Índia i Pakistan entre els EUA, Rússia i la Xina

Uns 1.600 milions de persones viuen a l'Índia i el Pakistan, dos estats que conformen un escenari clau a la geopolítica asiàtica i global. I tot i així, no en sentim a parlar gaire. Quin paper han jugat en l'actual re-configuració de l'ordre mundial?

Índia i Pakistan entre els EUA, Rússia i la Xina

Uns 1.600 milions de persones viuen a l'Índia i el Pakistan, dos estats que conformen un escenari clau a la geopolítica asiàtica i global. I tot i així, no en sentim a parlar gaire. Quin paper han jugat en l'actual re-configuració de l'ordre mundial?

Tot i ser enemics implacables, l’Índia i el Pakistan no han condemnat la invasió russa d’Ucraïna i mantenen fortes relacions amb Moscou. Tot i que la majoria de la premsa occidental ha expressat la seva sorpresa, aquesta és una posició comprensible per a dos estats que intenten fer valer els seus interessos econòmics i geopolítics aprofitant les rivalitats entre les grans potències.

Les acrobàcies de l’Índia

Mentre Washington i Londres decretaven un embargament al gas i al petroli rus, l’Índia va decidir augmentar les seves importacions, triplicant també les seves compres de carbó rus. A l’abril, 627.000 barrils de petroli van arribar diàriament  als ports indis, en comparació amb els 33.000 barrils al dia de l’any passat. Els petroliers russos que provenen del mar Bàltic descarreguen petroli cru als ports de Jamnagar i Vadinar, a l’estat occidental de Gujarat. El llarg viatge fa augmentar els costos del cru, que Rússia però ha decidit vendre amb un descompte de 35 dòlars. El 24 de febrer, l’Índia va comprar 40 milions de barrils, més que tot el cru importat de Moscou el 2021, estalviant-se així 1.500 milions d’euros. El petroli rus representa ara el 17% de les importacions índies (seguint les de l’Aràbia Saudita i l’Iraq) contra el 2% del 2021.

Per a una economia que lluita amb una inflació del 7%, aquesta és una oportunitat que no s’ha de perdre, fins i tot a costa de despertar les ires de Washington. L’Índia és un país «energívor» que importa el 85% del petroli que consumeix; de forma que l’augment dels preus dels hidrocarburs corre el risc de soscavar el seu desenvolupament econòmic en un context en què el govern de Modi, utilitzant una barreja de nacionalisme i hinduisme conservador, pretén elevar el nivell de vida de la població i modernitzar el país.

Les empreses índies també volen aprofitar la situació creada per la guerra per augmentar les seves inversions a Moscou. Mentre que el 2021 les exportacions de l’Índia a Rússia —medicaments, te i cafè— van arribar als 3.300 milions, les exportacions russes a l’Índia van ser de 7.000 milions de dòlars, principalment olis minerals, fertilitzants i diamants.

Putin, Modi i Xi Jinping (2019)| Font: Flickr: MEAphotogallery

És sobretot en l’àmbit militar que Nova Delhi pateix una forta dependència de Moscou. En els últims anys, l’Índia ha reduït dràsticament les seves compres d’armes russes, del 69% el 2016 al 46% el 2021, i ha augmentat les importacions de França (del 2 al 27%), els Estats Units (12%) i Israel. Però l’armament rus encara representa una part preponderant dels mitjans de què disposen les forces armades índies (al voltant del 70%); Nova Delhi produeix els míssils supersònics BrahMos en col·laboració amb la indústria militar russa i ha comprat a Moscou el sistema de defensa aèria S-400, provocant una reacció hostil per part de Washington (sense les sancions imposades a Turquia pel mateix motiu). Des de Rússia, l’Índia encara està pendent de rebre més bateries de míssils, quatre fragates i un submarí de propulsió nuclear. Finalment, l’empresa estatal russa Rosatom està construint la central nuclear més gran de l’Índia.

