S’acumula evidència des de fa més d’una dècada que el món ha entrat en un període de profunda convulsió geopolítica. La guerra a gran escala s’ha convertit en una característica permanent de la geopolítica, manifestada en els combats entre Rússia i Ucraïna des de febrer de 2022 –amb la implicació directa i indirecta dels Estats Units i els seus aliats– i en la devastació de l’Orient Mitjà i la destrucció de la societat i el poble palestins per part d’Israel. Al costat de la violència oberta, hi ha hagut una coacció econòmica generalitzada aplicada pels Estats Units, incloent-hi sancions comercials massives a Rússia, congelant les reserves del seu banc central i utilitzant mecanismes de pagament interbancari per aïllar Rússia i altres economies dels sistemes monetaris i financers globals.

El segon mandat de Donald Trump ha provocat una forta escalada. En el seu primer any, Trump va llançar una àmplia campanya aranzelària contra els principals socis comercials dels Estats Units, va declarar la seva pròpia versió de la Doctrina Monroe sobre l’hemisferi occidental, va amenaçar d’annexionar Groenlàndia, va segrestar militarment el president Nicolás Maduro de Veneçuela després de la imposició d’un bloqueig naval i va estrènyer la soga a Cuba. Per acabar-ho de completar, Trump, juntament amb Israel, va iniciar una guerra de destrucció no provocada contra l’Iran amb profundes ramificacions econòmiques i polítiques.

El patró ara és clar: l’imperialisme dels Estats Units és actualment la força geopolítica més agressiva i obertament coercitiva del món a través d’un desplegament cada vegada menys restringit d’instruments militars i econòmics. Què vincula el seu ressorgiment a l’estat actual de l’economia mundial? Com es relaciona la convulsió geopolítica amb la reproducció capitalista en un moment en què l’acumulació productiva s’ha alentit fins a gairebé aturar-se al nucli històric del capitalisme global, mentre el capital financer continua expandint-se i alimentant l’especulació?

L’evident agitació de l’ordre global s’explica amb diversos noms entre els crítics del capitalisme. Entre ells destaca la «policrisi», que presenta les emergències econòmiques, financeres, ecològiques i geopolítiques simultànies del nostre temps com una acumulació contingent de xocs.1 Però el terme captura la convivència més que la causalitat. No ofereix cap jerarquia entre els mecanismes ni cap compte de les relacions estructurals entre la producció, les finances i el poder estatal que generen conjuntament tensions geopolítiques creixents.

Encara més prominent és la noció de «tecnofeudalisme», que argumenta que les plataformes digitals han desplaçat els mercats, les dades s’han convertit en un nou factor de producció a l’estil de la terra, i el benefici ha estat suplantat per lloguers extrets de territoris digitals tancats.2 Però les plataformes són empreses capitalistes que venen serveis digitals i altres productes bàsics, extreuen taxes de cobrament i ingressos publicitaris i competeixen en els mercats. Poden exercir un control infraestructural considerable, però això no elimina la centralitat del benefici capitalista. Les dades que transmeten són reproduïbles, i el seu valor deriva del processament i l’ús, no de la fixació del subministrament. El «tecnofeudalisme» confon la persistència de l’acumulació feble en el nucli de l’economia mundial juntament amb un control intensificat per les grans corporacions amb una transició d’època més enllà del capitalisme.

La veritable qüestió de l’economia política és explicar l’agressió geopolítica i la inestabilitat econòmica del nostre temps dins dels paràmetres del capitalisme, i no assumint la seva superació. El que es necessita és un relat de l’imperialisme ressorgit basat en els mecanismes dominants de l’acumulació capitalista contemporània. Tal proposta ha de començar amb l’organització concreta de la producció i les finances a escala mundial, i amb les formes específiques d’explotació i coacció que se’n deriven.

L’argument que es desenvolupa en aquest article segueix el mètode marxista clàssic i, per tant, pren com a punt de partida l’estructura determinada de l’economia mundial.3 L’imperialisme contemporani té dues bases estructurals: primer, l’aparellament del capital productiu globalitzat amb el capital financer internacionalitzat; segon, el dòlar com a moneda mundial, que converteix aquest aparellament en un règim jeràrquic d’acumulació imposat en última instància a través del poder militar dels Estats Units.

L’economia mundial descansa en cadenes de producció que generen contínuament fluxos de valor i plus-vàlua. Els circuits financers transformen aquests fluxos en demandes i obligacions, mentre que un ordre monetari estratificat —amb els diners del món al vèrtex— els manté líquids i exigibles a través de jurisdiccions. No obstant això, l’ordre monetari no és un sistema global amb normes coordinades. En lloc d’això, preval una jerarquia de diners, encapçalada per la moneda de l’estat hegemònic que actua com a moneda mundial. L’hegemó administra i fa complir aquesta jerarquia a través de mecanismes de pagament, regles col·laterals i sancions, que cada vegada es basen més en les infraestructures digitals. La garantia última de tota l’estructura són les forces aèries i navals de l’hegemó.

