Hegel a la banyera de Marx

L'oscil·lació entre hegelians i antihegelians ha estat un dels eixos que ha articulat la història del marxisme. Però potser cal canviar l’enfocament en l’aproximació d’ambdós pensadors per sortir d’aquest cul-de-sac improductiu.

Hegel a la banyera de Marx

L'oscil·lació entre hegelians i antihegelians ha estat un dels eixos que ha articulat la història del marxisme. Però potser cal canviar l’enfocament en l’aproximació d’ambdós pensadors per sortir d’aquest cul-de-sac improductiu.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’oscil·lació entre hegelians i antihegelians  ha estat un dels eixos que ha articulat la història del marxisme. El responsable d’aquesta hermenèutica pendular l’hem de buscar ben bé en els orígens, és el propi Marx el que tan aviat es declara deixeble de Hegel, com el tracta d’il·lús, el considera un referent de la dialèctica, però només si es capgira completament el seu mètode, explica que li ha estat molt útil La lògica de Hegel, això no obstant, afirma que només l’ha «fullejat», i promet fer-ne un comentari a fons, del que mai se n’ha sabut res. La bola de neu originada pel propi Marx ha assolit tals dimensions que acadèmics i militants marxistes s’han vist impel·lits a posicionar-se a una banda o l’altra, des de la disputa entre mecanicistes i dialèctics a l’interior de l’URSS, fins a les versions occidentals del marxisme d’Althusser en un extrem, i el de Luckacs o Gramsci a l’altre, i les seves respectives derivades.

El present article no aspira a tancar el debat amb una nova i sorprenent interpretació dels autors alemanys, ni vol menystenir-lo obrint una original tercera via, sinó que, més modestament, s’hi plantejarà el sentit que pot tenir per al marxisme establir amb precisió la distància que hi ha entre Hegel i Marx. L’única peculiaritat que es pot atribuir al text és haver estat escrit amb vocació de no contribuir al diàleg de sords, és per aquest motiu que, tot i tenir una posició prou clara respecte la possible relació entre els dos autors, no en farem una trinxera i mesurarem la distància entre Hegel i Marx des dels dos extrems oposats de la controvèrsia. A una punta hi trobem la proposta de Carlos Fernández Liria, una mena d’hidròlisi radical que separaria definitivament les impureses hegelianes de molècules marxianes. A l’altra hi ha el plantejament de Carlos Pérez Soto, que establirà clarament les diferències entre ambdós autors com a primer pas de la seva proposició per a un marxisme hegelià.

Dins el laberint en què s’ha convertit històricament la confrontació, Pérez Soto ens brinda un fil d’Ariadna en assenyalar que tant els partidaris com els detractors parlen quasi sempre d’un Hegel que mai va existir, ambdós bàndols fan seus els mites que el presenten com un autor obscurantista, reaccionari, partidari de la monarquia prussiana i un filòsof de la religió. De manera que moltes de les lectures més popularitzades s’han anat solidificant entorn al Hegel mític i han perdut el contacte amb l’obra d’un autor que, per exemple, mai va articular una filosofia en base a la tríada, tesi, antítesi, síntesi, ni a la dialèctica de l’amo i l’esclau («Senyoriu i servitud» —Herrschaft und Knechtschaft— si ens cenyim als termes de la Fenomenologia). Els defensors del hegelianisme han creat una imatge retòrica del seu autor de referència per justificar una postura política, de tal manera que en un laboriós treball de “neteja” intentarien desfer-se del Hegel reaccionari per mirar de preservar la dialèctica revolucionària, amb el permís dels partidaris de les línies més conservadores, com la que sortiria de Kojéve (per arribar a Fukuyama). En la mateixa mesura, els opositors, en el millor dels casos, han tergiversat el pensament de Hegel atribuint a les seves categories un significat que les desdibuixa completament, encaixant-les a la força en el camp semàntic bàsic de la modernitat, i en el pitjor, han creat un ninot de palla fet a mida per a les seves crítiques. Amb l’afegit que, tant els partidaris com els detractors, han actuat com a àugurs buscant senyals de la relació entre Hegel i Marx en pronunciaments del segon filològicament febles i filosòficament asistemàtics.

Pérez Soto considera que, en la mesura que no hi ha un suport textual suficient per recolzar cap de les dues posicions, la sortida que té més sentit pels marxistes consisteix en abandonar el cercle viciós de l’academicisme i traslladar la relació al terreny polític:

«pot haver-hi una filosofia marxista d’origen i arrel hegeliana, emfatitzant la radicalitat revolucionària marxista i les seves conseqüències (…), que superi les obsessions il·lustrades i el Hegel de manual del materialisme dialèctic soviètic i, alhora, les manies cientificistes del marxisme estructuralista. Una filosofia de la substantivitat, orientada cap a la política real, que pugui oposar-se a la disgregació desmobilitzadora de la sofisticació postmoderna. (…)Una filosofia militant».

