Hi cabem totes? Notes sobre el subjecte feminista

Debatem, al voltant de les qüestions de la prostitució i la pornografia, sobre el subjecte feminista i els seus límits.

Hi cabem totes? Notes sobre el subjecte feminista

Debatem, al voltant de les qüestions de la prostitució i la pornografia, sobre el subjecte feminista i els seus límits.

Les companyes de catarsi m’han proposat escriure sobre prostitució i porno des d’una perspectiva feminista arran de la feina feta al Congrés dels Diputats per la CUP PR. El primer que vull exposar és que la feina ha sigut un treball en equip, construïda amb l’herència del moviment transfeminista català, que fa molts anys que té resoltes qüestions d’aquest tipus. En segon lloc, arran dels debats parlamentaris hem hagut de construir una posició política sobre els dos temes, i més enllà de dirimir aspectes tècnics o ultra concrets, hem arribat a la conclusió que les qüestions principals colinden amb el debat impostat sobre allò trans: qui vigila les fronteres del feminisme per establir qui pot entrar i qui no?

Posicionalitat i genealogia feminista

Que els debats sobre el treball sexual, el porno i la qüestió trans són nous, no és cert. Naixen als EEUU als 80’ i cristal·litzen al moviment feminista espanyol a la dècada dels 90’, a les jornades de Santiago de Compostela (1993) i de Madrid (1989) -durant la Transició, la primera explosió dels feminismes vinculats a la vindicació de drets sexuals i reproductius, tenia organització estatal amb particularitats territorials de caràcter organitzatiu i polític-. Aquí podeu consultar el programa del «Movimiento Democrático de Mujeres del País Valenciano» de juny de 1976,  podeu consultar el programa del Movimient Democràtic de dones del País Valencià de juny de 1976, i aquí un document sobre sexualitat de les Jornades Catalanes de la dona d’abril de 1977.

Jornades catalanes de la dona, 1977

A Madrid hi va haver dues ponències que abordaven explícitament els posicionaments concrets del moviment sobre ambdues qüestions, però no va haver-hi consens. I a Santiago la discussió era sobre la concreció del gènere i de la desigualtat, abstracte, però íntimament relacionat amb el tema que ens ocupa. Si el gènere té a veure amb el fet social, o deriva de la morfologia sexual; si el gènere té a veure, també, amb qüestions essencials de les dones i dels homes, o si es pot habitar com a manera d’escolar-se del binarisme; si la principal font de desigualtat és la sexualitat –d’aquí tendències com el lesbianisme polític que entén el sexe heterosexual com un espai de violència, o la concepció que la prostitució només pot ser una relació de vassallatge sexual-, o si la sexualitat, com la resta de camps de batalla en clau de gènere, pot ser un espai de violència, alhora que un camp de desig i benestar. Aquestes qüestions més filosòfiques, es distribueixen entre dos extrems, aquell en el que tot és socialment determinat sense espai per l’agència del subjecte, i aquell altre en el que tot és essencialment  individual.

La perspectiva d’aquest article se situa en què la cosa estructural, i la cosa subjectiva s’entrellacen en una dialèctica constant. Tot i que s’incorpora el subjecte amb sentiments, vivències particulars, i essències vinculades a la personalitat, s’entén la sexualitat com quelcom que es construeix i forma part del corpus normatiu i performatiu del gènere. L’heteropatriarcat construeix rols de gènere que atribueixen maneres concretes de relacionar-se sexualment als homes i a les dones i que tenen a veure amb la reproducció de l’ordre social. Les construccions socials del desig en clau patriarcal forcen a les dones a tenir un rol de contenció, tant per no patir violència, com per mantenir la família, el conegut com l’àngel de la llar (Mary Nash). Laura Macaya analitza el paper de la família i la dona en la reproducció social, i explica la funció econòmica del rol de «monitoratge» perquè els homes no es descontrolin.

La productividad capitalista debía ser garantizada mediante la reclusión de la sexualidad en el ámbito de la alcoba (…) El constreñimiento sexual de las mujeres suposo situar a las mismas como garantes de la conservación de la familia, los valores tradicionales, la reproducción humana y con ello del funcionamiento de la economía política.

Macaya (2021)

La dimensió econòmica dels rols de gènere, de la família i de la missió concreta de les dones en la reproducció social, pot encabre la idea que el treball sexual, que no és forçat, pot analitzar-se com a part del moviment de dissidència sexual i de gènere, que la qüestió trans conta com la forma d’habitar el gènere i de curtcircuitar el binarisme, i que els abordatges de la violència han de passar, fonamentalment, per entendre la construcció social de la masculinitat, i no tant la naturalesa d’aquesta, i desbancar el càstig com a únic i reiterat remei.

Putes i trans. Qui pot formar part del subjecte feminista?