L’Índia ni pot ni vol renunciar a les relacions amb Moscou. Mentre oferia la seva ajuda a Ucraïna, el govern de Nova Delhi es va abstenir en la moció de condemna tant de l’Assemblea General de l’ONU com del Consell de Drets Humans. Sobretot, Nova Delhi ha expressat la seva voluntat d’oferir a Moscou, a través del sistema SPFS, una alternativa al sistema bancari internacional Swift, del qual han estat expulsats la majoria dels bancs russos, per als pagaments en rupies/rubles.

Tot i que Biden va dir que comprar petroli rus no seria d’interès per a l’Índia, un funcionari de la Casa Blanca va advertir també que soscavar les sancions a Moscou podria generar conseqüències negatives. A més de les amenaces, el Front Occidental ha ofert nous contractes i inversions, i desenes de caps d’estat i ministres d’Afers Exteriors d’Amèrica del Nord i Europa han visitat l’Índia, que mentrestant discuteix la posada en marxa d’un acord de lliure comerç amb Londres.

En els darrers anys, el govern indi s’ha acostat molt al dels Estats Units —sobretot després dels enfrontaments entre les tropes xineses i índies als cims de l’Himàlaia del 2020— a la recerca d’un contrapès a la creixent hegemonia de Pequín a Àsia. Narendra Modi va desempolsar el pacte anti-xinès «Quad» (Diàleg de Seguretat Quadrilateral)  juntament amb Japó, Estats Units i Austràlia.

Però el gir pro-nord-americà va ser parcial i limitat, funcional per a contrapesar Pequín —competidor històric de Nova Delhi i aliat del Pakistan, un altre enemic directe de l’Índia— però sense renunciar a un marc global de neutralitat en les relacions internacionals que també inclou relacions consistents amb Rússia per raons tant estratègiques com conjunturals. D’altra banda, era per contrarestar les reivindicacions xineses sobre les regions d’Arunachal Pradesh i Ladakh que l’Índia, líder del front «no alineat», va desenvolupat un eix preferencial amb la Unió Soviètica des dels anys seixanta. I ara Nova Delhi s’uneix als BRICS juntament amb el Brasil, Rússia, la Xina i Sud-àfrica i l’Organització de Cooperació de Xangai juntament amb Rússia i la Xina.

«No crec que [la qüestió de] Rússia afecti els llaços de l’Índia amb els Estats Units. Els Estats Units saben que l’Índia i Rússia són aliats naturals i que les nostres relacions són molt estables», va explicar el ministre de Defensa indi Rajnath Singh.

L’Índia necessita els Estats Units (amb un volum comercial valorat en 107.000 milions de dòlars el 2021) i la Unió Europea, però no pot renunciar a Moscou si vol mantenir les seves aspiracions d’esdevenir una potència global en un món multipolar. Efectivament, l’acostament entre Rússia i la Xina després de la invasió d’Ucraïna genera preocupació a Nova Delhi, així com el fet que l’economia russa pugui tornar-se massa dependent de la Xina a causa de les sancions.

Canvi de règim al Pakistan: la mà de Washington?

El Pakistan, en guerra amb l’Índia des de la seva independència el 1947 pel control del Caixmir, adopta paradoxalment una política internacional semblant a la de Nova Delhi, alhora que afavoreix les seves relacions amb Pequín. A diferència de l’Índia, però, la seva estabilitat interna és molt precària. De fet, el 10 d’abril, el parlament d’Islamabad va desanimar el primer ministre Imran Khan, substituint-lo per Shehbaz Sharif, president de la Lliga Musulmana del Pakistan, un partit conservador i liberal fundat pel seu germà i antic primer ministre Nawaz. També van donar suport al canvi de govern molts dels diputats que van donar suport a Imran Khan, i sobretot els líders militars —a un país que té una llarga llista de cops d’estat en la seva curta història— preocupats pel seu excessiu apropament a la Xina.

