Jordi Muñoz: «Referèndum i amnistia són dos eixos de mobilització necessaris»

Conversem amb Jordi Muñoz al voltant del seu nou llibre 'Principi de realitat' (L'Avenç, 2020) on desenvolupa la seva anàlisi sobre els fets d'octubre de 2017.

Jordi Muñoz: «Referèndum i amnistia són dos eixos de mobilització necessaris»

Jordi Muñoz: «Referèndum i amnistia són dos eixos de mobilització necessaris»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Conversem amb Jordi Muñoz al voltant del seu nou llibre 'Principi de realitat' (L'Avenç, 2020) on desenvolupa la seva anàlisi sobre els fets d'octubre de 2017.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per què no som independents avui?

Bé, aquesta és una pregunta una mica retòrica tal i com la faig al llibre. Però em serveix per exposar la meva anàlisi de les coses que van passar i per confrontar amb algunes anàlisis que jo interpreto com a voluntaristes, i que analitzen el fet que el procés no acabés en independència en termes de «traïció dels líders» o per falta de valentia, a partir d’uns estranys condicionants històrics.

La tesi que defenso jo, en canvi, és que cal analitzar-ho en funció de la correlació de forces, tant a dins la societat catalana com a nivell internacional. I ni la correlació de forces interna ni el context internacional afavorien què tot allò de 2017 acabés en independència en el curt termini.

Comentes que aquesta reflexió vers els fets d’octubre, per part dels agents polítics implicats, no s’ha fet i no es farà. Per què veus aquesta impossibilitat i quina rellevància pot tenir això en termes d’unitat d’acció en el si de l’independentisme?

El que crec és que a aquestes alçades és difícil ja tenir una diagnosi compartida del 2017. El fet que hi hagi lectures tan diferents, com abans comentava, dificulta d’alguna manera la unitat d’acció present i en el futur. Si bé és cert que, com és lògic, el pes del 2017 s’anirà diluint conforme passi el temps: clarament fou un condicionant molt fort en el 2018, ho fou menys el 2019 i encara ho és menys el 2020. És normal que el pes d’esdeveniments intensos o traumàtics es vagi diluint. Per tant, és possible que es pugui reconstruir en algun moment un consens nou, sobre un nou escenari, fins i tot en absència de consens sobre el que va passar el 2017.

Per l’altra banda, tinc la sensació que sobre l’anàlisi del 2017 hi ha un consens implícit més ampli del què sembla. Entre els partits independentistes hi ha moltes diferències, començant per les tradicionals en l’eix esquerra-dreta, de tradició i cultura política, i en la forma de fer les coses. També hi ha diferències tàctiques a nivell electoral o inclús desavinences personals. Tot això afegeix soroll i sembla que s’estigui menys d’acord que el que s’està en la interpretació dels fets. Però bé, aquesta és una hipòtesi que és difícil de contrastar.

Planteges, doncs, d’alguna manera que cal passar pàgina de l’1-O per avançar?

Sí. La situació ideal és extreure aprenentatges col·lectius i consensuats del què va passar, però si això no és possible no cal estar donant-hi voltes eternament. En Xavi Domènech parlava d’alliberar-nos de la «gàbia melancòlica» del 2017: seria una mica això.

Ara bé, pot ser una mica contradictori que jo digui això quan acabi de publicar un llibre que parla no només del 2017 però que li dedica una part significativa…

Foto: L’Avenç


Això t’anava a preguntar…

Personalment, per a mi el llibre era una manera de tancar la reflexió i passar pàgina, ja que hi havia destinat molts intents però fins ara no he tingut la perspectiva o les ganes o els ànims de fer-ho. I ha sigut en clau de tancament de la reflexió d’una etapa per extreure’n els aprenentatges que crec que se’n poden extreure. I a partir d’aquí, pensar el present i el futur.

