Història i propaganda: La nova ofensiva editorial pel relat conservador sobre el conflicte basc

El panorama mediàtic s'ha enfocat en els conflictes polítics armats més recents. Els marcs de molts d'aquests continguts, però, provenen d'interpretacions presentistes i esbiaixades gestades a l'acadèmia

Història i propaganda: La nova ofensiva editorial pel relat conservador sobre el conflicte basc

El panorama mediàtic s'ha enfocat en els conflictes polítics armats més recents. Els marcs de molts d'aquests continguts, però, provenen d'interpretacions presentistes i esbiaixades gestades a l'acadèmia

«Totes les guerres es lliuren dues vegades: la primera al camp de batalla, la segona a la memòria». La sentència és de l’escriptor nord-americà d’origen vietnamita Viet Thanh Nguyen, Premi Pulitzer d’Obres de Ficció per la novel·la El simpatitzant el 2016. La sentència, suggerent i gens innocent, arribà a la nostra realitat de la mà d’una de les novel·les de no-ficció més llegides el darrer any a casa nostra: No diguis res, de Patrick Radden Keefe, traduïda per Ricard Gil i editada per Periscopi. Una obra tampoc gens innocent: l’escriptura fabulosa i el relat trepidant donen cos a una novel·la magnífica en sentit literari i polèmica en un sentit històric-polític. La controvèrsia gira al voltant del substrat polític que vehicula l’obra: l’anàlisi de l’origen dels Troubles, la lectura de l’evolució del conflicte i el repartiment de responsabilitats i, en tercer lloc, la imatge que projecta respecte a la militància i el compromís polític, essencialment a les files republicanes.

Retornant, la sentència, que obri l’edició catalana de la novel·la, ens connecta amb una reflexió més àmplia: l’actualitat vigorosa de la història (del passat) en la batalla pel present. Qui escriu història, sovint, ho fa des del seu propi temps, en el context d’unes idees predominants i sovint amb voluntat d’extraure lliçons per al present. Tot i no seguir les seues conviccions, ens pot ser útil la ja llegendària sentència de l’historiador italià Benedetto Croce (1866-1952): «Tota història és història contemporània». I és ací, en aquesta preeminència del present en la construcció del passat, on arrela la nova ofensiva conservadora pel relat del conflicte basc.

Sis anys i mig després de declarar el cessament definitiu de la seua activitat armada, el 3 de maig de 2018 Euskadi Ta Askatasuna feia públic un comunicat llegit per Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera,  i Soledad Iparraguirre, Amboto, on comunicaven «el desmantelamiento total del conjunto de sus estructuras» i «el final de su trayectoria y su actividad política». 378 paraules integren la Declaración final de ETA al pueblo vasco i marquen un punt d’inflexió (o potser un punt final a la vessant armada) al conflicte basc.

D’ençà les dinàmiques de producció i reproducció cultural des de l’òrbita conservadora i unionista s’han accelerat i intensificat. Novel·les, sèries, efemèrides, llibres i la reactivació mediàtica de les plataformes polítiques que aglutinen una part de les víctimes d’ETA, en són alguns exemples. D’altres, però, són menys visibles. Els últims anys s’han mostrat constants i amb una dinàmica expansiva notòria. S’han intensificat. D’entre elles, al meu parer hi destaca la producció acadèmica i la seua dimensió pública.

L’articulació d’un marc mediàtic

És evident que cada cop el pes de l’organització armada és menor a les mentalitats col·lectives i que des que ha perdut actualitat als mitjans de comunicació l’acceptació i naturalització de l’Esquerra Abertzale (a nivell social, institucional i cultural) s’ha assentat al conjunt de l’Estat. Una dinàmica que contrasta amb els esforços que s’estan invertint des de diversos sectors de la societat, l’acadèmia i el món polític per mantenir oberta la batalla pel relat del passat. Instruir les noves generacions i mantenir els seus posicionaments històrics per fer prevaldre la seua visió de la naturalesa i l’evolució del conflicte basc se’ns presenta ara com una obsessió d’uns sectors sociopolítics que sembla que es neguen a acceptar l’inici d’una nova fase històrica del poble basc, centrant tots els seus esforços en controlar el relat de l’anterior.