Els fonaments de l’economia mundial capitalista resideixen en la producció, i el seu complement necessari són les finances. Però la frontissa a través de la qual l’explotació és disciplinada i la coacció geopolítica s’aplica a tot el món és l’autoritat monetària de l’hegemó, recolzada per un enorme poder militar. La Gran Crisi de 2007-2009 va aguditzar tant el caràcter coercitiu del domini del dòlar com les contradiccions que ara impulsen el militarisme ascendent. Les arrels d’aquest desenvolupament rauen en la persistent desacceleració de l’acumulació productiva en el nucli de l’economia mundial, que ha convertit l’ordre monetari basat en el dòlar en un instrument cada vegada més coercitiu en mans de l’hegemó. Després de 2007-2009, l’imperialisme de balanç va irrompre amb força, armat fins a les dents.

L’imperialisme en la tradició marxista

Les teories marxistes clàssiques de l’imperialisme van establir el mètode d’analitzar el poder imperial com una configuració històrica concreta del capitalisme. El 1916, V. I. Lenin proporcionà la conjunció metodològica decisiva: l’imperialisme capitalista ha de ser captat a través dels mecanismes dominants d’acumulació del seu temps.4 Sis anys abans, Rudolf Hilferding havia identificat aquests mecanismes, és a dir, la fusió del capital industrial i bancari en condicions de monopoli, amb els bancs al seient del conductor.5 Juntes, aquestes forces econòmiques generaven l’exportació de capital prestable i la partició territorial del món, la qual cosa, per a Lenin, conduïa a la guerra.

Després de la Segona Guerra Mundial, la teoria de la dependència va fer avançar aquest mètode amb força considerable.6 Els principals vehicles de l’hegemonia imperial eren les corporacions multinacionals que aprofitaven la supremacia tecnològica en el nucli, juntament amb el deteriorament dels termes de comerç i les restriccions de la balança de pagaments a la perifèria. Aquestes idees segueixen sent fundacionals, però ni l’enfocament marxista clàssic ni la teoria de la dependència van analitzar el paper crucial de la moneda mundial dins de les finances i la producció globals com a mecanisme central de l’imperialisme.

Relacionat però separat de la teoria de la dependència, el corrent de Monthly Review ha sostingut potser el compromís més seriós amb l’imperialisme en el marxisme de parla anglesa. Paul Baran va teoritzar l’apropiació de l’excedent de la perifèria com a motor econòmic de l’expansió imperial.7 Harry Magdoff va aportar una visió considerable de l’autonomia creixent de les finances respecte de la producció a mesura que el capitalisme madura, incloent-hi el domini del dòlar.8 El seu treball és l’antecessor analític del que aquest article anomena la distinció entre «Marc Financer I» i «Marc Financer II». És un treball que continua sent indispensable, però deixa oberta una pregunta: a través de quins mecanismes opera l’aplicació imperial en l’economia mundial contemporània de la producció globalitzada i les finances internacionalitzades?

Un treball més recent ha aguditzat algunes de les eines analítiques, però sense respondre a la pregunta. John Smith va tornar a centrar l’anàlisi sobre la superexplotació dels treballadors al Sud Global a través de les cadenes de producció, assegurant així la rendibilitat multinacional.9 Utsa i Prabhat Patnaik van proporcionar un relat rigorós de la dependència de la mercaderia del nucli respecte de la perifèria, mostrant com l’imperialisme imposa l’austeritat mentre transfereix el valor de la perifèria al nucli.10 Però la pregunta continua: a través de quins mecanismes opera aquesta aplicació a través de jurisdiccions i sobiranies monetàries sense dependre de les administracions colonials?

La resposta, com es mostra a continuació, es troba en la jerarquia del dòlar i els mecanismes de balanç que exigeix. Això inclou les línies de crèdit denominades en dòlars, els cicles de capital circulant condicionats per la política monetària de la Reserva Federal i la pressió estructural que obliga els estats perifèrics a mantenir tipus d’interès elevats i a acumular actius financers nord-americans. L’arquitectura dels diners mundials fa que aquests mecanismes operin a escala mundial.

En l’economia mundial actual, plenament capitalista tant en el nucli com en la perifèria, l’imperialisme es basa en la força disciplinària dels balanços transfronterers. La disciplina s’aplica, en gran part, a través del funcionament de la moneda mundial. És a dir, el dòlar actua com la unitat de compte en els mercats clau; la liquiditat del dòlar funciona com un mitjà de pagament assignat coercitivament en condicions de poder asimètric; i s’acumulen les reserves del dòlar, la qual cosa comporta costos que constitueixen una forma de tribut a l’hegemó.

