Gramsci i la Catarsi

L’ésser humà està constituït per una relació canviant entre allò particular i allò universal, entre allò objectiu i allò subjectiu, entre necessitat i llibertat. El concepte catarsi expressa el moviment dialèctic que es produeix en passar de determinacions objectives a la subjectivitat.

Gramsci i la Catarsi

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’ésser humà està constituït per una relació canviant entre allò particular i allò universal, entre allò objectiu i allò subjectiu, entre necessitat i llibertat. El concepte catarsi expressa el moviment dialèctic que es produeix en passar de determinacions objectives a la subjectivitat.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El concepte de catarsi ocupa un lloc central a l’ontologia social de Gramsci, que amb aquest terme expressa la idea per la qual l’ésser social està constituït per una relació sempre canviant entre allò particular i allò universal, entre allò objectiu i subjectiu, entre la necessitat i la llibertat

Com en d’altres casos, Gramsci es val d’un vell terme per reomplir-lo d’un nou contingut, tot creant d’aquesta manera un concepte inèdit i original. El terme «catarsi» fou emprat per primer cop per Aristòtil per a identificar l’efecte que la tragèdia exercia sobre l’espectador. El filòsof d’Estagira parla de catarsi com a «expiació de les passions», en el sentit d’una elevació, d’una superació i, en cert sentit, d’un passatge de l’art a la moral, però fent això va més enllà de la definició de la tragèdia i dels seus efectes. És precisament aquest moment d’elevació, de superació, allò que Gramsci adopta del terme aristotèlic. Però universalitzant-lo, en fa una determinació essencial de la praxis social en general i, específicament, de la praxis política. Escriu Gramsci: «Es pot utilitzar el terme “catarsi” per a indicar la transició del moment merament econòmic (o egoístico-passional) al moment ètico-polític, és a dir l’elaboració superior de l’estructura en superestructura en la consciencia dels homes» (Quaderns de la Presó 10, 11, 1244). Estem davant d’aquell moviment per mitjà del qual allò particular (allò econòmico-corporatiu) és dialècticament superat en allò universal (ètico-polític), elevació que Gramsci considera una determinació essencial en la praxis política quan aquesta és entesa en el seu sentit ampli.

D’altra banda, Gramsci suggereix aquí un mode dialèctic de pensar la relació entre estructura i superestructura sobre la base d’un dels textos marxians més presents en el Quaderns de la Presó (i també citat per Gramsci al final de la nota en qüestió), el Prefaci a Una contribució a la crítica de l’economia política. Però aquesta transició d’allò particular a allò universal no és l’única superació dialèctica que segons Gramsci està continguda en el “moviment catàrtic”; estretament lligats a aquesta hi ha d’altres transicions dialèctiques: «Aquesta [la catarsi, nota de Carlos Nelson Coutinho] significa també la transició d’allò “objectiu a allò subjectiu” i de la “necessitat a la llibertat”. L’estructura com a força exterior que esclafa l’home, que l’assimila a si mateix, que el fa passiu, es transforma en mitjà de llibertat, en instrument per a crear una nova forma ètico-política, en origen de noves iniciatives» (ibíd., cursiva del traductor). Aquí es redueix qualsevol possibilitat d’una lectura mecanicista de la relació estructura-superestructura: la praxis humana, en el seu moment catàrtic, posa en moviment precisament la transició de les determinacions objectives a la subjectivitat (que està en l’origen de «noves iniciatives»), o sigui la transició de la necessitat a la llibertat.

Sense negar els moments de l’objectivitat i de la necessitat, que també son constitutius de l’ésser social, Gramsci indica la seva ineliminable relació amb la subjectivitat creadora i per tant amb la llibertat. Aquí estem al davant d’un moment essencial de l’ontologia gramsciana de l’ésser social, on es conjuguen causalitat i teleologia, necessitat i llibertat. Per a subratllar la importància ontològica de la seva particular concepció de la catarsi, Gramsci afirma: «La fixació del moment “catàrtic” esdevé així, em sembla, el punt de partida per a tota la filosofia de la praxis; el procés catàrtic coincideix amb la cadena de síntesis que són el resultat del desenvolupament dialèctic» (ibíd., cursiva de Carlos Nelson Coutinho). Ara podem comprendre millor el sentit que Gramsci té en ment quan diu repetidament que “tot és política”. Es tracta d’una altra manera de dir que “tot és catarsi”, és a dir que totes les formes de praxi —des del treball dirigit a la dominació de la natura fins a les formes més complexes d’interacció social— contenen aquesta possibilitat de transició d’allò particular a allò universal, d’allò objectiu a allò subjectiu, de la necessitat a la llibertat.

