portant aquests beneficis futurs al present. Com ho fa això? A partir de les finances, a partir del crèdit, a partir de la lògica financera. Aquesta gran construcció que havia permès al capitalisme desplegar-se a partir dels anys noranta. Això és el que acaba esclatant el 2008.

A partir d’aquest moment el capitalisme es troba nu. No té possibilitats de continuar assegurant les seves taxes de rendibilitat. El que fa és dissenyar programes massius per recuperar i extreure de les societats tot el que pot. Això ho fa a través de l’endeutament massiu de les societats i de la transmissió de tot el deute privat al deute públic i, sobretot, a través dels programes de gestió de la societat de l’austeritat, la austerocràcia. Això ens porta a societats absolutament esgotades, angoixades, que portaven dècades patint el neoliberalisme i patint les retallades, patint tot el que era la retracció de la política de l’estat del benestar i l’austerocràcia el que fa és clavar d’una manera encara més profunda l’espasa de l’angoixa, de la precarietat, de la desigualtat. Impossibilita vides dignes per a la majoria de les persones. 

I en aquest context irromp el coronavirus. El capitalisme topa amb els seus límits biofísics. Tot això es retroalimenta i en bona mesura multiplica els seus efectes a partir de la crisis climàtica, energètica, de la manca de materials, etc.

Hi ha qui pensa que aquesta transició ecològica ens pot ajudar a transitar cap a un model d’organitzar-nos més just, cap el comunisme. A vegades sembla que ens fa por anomenar-ho. Cal reivindicar-ho? 

El que et diré és el que em sentiràs dir en els propers temps. El comunisme és l’únic programa polític en aquests moments que ens permet assegurar la gestió universal i col·lectiva per garantir una vida digna de totes les persones del món amb els recursos que tenim. Per què? Doncs perquè la crisi del capitalisme sumada a la crisi energètica, a la crisi del coronavirus, a la crisi de materials, és a dir, tot el que representa haver topat amb els límits biofísics del planeta, fan que si nosaltres volem assegurar que la majoria de les persones puguin tenir uns mínims vitals per viure d’una manera més o menys digna, hem de ser capaces d’organitzar la producció orientada a un fi. Hem de dir: amb els recursos que tenim, què podem produir i com ho podem produir per a totes les persones. I repeteixo: per a totes les persones del món, perquè si només pensem per a les persones del nostre barri i del nostre entorn el que estem és construint alternatives feixistes. 

Hem de pensar per totes les persones del món. Si no som capaces de pensar en aquests termes, a banda que estem construint feixisme, estem construint privilegis i no és el que nosaltres hem de fer. I això necessita urgentment el control social dels mitjans de producció, per una banda. Hem de controlar com produïm i què decidim produir, i això necessita el control social dels mitjans de producció, la planificació del que produïm, òbviament. I un altre tema fonamental també és que el que produïm no ha d’estar distribuït a partir dels mecanismes del capitalisme, que és a partir de la mercaderia i el preu. És a dir, el capitalisme assigna a través del mercat els productes a partir del preu que tingui al producte. Nosaltres no podem assignar els productes a partir d’aquest procés, perquè és un procés de raccionament on només poden accedir als productes aquells que poden pagar-ne el preu que es fixa al mercat, sinó que els hem de distribuir a partir de les necessitats, a partir de construir i produir valors d’ús i no mercaderies. Per tant, el control social dels mitjans de producció, planificació i distribució a partir dels valors d’us és un programa comunista.

Si ara et donessin el timó del Ministeri d’Economia i el Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, què faries demà?

Segurament faria lleis i miraria que aquestes lleis s’apliquessin. Posaria una llei que regulés el sector energètic: nacionalitzaria la capacitat de produir energia, la distribució de la mateixa i faria que desaparegués el benefici de tal manera que la lògica productiva només tingués sentit per abastir les llars. El que s’hauria de fer també seria un programa de canvi radical de mobilitat als nostres territoris. No pot ser que hàgim de generar desplaçaments massius de tota la població per anar a treballar. Hem de construir proximitat, fomentar el transport públic i la reducció massiva del transport. 

El mateix faria amb l’aigua. Penso que és absolutament intolerable que amb un recurs fonamental com l’aigua s’estiguin generant els mecanismes d’obtenció de beneficis que s’estan generant al nostre país. Per tant, defensaria el control públic de l’aigua i la distribució de la mateixa orientada a les necessitats. Tots aquells que tinguin piscina privada que s’oblidin d’omplir-la; l’aigua és un bé escàs que s’ha d’orientar a les necessitats. Una altra qüestió fonamental que s’hauria de començar a plantejar és la producció dels aliments, hem de prioritzar la producció dels aliments locals i de proximitat. Hem de discriminar de manera negativa els aliments que ens arriben de la resta del món a través de Mercabarna. 