Aquesta dinàmica s’observa arreu. Darrere de la cultura de masses i dels grans projectes culturals sovint es mouen a l’ombra les dinàmiques acadèmiques. Com a avantguarda o a remolc, obrint escletxes o aprofitant els moments d’atenció social puntual. La pel·lícula El Santuario (2015), la novel·la Patria (2016) o la sèrie de TV La línea invisible (2020), en són alguns exemples de produccions culturals exitoses. Al darrere de gran part de les lectures que desprenen aquests artefactes culturals hi trobem l’articulació d’un marc mediàtic i cultural que s’ha alimentat, també, des de l’Estat i l’Acadèmia.

Però més enllà, des del món acadèmic i editorial s’han multiplicat les obres, els projectes i la difusió de treballs acadèmics. Alguns, més propers a la propaganda que no pas a la història. Més propers a esdevindre útils per la batalla present pel relat que no per a comprendre el passat. I ho han fet des d’un moment determinat: des de l’anunci del cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA el 20 d’octubre de 2011, després de la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià. D’ençà les obres es conten per desenes. Moltes d’elles tenen origen al mateix Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo de la mà dels experts que hi treballen i assessoren. Però també des de la Universidad Rey Juan Carlos, la Carlos III o la UNED.

Un llibre obrí aquesta nova dinàmica avançant-se als temps: El terrorismo en España: de ETA a Al Qaeda (Juan Avilés Farré, 2010). Després es poden contar per desenes. Alguns dels més destacats, baix el meu punt de vista, serien Sangre, votos, manifestaciones: ETA y el nacionalismo vasco radical (1958-2011), de Raúl López Romo i Gaizka Fernández Soldevilla; La voluntad del «gudari»: génesis y metástasis de la violencia de ETA, de Gaizka Fernández Soldevilla; El dogma nacionalista vasco y su difusión en América (1890-1960) de José Manuel Azcona Pastor; Guerrilleros, terroristas y revolución (1959-1988): identidad marxista y violencia política de ETA, Brigadas Rojas, Tupamaros y Montoneros, de José Manuel Azcona Pastor i Matteo Re i Después del 68: La deriva terrorista en occidente, coordinat per Juan Avilés Farré, José Manuel Azcona Pastor i Matteo Re. De qualitat i perspectiva variada, són lectures interessants i que ofereixen una panoràmica plural de com s’ha tractat la qüestió els darrers anys des d’aquesta difusa frontera entre la difusió, la investigació acadèmica i l’impacte polític presentista.

Les controvèrsies d’una lectura esbiaixada

Aquest 2021 ha aparegut una obra que supera totes les anàlisis precedents: Terrorismo sin límites. Acción exterior y relaciones internacionales de ETA, de José Manuel Azcona Pastor i Miguel Madueño Álvarez, editada per COMARES. Les tesis que es desprenen els podem resumir en cinc blocs que intentarem, en la mesura del possible, reduir al màxim possible per facilitar la lectura. I, a la vegada, fan palès les mancances, errors i dimensió propagandística d’aquetes noves dinàmiques acadèmiques i editorials.

El prisma securitari: La negació de les arrels polítiques del conflicte

L’enfoc criminològic i el prisma securitari arrelen amb força en aquest imaginari. Juntament amb la negació de qualsevol arrel política al conflicte, s’hi planteja la violència exercida per ETA com una anomalia democràtica i predemocràtica fora de tota lògica política, excloent-la dels agents antifranquistes i situant-la com enemic etern de la vida política espanyola. L’enfocament obvia les relacions, suports i enllaços que l’organització armada va mantenir amb diverses organitzacions estatals antifranquistes, al mateix temps que ignora la percepció social d’ETA durant el tardofranquime. Així, s’intenta aïllar l’organització de la seva realitat ambiental amb un ús barroer de presentisme disfressat de rigorositat. És ací on arrela l’anàlisi de fons que es desprèn de les lectures: una colla d’assassins, terroristes i criminals que pretenen fer el mal. No hi ha anàlisi històric, no s’hi planteja què mou milers de joves a passar a la clandestinitat i sumar-se a un projecte politicomilitar en conjuntures històriques ben diferents, no s’hi diferencien etapes, perspectives, debats o estratègies. Amb una tendència preocupant: evidències i absències a parts iguals, solament es reflexa allò que alimenta el relat que es vol transmetre. S’utilitzen frases Sabino Arana per demostrar que el projecte s’assentava sobre basses xenòfobes però s’obvia, conscientment, la producció teòrica de la pròpia organització armada. No s’entén com pot ser més útil citar a Sabino Arana que, per exemple, el Zutik, l’organ d’expressió de l’organització. Al  mateix Zutik es publicava el 1956 la Carta a los intelectuales on s’afirma: «Nosotros hemos estado y estaremos siempre con los trabajadores, nacidos o no en Euskadi, que trabajan por la implantación de una verdadera democracia en nuestro país. Ellos son la base de nuestra futura sociedad vasca. A ellos y a sus hijos los consideramos, desde luego, bastantaemás vascos que a esos capitalistas de largos apellidos euskaldunes que se atreven a llamarse patriotas mientras no cesan de enriquecerse a costa de su propio pueblo».  Ací posem dos frases de Sabino Arana per demostrar que el projecte s’assentava sobre basses xenòfobes i allà xifres i evidències dels excessos estalinistes, però obviem el marc de lluita antiimperialista dels 60 i 70, que va d’Algèria a Vietnam o Xile.

