Gènere, marxisme i ideologia: la disecció de les caricatures a ‘La Política de Todes’

Lectura d’un marxista tronat d’un llibre que li ha ensenyat una sèrie de coses més que rellevants sobre el gènere, la sexualitat i la seva importància per entendre la societat capitalista

Gènere, marxisme i ideologia: la disecció de les caricatures a ‘La Política de Todes’

Lectura d’un marxista tronat d’un llibre que li ha ensenyat una sèrie de coses més que rellevants sobre el gènere, la sexualitat i la seva importància per entendre la societat capitalista

Poc soroll ha generat aquest llibre a dia d’avui, poc soroll, tractant-se des del meu punt de vista d’una de les intervencions dels últims anys més rellevant al voltant del debat sobre el paper de les identitats sexuals i el gènere en el marc de l’actual societat de classes i des de la perspectiva de la seva erradicació. L’obra de Lewis, i aquí esventro ja el meu parer, ens dona una lliçó formidable de construcció ideològica, de la filosofia a l’argumentari discursiu, i ho fa en un terreny històricament, i a dia d’avui, minat de polèmiques, trencaments i terribles acusacions. D’aquí l’astorament davant del fet que La Política de Todes ( a partir d’ara l’anomenarem LPT) no hagi aixecat pràcticament la més mínima polseguera entre cap dels seus públics objectius.

  La traducció al castellà del llibre a través del qual hi hem pogut accedir va ser publicada a les darreries del 2020, a cavall dels estats d’alarma, rebrots i les variades i sonades aventures que han acompanyat aquest remogut curs polític. En va fer una ressenya la Laia Facet, afuada i sintètica, publicada un mes després de la novetat, que resumeix les línies argumentals del llibre d’una manera probablement molt millor del que jo podria provar d’escriure. Això i la seva gairebé immediata publicació —al voltant d’un mes després de la publicació, al seu torn, del llibre— fan que no pugui més que declamar una sana admiració, i enveja intel·lectual, per la vista de la companya anticapitalista a l’hora de detectar en el títol del que estem parlant, com a mínim, l’olor de les obres que poden marcar càtedra. En qualsevol cas, però, em podria seguir allargant en línies i línies d’afalacs, a l’autora original i a la ressenyista, per acabar petant a la mateixa realitat paradoxal: pràcticament no existeixen altres comentaris, reaccions, tampoc crítiques, a LPT.

És cert que hi ha certs comentaris o instantànies a twitter on alguns perfils han fet gala d’haver-lo llegit —fet que és un encert per part seva, però que per la manca de comentaris o desenvolupaments posteriors, intueixo que amaga diversos abandonaments de lectura. També hi ha, per suposat, l’actitud d’entusiasta proselitisme del seu traductor, Javier Sáez, a qui no podem deixar d’estar del tot agraïts per ser el culpable material de poder gaudir de l’obra i els seus raonaments. O bé l’editorial Bellaterra, i l’entramat empresarial-cooperatiu de la cultura que l’empara, que n’han fet la deguda difusió que li deuen com a aposta pròpia, de la que se’n deriva una entrevista a l’autora per videoconferència que va formar part de la programació de l’edició pandèmica i hivernal de la Fira Literal.

L’entrevista és destacable sobretot per dos motius: el primer, perquè és l’única aparició pública i mínima manifestació de presència —per bé que telemàtica- que he estat capaç de trobar de l’autora. Aquesta circumstància hi tornarem més endavant. El segon, perquè qui l’entrevista, Lucas Platero, és la primera personalitat reconeguda dins de la comunitat activista i acadèmica LGTBIQ+ que comenta i ressenya el llibre, a banda del mateix traductor, com dèiem més amunt. Però segueixo insistint en la manca de respostes, elogis, crítiques o indignació despertades pel llibre, sobretot posant-nos en el context dels debats nostrats sobre la Llei Trans, el llenguatge inclusiu, les identitats no binàries, el treball reproductiu, les agressions masclistes; podríem tancar-ho amb un llarg etcètera. Insisteixo, tenint en compte la proliferació, darrerament, d’algunes obres i intervencions que justament vénen a dibuixar  diferents posicionaments que poden suscitar crítiques i passions entre els diferents pols que s’acostumen a repartir-se aquestes polèmiques: amb totes les diferències entre ells, podríem pensar en En la búsqueda del cuerpo equivocado, Alianzas Rebeldes, i d’altres que segur que em deixo.