En l’anàlisi identifiques diversos plantejaments sobre el que hi havia al setembre-octubre de 2017. Primer la idea de la desconnexió, majoritària però també la que va quedar més desacreditada, la segona la de la negociació i la tercera la de la insurrecció. Pel que fa a les dues darreres, tenint en compte els nivells de retòrica del moment, on situem la línia entre insurrecció i mobilització per la consecució d’un pacte?

Les tres hipòtesis que identifico crec que s’han d’interpretar com a «tipus ideals». La majoria de la gent tenia postures mixtes o intermèdies però crec que delimitar aquestes tres hipòtesis ens ajuda —a mi almenys— a interpretar les diferents estratègies que hi havia damunt la taula. Sobretot perquè, com tu dius, hi havia molta tàctica de dir el que no es pensava o no dir el que es pensava: N’hi havia que deien que «anàvem a fer una desconnexió quan en realitat volíem un pacte» o altres que volien un pacte quan en realitat «es volia parar tot», etc.

Però tot i així, sobretot a posteriori, es pot veure el que tenien al cap els diversos actors. Hi havia sectors que pensaven en termes estrictament tàctics, entenent la lògica de l’1 d’octubre, així com el 3 d’octubre, com un acte de demostració de força per abocar a una negociació. Hi havia sectors, en canvi, que s’havien cregut la lògica de la desconnexió perquè estava escrit en una llei aprovada pel Parlament de Catalunya.

Una de les coses que ha passat i que ha alienat diferents sectors de l’independentisme entre ells i diversos sectors de l’independentisme de base amb alguns lideratges, són els implícits i els malentesos generats

Per simplificar, el que intento dir és que cal interpretar-ho en termes de tipus ideals, i que a la realitat tot és més complex, i que en política sempre hi ha un doble pla entre les intencions declarades i les intencions reals. El problema d’això és que quan es juga molt amb implícits, es generen malentesos. Crec que una de les coses que ha passat i que ha alienat diferents sectors de l’independentisme entre ells i diversos sectors de l’independentisme de base amb alguns lideratges, són aquests implícits i els malentesos generats, per la diferent interpretació de les mateixes paraules, per dir-ho d’alguna manera.

Un dels elements que identifiques i al qual dones molta importància per explicar aquest resultat de no-independència és la manca de legitimitat del projecte per una part important de la població. Legitimitat que, entenc, interpretes en termes fàctics?

Sí. en el llibre sempre que utilitzo el terme de legitimitat l’utilitzo en aquest sentit positiu, no normatiu. No entro en el debat de si és legítima o no la constitució d’una República Catalana sinó si el poder constituent tindria prou legitimitat de ser reconegut per la majoria de la població que representa que s’hauria d’emancipar. Aquesta és la concepció moderna de legitimitat i segurament la única que té sentit per discutir en aquest context. Vull dir que hi poden haver debats normatius molt interessants, però a mi el que m’interessava era discutir aquesta dimensió.

La qüestió és que amb l’independentisme passa com en moltes altres postures contràries a l’estatus quo: que una part important de la població s’hi oposa per no perdre els seus privilegis. Quan podrem intuir que s’ha assolit aquesta legitimitat?

Això és cert, i per tant és una pregunta difícil i no es pot respondre donant uns percentatges. Al final, quan un poder és legítim, funciona perquè té el consentiment suficient de la població per operar amb normalitat. Per exemple acomodant la discrepància dins de la institucionalitat, o bé recollir impostos sense un excés de coerció (sempre hi ha un aparell coercitiu en la recaptació d’impostos però ha de ser molt residual perquè les coses funcionin amb normalitat). Són aquests indicadors que ens permeten definir si un poder funciona amb termes de normalitat democràtica, sense caure excessivament en la coerció.