“Tot és política”. Es tracta d’una altra manera de dir que “tot és catarsi”, és a dir que totes les formes de praxi contenen aquesta possibilitat de transició d’allò particular a allò universal, d’allò objectiu a allò subjectiu, de la necessitat a la llibertat. tweet


Foto de Kurtis Garbutt

Gramsci no parla de catarsi en gaires altres fragments. En un cas únic tracta el terme sota un perfil essencialment estètic: discutint el cant X de l’Infern [de Dante, nota del traductor] sosté que el pas de la poesia a l’estructura es una “catarsi” (per utilitzar els termes de Croce dels que es val en aquest context), o sigui la transició d’una frase de valor “estètic” sobre la presumpta mort del poeta Guido a les “acotacions” de Farinata, que provoquen el drama de Cavalcanti, el pare del poeta (Quaderns de la Presó 4, 82, 521).

Però en l’altre fragment dels Quaderns de la presó on Gramsci parla de catarsi en referència a l’art, ja hi apareix amb claredat la relació amb la política en sentit ampli. A propòsit de Casa de nines d’Ibsen, Gramsci escriu: «Així doncs quina altra cosa hauria de ser l’anomenat teatre d’idees si no això, la representació de passions lligades a les costums amb solucions dramàtiques que representin una catarsi “progressiva”[cursiva de Carlos Nelson Coutinho], que representin el drama de la part més avançada intel·lectualment i moral d’una societat i que expressa el desenvolupament històric immanent en els propis costums existents» (Quaderns de la Presó 21, 6, 2132-3). En aquestes notes d’“estètica” Gramsci ratifica la transició d’allò particular a allò universal com a tret distintiu de la catarsi.

Hi d’altres fragments on l’ús del terme assumeix clarament el sentit ontològico-polític present a Quaderns de la Presó 10 II, 6. És significatiu el pas on, després d’haver exposat el concepte de revolució passiva en l’àmbit d’una anàlisi crítica de la historiografia de Croce, Gramsci parla del grup social que es presenta com el promotor de la catarsi, o sigui del pas d’allò particular a allò universal. Després d’haver parlat del mode de veure propi de la «concepció “revolució-restauració”», o sigui d’«un conservadorisme reformista temperat», Gramsci afirma: «una tal manera de concebre la dialèctica és propi dels intel·lectuals, que es conceben a si mateixos com els àrbitres i els mediadors de les lluites polítiques reals, com aquells que personifiquen la catarsi del moment econòmic al moment ètico-polític, es a dir la síntesi del propi procés dialèctic» (Quaderns de la Presó 10, 6, 1221-2). Encara que no ho digui explícitament, Gramsci creu que el principi promotor de la catarsi revolucionària dels grups subalterns seria allò que ell anomena «Príncep modern», que forma, per usar una coneguda expressió togliattiana, un “intel·lectual col·lectiu”. Encara en polèmica amb Croce —allà on tracta de demostrar que la distinció entre filosofia i ideologia és tant sols una distinció de grau, atès que ambdues són “concepcions del mon”— Gramsci especifica allò que entén per filosofia, que ell considera més universal que la «ideologia política», precisament perquè es tracta d’una «catarsi»: «filosofia és la concepció del món que representa la vida intel·lectual i moral (catarsi d’una determinada vida pràctica) d’un grup social sencer concebut en moviment i considerat per tant no sols tenint en compte els seus interessos actuals i immediats, sinó també aquells futurs i mediats» (Quaderns de la Presó 10 I, 10, 1231, cursiva de Carlos Nelson Coutinho).

Foto de Shuo Jin

Gramsci torna a parlar de catarsi en un cèlebre paràgraf on discuteix la «transició del saber al comprendre, al sentir, i viceversa, del sentir al comprendre, al saber» i afirma que no es fa política «[…] sense aquesta connexió sentimental entre intel·lectuals i poble-nació». Gramsci sembla concebre aquesta connexió com una forma moderna de catarsi, de construcció de la «vida de conjunt que és la única força social», per mitjà de la qual «es crea el “bloc històric”». En efecte, ell diu que «De Man “estudia” els sentiments populars, no co-sent [no comparteix sentiments, nota del traductor] amb ells per a guiar-los i conduir-los a una catarsi de civilització moderna: la seva posició és la de l’estudiós del folklore» (Quaderns de la Presó 11, 67, 1505-6, cursiva de Carlos Nelson Coutinho).

El concepte de catarsi ocupa un lloc central a l’ontologia social de Gramsci tweet

Així doncs, per bé que no apareix moltes voltes en els Quaderns de la presó, el concepte de catarsi ocupa un lloc central a l’ontologia social de Gramsci, que amb aquest terme expressa la idea per la qual l’ésser social està constituït per una relació sempre canviant entre allò particular i allò universal, entre allò objectiu i allò subjectiu, entre la necessitat i la llibertat.

Referència bibliogràfica: Guido Liguori i Pasquale Voza, 2009, Dizionario gramsciano 1926-1937, Carlos Nelson Countinho, pp. 105-107, Carocci.
Imatge de portada: Andrew Russeth
Traducció: Joan Tafalla
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Carlos Nelson Coutinho (1943-2012) va ser professor de Teoria Política de la Universitat Federal de Rio de Janeiro. Reconegut internacionalment com un dels majors especialistes en el pensament d’Antonio Gramsci.

Comentaris

Gramsci i la Catarsi

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.