S’hauria de legislar de manera potent. Segurament seria una persona molt odiada, perquè d’altra banda jo seria seria dels que actuaria amb una capacitat de coerció gran. Em sembla que tots aquells que no estiguessin d’acord amb aquest tipus de normatives, que serien molt estrictes i que s’haurien de complir, els cauria tot el pes de la nostra llei sobre de manera implacable.

Després de la teva renuncia (forçada) a la teva acta com a diputat en virtut de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP desapareixes de l’esfera pública. Sempre ho havia vinculat a un cert desànim.

Jo en bona mesura des que tinc ús de raó política sóc una persona comunista, amb aquests valors és com he sigut educat, em sembla que és el model de societat cap al que jo voldria transitar. I òbviament sóc una persona que tinc un plantejament anticapitalista. Accedeixo a participar de la CUP sota aquestes dues premisses. En el context en el qual es troba el país en aquells moments, ens trobem en pocs mesos discutint sobre la investidura d’un president com Artur Mas, el president de les retallades, i vinculat als processos de corrupció més importants que hi ha hagut al país. A mi em sembla absolutament increïble. Em costa de pair que una organització d’aquest tipus, que es considera anticapitalista, es trobi discutint això. És una discussió que es reprodueix també en la qüestió amb els pressupostos. Des de la meva perspectiva no té molt sentit  l’aprovació d’uns pressupostos que estan absolutament mediatitzats i conduïts per la dreta del país i que pràcticament no reverteixen retallades, ni  les privatitzacions, ni serveixen per construir el model de societat que nosaltres en bona mesura voldríem.

Llavors sí, és cert, no et negaré que a mi em genera una sensació de desànim o de xoc. Penso que allò no pot ser una alternativa política i que l’escenari que entra al país és un escenari irracional en el qual res del que s’està plantejant té molta lògica des de la perspectiva del model de societat que a mi m’agradaria construir i defensar. Tampoc no veig que existeixi cap més espai per continuar-ho fent, perquè en aquests moments tot està vehiculat a través d’això i tots els plantejaments estan subsumits a la qüestió nacional en termes màgics o en termes difícils de concretar. Li passa, sota el meu punt de vista,  fins i tot a una organització com la CUP, que ens semblava que sí que podia jugar aquest paper de far, per orientar-la cap a un model de societat diferent proposant un plantejament transformador molt més ampli i molt més complet i complex  a partir de la discussió del que significa la independència en el capitalisme del segle XXI. 

I per mi s’obre un moment d’introspecció, de desencant, en el qual hi ha uns anys que em dedico a qüestions personals, com la criança. Són uns anys, doncs sí, de desencís. Però el cert és que per un comunista el desencís no és practicable durant molt temps. Em sembla que nosaltres tenim la responsabilitat d’intervenir políticament. És aquesta la nostra tasca moral, la nostra tasca ètica. I jo això sí que ho tinc molt clar. A mi em sembla que ara és el moment de tornar-hi.

No sé si has arribat a temps d’aterrar aquesta idea de partit, al marge de les sigles que hagi de tenir. 

En aquests moments el que tinc ganes de plantejar i discutir és la necessitat de visualitzar quins són els límits que ens planteja el capitalisme i les crisis que suposa la vulnerció d’aquests límits. Crisis que es retroalimenten i que porten cap a escenaris de precarietat i de desigualtat, de vides angoixants i de destrucció del planeta; i hem de veure com som capaços de visualitzar la possibilitat de revertir això. El que a mi em sembla que hem de treballar és per la mobilització massiva, per fer visible que ens cal canviar el present per guanyar el futur, per posar sobre de la taula que en aquests moments necessitem, doncs, transitar cap a una altra forma de societat, que ha de ser una forma de societat comunista pel que ja explicava abans. 

Això s’ha de fer a partir de fer visible que el futur que ens espera és un futur desolador per la majoria de les persones del planeta i que necessariament hem de proposar mesures, mesures innegociables, mesures concretes que han de permetre fer aquest trànsit cap a aquest tipus de societat. Jo aquestes mesures no les puc concretar, no sóc un expert en tot, i considero que han de ser mesures fruit del debat i del consens de totes aquelles persones, moviments i organitzacion implicades en la transformació social. Hi ha molta gent intel·ligent i capaç que pot discutir i plantejar aquestes mesures que òbviament han de ser la punta de l’iceberg d’un programa molt més ampli que haurà d’explicitar aquells elements fonamentals que per a la majoria de les persones són irrenunciables per garantir la viabilitat de la vida i del planeta en un escenari com el que tenim en aquests moments. 

Em sembla que en aquests moments el que es tracta és de posar sobre la taula que hem de transcendir dels escenaris de la resistència, d’alternatives microeconòmiques per passar a l’ofensiva a partir d’una proposta global i universalitzable.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, pastisser i escriptor. Membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa.

Helena Vázquez és advocada del Col·lectiu Ronda i militant del Centre Social l'Obrera de Sabadell.

Comentaris

Josep Manel Busqueta: «per un comunista el desencís no és practicable durant molt temps»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.