Foto: Wikipedia

Al final tots els poders polítics es sustenten en una combinació de consens i coerció i la qüestió és plantejar-se quin grau necessites de cadascuna. Des del meu punt de vista, és evident que com més consentit i menys coercitiu, millor. Per tant, es tracta de tenir uns nivells suficients de consentiment, entre d’altres coses perquè en el cas que ens ocupa, la capacitat coercitiva del republicanisme català—per moltes ficcions que es construeixin sobre els mossos d’esquadra— és pràcticament inexistent.

Al final tot això són fonamentalment judicis fàctics, encara que no nego que hi hagi un component normatiu, atès que no crec desitjable instituir un poder sobre «el terror».

Sembla que «el fer país» ha fracassat deixant «zones buides» (urbanitzacions perifèriques de la Selva i el Garraf, barriades de nova construcció arrel del boom immobiliari dels primers 2000, etc.) on l’independentisme té difícil penetrar per la manca d’un univers comú compartit que remeti a una pertinença nacional. Precisament per això no s’hauria de tornar a entomar una política nacionalitzadora?

Aquí hi ha vàries coses. Una d’elles és una de les obsessions de Jordi Cuixart quan parlava de les lluites compartides i de repensar l’imaginari col·lectiu del país. Si es segueixen les coses que diu des que va arribar a la presidència d’Omnium i les campanyes que impulsa, anaven en aquesta línia. El que ha passat però és que hi ha hagut una acceleració de la història que ha fet que aquestes coses importants però «no urgents» quedessin en un segon pla. Però en aquesta direcció del «cuixartisme» és on jo veig un dels programes de futur. Segurament no és fàcil.

Tinc la intuïció que la concepció tradicional  d’un país, una llengua, una identitat única, una escola, una televisió… ha quedat superada i no tornarà

Primer, perquè en tot cas és un procés de construcció d’una identitat col·lectiva en competència amb un procés d’una altra identitat molt més forta que és l’espanyola que té moltes més eines i molta  més inèrcia històrica.

Segon, perquè les eines típiques tradicionals de construir la nació han canviat. Quan als vuitanta des de l’autonomia es pensa en un projecte de construcció de país es pensa principalment amb l’escola i la televisió. Però el món va canviant i el pes d’aquests agents socialitzadors va disminuint, o bé s’ha de repartir amb noves fons de socialització que són més fragmentàries i més complexes. Crec que és aquí on hi ha una de les tasques que cal pensar més bé, i que no és especialment fàcil. No es tracta d’intentar replicar esquemes del passat perquè la realitat ha canviat molt.

Hi ha qui diu que l’acceleracionisme del procés ha anat en contra de la construcció d’aquest imaginari col·lectiu perquè s’ha identificat la catalanitat amb determinades postures, i això n’ha alienat a certs sectors. En el llibre la tesi que sostinc és que el que expressa això eren dèficits de l’equilibri anterior. La lectura que hem fet de la capacitat de l’autonomisme dels anys de l’oasi del catalanisme pactista de construir aquesta identitat col·lectiva és una mica idealitzada, i hi havia més ombres del que vèiem. Existia segurament un consens implícit basat en l’abstenció d’una part important de la població en les eleccions al Parlament i basat també en una autocontenció molt forta de les polítiques lingüístiques. De fet, si compares les polítiques lingüístiques amb les de Flandes o el Quebec les que s’han fet aquí són força febles i molt escrupoloses. Tot això formava part d’un equilibri —del qual no en faig tampoc una lectura negativa— que tenia més zones d’ombra del que hem volgut interpretar.

Foto: Flickr – HO

Per tant, la resposta és que sí. Cal un esforç per crear un marc compartit i una identitat col·lectiva, inclús més enllà del procés independentista, sinó en el procés de convivència democràtica i de mantenir-se com una societat cohesionada. Però no és fàcil, perquè no n’hi ha prou amb repetir esquemes del passat, perquè el context ha canviat i aquests esquemes potser tenien més problemes del que volíem acceptar.

