Itàlia: un govern feixista?

Paradoxalment, les eleccions italianes del 25 de setembre han canviat notablement el mapa polític del país, provocant un clar gir del parlament cap a la dreta, pero han tendit a confirmar l'equilibri polític anterior, almenys pel que fa als bàndols.

Itàlia: un govern feixista?

Paradoxalment, les eleccions italianes del 25 de setembre han canviat notablement el mapa polític del país, provocant un clar gir del parlament cap a la dreta, pero han tendit a confirmar l'equilibri polític anterior, almenys pel que fa als bàndols.

Abstenció record

La distància dels ciutadans cap a les urnes ha augmentat. De fet, la participació va ser només del 64%, nou punts per sota de la registrada el 2018. A això cal afegir 1,3 milions de vots nuls o en blanc, un rècord.
Aquesta és la participació més baixa a la votació de la història republicana. Les fortes pluges, que en alguns casos van provocar inundacions, van desanimar certament la participació. L’enfonsament dels votants, però, és una mostra de desafecció, de l’allunyament de molts ciutadans de la política i les institucions, considerats incapaços de resoldre els molts problemes quotidians d’una part cada vegada més gran de la població que lluita contra l’augment del preu del gas i de l’energia, contra un nivell d’inflació que fa dècades que no es veia i contra una precarietat laboral que és estructural. Les anàlisis de YouTrend mostren que la participació ha baixat sobretot als municipis més petits, amb una renda mitjana més baixa i un percentatge més elevat d’aturats i menor de titulats.

Un fet a subratllar, explica l’Institut Cattaneo, és que almenys 10 milions de votants han canviat de vot respecte al 2018, confirmant l’extrema volatilitat de l’electorat. En concret, molts antics votants del Moviment Cinc Estrelles es van abstenir, però una part substancial es va moure cap a l’extrema dreta de Giorgia Meloni, com moltes persones que havien escollit la Lliga el 2018.

El boom de l’extrema dreta

El guanyador de la sessió del 25 de setembre es Fratelli d’Italia (Germans d’Itàlia). El partit hereu del Moviment Social Italià, nascut el 1946 de les cendres del Partit Feixista Republicà de Benito Mussolini, ha pujat en quatre anys d’1,3 a 7,3 milions de vots, del 4 al 26%.

Segurament, Meloni ha estat recompensada pels votants per mantenir-se sempre a l’oposició els darrers anys, abans del primer govern de Conte (Movimento 5 Stelle i Lega), després del segon govern de Conte (Movimento 5 Stelle, el Partit Democràtic, la coalició d’esquerra moderada de Liberi e Uguali i el partit liberal Italia Viva) i finalment del govern de Draghi (amb el suport de tots els partits excepte Fratelli d’Italia, Sinistra Italiana i diverses escissions del M5S). L’èxit de Giorgia Meloni s’ha vist influenciat pel seu fort carisma, havent sabut cavalcar les posicions conspiracionistes sobre el Covid i les promeses d’un canvi econòmic i social.

L’increïble èxit de Fratelli d’Italia és sobretot fruit de la derrota abrasadora de la Lliga i sobretot del seu líder, Matteo Salvini. L’antic partit autonomista del nord d’Itàlia, transformat per Salvini en un partit nacionalista italià, xenòfob, homòfob, tradicionalista i conspiracionista, es va esfondrar en pocs anys de 5,3 a 2,5 milions de vots i de 17,6 (i dels 34 obtinguts a les eleccions europees del 2019! ) fins al 8,7%. Després de la votació, Salvini se la juga mentre el corrent autonomista del fundador Umberto Bossi intenta recuperar posicions.

