Daniasa M. Curbelo és una persona extraordinària i es nota en tot el que fa. És una artista que dibuixa, discuteix, escriu i encarna la resistència anticolonial des de les Illes Canàries, i ho fa amb una força que traspassa els oceans. En aquest llibre, «Híbridas impostoras intrusas», Daniasa M. Curbelo se submergeix en la construcció de l’imaginari col·lectiu sobre les dones trans des de diferents cosmogonies. Posa en relleu les diferents estratègies que converteixen a les dones trans en una alteritat multiforme que inclou l’animalitat, el freak xou dels circs, la pornografia i la espectacularización mediàtica, entre altres llocs possibles. 

No es tracta d’un exercici retòric. El treball artístic de Daniasa M. Curbelo ens dona eines per a conèixer millor com la nostra societat flirteja, s’excita i al mateix rebutja i estigmatitza a les dones trans i altres dissidents sexogenèriques. Amb aquest llibre, Dani ens enfronta amb els processos de construcció del que podem anomenar com a imaginari col·lectiu de la feminitat trans. I demostra com la nostra societat es serveix d’una sèrie d’estratègies concretes que barregen la lletjor, l’animalitat, la maldat, el desig i el confinament a una forma d’alteritat de la qual és difícil escapar. 

No és d’estranyar que les forces més reaccionàries de totes les geografies facin servir precisament aquests llenguatges, aquells que ens confinen a l’àmbit de la monstruositat, com assenyalava també Paul B. Preciado en el seu llibre «Yo soy el monstruo que os habla» (2020). És una forma de representar i comunicar-nos monstruosa que deshumanitza a algunes persones, que permet que es desfermi la violència, com bé sabem. Però des d’aquest lloc altre, del monstre, de l’esfinx, de la sirena i de la travesti, podem generar una contrageografía i una multiplicitat d’imatges de cossos possibles que permetin imaginar-nos altres realitats, cossos i futurs que no són els imposats. 

Des d’una genealogia de les males dones, és possible concebre les vides de les nenes des de la possibilitat de rebel·lia, de trencar motlles i fer memòria dels qui som a través de les nostres ancestres. En aquest exercici de memòria és útil acudir als somnis i els malsons, a les històries de les qui ens precedeixen i a les representacions fantàstiques i mitològiques. D’aquesta manera podem ser més conscients de com aquest llegat multiforme permea i apareix també en l’actualitat, en els mitjans que construeixen narratives molt particulars de qui som. 

No és casualitat que Daniasa M. Curbelo es dediqui a construir la memòria dissident de les dones trans de les Illes Canàries, utilitzant tant el seu talent artístic com el seu caràcter d’investigadora. I que precisament per treballs com aquest es trobi obtenint un merescut reconeixement social i acadèmic. Aquest llibre (…) sorgeix d’una recerca feta al marc del Màster d’Estudis de Gènere i Polítiques d’Igualtat de la Universitat de La Laguna, que va rebre el 2022 el premi al millor treball de final de màster a la branca d’Art i Humanitats d’aquesta mateixa universitat. A més, ha rebut el prestigiós premi Snowball Award, de la Flax Foundation.

A mode d’introducció: La piloteta de plastilina

Moltes vegades recordo la piloteta de plastilina que habitualment es guarda a les caixes de material escolar al costat de retoladors, ceres toves i regles. Aquesta piloteta a la qual em refereixo és aquella que va néixer dels «fisquitos» (n.d.t: modisme canari, es refereix a un trocet) sobrants d’altres plastilines –la vermella, la blava, la verda, la rosada, la groga…– i que es van unificant en una sola massa per a generar una mena de Frankenstein multicolor i deforme de la grandària d’un puny tancat. 