Per tant, si hem de fer una política «nacionalista» —no sé si li diries així—, com la plantegem tenint en compte que ens trobem dins un marc en què s’ha de fer a la contra d’un altre projecte nacional?

El problema de la paraula «nacionalisme» és la polisèmia, que ho fa tot una mica més complicat i genera malentesos i debats estèrils. Per això podem parlar de preservació o reforçament d’una identitat col·lectiva. Llavors, que això s’ha de fer en el context d’hostilitat d’una identitat més forta i que inclús està construïda en la supressió i aniquilament de la identitat catalana, és una característica estructural. Des de l’origen del catalanisme que això és així. És el que ens ha tocat viure. Al final s’ha analitzat com una correlació de febleses entre un projecte nacional espanyol que no ha aconseguit absorbir i assimilar les identitats perifèriques i unes identitats perifèriques que no han aconseguit emancipar-se i per tant sempre estem en un equilibri intermedi i precari. A més a més, com que la realitat va canviant, ens obliga a estar-ho repensant constantment per no perdre posicions.

De tota manera, sobre com es fa això i quins han de ser els ingredients per la barreja exacta, jo no tinc respostes. Sí que tinc la intuïció que la concepció tradicional  d’un país, una llengua, una identitat única, una escola, una televisió… ha quedat superada i no tornarà. Fins i tot està en crisi en nacions molt establertes i dominants com la francesa, a causa de les onades migratòries i ja no diguem en la nostra, on s’hi sumen moltes capes de complexitat. Només repensant-ho i construint un imaginari adaptat a la realitat que tenim és possible construir quelcom viable.

Una opció sobre com enfocar això s’ha centrat en un maneig de les institucions públiques catalanes amb vocació de majories i polítiques progressistes. Però això, en un context d’austeritat i de crisi econòmica com la que s’està generant a partir de la pandèmia, potser obliga a l’independentisme a plantejar altres vies més enllà de la gestió pública?

Les dificultats d’aquest «nacionalisme del benestar» per dir-ho a la manera dels escocesos, són diverses. Una, clarament, és el context general d’austeritat com deies i de contracció de l’estat del benestar. Una segona dificultat és l’heterogeneïtat ideològica de l’independentisme, que té un component de centredreta neoliberal molt fort, que impossibilita, o ha impossibilitat fins ara, que aquesta via diguem-ne socialdemòcrata fos un consens. I quan els diferents actors independentistes han buscat punts d’unió entre ells, aquest, per exemple, no hi era.  I sí que és cert que hi ha hagut un clar moviment cap a l’esquerra del centre de gravetat de l’independentisme, però segueix essent un moviment divers des d’aquest punt de vista. I segueix havent-hi sectors que pensen en termes d’una república amb impostos baixos i refugi fiscal; amb molt de turisme, molta logística i molt port de Barcelona, més que no pas en un país amb treball de qualitat i salaris alts, protecció social, etc.

Tornar al peix al cove, no dic que no sigui un resultat possible però el veig difícil per la inestabilitat inherent que tindria

La tercera dificultat, finalment, és la manca d’instruments, perquè Catalunya no és el País Basc. No tens l’autonomia fiscal suficient per dur-ho a la pràctica. Pots actuar des dels marges canviant algunes coses, però sense un control més fort de la política fiscal, el marge és el que és. Per tant, la combinació d’aquestes tres febleses (el context, la heterogeneïtat ideològica i els dèficits institucionals) fa que aquesta via —que jo crec que s’hauria d’haver explotat més— sigui difícil de transitar. Tot i així tant per raons estratègiques com de principi, crec que tot el que sigui avançar en aquesta línia és positiu. Per exemple si s’hagués fet servir per establir un model d’acollida i integració més diferenciat i més garantista de drets. Sempre tenint en compte que no tens les competències ni per donar papers, ni per treure papers, ni per tancar els CIEs… però en el marge de les competències caldria ser més proactius. Crec que totes aquestes coses sumen, a part que són bones per elles mateixes.