La figura de Silvio Berlusconi també es va veure molt disminuida per la votació (el 2018 havia obtingut 4,3 milions de vots i un 14,5%, aquesta vegada només en va treure 2,3), però al final Forza Italia va tornar al parlament amb un digne 8% que li garanteix un paper important en el proper govern. No era evident que això podía pasar, atès els continus escàndols de corrupció, les nombroses escissions a la dreta i el pas d’alguns dels seus dirigents més importants al partit de Carlo Calenda, antic membre del Partit Demòcrata que va inventar-se un nou pol de centre juntament amb Matteo Renzi (exsecretari del PD), obtenint un 8%.

Els populistes resisteixen

El mateix es pot dir del partit populista liderat per Giuseppe Conte. En les darreres eleccions, el Movimento 5 Stelle es va situar al capdavant del sistema de partits italià amb 10 milions de vots, un 32% total. Aquesta vegada, després d’anys d’escissions (l’última de Di Maio, fundador del partit) cap a pràcticament tots els partits del sistema que Beppe Grillo es va comprometre a trencar, les enquestes preveien un col·lapse per sota del 10%. En canvi, trencant amb el govern de Draghi -al qual acusava de no treballar per la pau i de no respectar la seva agenda social-, Conte ha recuperat molts suports defensant la renda de ciutadania que la dreta promet abolir o limitar severament. Al final, el M5S no només va obtenir el 15,5% dels vots, sinó que va ser el partit més votat en moltes circumscripcions del sud d’Itàlia i les illes. Amb 4,3 milions de vots el M5S va interceptar una part del vot pacifista preocupat per les possibles conseqüències del conflicte a Ucraïna, però també una part de l’opinió pública progressista decebuda per la deriva neoliberal del PD.

La crisi del Partit Demòcrata

El Partit Demòcrata ha mantingut el seu percentatge -del 18,8% el 2018 al 19% ara-, però per la competència dels centristes de Calenda i Renzi i l’abstenció ha perdut gairebé un milió de vots, passant de 6,2 a 5,3. La reiterada crida a un vot antifeixista per part de la seva direcció no va funcionar; la formació, nascuda a partir de la unificació dels antics comunistes «penedits» i dels antics demòcrates cristians, és poc atractiva per molts italians tant de dreta com d’esquerra, i les seves polítiques liberals i l’opció de governar amb un partit de dreta radical com la Lega l’han desacreditat com a baluard antifeixista. Després de la votació, el PD va entrar en crisi i el secretari Enrico Letta va anunciar que dimitirà al proper congrés. Però el problema del principal partit de centre del país (que continua definint-se com a d’esquerres) no és només un secretari general avorrit, sinó l’ambigüitat d’una formació que ha inserit el neoliberalisme i la tecnocràcia al seu ADN i ha escollit com a missió la de governar a qualsevol preu, dotant-se d’un perfil cada cop més elitista.
No és d’estranyar que només un 11% dels obrers votessin PD, preferint FdI (35%), el M5S (16) i la Lega (13) i que només el 14% dels votants en dificultats econòmiques escollissin Enrico Letta, preferint Meloni (29%) i Conte (23%).

Italia, un país sense esquerra

Si el PD no convenç, l’única altra força de coalició de centreesquerra que va entrar al Parlament va ser l’aliança d’esquerra moderada entre els Verds i Sinistra Italiana, que reconfirma el 3,5% i el milió de vots obtinguts el 2018 per Liberi e Uguali.

L’esquerra radical unida a la Unió Popular – Poder al Poble, Refundació Comunista i una escissió d’esquerra del Moviment 5 Estrelles- liderada per l’antic magistrat i alcalde populista de Nàpols Luigi De Magistris, malgrat el gran esforç i el suport públic de Melenchon, Iglesias i Corbyn, va millorar lleugerament respecte al 2018 -passant de l’1,1 a l’1,4% i de 370.000 a 400.000 vots-, però no va poder entrar al parlament.

També es van quedar fora els populistes d’extrema dreta d’Italexit (aliats amb els feixistes de Casapound) i la sopa sobiranista-conspiracionista liderada per l’antic líder comunista Marco Rizzo.