En aquest sentit, per exemple, a Guerrilleros, terroristas y revolución (1959-1988): identidad marxista y violencia política de ETA, Brigadas Rojas, Tupamaros y Montoneros i a Después del 68: La deriva terrorista en occidente la perspectiva comparada i la inclusió en anàlisis internacionals incorporen visions i matisos que milloren notablement la lectura plantejada. Amb tot, se’ns fa evident la incidència de les últimes dècades de vida de l’organització en l’anàlisi del passat i l’assumpció del marc teòric i mental del «terrorisme global» post-11S, com bé analitza Srećko Horvat a El discurso del terrorismo, com quelcom natural i atemporal, ja present el 1959.

La moral com a argument històric

Fruit d’aquesta perspectiva, que manté la moral com a element central, hi trobem una lectura històrica carregada de judicis de valor. Si a la manca de pluralitat de fonts i la inexistència d’hipòtesis hi sumem la càrrega moral presentista de l’observador i la implicació sentimental, els efectes són devastadors. No solament no s’expliquen els processos i les realitats històriques, sinó que se’n dificulten la seua comprensió.

I aquest fet es projecta en multiplicitat de dimensions. Això es fa evident en l’ús d’una terminologia de matriu policíaca i judicial (assassí, terrorista, fugitiu…), així com en els esforços invertits en qüestionar i contradir els posicionaments emesos per l’organització armada (enlloc de situar-los contextualment, analitzar i explicar el contingut i l’evolució i poder-ne analitzar la seua capacitat d’impregnar importants capes de la societat) i en l’assumpció de lectures actuals (com si la societat hui tingués les mateixes sensibilitats que el 1973). Des del seu prisma és indiferent que en un context de confrontació i radicalització de l’oposició política al règim, entre maig de 1976 i desembre de 1978, el 37,7 % de les persones que es manifestaren ho feren per reivindicar bé una major autonomia, bé la independència dels seus territoris, situant la qüestió territorial/nacional com la causa que motivà una major mobilització en tot el període. No és un impediment per a presentar la «causa nacionalista» com quelcom extravagant i xenòfob, aïllat i minoritari. Un fet que respon a un posicionament personal i teòric que no pas a la contextualització història de l’organització armada.

I en aquest punt, el llibre creua diferents fronteres. Per posar-ne alguns exemples: d’una banda, es parla directament de «la representación de ETA en el parlamento vasco», fent referència a diputats i diputades d’Herri Batasuna en un marc on l’organització política era legal i desenvolupava un paper institucional i social públic; d’altra,  es planteja com una anomalia herètica i excepcional, un fet inusual, la confluència entre marxisme i fet nacional, entre alliberament social i nacional. Inclús s’insinua que la inclusió de la càrrega socialista a ETA formaria part d’una estratègia d’expansió internacional. S’obvia, a consciència, el marc contextual en el que s’emmarca: la llarga ombra del 68, que cridava a l’acció immediata i prometia transcendència, les experiències d’Algèria, el Vietnam, Cuba o Uruguai, la teorització de la dependència o del colonialisme interior. El clam revolucionari que, vinculat a la descolonització i el marxisme eclèctic propi de la caiguda de la preeminència soviètica, impregnà les esquerres d’arreu del globus.