Però de totes maneres no es tracta de trobar LA solució, o d’identificar l’ingredient que construirà aquesta cohesió sinó d’anar ajuntant diversos elements: una concepció més contemporània i més pluralista de la cultura catalana, una concepció de la convivència entre gent d’orígens diferents i d’acollida a la immigració més garantista i més respectuosa, etc. Crec que tot això són coses que van sumant.

Hi havia hagut un moment en què s’havia plantejat el debat sobre el model de país. Això però havia quedat bandejat a partir d’arguments com el del «tenim pressa». Creus que és una lliçó que s’ha après d’aquests anys?

No sé si s’ha après o no… perquè la temptació és que quan dos agents s’han de posar d’acord en una cosa el més raonable és que es centrin en els punts que s’han de posar d’acord i deixin la resta a banda. Per tant, la temptació aquesta hi serà sempre, de prioritzar la independència «i després ja veurem». A mi em fa l’efecte que la lliçó és que amb això no n’hi ha prou per construir una correlació de forces majoritària i que sense anar més enllà en termes de model de país o contingut pràctic del projecte és difícil construir una correlació de forces interna prou robusta com per tombar les coses. Però és una hipòtesi.

Foto: Wikipedia – Riviere

En un moment es va intentar mobilitzar una part de la població castellanoparlant a favor de la independència (a partir del col·lectiu Súmate). Creus que hagués sigut més interessant desenvolupar una campanya favorable al «No» però amb col·laboració amb les forces independentistes?

El problema amb aquestes coses és que si no son autèntiques no funcionen i per tant només es podia construir si hi havia un contingent prou gran de gent amb disposició per entrar en aquest joc. Una bona mesura d’això és la gent que va anar l’1 d’octubre a votar que no. Jo en conec uns quants, però numèricament és un percentatge molt petit i dels que jo conec, molts ho van fer a la tarda, com a reacció a la intervenció policial. I el mateix val pel 3 d’octubre.

Per tant, no es va construir un consens sobre el procediment previ. De fet, aquesta és la meva tesi: sense un consens sobre el procediment, és molt difícil construir una decisió col·lectiva que sigui prou legítima—a menys que hi hagi una majoria molt abassegadora, que tampoc hi va ser. I com no tens una cosa ni una altra, el resultat de la decisió no té la legitimitat suficient per a què acabi materialitzant-se.

La situació actual de cerca d’un pacte entre forces independentistes i l’Estat és un retorn al peix al cove i a l’oasi català? Quines diferències hi veus?

Aquesta és una pregunta difícil i és la part que m’ha costat més del llibre. Evidentment la realitat és dinàmica i aquests dies estem veient que el PSOE prefereix pactar amb Ciutadans que amb Esquerra, o amb tots dos alhora, per allargar l’Estat d’alarma. Per tant, és molt difícil analitzar una situació tan dinàmica. Aquest equilibri polític entre el PSOE, Unidas Podemos i Esquerra Republicana no sabem com es traslladaria en la correlació de forces internes a Catalunya, si es traslladaria en un govern d’Esquerra Republicana amb un suport extern o no… no ho sabem encara, és un equilibri que està per definir. Una hipòtesi possible és que això tingui una inèrcia com la que assenyales: un autonomisme centrat en la gestió de la quotidianitat i sense un altre horitzó.

En el curt termini, però, crec que això és poc probable perquè aquest equilibri estaria molt tensionat per dues bandes, tant per la banda espanyolista com per la independentista i dins i fora d’Esquerra Republicana. La prova és que hi ha moltes dificultats perquè es consolidi això. ERC té el seu president a la presó, la seva Secretària General a l’exili i un programa explícitament independentista i republicà. Per tant, tornar al peix al cove, no dic que no sigui un resultat possible però el veig difícil per la inestabilitat inherent que tindria. Pot ser? Sí, tot pot ser, i més en un escenari de radicalització de la dreta espanyola com estem veient que paradoxalment afavoreix la cohesió al voltant d’aquesta estratègia moderada, perquè «si no, venen els altres».