Hi ha altres treballs també fonamentals per a aquest argument. El marc neogramscià de Robert Cox va identificar el consentiment com un pilar de l’hegemonia, pel qual l’estat líder universalitza els seus interessos particulars i assegura el compliment sense coerció contínua.11 Nicos Poulantzas havia localitzat abans el moment hegemònic del poder dels Estats Units a mitjans de segle en la internalització dels interessos dels Estats Units dins dels aparells estatals de les potències imperials aliades.12 Més recentment, Leo Panitch i Sam Gindin van retratar l’hegemonia dels Estats Units de postguerra com la integració voluntària d’altres estats capitalistes en un imperi informal gestionat per l’Oficina del Tresor dels Estats Units i la Reserva Federal.13

Sens dubte, l’acceptació de l’hegemonia dels Estats Units ha estat una característica crucial de les relacions entre les potències imperials històriques en les últimes dècades. Aquestes anàlisis conserven un valor explicatiu considerable, però no poden explicar realment la característica més destacada del ressorgiment de l’imperialisme nord-americà des de 2007-2009, a saber, l’erosió del consentiment. El domini del dòlar ara opera com a disciplina externa obligatòria més que com a marc compartit, i la dominació sorgeix a través de mecanismes coercitius d’infraestructura d’assentaments més que a través de normes internalitzades. El que abans havia aparegut com a integració voluntària era una conducta imposada per l’absència d’alternatives a la liquiditat del dòlar. En el fons, sempre va ser una obligació estructural, no una elecció, un fet que es va fer evident després de la crisi de les conques hidrogràfiques de 2007-2009.

Des d’aquest esdeveniment històric, les jerarquies de tipus de canvi, les sancions i l’exclusió dels sistemes de pagaments han demostrat que l’accés al dòlar és un instrument de palanca imperial. Michael Hudson va identificar amb raó el deute i el poder creditor com a mecanismes de jerarquia internacional, però ara està clar que la moneda mundial és un element fonamental del poder hegemònic dels Estats Units i sempre opera sota el paraigua del poder naval i aeri dels Estats Units. Aquesta és la característica definitòria de l’imperialisme contemporani.14

L’aparellament del capital productiu i financer

L’economia mundial s’organitza avui dia al voltant d’empreses multinacionals que coordinen cadenes de producció que abasten desenes de països. Empreses líders, amb seu principalment als Estats Units i, en menor mesura, a Europa i Japó, dissenyen i controlen la propietat intel·lectual, la logística, els preus, els passius fiscals, l’accés al crèdit i l’accés als mercats. Els participants de la cadena més petita, tant en el nucli com en la perifèria de l’economia mundial, solen realitzar tasques de baixa tecnologia, amb marges comprimits, cicles llargs de conversió en efectiu i una forta dependència del crèdit denominat en dòlars. Ja el 2013, al voltant del 30% del comerç mundial fluïa a través d’aquestes cadenes.15 Els vincles més densos i complexos es troben entre les economies centrals; els llaços centre-perifèria, encara que extensos i creixents, continuen sent secundaris.

Hi ha una asimetria de poder estructural entre les empreses principals i altres participants de la cadena. Les principals empreses són típicament multinacionals i el seu domini s’aplica a través de règims de patents, llicències de tecnologia, preus de transferència, accés al crèdit i, de manera crucial, control de la facturació en dòlars. N’hi ha prou amb assenyalar que, entre 1999 i 2019, aproximadament tres quartes parts de les exportacions a Àsia-Pacífic i pràcticament totes les exportacions a les Amèriques es van facturar en dòlars.16

La preeminència del dòlar reflecteix les exigències operatives de les cadenes que, habitualment, imposen les empreses capdavanteres. Les condicions contractuals exigeixen la liquidació en dòlars, especifiquen que els pagaments es facin a través de bancs corresponsals del sistema del dòlar i vinculen el finançament dels proveïdors a línies de crèdit amb tipus d’interès de referència basats en els índexs del dòlar. Un proveïdor a Vietnam o Mèxic transporta components avui i espera de seixanta a noranta dies per rebre el pagament, mentre que els salaris i les entrades continuen demandant desemborsaments d’efectiu. La bretxa ha de finançar-se, i per sota de la facturació del dòlar, això significa finançament en moneda estrangera, una condició rutinària de participació en la cadena, no una elecció econòmica.

L’estructura de les cadenes de producció és, per tant, inseparable de les finances internacionalitzades. El capital financer condiciona la liquiditat i l’accés al crèdit dins del circuit de la producció globalitzada, mentre que el capital productiu proporciona la base material de la qual les reclamacions financeres finalment treuen el seu valor. Cap forma de capital domina l’altra de la manera clàssica que Hilferding va analitzar per a principis del segle XX.17 En aquell moment, els bancs internacionals, lligats a les empreses productives a través de préstecs a llarg termini per a la formació de capital fix, dictaven termes als monopolis industrials. Avui la relació és d’interdependència dins d’un marc monetari el pivot del qual és el dòlar.