Si el subjecte feminista està directament relacionat amb la construcció de la identitat política i no d’una vivència concreta – tot i que no les nega, insisteixo -, pot acollir a totes les persones i col·lectius que polititzin la seva identitat en clau de gènere, per acabar amb l’heteropatriarcat com un règim d’ordre social i econòmic.

Si el gènere és una identitat polititzable en contextos de desigualtat, i la sexualitat té a veure amb normes socials, llavors el treball sexual pot ser un lloc des d’on construir agenda feminista. Políticament, la premissa és que els drets sumen, i que garantir els drets de les treballadores sexuals és un factor multiplicador pels drets de les dones, marc que es repeteix amb relació als drets de les persones trans i als de les persones en situació administrativa irregular. En aquesta línia, la prostitució és un treball en tant que activitat on es ven un servei a canvi d’un salari, i que tot i que les experiències de les treballadores són molt diferents, poden ser empoderadores en tant que comparteixen un context de desigualtat, i, per tant, les dones que l’exerceixen són subjectes amb agència i poder.

Aquest paradigma no obvia que les relacions entre homes i dones es donen en un context patriarcal; parteix de la idea que l’anàlisi del poder no és útil si es basa en el que s’ha anomenat les «olimpíades de l’opressió», perquè ens porta a una construcció del moviment que competeix per qui ha de tenir més espai i més veu segons el dolor que pateix i la validesa que té el seu subjecte com a font d’autoritat. Aquest marc no permet construir un moviment que miri al futur, sinó que disposa un terreny de competència entre subjectes i dolor que acaba especialitzant-se en els plecs de l’experiència, independentment de si pot ser un vector de transformació.

No pretén tampoc banalitzar comparativament el privilegi, equiparant treballs amb reconeixements morals molt diferents com pot ser la prostitució, ignorant eixos d’opressió com el racisme, o no atenent les particularitats i les discriminacions de la vivència trans.

Treball sexual, estigma i violència

Afirmar que el treball sexual és com la resta de treballs, ens porta a dues qüestions interessants que plantegen les perspectives abolicionistes: la violència i la vivència de les dones que l’exerceixen. Allò de què passaria si l’exercís la teva filla?

Sobre la violència, primer cal aclarir que el treball sexual no és tracta de persones, són dos fenòmens diferents que no poden entendre’s com a equivalents ni tampoc com a consecutius. És a dir, el treball sexual voluntari no fomenta la tracta, ni la tracta fomenta el treball sexual voluntari. La tracta és economia criminal, té les seves fonts de guany en les fronteres i el tràfic de persones, i com qualsevol organització criminal, es lucra oferint serveis o productes prohibits o difícils d’aconseguir. Per tant, podríem girar l’argument: la prostitució en un context en el qual les treballadores tinguin drets, empetiteix el marge de beneficis de la tracta.

Font: Wikimedia Commons

En segon lloc, quan es parla de violència com a experiència universal del treball sexual, es fa especial èmfasi a la mediació econòmica entre treballadora i client, que opera com a metàfora de la compra de cossos, alhora que funciona com a ficció del consentiment. El principal argument és la violència: no hi pot haver forma alternativa d’habitar el treball sexual que el vassallatge patriarcal. D’aquí emana la justificació central de l’abolicionisme: s’ha de salvar a les dones que es prostitueixen de la violència, al marge de la vivència concreta que tinguin, perquè fins i tot aquelles que no tinguin una experiència traumàtica i estiguin convençudes d’exercir-la en llibertat, s’autoenganyen com a recurs per la supervivència moral. Però suposar que totes les dinàmiques entre treballadores sexuals i clients són, sempre, una performació concreta del poder de la masculinitat que anul·la el consentiment, és pensar en les treballadores sexuals com a persones sense agència incapaces d’establir normes i límits. I a més és posar un prisma en el que només es contempla la violència masclista en la relació entre dona i client, que hi és en casos, però obviant els principals factors, alhora que multiplicadors, de la violència masclista.

Segons el darrer estudi de cas d’Amnistia internacional a Irlanda, la legislació abolicionista –aquella basada en les polítiques de persecució penal de les treballadores sexuals i dels clients- no acaba amb la prostitució, sinó que suposa un augment del grau de violència institucional envers les treballadores sexuals, i repercuteix en què les dones denunciïn menys quan han sigut agredides. Les raons són clares: la llei d’estrangeria, les condiciones econòmiques ultra precàries i les normatives que obliguen les dones a exercir la prostitució en clandestinitat.

