Hi ha vida a les escletxes

Dos anys i escaig després de la tardor de 2017, aquest gener sembla culminar-se el procés de tancament de cicle polític que fa mesos que s’anuncia a veus. Un cicle d'estabilitat i tancament en fals del conflicte. Potser aquest cicle té escletxes on hi neix la vida.

Hi ha vida a les escletxes

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Dos anys i escaig després de la tardor de 2017, aquest gener sembla culminar-se el procés de tancament de cicle polític que fa mesos que s’anuncia a veus. Un cicle d'estabilitat i tancament en fals del conflicte. Potser aquest cicle té escletxes on hi neix la vida.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Crònica d’una mort anunciada: del 28 d’abril a la investidura de gener

Dos anys i escaig després de la tardor de 2017, aquest gener sembla culminar-se el procés de tancament de cicle polític que fa mesos que s’anuncia a veus. Un final de cicle que des del 28 d’abril s’ha anat analitzant i comentant, que semblava que arribava però no acabava de tancar mai. Tant a nivell estatal com català, es van establir unes tendències de restauració política i estabilització del Règim, que ara ja s’han vist culminades amb la investidura de Pedro Sánchez i la formació del govern de coalició. Tal com analitzava la Laia Facet al juny de l’any passat, aquesta tendència està relacionada directament amb la dretització del debat polític i, per tant, de les formacions polítiques i el debat públic i publicat. Després de l’intent fallit de la primavera passada i sota l’amenaça, ara encara més greu, d’una extrema dreta i una dreta extrema, el PSOE ha tornat a capitalitzar la por, presentant-se en la seva posició més còmoda dins el taulell polític i el marc de posicions: el contrari a la dreta.

Més que un procés d’institucionalització, és un procés de renúncia a una posició política populista i trencadora del sistema de partits espanyol

No és, però, segons el meu parer, l’únic element que ens porta a aquesta investidura que tanca el cicle. Hi ha altres elements que hi juguen un paper fonamental. Per una banda, la postura de Podemos d’estabilitzar el Règim i fer de crossa (o àncora, depèn de la perspectiva) del PSOE, ha deixat buit un camí polític si no de ruptura, com a mínim de qüestionament del Règim. Així, en aquest taulell de posicions, s’ubiquen ara al lloc que els queda, l’esquerra del PSOE. Quan renuncien que l’eix de confrontació sigui la nova o vella política, o els de dalt i els de baix, van virant de l’assalt als cels a l’estabilitat progressista. Crec, doncs, que més que un procés d’institucionalització de moviments socials, com s’ha dit en diverses ocasions, és un procés de renúncia a una posició política populista i trencadora del sistema de partits espanyol, per acabar assumint el paper tradicional de l’esquerra espanyola, tensar el PSOE a l’esquerra.

Per altra banda, la poca capacitat d’iniciativa de l’independentisme des de la tardor del 2017 i la manca d’estratègia també ens porta a aquest nou cicle. També cal tenir en compte la repressió, com a element que silencia i escapça tota una generació política i que, alhora, s’utilitza com a arma llancívola per obtenir rèdit electoral i polític. Les diverses estratègies usades per l’independentisme respecte a la repressió, els presos i preses i exiliades, genera també un horitzó poc clar de la lluita antirepressiva. La confusió no és només en termes antirepressius, la trobem també en traçar una estratègia clara i compartida o uns objectius polítics pels quals treballar i avançar. Partint d’un 1 d’octubre i, sobretot, una tardor del 2017 sobre la qual encara no se n’ha explicat obertament tota la veritat, els partits i entitats independentistes semblen no tenir una estratègia o un horitzó clar comú. Així, quan Esquerra Republicana fixa la seva pròpia estratègia, ocupant el carril de la centralitat política, no s’hi troba resistència, per molts crits de traïdors que sonin a Twitter. Ho fa, a més, sense suar gaire la samarreta, amb una estratègia àmplia on sap conjugar els diferents segments de població que li són afins, a través de perfils públics diversos políticament i discursiva. D’aquesta manera, davant la desorientació generalitzada i sense una posició comuna o consensuada entre el moviment independentista per a catalitzar les forces acumulades durant els darrers anys, arribem al que sembla un triple acord de governabilitat: Moncloa, Generalitat i Ajuntament de Barcelona.