Terrorisme i Estat: una anàlisi que obvia la realitat social

El llibre parteix de la negació de divisió social i política a Euskal Herria per, amb una anàlisi controvertida i en contra a les tesis que pretén defendre, dibuixar una realitat binominal: l’organització armada contra l’Estat i la nació espanyola. I ho fa,  en el següent bloc, solament en aquesta direcció. En aquest camí manté notables omissions. Entre elles, els resultats electorals de l’Esquerra Abertzale. Si l’autor manté —per a sorpresa de tothom— que ETA tenia directament representació institucional, en algun moment se n’hauria de fer referència. L’escalada fins els vora 200.000 vots a les Autonòmiques de 1986 (17.5%, 12 escons), els 239.010 a les municipals de 1987 (669 regidors) i els 360.952 a les europees d’aquell mateix any o els 217.278 vots a les eleccions generals de 1989. En uns anys de marcada radicalització de la lluita armada el suport electoral a l’Esquerra Abertzale es mantingué i cresqué en diverses disputes electorals. Així doncs, pel quesembla, el conflicte no es reduïa a un simple xoc entre l’organització armada i les forces judicials i policials de l’Estat.

I, a la vegada, s’oblida i s’eludeix la construcció de l’entramat d’organitzacions civils que constituïren el moviment popular basc vinculat a l’esquerra abertzale: organitzacions juvenils, sindicals, antirepressives, feministes, ecologistes, musicals, d’oci o centres socials. S’argumenta contínuament una contradicció irresoluble: tot és ETA però ETA sols són uns pocs assassins allunyats de la realitat del seu poble.

Violència unidireccional

Altra de les característiques més sorprenents de l’obra és la reducció a «excessos policials» la reacció de l’Estat i els sectors militants conservadors a l’evolució del conflicte basc. La Triple A, el Batallón Vasco Español o els Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), vinculats directament a l’Estat i els sues ressorts més elevats de poder passen completament desapercebuts. Tampoc hi té cabuda el Pla ZEN (Zona Especial Norte) o la institucionalització d’il·legalitzacions sota l’argument del «tot és ETA», les tortures sistemàtiques, reconegudes posteriorment pels tribunals europeus, o, fins i tot el tancament de mitjans de comunicació (com Egin o Egunkaria). Ja no en parlem de Lasa i Zabala, Santi Brouard o Josu Muguruza.

I està present, també, en la percepció dels autors del refugi dels militants bascos o les seues relacions amb organitzacions militars, polítiques o institucionals d’altres Estats. En aquest sentit, en fa un pobre repàs de les relacions internacionals d’ETA (temàtica central del llibre): sense fer-ne cap anàlisi de l’aparell internacional d’Eta (Xaki) o l’organització internacionalista del MLNV Askapena —més enllà d’una desena de pàgines de reconstrucció històrica eminentment descriptiva—, sense diferenciar militants d’ETA d’exiliats sense vinculació amb l’organització armada, sense analitzar l’onada de solidaritat internacionalista dels anys 70 i 80 (molt important amb la Nicaragua sandinista per exemple al context espanyol) i sense fer ús de fonts, orals o escrites de la pròpia organització o el seu entorn. Una reconstrucció parcial i sustentada solament sobre premsa escrita amb un notable biaix ideològic que no aporta cap clau novedosa sobre l’acció exterior d’ETA o les seues relacions internacionals. 

De l’aïllament a la integració internacional: els intents de vincular ETA al gihadisme i el narcotràfic

Altre aspecte clau del llibre és l’intent de vincular la lluita armada d’ETA al gihadisme i al narcotràfic. Els autors hi dediquen un capítol sencer. Les referències són variades, però notablement tendencioses. S’hi cita  El Mundo i el seu llegendari reportatge «ETA trafica con drogas», s’hi intenta relacionar l’organització armada amb Pablo Escobar, el narcotràfic a Colòmbia, amb Carlos Chacal o La Cosa Nostra sota suposicions poc demostrades, amb fonts notablement millorables i amb un ús excessiu del condicional a les afirmacions. I, com no podria ser d’altra manera, apareix l’11 de març de 2004 com a punt central de l’argumentació de la relació d’ETA amb el terrorisme gihadista. Els autors arranquen amb la vinculació d’ETA amb el Frente Popular para la Liberación de Palestina (FPLP) i amb un salt incomprensible i durador aterren al 2004. Amb certa pretensió de neutralitat els autors no afirmen directament tal relació entre ETA i l’11M, però hi dediquen diverses pàgines a sembrar el dubte: cita textos de Libertad Digital i Es.Radio, explica els arguments de Luis del Pino, César Vidal o Federico Jiménez Losantos o  afirma que «las supuestas irregularidades en el juicio y las noticias apararecidas en los medios de comunicación trajeron toda classe de informaciones de la participación de ETA en los atentados». Tot dins un capítol titulat: «Contactos variados: narcotráfrico y yihadismo». I no contradiuen aquestes hipòtesis.

