In vino veritas? Les botellades com a símptoma

L'esquerra política i els moviments socials han de desenvolupar una tasca de construcció de teixit social alternatiu i participatiu si no volem viure en una espiral decadent d'alienació social i esclats de violència.

In vino veritas? Les botellades com a símptoma

L'esquerra política i els moviments socials han de desenvolupar una tasca de construcció de teixit social alternatiu i participatiu si no volem viure en una espiral decadent d'alienació social i esclats de violència.

Els aldarulls del passat cap de setmana a Barcelona –que van acabar amb desenes de detinguts, robatoris i destrosses d’aparadors, vehicles i mobiliari públic a Plaça Espanya, el dissabte, i al Bogatell, el diumenge– s’emportaran, de ben segur, bona part de l’espai informatiu català els propers dies, mentre els partits tracten d’instrumentalitzar els fets al seu favor en la batalla política diària: Junts contra Barcelona en Comú (BeC), l’Ajuntament contra la Generalitat. Com passa malauradament des de fa massa temps als mitjans de comunicació, totes les intervencions a les ràdios, televisions i digitals acabaran en qüestió de dies a una mena d’olla podrida en la qual es desfaran i només quedarà d’elles un espès brou marró: el de la ‘solució’ policial, que, com se sap, mai és una solució a problemes d’arrel social.

Més hauria de preocupar-nos la falta de respostes des de l’esquerra al que ha passat, com a mínim si tenim en compte molts dels comentaris vistos a els xarxes socials: des d’intents de reclamar el succeït com un «dret a la ciutat» –dret que només es manifesta darrerament, segons sembla, a les «botellades»– fins a propostes per omplir de contingut polític les «botellades» –com si un fenomen social fos políticament neutre i estigués a l’espera de ser emplenat de manera adient per les persones adequades– passant per diverses formes de tu quoque, que, fins i tot si serveixen com a crítica als marcs basats en la criminalització o els prejudicis generacionals, corren el risc de defugir d’estudi. El propi Ajuntament de Barcelona s’ha mogut entre la comprensió del regidor de Cultura, Jordi Font –«els joves no han pogut gaudir gairebé dos anys de festa»–, a les declaracions del responsable de Seguretat, Albert Batlle, portant l’episodi exclusivament al terreny de l’ordre públic.

El fenomen de les «botellades» ja ha estat prou analitzat en altres llocs, però la xifra de participants i les conseqüències dels que van tenir lloc el passat cap de setmana conviden a una reflexió amb més calma. Les idealitzacions que s’han vist aquests dies a les xarxes socials des de certa esquerra traspuen impotència: davant l’absència d’accions militants als carrers, se celebra una forma d’oci alienat i violència nihilista que no té objectius polítics, per molt que les sobreinterpretacions no descansin fins trobar-les, i, de pas, afegir-ne unes quantes. No convé descartar que hi hagi en tot plegat un cert temor a que se’ls acabi etiquetant com a pertanyents a certa «esquerra avorrida» que només promet feina sense descans i sacrificis, encara que històricament l’esquerra mai s’hagi oposat per se al consum festiu d’alcohol –i més endavant d’altres substàncies–, i fins i tot m’atreviria a dir que a l’embriaguesa ocasional. Certament, els episodis d’excessos amb l’alcohol multitudinaris no són cap novetat històrica: hi ha qui, oportunament, ha recordat les festes que organitzaven els camperols segles enrere, per exemple, i que també acabaven amb freqüència, per cert, amb baralles i algun nas trencat. Però les diferències entre una i l’altra són prou evidents i sorprèn l’acceptació acrítica d’un fenomen com les «botellades» que, en el marc de la crisi post-pandèmia (atur elevat, precarietat del mercat laboral, inflació, falta de perspectives, crisi de legitimitat del sistema polític, tot això unit, efectivament, a una creixent privatització de l’espai públic a Barcelona i a altres ciutats), ha degenerat en un esclat de violència difosa que podria repetir-se en el futur davant la manca de canals on s’organitzi aquesta ràbia social que no troba expressió i que és reminiscent dels aldarulls a Londres del 2011 –que van començar en protesta contra la mort de Mark Duggan, abatut per la policia, un motiu que aviat es va oblidar– i que podrien ser el presagi d’un major declivi, incertesa i degradació social.

A l’hora de la veritat, l’únic que tenen «d’alternatiu» les «botellades» és que s’esdevenen fora del marc legislatiu vigent. La gairebé única diferència respecte a les escenes que podríem veure a una discoteca o una sala de concerts qualsevol és que aquí tot ocorre fora dels establiments comercials, i és per aquest motiu que els empresaris de l’oci nocturn hi són en contra. Com em recordava dies enrere en una conversa l’Arnau Barquer, les «botellades» són, essencialment, «una reproducció de les formes d’oci alienat, però pels exclosos, una reproducció de la subjectivitat que predomina en aquesta era capitalista de crisi permanent». Aquí és on l’esquerra política hauria de preguntar-se on es troba ara mateix allò que Antonio Gramsci anomenà «guerra de posicions» per conquerir l’hegemonia, o, per expressar-ho en termes menys tècnics, en la generació d’espais paral·lels autònoms als existents i que serveixin, al marge del capitalisme, per a crear consciència política, així com a eina organitzativa i d’autodefensa. També en l’oci: encara que avui no són molt recordades, durant el període d’entreguerres a Europa, els partits socialistes, comunistes i l’anarcosindicalisme van posar en marxa nombroses iniciatives no només polítiques, sindicals o antirrepressives, sinó també en forma d’organitzacions culturals i esportives, amb els seus respectius espais físics on la gent es trobava, senzillament, per passar l’estona. Si voleu un exemple més actual, és el que passa, a un altre nivell, també amb els gimnasos, que són principalment llocs de cultiu narcicista o radicalització dretana si entre els seus membres hi predominen els agents dels cossos i forces de seguretat, els guàrdies de seguretat i d’altres similars. Ara bé, iniciatives com Rukeli, a Sabadell, han mostrat que poden ser-ne un contrapès.

Ningú té una solució instantània al que ha passat i qui digui el contrari menteix. Però si l’esquerra política i els moviments socials no realitzen aquesta lenta tasca de construcció de teixit social associatiu i participatiu –una tasca que, no cal dir-ho, no acostuma a ser agraïda–, estarem tots condemnats a viure en una espiral descendent d’alienació social i esclats periòdics de violència que només faran mal a la pròpia societat.

Foto de portada: pxhere.com
Notes
  1. Les informacions de la premsa han fet referència a ferits d’arma blanca. Si bé en una versió inicial aquesta peça s’hi referia, hem retirat la referència atès que no hi ha fonts clares al respecte

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

In vino veritas? Les botellades com a símptoma

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.