Quan a l’escola teníem classe de plàstica i ens tocava fer figuretes de plastilina sempre hi havia algú que només podia fer la manualitat amb aquesta piloteta quan la resta ja havia agafat una de les rajoletes de color uniforme. Estava amagada al fons de la caixa de materials i ningú la volia perquè hauria d’empescar-se una forma de pessigar-li el «fisquito» de color necessari amb el qual crear la seva figureta sense que estigués contaminada d’altres colors. Era pràcticament impossible: la piloteta va aconseguir compactar-se amb la calor de totes les mans que l’havien tocat durant tants anys i ja els seus colors formaven part d’una totalitat. Recordo que una companya de classe, que s’asseia al meu costat, va haver de fer una figureta amb la piloteta. Volia donar-li forma de marieta però el vermell estava «brut» per culpa del blau i del verd. La seva frustració la va fer agafar la piloteta i aixafar-la contra el seu pupitre, la va sobajar i pastar com un saïm de polenta fins que es va donar per satisfeta i va tornar a col·locar la piloteta sobre la seva taula. Jo vaig fluixejar veient el que havia aconseguit. La piloteta que coneixia ara era radicalment diferent: els «fisquitos» d’altres plastilines es van fusionar en un únic i nou color difícil de descriure, però a simple vista es podria dir que era semblant al marró. Un nen que va passar per davant del pupitre va riure de la seva plastilina, «que lletja, sembla caca» li va dir. Però ella no ho va escoltar perquè estava molt concentrada i entusiasmada fent ara una altra figureta que ja no era una marieta sinó un barret. A partir d’aquí, la piloteta mai va ser la mateixa perquè, i malgrat que continuava sent la que ningú volia agafar pel seu particular aspecte, incorporava nous trocets sobrants d’altres plastilines. D’aquesta forma el seu color sempre estava en canvi continu. L’última vegada que la vaig veure havia deixat de semblar marró i va passar a tenir un to més verdós amb alguna part de color violeta. Em pregunto si la piloteta de plastilina seguirà al fons d’aquella capseta de materials i de quin color serà avui dia. I quantes pilotetes com ella, però no exactament del mateix color perquè això depèn de les parts que componen a cadascuna, estaran a altres caixes de materials. Jo no sé si la plastilina té consciència de si mateixa, però en aquest cas és possible que se sentís malament per no ser uniforme com les rajoletes d’aspecte impecable que es compren a la papereria. O potser es veu a si mateixa com un color únic i irrepetible i la resta de materials l’admiren per tenir aquesta capacitat. Qui sap. 

[Aquest] llibre és una mena de piloteta de plastilina. Això és així perquè va ser creat a partir de la mescla de molts «fisquitos» que van acabar generant una totalitat compacta. També succeeix una cosa similar amb qui escriu aquestes línies, que soc resultat del mestissatge que produeixen diferents processos històrics com la conquesta europea d’un territori o la migració familiar per culpa de la pobresa; així com d’aquells valors i preceptes culturals del gènere i la identitat que la nostra societat defineix com a «femení» o «masculí». A més, crec que la meva pròpia experiència és bastant propera a la de la piloteta de plastilina que canvia la seva forma, aspecte i totalitat en funció dels cops, pessics i sobajos que rep de les mans que la toquen. 

Amb tot això, soc conscient que si a la majoria de persones els disgustava ja en la seva infància fer la manualitat de classe amb la piloteta de plastilina per ser dispar, lletja i irregular, és molt probable que continuï succeint així, d’una altra manera. Al cap i a la fi el nostre món sol criminalitzar i rebutjar tot allò que no sigui pur, homogeni i uniforme. S’han posat en dubte drets aconseguits per a les persones com jo, se’ns criminalitza per parlar i se’ns assenyala públicament quan som massa visibles. Amb totes les conseqüències que això suposa. A vegades penso que aquest gruix de persones és el mateix que en la seva infància pensava que el lloc de les pilotetes de plastilina es troba al fons fosc de la capseta de materials, on ningú les vegi. Com si aquestes mateixes, les super fans de la rajoleta de color uniforme, es neguessin a acceptar que la seva plastilina és del mateix material que la piloteta i que la seva aparença aparentment «pura» és només el resultat de milers de mescles de la paleta cromàtica i els assajos químics necessaris fins a produir un colorant no verinós. 

Però no vull perdre el temps intentant convèncer a ningú del que aquí comparteixo. Prefereixo dirigir-me als qui recordaran amb afecte aquella piloteta perquè els va permetre crear formes que la resta no podia. Als qui no tenen por d’embrutar-se o d’abraçar la mescla, la impuresa i la hibridesa. Agafa aquest llibre. És la meva piloteta de plastilina després de pessigar-la, pastar-la i aixafar-la com feia amb entusiasme quan estava en preescolar. Et trobaràs amb pel·lícules, records, vídeos d’internet, teories, programes de televisió, títols, vivències, portades de revista i reflexions que conformen una massa orgànica i compacta de referències i imatges. Aquests són molts dels «fisquitos» que em formen. I tinc la certesa que si els sumem amb aquells que et formen a tu podrem crear figures mai abans vistes.