A l’extrem oposat de l’espectre marxista, un dels més vehements defensors de l’antihegelianisme, Carlos Fernández Liria, considera que, en haver abandonat els fonaments il·lustrats que es troben disseminats arreu de l’obra marxiana, els corrents principals del marxisme s’han convertit en una bufonada, han menyspreat els grans pensadors de la modernitat i els han substituït per camarades amb pretensions intel·lectuals, a més, han deixat de banda el mètode científic per considerar-lo burgès, aplicant en el seu lloc un suposat mètode dialèctic, convertint així el marxisme en un pseudosistema científicament insostenible. En detectar la permanent presència del hegelianisme en totes aquestes desastroses operacions, Fernández Liria diagnostica que cal extirpar Hegel per poder salvar Marx.

Per a Liria, Marx és un autor il·lustrat, dels de guillotina, rebla en alguna ocasió, tant és així que l’emmarca dins del kantisme i l’enllaça metodològicament amb Descartes, en una òrbita filosòfica a anys llum de Hegel. L’únic punt en el que els planetes dels dos autors alemanys s’alineen és en la crítica a la primacia que l’empirisme atorga a allò concret en el contacte de la consciència amb la realitat, crítica de la que sorgiria la caracterització del mètode com l’elevació d’allò abstracte a allò concret, que no seria, per tant, una derivada directa del hegelianisme de Marx, sinó el resultat de la seva oposició al positivisme. Més enllà d’aquest punt en comú, Liria estableix una contraposició irreductible entre els dos filòsofs, de caràcter fonamentalment metodològic i epistemològic.

Especialment a partir de la redacció dels Grundrisse i la seva impostada introducció, es donaria un doble trencament fonamental. Allà on bona part del marxisme ha trobat les essències del hegelianisme de Marx, Liria hi detecta la seva ruptura definitiva amb Hegel. En primer lloc, trenca amb la dialèctica, la qual, en termes del propi Marx, consistiria en «el pensament que partint de si mateix, es concentra en si mateix, aprofundeix en si mateix i es mou per si mateix», una idea que és, per a l’autor dels Grundrisse, «la il·lusió» en la que “Hegel va caure”, com si la Història impulsés el pensament alliberant-lo de la finitud humana. Segons Liria, l’obra de Marx desfaria la il·lusió que el saber pot funcionar dialècticament. El pensament que parteix, es centra, aprofundeix i es mou per si mateix no ha portat al saber absolut, sinó  al que Althusser va anomenar el “massís ideològic”, una col·lecció de supersticions i prejudicis amb ínfules de veracitat, que Liria veu clarament representada en el Diamat. Tant és així que la dialèctica no es podria considerar en Marx ni un mètode d’investigació ni un mètode d’exposició, ben al contrari, el mètode proposat per Marx consistiria en les cartesianes anàlisi i síntesi, que són, per Líria, els procediments bàsics de qualsevol proposta epistemològica amb aspiracions científiques.

Marx s’enfrontaria a la idea hegeliana que l’Estat de dret, a partir de la combinació de la racionalitat amb un sentiment de comunitat sorgit de la secularització del cristianisme, podria ser el mediador que convertiria la violència en conflictivitat.

El segon trencament, més radical, si és possible, l’establiria Marx amb l’historicisme, en la mesura que, en tractar-se d’una tasca del tot acientífica, l’autor d’El Capital no tindria cap interès en descobrir lleis de la història. «No hi pot haver una jugada més nefasta que erigir la figura de Marx en el pedestal de la història de la filosofia, atribuint-li el mèrit d’haver fundat una filosofia de la història  (…) [per]  restablir els fils de continuïtat entre els modes de producció, convertint-los en moments —potser dialèctics— de “l’economia natural humana”. Es tracta de tot el contrari d’allò en el que Marx es va esforçar sense descans, com a mínim des de 1857:  la delimitació del capitalisme en la seva especificitat, la identificació del capitalisme com a tal, a diferència d’altres modes de producció reals o possibles». El Marx de Liria tallaria tota connexió entre la història universal i la història de la ciència, de manera que, recuperant Kant, aquesta segona es desenvoluparia en un «a fora» noümènic. La ciència no té altra opció que treballar en condicions històriques, tanmateix, si s’esprem intel·lectualment un període històric s’obtindrà un aiguabarreig que res tindrà a veure amb la ciència i el coneixement racional, la tasca dels científics consistirà, precisament, en desbrossar el saber dels prejudicis de la seva època, com hauria fet Marx amb la seva crítica de l’economia política.

Per a Liria, la recuperació d’un Marx il·lustrat permetria al marxisme articular una proposta filosòficament consistent, en tant que recolliria els sediments de la Il·lustració, en especial en relació a Kant, científicament solvent en respectar els preceptes bàsics del mètode científic, i políticament sòlida, al mateix temps que plausible, en la mesura que es podria basar en la fortalesa de l’Estat de dret i la divisió de poders i en totes les reivindicacions de la millor tradició republicana. «És molt segur que per aturar el capitalisme cal una revolució. Però és tracta, per davant de tot, d’aturar la major força revolucionària que hagi existit mai, una força revolucionària que s’ha emportat per davant, per una part, consistències humanes molt elementals i bàsiques, (…) i, per una altra part, institucions jurídiques o polítiques que eren la cristal·lització de l’activitat racional dels éssers humans», no es tractaria, per tant, de triar entre reforma o revolució, sinó de fer la revolució en el pla econòmic, per poder escollir què reformar en el pla polític i què conservar en l’antropològic.