Aquestes insinuacions, mitges veritats i relats intencionats són presents de manera transversal a l’obra. Valga com a exemple la fotografia que il·lustra la pàgina 65 on s’hi observa un mapa d’Europa pintat a un mur de Belfast on es remarca el mapa-silueta d’Euskal Herria i s’hi pot llegir «Askatasuna. Not Spain. Not France». Els autors hi escriuen al peu d’imatge: «Mural a favor de ETA. Belfast, 2013».

Història i propaganda

Qui escriu aquestes línies escrivia fa uns anys a la introducció de Tombar l’estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la transició que com acostuma a passar en temps de crisi de legitimitat dels règims polítics, la història s’ha convertit en un combat. Un camp de batalla on es disputa l’hegemonia en el relat del passat, la legitimitat en el conflicte del present i les garanties per la conquesta del futur. I en aquest sentit, acabada l’etapa armada del conflicte basc els sectors més conservadors i unionistes de l’Estat, l’intelligentsia i l’Acadèmia semblen haver iniciat una ofensiva pel control dels relats del passat i les memòries emblemàtiques dels últims 50 anys d’història a Euskal Herria. Amb totes les seues forces i des de tots els àmbits.

La Ley 29/2011, de Reconocimiento y Protección Integral a las Víctimas del Terrorismo, encomanava la creació d’un Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo, que s’inaugurà el passat mes de juny a Vitoria-Gasteiz. D’ençà les crítiques al seu contingut, els relats de les visites guiades i els espais dedicats a cadascuna de les realitats del conflicte han estat constants. El compte oficial a Twitter de la Institució piulava l’efemèride de l’assassinat de Melitón Manzanas el 2 d’agost de 1968 amb aquestes paraules: «Recordamos al inspector @policia MELITÓN MANZANAS GONZÁLEZ asesinado por ETA en Irún, 2 agosto 1968. Llegó a su casa en autobús, subió la escalera y cuando su mujer abrió la puerta sonó un disparo que alcanzó a Manzanas por la espalda. Recibió 4 tiros más y murió casi en el acto». No hi trobem referència alguna a la seua col·laboració amb la Gestapo o la seua implicació directa, pública i contrastada com a membre de la Brigada Político Social de Gipuzkoa durant el franquisme, en l’aplicació de tortures i maltractes a centenars de detinguts i detingudes polítiques. En aquesta línia es projecten també les seues publicacions i els seus intents d’accedir al control de la docència a l’Educació Secundària.

En una nova realitat on els i les joves desconeixen la pròpia existència d’ETA, s’ha llançat una nova ofensiva per controlar el relat que es transmet a l’educació secundària mitjançant acords de col·laboració amb editorials de llibres de text o d’iniciatives pròpies. Per exemple, junt a la FVT, la Guardia Civil i el Ministeri de l’Interior es llançà el projecte Unidades Didácticas. Proyecto Educativo «Memoria y Prevención del Terrorismo». El contingut, les explicacions i les activitats proposades són clarificadores.

I nosaltres ens faríem un flac favor, com a ciutadans compromesos amb la transformació social si, per defugir acusacions de suposada complicitat amb l’organització armada, seguirem impassibles la reescriptura del passat i la manca de veritat, cientificitat i empatia que caracteritza aquestes noves ofensives.

Foto de portada: HBO

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És graduat en Història per la Universitat de València, on també ha obtingut els mestratges en història contemporània i en professor de secundària. És autor de "Tupamaros. Del fusell al parlament, 1966-2016 (2017)" i coordinador de "Tombar l’estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la transició" (2018), entre d’altres.

Comentaris

Història i propaganda: La nova ofensiva editorial pel relat conservador sobre el conflicte basc

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.