Els balanços de les corporacions manufactureres internacionals reflecteixen aquesta jerarquia. D’una mostra de les cinc-centes empreses de fabricació més grans, el 32% són empreses estatunidenques. Aquestes emeten més de la meitat de tot el deute a llarg termini i posseeixen gairebé el 39% de l’efectiu total, mentre que confien poc en el crèdit a curt termini. Les empreses xineses representen més del 20 per cent de la mateixa mostra, però emeten només el 6,5 per cent del deute a llarg termini i tenen una proporció desproporcionadament alta de préstecs a curt termini. Índia i Brasil mostren patrons similars.18

Aquestes diferències són el reflex corporatiu de la jerarquia monetària que condiciona el binomi de capital productiu i financer en tota l’economia mundial. Els fabricants nord-americans operen amb una moneda que és alhora moneda nacional i moneda mundial, i poden, per tant, sostenir venciments més llargs, mantenir reserves de liquiditat més elevades i afrontar un risc de refinançament menor. Igualment grans empreses, però associades amb altres estats, han d’operar de manera diferent. La diferència sorgeix del domini del dòlar com a moneda mundial inscrita en els balanços productius i financers.

La dominació del dòlar i l’aparell imperial

La moneda mundial permet la liquidació transfronterera i la preservació del valor entre els capitals privats i els estats sobirans. Només el dòlar ofereix les funcions de diners del món, servint com a unitat primària de compte, mitjà de pagament i actiu de reserva per a l’economia mundial. L’euro, el ien, la lliura esterlina, el franc suís i el renminbi ocupen posicions secundàries, mentre que les monedes perifèriques estan estructuralment subordinades, acceptades internacionalment amb un descompte i molt menys fàcilment utilitzables com a garantia en les transaccions financeres.

Al voltant del 60 per cent de les reserves mundials oficials es mantenen en dòlars, amb l’euro mai superant el 25 per cent al llarg de la seva existència i el renminbi representant menys del 3 per cent. La meitat dels pagaments transfronterers que utilitzen el mecanisme de la Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication entre bancs internacionals es liquiden en dòlars, i la proporció augmenta fins a tres cinquenes parts si s’exclouen els fluxos dins de la zona euro. Al voltant del 55 per cent dels actius bancaris internacionals i en moneda estrangera, i el 60 per cent dels passius, estan denominats en dòlars.19

La preeminència del dòlar es fonamenta en la capacitat institucional i coercitiva de l’Estat nord-americà, no en la seva preeminència productiva o comercial. La Reserva Federal determina, en termes generals, quins passius compten com a actius líquids a escala mundial, quins títols serveixen com a garantia i quins balanços seran estabilitzats en una crisi. Les operacions permanents de recompra (repo) de la Reserva Federal de Nova York només accepten com a garantia lletres del Tresor dels Estats Units, deute d’agències federals i títols hipotecaris garantits per agències, mentre que exclouen els bons sobirans estrangers. No es tracta de regles tècniques neutrals, sinó de l’expressió operativa d’una jerarquia monetària.

El que fa que aquesta jerarquia sigui realment operativa, però, és la manera com els seus components s’articulen a través d’un aparell més ampli que governa la producció, el comerç, la inversió i la tecnologia més enllà de les fronteres. Ni el capital productiu ni el capital financer poden reproduir-se internacionalment sense unes regles vinculants i unes infraestructures de garanties avalades per una autoritat coercitiva.

Les institucions comercials, com l’Organització Mundial del Comerç i el seu Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç, estableixen les regles de les cadenes de producció i protegeixen els beneficis de les empreses capdavanteres. Els organismes reguladors, com l’Organització Internacional de Comissions de Valors i el Grup d’Acció Financera, estableixen estàndards d’eficàcia internacional per als sistemes de pagament i l’elegibilitat de les garanties. Les directrius de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic sobre els preus de transferència i els fluxos de royalties transfereixen valor cap a jurisdiccions amb baixa fiscalitat alineades amb el nucli, erosionant així sistemàticament la capacitat fiscal dels governs de la perifèria.

Els diners mundials també requereixen una arquitectura jurídica capaç de fer complir els drets i les obligacions més enllà de les fronteres. Com ha mostrat Katharina Pistor, el capitalisme contemporani depèn de la «codificació» jurídica del capital mitjançant el dret contractual, els drets de propietat i la capacitat d’execució de les obligacions entre jurisdiccions.20 Els contractes financers i comercials transfronterers especifiquen majoritàriament Nova York o Londres com a jurisdicció aplicable, creant un espai jurídic transnacional en què aquests ordenaments jurídics nacionals funcionen, de facto, com a dret global. L’acceptabilitat dels drets denominats en dòlars arreu del món requereix la certesa que aquests drets poden ser executats, reestructurats o confiscats dins de sistemes jurídics alineats amb l’estat hegemònic.