De fet, en els darrers anys, Khan ha posat en marxa un gran nombre de projectes de desenvolupament dins del Corredor Econòmic Xina-Pakistan (CPEC), un pla d’infraestructures impulsat per Pequín que forma part de la Iniciativa «Belt and Road».

Tot i que, d’una manera pragmàtica, el govern xinès ha dit que dona suport a la substitució de Khan per Sharif —convençut que les relacions entre els dos països no poden ser danyades de forma greu pel nou executiu ni per l’exèrcit, tradicionalment proper a Washington—, el líder destituït va acusar el Estats Units de tramar un complot per expulsar-lo. El promotor hauria estat el vicesecretari d’Estat dels Estats Units, Donald Lu, que va advertir l’ambaixador pakistanès als EUA que la permanència de Khan al poder comprometria les relacions entre els dos països.

Imran Khan (2019)| Font: Flickr: U.S. Institute for Peace

Washington s’hauria vist empès a actuar davant l’inici de relacions sòlides també amb Rússia. El Pakistan es va abstenir davant de l’ONU a la moció de condemna de la invasió russa d’Ucraïna i l’expulsió de Rússia del Consell de Drets Humans. Prèviament, va donar suport al paper rus de pacificació entre Armènia i l’Azerbaidjan i la intervenció al Kazakhstan de les tropes —encapçalades per Moscou— de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), que van intervenir per sufocar una revolta contra el govern local. A la vigília de l’entrada de l’exèrcit rus a Ucraïna, el 23 de febrer, Imran Khan va fer un viatge històric a Moscou per parlar de gasoductes i petroli; el Pakistan Stream de 1100 km de llarg serà finançat pels dos països i es construirà en col·laboració amb empreses russes. A més, el Pakistan ha signat un contracte per importar blat rus.

Històricament, el Pakistan ha estat un aliat de ferro de Washington. Va ser el Pakistan qui va distribuir diners i armes dels EUA i l’Aràbia Saudita als mujahidins afganesos amb l’objectiu de debilitar els soviètics. Però des d’ençà que les relacions s’han anat deteriorant a mesura que els Estats Units s’han apropat a l’Índia. Des del 2014, Rússia també ha començat a vendre armes al Pakistan, que mentrestant ha començat a acostar-se a la Xina. A la tardor del 2021, quan Washington va demanar a Imran Khan l’establiment d’una una base militar al Pakistan des de la qual vigilar l’Afganistan després de la retirada de les tropes occidentals del país, el primer ministre va respondre «absolutament no». Khan sempre s’ha oposat al suport dels governs del seu país a l’ocupació nord-americana de l’Afganistan, que va costar al Pakistan 70.000 morts i centenars de milers de milions de dòlars de fracàs econòmic. En canvi, la Xina ha invertit 110.000 milions de dòlars al Pakistan que pretén transformar en un pilar de la Nova Ruta de la Seda, construint també un gasoducte per portar el gas iranià a la Xina.

Tot i que la situació econòmica dels darrers anys ha empitjorat i la inflació ha arribat al 13%, Imran Khan segueix sent molt popular —després de la seva destitució van produir-se protestes massives al país—, i espera que el seu Moviment per la Justícia (nacionalista i populista) guanyi les eleccions convocades a l’agost.

Fet i fet, tal com apuntava l’últim informe de l’Economist Intelligence Unit, «dos terços de la població mundial viuen en països que s’han mantingut neutrals o que donen suport a Rússia en la guerra d’Ucraïna».

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marco Santopadre (Roma, 1973) es periodista de ràdio i premsa, expert en política internacional, segueix sobretot els moviments d'alliberament nacional, els moviments socials i la geopolítica. Ha publicat assajos sobre el moviment català d'autodeterminació, el populisme d'esquerres a Grècia i la qüestió nacional a l'obra de Marx i Engels.

Comentaris

Índia i Pakistan entre els EUA, Rússia i la Xina

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.