La diferència és si hi ha un horitzó transformador i emancipador al darrere, i si s’utilitza la gestió de l’autonomia amb aquest horitzó. Això és el que està per definir i per construir

Al final crec que la dificultat de tot això és destriar el gra de la palla, perquè hi haurà gent que tot el que no sigui fer la independència demà mateix ho interpretarà com a peix al cove, autonomisme, etc. I jo crec que la independència demà no es pot fer perquè no hi ha les condicions. Per tant, si tot el que no sigui això s’interpreta com autonomisme i peix al cove, doncs sí, tindrem autonomisme i peix al cove una bona temporada.

Per mi la diferència és si hi ha un horitzó transformador i emancipador al darrere, i si s’utilitza la gestió de l’autonomia amb aquest horitzó. Això és el que està per definir i per construir. I això dependrà de moltes coses: dels equilibris interns d’Esquerra Republicana, que és un partit heterogeni; o de la CUP, si té influència i decideix exercir-la, entre d’altres.

Ens trobàvem en un punt a inicis de 2020 en què la crisi de Règim semblava que s’estava tancant per dalt i que la iniciativa dels nous pactes de la Moncloa anava a sancionar-ho. Ara bé, l’esquerda territorial segueix allà i la nova crisi planteja que potser no sigui tant fàcil assimilar el descontentament. Quin marge té l’independentisme aquí per maniobrar?

Sobre això dues coses. Primer, quan vaig escriure el llibre, també pensava en aquests termes en què la crisi de Règim s’estava tancant, sobretot per la incorporació de Podemos al govern. Però el xoc econòmic posterior a la pandèmia ens ha de fer dubtar de la capacitat del Règim del 78 de completar aquest tancament. Hi ha factors d’inestabilitat més enllà de la crisi territorial, com ara la radicalització de la dreta i l’extrema dreta espanyola, o la crisi profunda de la monarquia. Per tant, posaria entre parèntesi quina capacitat de tancament de les crisis té el règim perquè tot i que semblava que havia assimilat la impugnació que representava Podemos, potser d’aquí uns mesos ja no hi ha el mateix govern. Així que com a primer element, posaria en dubte aquesta capacitat de regeneració del Règim del 78.

El segon dubte és que, en tot aquest temps, hi ha qui plantejava que les crisis s’anaven acumulant i retroalimentant. La crisi territorial se sumava a la crisi econòmica i social i a la crisi de partits del Règim i que amb el sumatori d’aquestes tres crisis era suficient per a fer-lo trontollar. Això és una hipòtesi. L’altra hipòtesi és que el conflicte català és autònom de les altres dues crisis, i pot sobreviure i ser un problema que seguirà sobre la taula, i que s’haurà d’afrontar bé amb la repressió o bé amb el pacte. Sobre això tampoc tinc una resposta tot i que tinc la intuïció que, certament, el conflicte català és força autònom. Si ho mires històricament és fàcil arribar a aquesta conclusió.

Si agafem la primera hipòtesi, però, l’independentisme hauria de mirar més enllà de Catalunya i teixir una estratègia d’aliances a nivell d’Estat? Seria hora de plantejar-s’ho?