El Rosatellum dóna la majoria absoluta a la dreta

Si ens referim als partits, el mapa ha canviat molt respecte al 2018: Fratelli d’Italia aconsegueix molts més vots que Forza Italia i Lega junts, mentre que la força del Moviment 5 Estrelles es redueix a la meitat. Però mirant les coalicions, l’equilibri de poder entre dreta i «esquerra» es manté força semblant als existents a l’anterior parlament: el centre-dreta passa de 12,4 (37%) a 12,3 milions de vots (43,8%); el centre-esquerra va passar de 7,9 (23%) a 7,4 milions de vots (26,1%).

Si la dreta podrà comptar amb la majoria parlamentària més gran de la història de la República Italiana -el 59% dels escons- és, doncs, per una llei electoral que distorsiona molt la voluntat popular. L’anomenat «Rosatellum», inventat pel PD en l’època en què Matteo Renzi era secretari, pretenia transformar en una majoria absoluta el consens obtingut pel partit -el 41%- a les eleccions europees del 2014.
De fet, la llei està pensada per premiar partits o coalicions que superin el 40%, lliurant-los una àmplia majoria a les cambres i expulsant llistes que no arriben al 3%. Però Renzi i el PD van calcular malament: a les eleccions del 2018 cap coalició va superar el 40%, mentre que aquesta vegada ho va aconseguir la dreta liderada pels postfeixistes.

Un govern feixista?

Ara tothom es pregunta què farà Giorgia Meloni. Paradoxalment, la primera dona primer ministre a Itàlia serà hereva política i seguidora de Giorgio Almirante, un supervivent impenitent de la República Social de Benito Mussolini, i no una exponent dels moviments progressistes. A la vigília de la campanya electoral, l’antiga líder de la joventut neofeixista es va negar a treure del símbol del partit la flama heretada del Moviment Social. Entre els dirigents i els militants no hi falten els nostàlgics dels anys vint i la «caça dels comunistes».

Al mateix temps, però, Meloni va donar al partit una metamorfosi ràpida i consistent respecte al passat, allunyant-se del feixisme i del règim de Mussolini, i donant a FdI el perfil d’un partit de dreta radical però conservador. Un partit que avui es redescobreix més trumpià que no pas nostàlgic neofeixista, agermanat amb Vox, amb l’hongarès Orban i amb la dreta tradicionalista polonesa, així com amb els sectors més reaccionaris del Partit Republicà dels EUA i la dreta israeliana.

Avui la FdI pateix una identitat encara híbrida, incompleta i contradictòria, certament fruit de la necessitat instrumental de legitimar-se com a força responsable de govern, però també conseqüència d’una evolució objectiva. En pocs mesos, Meloni ha abandonat el tradicional euroescepticisme per arribar a un nacionalisme europeista i atlantista, alarmant molts militants i votants que ara esperen que sigui un canvi de façana, útil només per ser admès a la «stanza dei bottoni» (allà on es decideix el govern).

Des dels primers moviments sembla que el nou govern no es desviarà gaire de les polítiques econòmiques neoliberals del banquer Draghi. Probablement, però, en temes relacionats amb els drets civils, el govern marcarà una diferència substancial, guiat pel clàssic lema «Déu, patria i família» contra dones, homosexuals i migrants.

En conclusió, el país no tindrà un «govern feixista» sinó feixistes al govern, i sens dubte la votació del 25 de setembre ha sancionat la fi del cordó sanitari antifeixista, fonament de la «república nascuda de la Resistència».

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marco Santopadre (Roma, 1973) es periodista de ràdio i premsa, expert en política internacional, segueix sobretot els moviments d'alliberament nacional, els moviments socials i la geopolítica. Ha publicat assajos sobre el moviment català d'autodeterminació, el populisme d'esquerres a Grècia i la qüestió nacional a l'obra de Marx i Engels.

Comentaris

Itàlia: un govern feixista?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.