A les antípodes de l’exegesi de Liria hi trobem la proposició d’un marxisme hegelià de Pérez Soto. El xilè afirma taxativament que els textos de Marx no ens avalen per establir de forma objectiva la relació (o la desconnexió) del seu pensament amb el de Hegel, ja que les referències més clares i directes es troben en pròlegs, epílegs, cartes i textos no publicats, i es tracta de consideracions secundàries o fragmentàries, sense cap pretensió sistemàtica.

Hegel

La tesi principal de Pérez Soto és que la manca d’un aval textual nítid no invalida la possible relació de Marx amb Hegel, sinó que la trasllada de l’àmbit filològic al polític. L’objectiu serà establir una connexió de fons entre els respectius sistemes, que no requereixi un constant apuntalament de cita en cita, i que no tingui, en primer terme, un caire acadèmic o filològic, sinó instrumental, utilitzant la lectura de Hegel per enriquir el plantejament marxià. Per tal que aquesta lectura política sigui filosòficament consistent, per dur-la a terme de forma filològicament sòlida, la primera condició consistirà en buscar la coherència interna del pensament de cadascun dels autors de forma independent, desenvolupant hipòtesis globals sobre els seus plantejaments, més enllà de pronunciaments contingents o referències puntuals al voltant de temes conjunturals. A partir d’aquestes hipòtesis globals s’establirien les diferències entre ambdós autors per delimitar la relació possible i poder-ne assenyalar els punts forts.

La principal diferència es trobaria en la possibilitat de mitjançar socialment la violència essencial i objectiva de la història. Tant per a Hegel com per a Marx, aquesta violència aniria més enllà de la bona o mala voluntat dels individus i estaria arrelada en les contradiccions de l’ordre mateix del Ser, impossibilitant l’assoliment d’una arcàdia rousseauniana de la llibertat sense conflicte. Prenent aquest punt de partida, Marx s’enfrontaria a la idea hegeliana que l’Estat de dret, a partir de la combinació de la racionalitat amb un sentiment de comunitat sorgit de la secularització del cristianisme, podria ser el mediador que convertiria la violència en conflictivitat. En altres termes, per a Hegel es podria assolir una societat reconciliada gràcies a la intervenció de la Religió i el Dret com a expressions de l’esperit del poble. En confrontació directa, Marx consideraria que la societat moderna, més enllà de la violència essencial, genera una violència excedent que faria impossible la reconciliació, esdevenint l’Estat de dret la institucionalització d’aquest excés. En la mesura que la comunitat està inextricablement dividida en classes per la lluita objectiva pel producte social, el dret no pot ser considerat l’expressió de l’esperit del poble, sinó la consolidació d’aquesta divisió i aquesta lluita i de les desiguals posicions de poder. Allò que en Hegel és un joc d’equilibris entre dues posicions contraposades mediat per l’Estat de dret, serà concebut per Marx com la legitimació del domini d’una part sobre l’altra, per això el primer podrà veure una situació de pau (en mediació constant) en aquesta gestió de la conflictivitat, mentre que el segon, en no percebre un contrapès real a l’excés de poder, veurà, sota la pau aparent, una situació de violència.  En aquest sentit conclou Pérez Soto, «si Hegel té raó, la violència revolucionària és històricament contraproduent, arriscada i innecessària. Si Marx té raó, la violència revolucionària és un dret que sorgeix del caràcter estructuralment esbiaixat i violent del propi Estat de dret».Aquesta revolució no podria suprimir la violència essencial, però eliminaria l’excedent, és a dir, suposaria el final de la lluita de classes, de manera que obriria la possibilitat radicalment humanista que fossin els propis productors els que construïssin sense mediacions transcendents una comunitat humana, no exempta de conflictivitat, que, en aquest cas sí, podria ser mitjançada pels seus integrants.

Des d’una posició diametralment oposada a la de Liria, l’objectiu de Pérez Soto en establir les diferències entre Marx i Hegel és delimitar el terreny de joc de la seva possible relació i així «obtenir de Hegel el poderós fonament de la seva lògica ontològica per criticar de manera radical tant el costat Il·lustrat com el costat Romàntic de la modernitat. Per poder reconèixer la historicitat de la ciència, i de la naturalesa mateixa. Per comptar amb un ampli joc de categories que permetin (…) desmuntar i superar les dicotomies il·lustrades entre pensament i realitat, subjecte i societat, naturalesa i història. (…) Una lògica que permeti pensar de manera substantiva, plenament humanista i historicista el subjecte, molt lluny de la dicotomia abstracta entre subjecte cartesià i fragmentació disgregadora i contingent. Que permeti pensar l’ètica de manera situada, relacional, històrica, i no com a mera formulació d’ideals. Que permeti pensar el sentit de la història humana molt per sobre la dicotomia simple entre determinisme i contingència.»

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Membre del seminari d'economia crítica TAIFA

Comentaris

Hegel a la banyera de Marx

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.