Per una banda, la història demostra la inevitabilitat —i dificultat al mateix temps— d’aquestes aliances. Sobretot en contextos d’ascens del feixisme: l’única resposta possible pot venir d’una aliança entre els nacionalismes dits perifèrics i l’esquerra espanyola. A nivell històric, ha estat l’únic que ha pogut fer de contrapès a l’ascens de la dreta. Però per altra banda, també s’ha evidenciat  l’enorme dificultat d’aquestes operacions, per diversos motius. Un d’ells ha sigut per l’espanyolisme de l’esquerra espanyola, que —no tota ella, però sí una bona part— ha tingut sempre un component nacionalista i centralista molt fort. Això limita molt el recorregut d’aquestes aliances. L’altre obstacle és intern al catalanisme. Veieu, per exemple la reacció del món convergent al 15M: hi va reaccionar virulentament, amb una reacció que jo crec que tenia un marcat caràcter de classe. Al final, però, aquesta és una aliança tant difícil com inevitable si ens trobem en un context d’ascens de l’extrema dreta.

Foto: Pxhere.com

Una altra cosa que vull dir i que esmento al llibre, és que malgrat s’ha acusat l’independentisme de no tenir en compte aquesta dimensió, durant la campanya de l’Estatut del 2005 les complicitats de l’esquerra espanyola van ser molt i molt residuals, i es tractava d’una proposta molt pactista i moderada. Amb això vull dir que hi ha una dificultat intrínseca que no té a veure  necessàriament amb què l’independentisme hagi pitjat l’accelerador durant el 2017, sinó que ja venia d’abans. La meva interpretació d’això és que per alguna determinada esquerra espanyola Espanya ja s’ha modernitzat, ja s’ha homologat a una democràcia europea, ha estat un dels primers països en aprovar el matrimoni homosexual i té una societat moderna i tolerant, etc. Per tant veu amb estranyesa que algú pugui impugnar aquest consens del qual se sent part. Així doncs, la manca de complicitat és prèvia al procés independentista, i no crec que estigui causada per l’excessiva pressa de l’independentisme: té un component anterior i més estructural, diria.

En el llibre parles d’encarar la solució al conflicte articulant una majoria molt àmplia favorable al referèndum a Catalunya. Sembla però que el PSC ha fer un viratge discursiu que l’acosta a Ciutadans i els Comuns es troben d’alguna manera lligats a l’Executiu espanyol participant dins la coalició d’Unidas Podemos. Veus factible aquesta majoria ara mateix?

Les enquestes que mostren un 70% o un 80% favorable a un referèndum han estat publicades a l’Ara o La Vanguardia així que no es tracta d’una sola enquesta i estic convençut que hi ha una majoria a Catalunya que creu que una manera raonable de superar aquest conflicte és amb un referèndum. El problema és el trànsit des d’aquest consens a la seva materialització. Això passa per concretar aquest referèndum: quina és la pregunta (o preguntes), quan es fa, qui l’organitza, si necessita el permís de l’Estat o no, si l’Estat té dret a veto o no… I en segon lloc, caldrà veure el paper dels intermediaris polítics que és el que deies, amb els seus interessos tàctics i conjunturals. Després, hi ha també un factor estructural, que és que si estàs còmode amb l’estatus quo, encara que honestament creguis que un referèndum és la via per la solució democràtica, necessàriament tens menys incentius per a trencar-te les banyes que si estàs a favor de la independència. Tot això són dificultats objectives de la via que plantejo.

Una de les coses que vaig sobrevalorar va ser la possibilitat que un mecanisme de decisió com l’1-O interpel·lés de manera més àmplia al conjunt de la població

A inicis del llibre dic precisament això, en un sentit autocrític. Una de les coses que vaig sobrevalorar va ser la possibilitat que un mecanisme de decisió com l’1-O interpel·lés de manera més àmplia al conjunt de la població. Sempre havia pensat que la clau de l’èxit estava en aquest espai que va entre el 48% i el 70%. Amb la participació més a prop del 70% més es potenciaria la legitimitat de l’acte. I en això ens vam equivocar. No hi va haver una participació més enllà de l’independentisme, n’hi va haver una mica però no gaire. És un aprenentatge important. Molt important.