Aquesta gran reacció combinada amb els moviments populars apunta un camí de lluita i mobilitzacions de nous formats que poden ser elements disruptius

Tanmateix, hi ha algunes escletxes d’obertura d’aquest final de cicle que prometen fer trontollar aquesta nova estabilitat. Cal reconèixer, per una banda, que la reacció a la sentència del Tribunal Suprem va ser massiva i molt més forta del que molts esperàvem. La societat catalana, independentista i també no independentista, va sortir al carrer amb força. Gràcies a plataformes com el Tsunami, que van saber unificar una vegada més el moviment i cridar a la gent amb uns codis comuns, semblava que revifava el conflicte de nou. Aquests últims dies, a més, hem sabut que aquests elements de conflicte i lluita popular tenen també un trasllat a nivell electoral, augmentant la participació, i el vot cap a forces rupturistes, com la CUP. Per altra banda, aquesta gran reacció combinada amb els moviments populars que els últims anys estan mobilitzant centenars de milers de persones, apunta un camí de lluita i mobilitzacions de nous formats que poden ser elements disruptius. La lluita feminista, la lluita ecologista de manera creixent i la lluita per l’habitatge estan activant un nou teixit popular que haurà de mantenir-se alerta a aquesta governabilitat de lemes progressistes.

El nou cicle que comença: governabilitat i conflicte

I amb tots aquests elements se’ns presenta un nou cicle. Un nou cicle que no és tan nou, ja que començava amb Pedro Sánchez deixant clar, al ple d’investidura, que no hi haurà ruptura ni es canviarà la Constitució. Un nou cicle que ens recorda que el PSOE és un element clau del Règim que té la missió de calmar els ànims. Un nou cicle que comença amb l’extrema dreta desbocada com a excusa perfecta per a garantir l’estabilitat i evitar el qüestionament de l’Estat.

La disjuntiva tornarà a ser entre l’Estat i els seus pilars o el dret a l’autodeterminació. I caldrà estar atents per poder assenyalar i aguditzar aquestes contradiccions.

No obstant, el conflicte segueix obert, ja que el nou govern no podrà donar resposta a les demandes majoritàries de Catalunya sense tocar els fonaments del Règim. És a dir, la disjuntiva tornarà a ser entre l’Estat i els seus pilars o el dret a l’autodeterminació. I caldrà estar atents per poder assenyalar i aguditzar aquestes contradiccions. El mateix podem situar a nivell social, ja que fins ara hi ha hagut uns fonaments de reducció de l’atur, que han generat una percepció de calma i certa bonança, però la crisi climàtica i econòmica que ens ve a sobre fan que siguin uns fonaments molt febles. Aquesta crisi econòmica també s’expressa en crisi climàtica, en crisi energètica o en crisi del sistema de cura (això és, que la reproducció de la vida s’està fent insostenible i ni l’Estat ni el marcat l’estan assumint), i ens pot arribar amb la dreta en una pugna interna i en un viratge i ancoratge del sistema. L’extrema dreta, amb la seva funció històrica de reinstaurar i salvar el capitalisme, ja comença a apuntar discursivament aquest viratge quan Abascal parla de l’obrero español, que s’enfronta als perills de l’esquerra, del feminisme, dels immigrants i de l’independentisme.

Davant d’aquest nou cicle i dels riscos que se’ns presenten és important que el sobiranisme i l’esquerra faci un esforç intel·lectual de replantejar estratègies i marcar objectius i horitzons clars. El risc que representa la desorientació i els buits polítics és enorme en matèria de drets socials, polítics i econòmics. En aquest sentit, cal plantejar alguns debats que ens ajudin a crear un espai ampli que pugui generar un conflicte amb l’Estat i, alhora, pugui ocupar l’espai buit que Podemos i Esquerra estan deixant al taulell català, des del reconeixement mutu entre moviments massius de participació. Cal un espai que entengui la necessitat del trencament del Règim del 78 per aconseguir l’emancipació nacional i social. Però no cal només que ho entengui, cal que ho sàpiga explicar. És per això que plantejo tres debats que em semblen prioritaris dins l’esquerra sobiranista, per tal de poder construir un projecte i per tal de poder-lo explicar.

Desallotjament aturat del Bloc Llavors, al Carrer Lleida 38, del Poble Sec.