Les sancions són part integral d’aquests mecanismes: constitueixen l’activació explícita del poder hegemònic que ja és latent en l’estructura global. L’emissor dels diners mundials posseeix el poder d’excloure participants dels processos monetaris essencials. La congelació d’aproximadament 300.000 milions de dòlars dels actius del banc central rus el 2022 n’és una demostració contundent. Les infraestructures de liquidació, la jurisdicció jurídica, les regles sobre garanties i els requisits de compliment reforcen la jerarquia global, mentre que les sancions estan disponibles com a mecanismes d’execució explícits quan el poder latent de l’hegemó ha de fer-se visible.

Els moments més reveladors són les crisis. Durant la crisi històrica de 2007-2009, però també durant el xoc de la pandèmia del 2020, la Reserva Federal va estendre liquiditat en dòlars a un cercle selecte de catorze bancs centrals mitjançant el seu principal instrument de poder: les línies de swap en dòlars. Cinc d’aquests bancs centrals disposen de mecanismes permanents i nou de línies temporals. Els catorze van poder estabilitzar els seus sistemes financers en qüestió de dies, mentre que els bancs centrals d’altres països, inclosos grans països de la perifèria com l’Índia, Indonèsia i Sud-àfrica, van haver d’afrontar una turbulència més gran, amb depreciació de les seves monedes, pèrdua de reserves i austeritat procíclica. Aquests catorze països representen aproximadament el 55 per cent de les importacions dels Estats Units i el 60 per cent de les seves exportacions. Encara més revelador és que són la seu de la immensa majoria del personal militar nord-americà desplegat a l’exterior.21 La jerarquia del dòlar i la xarxa de poder militar dels Estats Units arreu del món són una mateixa estructura vista des de dos angles diferents.

El poder militar és un element constitutiu de l’ordre del dòlar. Les forces aèries i navals dels Estats Units busquen garantir les rutes marítimes estratègiques —Hormuz, Malacca, Bab el-Mandeb, Suez i Panamà, entre d’altres— per les quals circula aproximadament el 90 per cent del comerç mundial. Aquestes forces sostenen l’aplicabilitat efectiva dels règims de propietat intel·lectual, els colls d’ampolla del subministrament de semiconductors, les constel·lacions de satèl·lits i les infraestructures de núvol de les quals depèn l’acumulació capitalista mundial. El dòlar i l’F-35 —la coerció monetària i el poder militar— són dos moments d’una mateixa estructura de dominació.

La financerització I i II

La forma d’aquesta dominació imperialista va canviar qualitativament després de 2007-2009. Durant les tres dècades anteriors a aquella crisi, la financerització del capitalisme havia avançat principalment a través dels bancs comercials, que concedien crèdit a les llars, operaven als mercats financers i extreien enormes beneficis dels marges d’interès i les comissions. Aquesta era la Financiarització I, amb els bancs comercials com a agents centrals de l’acumulació financera, impulsant l’activitat als mercats financers i convertint els habitatges dels treballadors de les economies del nucli en un terreny privilegiat de l’expropiació financera.

La Gran Crisi de 2007-2009 va trencar aquest règim. Els beneficis dels bancs comercials com a proporció del total dels beneficis als Estats Units van assolir un màxim proper al 40 per cent i no van tornar a recuperar aquells nivells extraordinaris els anys posteriors.22 El deute de les llars es va contreure en relació tant amb el PIB com amb la renda disponible i es va mantenir deprimit durant més d’una dècada. La Financiarització I s’havia esgotat. En el seu lloc va sorgir la Financiarització II, un règim centrat en els bancs a l’ombra, és a dir, intermediaris financers no bancaris, especialment gestors d’actius que mantenen carteres de títols públics i privats, com ara fons d’inversió i fons de cobertura, però també fons de pensions, companyies d’assegurances i institucions similars.

No hi ha un antagonisme estructural entre els bancs comercials i els bancs a l’ombra, ja que els primers són importants prestadors dels segons i sovint participen directament en la seva creació. Tots dos depenen de l’obtenció de liquiditat mitjançant finançament majorista que està directament garantit pels balanços públics. A mesura que la creació de deute privat es va afeblir després de 2007-2009, el deute públic va créixer explosivament en diversos països del nucli. El deute públic dels Estats Units va passar d’aproximadament el 60 per cent del PIB a més del 100 per cent el 2025.23 Al mateix temps, la Reserva Federal va crear enormes quantitats de diners públics mitjançant diverses onades d’expansió quantitativa, absorbint títols públics i privats a una escala realment històrica i portant els tipus d’interès gairebé a zero.

El banc central de l’hegemó, juntament amb els bancs centrals d’altres països del nucli, es va convertir efectivament en el creador de mercat d’última instància dels mercats que proporcionen liquiditat tant als bancs comercials com als bancs a l’ombra. La Reserva Federal va dirigir activament els fluxos de crèdit mundials determinant quins títols podien servir com a garanties en els mercats de liquiditat. L’estabilitat dels mercats financers mundials va passar a dependre del balanç d’una institució nord-americana que emet deute públic —el Tresor— i d’una altra —la Reserva Federal— que absorbeix una part important d’aquest deute per proporcionar diners públics sota demanda.