Si mirem cap a altres períodes, la capil·laritat social de l’esquerra permetia un diàleg social més enllà del tacticisme dels dirigents. Arrel de la crisi dels partits d’esquerres, ens hem trobat amb uns interlocutors diferents, amb partits sense bases com el PSC. Creus que això pot haver afectat d’alguna manera?

Sí bé és cert que l’independentisme té un moviment sociopolític de masses molt mobilitzat i molt articulat i cohesionat, capaç de fer coses com l’1 d’octubre o aixecar milions d’euros en contribucions voluntàries o d’organitzar manifestacions d’un milió de persones, la resta d’agents polítics a Catalunya no ho tenen, això. En el cas de l’entorn dels Comuns hi va haver un moment al voltant del 15M, amb una mobilització molt àmplia però va ser molt puntual i desbordava l’espai polític que es va construir després. Els Comuns estan ben connectats amb alguns moviments socials urbans, però quantitativament són molt reduïts. En el cas del PSC, com bé dius, l’afebliment de les estructures tradicionals havia derivat en un model molt clientelar i envellit, també per raons generacionals, i que en determinats contextos han sigut substituïts per Ciutadans que és tot el contrari a això. Ciutadans és el model Macron de construcció d’un model sociopolític al voltant de la televisió i no al voltant del contacte polític.

Foto: Wikipedia – Clara Polo Sabat

Tot això dona molta autonomia als intermediaris polítics, i per tant dificulta les coses. Però en certa mesura és el signe dels temps —bé, aquesta és una expressió una mica mística— però vull dir que hi ha evidentment condicionants estructurals que van en aquesta direcció, per com han canviat les societats, els models de producció, la fragmentació dels llocs de treball i figures contractuals, la desindustrialització, els canvis urbanístics, les noves formes de comunicació, etc. Segurament és quelcom amb el que s’ha de conviure tot i que l’independentisme és una excepció en tot això. És el que va a contracorrent en el context europeu.

Per concloure, en el procés de cerca d’una solució democràtica, planteges mantenir un cert equilibri entre diàleg i manteniment de la mobilització per no deixar de ser un problema però, sobre quins àmbits concrets pot articular l’independentisme una mobilització continuada si s’accepta posposar la independència?

La resposta curta és: referèndum i amnistia. La resposta llarga és que —pensant en l’exemple del moviment obrer— les condicions per a fer la revolució demà no hi són gairebé mai en la història del moviment obrer i en canvi la seva és una història de mobilització continuada i sostinguda. És un paral·lelisme una mica forçat, potser, però vull dir que si la perspectiva és mobilitzar-se per un canvi radical demà mateix, i si no pot ser la independència demà ens desmobilitzem, llavors estem fotuts. Si aquest horitzó immediat és l’única palanca que permet mantenir la mobilització, malament. Per tant, sí: cal mantenir la mobilització també sense horitzó immediat.

La meva intuïció és que el diàleg té molt poques probabilitats d’èxit, perquè té condicionants estructurals molt forts que hi van a la contra, però si en té alguna és només per la persistència de la mobilització i de l’amenaça que l’independentisme sigui un problema prou gros per l’Estat. Sense això el diàleg no té cap possibilitat de fructificar.

Si això passarà o no, no ho sé, però no veig una altra solució que trobar una palanca mobilitzadora que no es basi en la perspectiva immediata que l’any que ve serem independents («el vot de la teva vida» i tot això). I tot i així s’ha sobreestimat la ingenuïtat de l’optimisme de la gent. Molta gent va sortir al carrer i va organitzar-se a les escoles sabent que l’endemà no seríem independents. Per tant és un repte del moviment, el de mantenir la mobilització sense aquesta expectativa immediata. Crec doncs que referèndum i amnistia són dos eixos de mobilització necessaris. S’han d’articular.

Foto de portada: Youtube – CUP Països Catalans
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg i escriptor

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín

Comentaris

Jordi Muñoz: «Referèndum i amnistia són dos eixos de mobilització necessaris»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.