El discurs, la gestió de les expectatives i l’emocionalitat

Aquests darrers anys la lluita ha anat agafant noves formes d’organització, de comunicar-se, de moure’s i de pensar. La lluita ecologista, el moviment feminista, els sindicats de barri, el moviment per l’habitatge i també l’independentisme, han canviat el panorama dels moviments populars. El seu llenguatge, els seus codis, els discursos i les seves maneres d’organitzar-se s’han ubicat en aquest nou cicle polític que es gestava. Cal que entenguem i aprenguem d’aquests nous (o no tan nous) mètodes, que aprofitem l’experiència acumulada aquests últims anys, les vivències col·lectives que han marcat generacions senceres i que les utilitzem per a la construcció d’espais polítics transformadors.

En aquest sentit crec imprescindible abordar tres debats principals. Per una banda, el treball de les identitats, saber identificar quines identitats estan en joc i marquen la confrontació política i saber-les dotar de materialitat. En altres paraules, saber definir la catalanitat des d’una perspectiva de transformació social per tal de, en primer lloc, evitar que el moviment independentista viri cap a un essencialisme excloent i, en segon lloc, per una qüestió  tan bàsica com poder jugar la partida política i situar-nos en el taulell, parlant d’allò que mou políticament a la nostra societat. És a dir, traslladat a l’àmbit pràctic, crec que cal tenir contacte amb la realitat i saber unir, de manera pràctica, els moviments populars més massius a casa nostra: l’independentisme i els moviments socials. Potser cal fer un tsunami social que porti aquelles lluites compartides que ja apuntava Òmnium fa uns anys a una pràctica organitzativa, popular i institucional i que no es quedi només en la retòrica «el país que volem».

És necessari que el sobiranisme tingui uns objectius clars i compartits, que siguin coneguts per tota la societat.

En segon lloc, cal treballar la gestió de les expectatives. Cal parlar de conflicte, de forçar un diàleg multilateral o de plantejar nous referèndums, no m’aventuraré a decidir quins han de ser els objectius, però sí que és necessari que el sobiranisme tingui uns objectius clars i compartits, que siguin coneguts per tota la societat. És important això perquè la frustració de sortir al carrer a batzegades passa factura. Només cal veure la reacció a la sentència: una gran massa de persones disposades a mobilitzar-se, a córrer riscos, però sense uns objectius, tant estratègics com tàctics, clars i compartits. I aquí arriben les desil·lusions, la frustració, el no entendre per què es desconvoca una acció, el folklorisme i la pèrdua de força. Fa falta l’esperit de la Meridiana, igual que és imprescindible l’explosió de ràbia d’Urquinaona però calen propostes compartides i honestes per poder catalitzar aquestes forces de manera organitzada.

Finalment, vull apuntar un debat necessari dins l’independentisme, que és l’ús i la canalització col·lectiva de l’emocionalitat i la repressió. Vèiem l’altre dia el discurs de la Montse Bassa, des de les entranyes, sincer, emocionant, brutal. I està clar que no podem caure al parany de la política masculina de fer veure que les emocions no hi tenen un paper, en la política. Però cal que dins del sobiranisme siguem sincers i conseqüents amb aquest aspecte. Cal que busquem la manera d’usar aquesta emoció per a construir, per animar a la mobilització, per tenir més força, per estrènyer llaços de solidaritat. És per això que cal poder diferenciar entre les emocions que ens generen la repressió i el lideratge polític que encara exerceixen alguns presos i exiliats. Si volem abordar políticament les emocions que ens genera la nostra lluita política cal fer-ho des de l’honestedat i amb la voluntat de construir un projecte. Parafrasejant les feministes dels setanta, allò col·lectiu és polític.

Si des del sobiranisme, l’independentisme i l’esquerra rupturista som capaces d’abordar aquests debats, de plantejar-nos un projecte guanyador, de sortir a guanyar la partida, podem fer trontollar aquesta nova estabilitat que ha arribat.

Aquest nou cicle potser no és tan sòlid com es vol vendre. Hi ha vida a les escletxes.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Graduada en Filosofia, Política i Economia i especialitzada en Comunicació Política. Ha militat a l'Esquerra Independentista, sobretot al moviment estudiantil, i és militant de la CUP i de Guanyem Badalona.

Comentaris

Hi ha vida a les escletxes

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

Articles relacionats

Properament més articles disponibles de la mateixa temàtica.

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.