Malgrat que el codi penal espanyol castiga amb penes molt altes el proxenetisme coactiu, la tracta de persones i la violència sexual, altres àmbits com la llei d’estrangeria i els seus derivats, el biaix patriarcal de la majoria de sentències judicials, l’estigma de «puta» a l’hora de denunciar, o la proliferació de normatives penalitzadores, queden fora del marc legislatiu protector en casos de violències masclistes i configuren el que anomenem violència institucional. Al Regne d’Espanya no hi ha números exactes del nombre de treballadores sexuals, però les xifres oscil·len entre 100.000 i 300.000 persones, i la majoria d’estudis que es fan coincideixen en l’alt percentatge de persones sense papers entre les treballadores, i en què la llei d’estrangeria és font i multiplicadora de violències. Fins i tot organitzacions declaradament abolicionistes, destaquen la qüestió d’estrangeria en aquesta clau.

En tercer lloc, i sobre vivències, voldria abordar dues qüestions. Moltes de les treballadores sexuals quan parlen de la prostitució i la vida quotidiana fora de la feina, fan al·lusió a allò que les perspectives feministes crítiques han anomenat estigma, és a dir, totes aquelles idees que s’associen a l’imaginari de puta.  Les perspectives punitivistes i les connotacions socials majoritàries de la puta coincideixen en un imaginari que entén les dones prostitutes com a víctimes, sotmeses als desitjos il·limitats dels homes, preses pel patriarcat més ferotge, i completament alienades, i aquesta llosa té un impacte brutal a la vida social i familiar de les dones prostitutes.

Pel que fa a la qüestió relativa a la batalla pel relat de la vivència de les treballadores sexuals, normalment es resol sense la intervenció d’elles ni de la seva experiència. Quan se les exclou dels debats estratègics al moviment feminista, per exemple, es nega, de facto, la seva agència, contravenint el principi feminista del reconeixement i la veu pròpia, que algunes autores han anomenat herstory, i negant una premissa fonamental en l’abordatge de les violències masclistes, el principi de veracitat de la versió de la víctima.

Feminismes: els drets sempre sumen

Des de la meva perspectiva, l’emergència a resoldre al moviment feminista no té a veure amb debats teòrics sobre el treball, la violència i l’experiència del treball sexual, sinó amb discussions relatives a l’agència i la legitimitat que es resumeixen en la pregunta qui pot formar part del subjecte feminista?

I en aquest atzucac, voldria acabar per on he començat, per la genealogia feminista. Quan sorgeixen els debats sobre la qüestió trans i el porno als EEUU als 80’, les anomenades feministes culturals van aliar-se amb la dreta conservadora de Reagan per perseguir el porno – considerat com a metàfora de la violació -, i quan Reagan guanya el poder, l’aliança del porno va ser l’avantsala d’una agenda conservadora contra els drets aconseguits pels feminismes el maig del 1968. Quan a l’estat espanyol els debats reapareixen, ho fan en el marc de les vagues feministes, que a partir de 2017 tenen tanta força, que algunes acadèmiques ja les anomenen com la 4a onada del feminisme. En aquest context, són associacions i plantejaments propers al PSOE qui desembarquen els debats en format irresoluble a les assemblees de preparació de la vaga, i que contribueixen a dinamitar el moviment amb uns efectes claríssims: disminueix la combativitat de les vagues feministes envers el poder, i s’alimenta el conflicte entre les dones. I no seria cert dir que als Països Catalans no hi havia hagut mai debats sobre la prostitució o la qüestió trans, però tampoc seria just no reconèixer que el moviment feminista els havia resolt des d’una posició molt clara: el feminisme és un espai ampli, on hi caben tots els subjectes que estiguin en conflicte amb el patriarcat, que demandin drets, i que vulguin construir un moviment fort i comú.

La lògica de competència de drets que planteja l’abolicionisme i la corrent terf, és un marc que posa l’accent en el conflicte entre perspectives feministes i entre demandes de drets, en lloc d’enfocar-lo cap al poder. La reacció furibunda a l’anunci de la llei trans al Congrés espanyol, ha vingut, sobretot, de dones feministes de la corrent terf. Les crítiques més ferotges als plantejaments pro drets en la discussió parlamentària sobre la llei abolicionista del PSOE, també provenen del mateix moviment feminista, centrant la capacitat política de les campanyes en la puresa dels subjectes feministes i en la legitimitat d’aquests. Són plantejaments que s’entesten a esquarterar el moviment feminista. És absurd pensar que els drets de cap col·lectiu que està en guerra amb el poder –en aquest cas patriarcal-, resta drets a la resta de companyes de lluita, perquè l’objectiu no és competir, sinó fer més força, per fer saltar pels aires un sistema de gènere que oprimeix fins a l’assassinat.


Foto de portada: Barbara Kruger

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Mireia Vehí és sociòloga, activista i diputada de la CUP.

Comentaris

Hi cabem totes? Notes sobre el subjecte feminista

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.