En aquest sentit, és vital tenir en compte que el mecanisme de benefici dels bancs comercials és diferent del dels bancs a l’ombra. Els bancs comercials capten i presten activament capital prestable, i els seus beneficis deriven principalment del diferencial entre els seus tipus d’endeutament i de préstec. Els bancs a l’ombra són gestors de carteres que capten i assignen capital prestable mitjançant transaccions amb títols negociables, tant accions com bons. Els seus beneficis deriven dels interessos i dividends dels títols però també, i sobretot, de les plusvàlues. En termes marxistes, els seus beneficis depenen del diferencial entre la taxa mitjana de benefici i la taxa mitjana d’interès, que Hilferding va identificar com la base del «benefici del fundador».24

Aquesta diferència ajuda a explicar per què, sota la Financiarització II, la inflació del mercat borsari es va convertir en un canal principal de l’acumulació financera. Les tres grans gestores d’actius —BlackRock, Vanguard i State Street— van augmentar conjuntament la seva participació en les empreses de l’S&P 500 d’aproximadament el 6 per cent el 2008 a més del 20 per cent el 2025.25 També ajuda a explicar per què evitar caigudes brusques del mercat borsari es va convertir en una preocupació central de la política econòmica dels Estats Units.

L’abast global d’aquesta forma de propietat d’actius es va tornar extraordinari durant el mateix període. Una nova recerca que ha seguit les participacions de 426 grans gestores d’actius en totes les empreses cotitzades del món amb una capitalització superior als mil milions de dòlars entre 2013 i 2025 va trobar que el patrimoni en accions controlat per aquestes institucions havia augmentat de 13 bilions de dòlars a entre 40 i 45 bilions, segons el mètode de valoració utilitzat.26 A mitjan 2025, les gestores d’actius controlaven aproximadament el 40 per cent del capital de totes les empreses del món amb una capitalització superior als mil milions de dòlars. Les quatre grans —és a dir, les tres grans més Fidelity Investments— van augmentar la seva participació del 9 per cent el 2013 al 15 per cent el 2025. A totes les grans regions fora de Nord-amèrica, les gestores d’actius nord-americanes constitueixen el grup individual més gran d’inversors estrangers. Representen una forma de poder imperial exercida a través dels balanços en lloc del territori. Aquest poder deriva de l’articulació entre les gestores d’actius i les corporacions que organitzen les cadenes de producció globals, i es fonamenta en els mecanismes del dòlar que integren la producció amb les finances globals.

Es tracta d’una financerització basada en l’Estat, en què la liquiditat que necessiten les multinacionals està ancorada en el dòlar. El seu abast global es materialitza a través del moviment dels fluxos de capital, els preus dels actius, el crèdit i el deute entre les economies, pivotant sobre les polítiques de la Reserva Federal. Les decisions de política monetària dels Estats Units exerceixen, per tant, una influència disciplinadora sobre la resta del món.

Financiarització subordinada

La dimensió internacional de la Financiarització II es manifesta amb especial claredat al Sud Global. La financerització subordinada és la contrapart perifèrica de la financerització del nucli, un element constitutiu de l’estructura jeràrquica de l’economia mundial.27 Els fluxos de capital que s’originen en els sistemes financers del nucli i que estan impulsats per decisions de cartera vinculades a les polítiques monetàries del banc central de l’hegemó integren les economies perifèriques com a nodes dependents de l’ordre global. L’acumulació interna a la perifèria queda lligada a la política monetària de la Reserva Federal, mentre que l’espai de política econòmica queda restringit per la necessitat d’atreure i retenir capital prestable volàtil. Es tracta d’una modalitat d’acumulació diferenciada, que opera mitjançant mecanismes que transfereixen contínuament valor i recursos de la perifèria cap al nucli.

Aquesta realitat es reflecteix en els balanços de les empreses perifèriques integrades en les cadenes de producció globals. La facturació en dòlars impregna el crèdit comercial, les garanties i les cobertures, generant desajustos monetaris sistemàtics, ja que les obligacions de les empreses estan denominades en dòlars, mentre que els seus ingressos es generen en moneda local.28 La dependència tecnològica afegeix una capa més, generant obligacions periòdiques denominades en dòlars per llicències, components importats i serveis tècnics. Són mecanismes a través dels quals les empreses capdavanteres poden extreure valor al llarg del temps alhora que imposen la dependència dels circuits del dòlar.

Les pressions a escala empresarial s’acumulen i es converteixen en restriccions a escala macroeconòmica. La integració en les cadenes de producció genera desajustos monetaris, sortides regulars de dòlars i necessitats de finançament extern que, en conjunt, poden superar la disponibilitat de divises generada pel comportament comercial. Endeutar-se a l’estranger en dòlars esdevé imperatiu i, si la liquiditat mundial s’estreny, els costos de refinançament augmenten, el tipus de canvi queda sotmès a pressió i les empreses redueixen la inversió i l’ocupació per protegir els seus balanços. El govern perifèric es veu aleshores obligat a intervenir augmentant els tipus d’interès, proporcionant reserves i, possiblement, adoptant mesures d’austeritat fiscal. L’economia subordinada es veu obligada a assumir els costos d’ajust necessaris per mantenir en funcionament la cadena de producció i el sistema de liquidació financera.

Els països perifèrics es diferencien clarament dels del nucli per l’estructura de restriccions a què s’enfronten. Els seus bancs centrals no poden expandir els seus balanços lliurement, dur a terme compres d’actius a gran escala o actuar com a suport d’última instància dels bancs a l’ombra, ja que l’espai de política econòmica està fortament condicionat pel tipus de canvi i per l’amenaça constant de fugida de capitals. Per atreure i retenir capital prestable volàtil, els països perifèrics solen adoptar objectius d’inflació i mantenir tipus d’interès elevats.29 Això no es deu a les condicions internes, sinó al fet que aquestes polítiques transmeten el compromís de mantenir els fluxos internacionals de capital prestable. Els costos per a l’economia interna són substancials. L’octubre de 2025, el tipus de política monetària mitjà establert pels bancs centrals del Brasil, l’Índia, Indonèsia, Mèxic i Sud-àfrica se situava quatre punts percentuals per sobre del de la Reserva Federal.30 Aquest diferencial opera com un tribut imposat als països perifèrics per participar en el sistema global.

El resultat és una trampa amb contingut de classe. Els tipus d’interès elevats atreuen entrades volàtils de capital que fan pujar els tipus de canvi, fomentant les importacions i l’endeutament en moneda estrangera de les grans empreses nacionals, alhora que debiliten la competitivitat de la indústria interna. L’acumulació de reserves esdevé primordial, com també ho és l’esterilització dels fluxos entrants, és a dir, l’emissió de deute intern per absorbir l’excés de liquiditat en moneda nacional generat per aquests fluxos, expandint així el mercat de títols públics i restringint l’espai fiscal.31 Els productors nacionals queden atrapats i el desenvolupament es veu obstaculitzat.

Les conseqüències de classe són igualment greus, ja que el tipus de canvi es converteix en una arma social tant com en una variable econòmica. La sobrevaloració augmenta els rendiments financers i incentiva les grans empreses nacionals a endeutar-se a l’estranger a baix cost en dòlars i a reinvertir en actius nacionals d’alt rendiment, alhora que es beneficien de l’apreciació de la moneda. Mentrestant, les capes intermèdies s’acostumen a unes pautes de consum que aprofundeixen la dependència del capital estranger. Es crea així un bloc social la reproducció del qual depèn de la integració continuada en els circuits globals, fins i tot quan aquests estrangulen la inversió interna.

En conjunt, aquests mecanismes formen un sistema de transferència de valor i recursos a través de l’economia mundial. Les primes de tipus d’interès funcionen com a tributs de liquiditat pagats pels països perifèrics i rebuts per l’hegemó i altres països del nucli; l’acumulació de reserves immobilitza recursos interns en actius estrangers de baix rendiment en lloc de destinar-los a la inversió interna; els desajustos monetaris permeten l’extracció de valor mitjançant el carry trade; i les reversions sobtades dels fluxos de capital imposen costos d’ajust. El moviment conjunt dels fluxos de capital, els preus dels actius, el crèdit i el deute a les economies perifèriques transmet les decisions de política econòmica dels Estats Units arreu del món i actua com un mecanisme de disciplina global, mediat pel capital prestable mòbil.

Els balanços perifèrics s’incorporen al sistema del dòlar com a amortidors i destinacions d’inversió. Sense aquesta capa subordinada, l’articulació entre capital productiu i capital financer al nucli de l’economia mundial no podria funcionar a l’escala actual, i el domini imperial sobre el mercat mundial no disposaria de palanques essencials.

La paradoxa estructural i la seva política

L’anàlisi anterior de l’imperialisme contemporani basat en els balanços convergeix en una única paradoxa estructural: la participació dels Estats Units en la manufactura mundial (valor afegit) ha caigut d’aproximadament la meitat el 1945 a poc més del 16-17 per cent actual, mentre que la participació del dòlar en les reserves oficials assignades només ha disminuït lleugerament, fins a situar-se per sota del 60 per cent.32 La dominació monetària i financera dels Estats Units va acompanyada de la desaparició de la seva primacia productiva. Mentrestant, les empreses multinacionals nord-americanes continuen sent preeminents i depenen del funcionament global del dòlar.

La preeminència del dòlar deriva de l’absència d’una garantia alternativa creïble, de la codificació jurídica de les finances globals, de les pràctiques habituals dels mercats clau i del poder coercitiu de l’hegemó per excloure els desafiaments de les infraestructures de liquidació. L’hegemó conserva les multinacionals, els diners mundials i la força militar, però les seves bases productives internes s’han erosionat, amb l’excepció important de les tecnologies de la informació.

La forma política d’aquesta paradoxa estructural és l’ascens de Trump. La degradació social de què s’ha aprofitat —l’estancament dels salaris reals, la desindustrialització i el col·lapse de les comunitats— és la cara interna de la mateixa estratègia d’acumulació que va produir la preeminència del dòlar i de les cadenes de producció dels Estats Units. Durant dècades, les corporacions nord-americanes han liderat l’exportació de capital productiu, la construcció de cadenes de producció globals i la deslocalització dels processos intensius cap a jurisdiccions més barates. D’una banda, la globalització del capital productiu va ser un èxit enorme per al capital nord-americà; de l’altra, va actuar com el mecanisme que va buidar la base industrial dels Estats Units i va crear la devastació social que es va convertir en la matèria primera política de Trump.

La resposta de Trump consisteix a defensar tant el domini de les multinacionals nord-americanes com la restauració de la capacitat industrial nacional dels Estats Units. Al mateix temps, està plenament compromès amb el manteniment de la preeminència financera nord-americana i la supremacia del dòlar. Aquests objectius es troben en una tensió fonamental entre si. La força productiva dels Estats Units no es pot restaurar mitjançant aranzels, austeritat interna i una nova expansió del capital financer nord-americà internacionalitzat. La paradoxa persistirà.

Actualment no hi ha cap desafiador capaç de resoldre l’enigma hegemònic. La Xina, principal candidata, controla gairebé el 30 per cent de la manufactura mundial, però el renminbi representa menys del 3 per cent de les reserves i els pagaments mundials. Una superpotència productiva les principals empreses de la qual actuen internacionalment sense finançar-se habitualment a llarg termini en la seva pròpia moneda no està en condicions de sostenir un règim monetari mundial rival. Aquesta barrera no és una qüestió d’estratègia o voluntat. Perquè una moneda funcioni com a diners mundials, calen mercats profunds i líquids de passius públics segurs, protecció jurídica per als titulars estrangers de drets i obertura del compte de capital. Però aquestes condicions exposarien el sistema financer intern a pressions externes. Són precisament les condicions que l’economia xinesa va ser dissenyada per evitar, i amb bons motius, ja que haurien obstaculitzat el desenvolupament industrial i fomentat la financerització subordinada.

Entre els països imperialistes històrics, l’acceptació per part d’Alemanya de les sancions contra l’energia russa liderades pels Estats Units, a un cost sever per a la seva pròpia base industrial, va confirmar que fins i tot els productors avançats subordinen els seus interessos econòmics a l’ordre del dòlar quan se’ls aplica pressió. Els Estats Units continuen tenint prou força per imposar el compliment, però ja no redistribueixen prou els guanys per generar consentiment voluntari. Han deixat d’actuar com un hegemó i es comporten com el principal i més agressiu competidor, amb capacitat per imposar coercitivament la submissió tant a aliats com a enemics.

L’arquitectura monetària mundial no es pot transformar pacíficament, l’hegemó no pot recuperar les seves antigues bases productives i el principal desafiador no pot remodelar l’ordre hegemònic mentre depengui d’uns diners mundials que no emet. La disputa que s’està produint actualment, que inclou confiscacions de reserves, exclusió dels sistemes de pagament, embargaments tecnològics, intensificació de la despesa militar i guerres per delegació, no és una pertorbació temporal, sinó l’expressió d’un conflicte imperial més profund que s’està desenvolupant i que no té un final evident.

La conclusió no és deixar-se portar pel fatalisme, sinó buscar claredat sobre el terreny polític. La lluita antiimperialista ha de partir del reconeixement que l’imperialisme contemporani és un sistema global de dominació monetària que pivota sobre el capital productiu globalitzat i el capital financer internacionalitzat i que està sostingut per un enorme poder militar nord-americà. Ara ha entrat en una fase d’imposició coercitiva en lloc del lideratge hegemònic basat en el consens. Però ni tan sols el poder militar dels Estats Units ja és suficient per fer acovardir alguns dels seus enemics menys poderosos, com ja ha mostrat la guerra a l’Iran. Pel que fa a la Xina o Rússia, la potència dominant ha d’actuar amb extrema cautela en l’àmbit militar.

La política contra la guerra i l’oposició al capitalisme tant al nucli com a la perifèria són dues dimensions d’una mateixa estructura. La jerarquia del dòlar, que imposa disciplina sobre els balanços de les economies perifèriques mentre n’extreu valor i recursos, descansa en última instància sobre l’F-35. La degradació interna dels Estats Units i d’altres països del nucli també és un resultat de la forma contemporània de l’imperialisme. L’ordre del dòlar que sosté el seu poder coercitiu no proporciona guanys duradors a la classe treballadora de l’hegemó. Al contrari, com més busquin els Estats Units mantenir la seva preeminència imperial, més erosionaran la seva economia interna. El mateix sistema que extreu valor i recursos de la perifèria també buida el nucli, creant les condicions per a una política anticapitalista veritablement internacional.

Article original publicat a Monthly Review. Traducció de Catarsi Magazín.