Si pensem en el món anglòfon aquestes polèmiques van agafar un to encara més obtús, més agressiu i el llibre hi veié allà la llum l’any 2016, diguem-ne, a l’ull de l’huracà de les anomenades batalles culturals i el seu apèndix que versava sobre el gènere i les sexualitats. En certa manera, l’ambient en que s’estan donant avui els debats a l’estat espanyol o en la societat catalana són una traducció del que en l’àmbit nord-americà s’ha donat uns anys abans, amb els seus propis desenvolupaments. Aquesta és una tònica que acostuma a donar-se amb alguns dels grans debats de l’època (la qüestió climàtica, els gèneres, la «nova extrema dreta», el racisme i les identitats), que traslladem de l’ambient nord-americà, més que l’anglòfon en general, sovint ni tan sols traduint-ne els termes: d’allò queer a les TERF’s, passant pel Green New Deal. Que no sigui rebut això com una mena de genuflexió a la superioritat cultural nord-americana —encara queda algú capaç de referenciar tal societat en declivi, acomplexada davant la seva evident ensulsiada que supera totes les caricatures distòpiques prèvies que l’havien imaginada?— ni tampoc des d’una mena de provincianisme que vol denunciar, justament, que els marcs de debat que tenim ens són aliens i per tant, equivocats.

No: tot allò que diem ho ha dit algú abans i que millor ser-ne conscient que simplement ignorar-ho, fent-ne una còpia inconscient i barata? En qualsevol cas, però, ho assenyalava per la paradoxa que es dibuixa entre tres elements: la semblances entre la difusió, origen i recepció d’aquestes sèries de polèmiques polítiques, el fet que la proposta conceptual de Lewis pren una posició partisana que advoca per la recuperació d’una explicació omniabarcant capaç de donar respostes unitàries justament a totes aquestes àrees de debat i en tercer lloc, la manca de resposta, aquí i al món anglòfon, que ha rebut el llibre de Lewis malgrat ser una significació forta en un àmbit de debat especialment tensat.

En qualsevol cas, aquí retorno a la qüestió del públic objectiu: qui és que no s’està pronunciant sobre LPT? Holly Lewis obre el seu assaig amb un delimitació molt astuta d’aquells, aquelles, aquellis a qui va especialment dirigit el seu treball teòric. Els antics van anomenar captatio benevolentiae al gest retòric que obria un argument buscant atreure a la vegada l’atenció i les simpaties del públic. Lewis ens en dóna un exemple perfecte:

«Aquest llibre té l’esperança de posar en diàleg a quatre grups: els teòrics marxistes que intenten entendre on encaixa el gènere en l’esquema de la pràctica marxista; les teòriques feministes que desitgen incorporar l’anàlisi marxista al seu treball; activistes marxistes que no estan familiaritzats amb la política i l’origen del feminisme de la tercera onada i les polítiques trans i queer; i finalment activistes feministes trans i queer que no estan familiaritzades amb l’economia política marxista» .

Personalment aquest va ser el ganxo, l’horitzó d’expectatives, que em va llençar de cap al llibre: el fet de reconèixer-me en un d’aquests públics objectius. Serviria la vella caricatura d’un marxista que no acaba de saber com encaixar el gènere en els seus anàlisis, que ha tingut breus tastets al voltant d’allò queer, de la història de la teoria feminista, que tafanejat o fins i tot assistit a alguns dels debats o polèmiques, però sempre des d’una postura molt superficial. És a dir, segurament marxista amb una formació estàndard, però que al voltant de la qüestió de gènere he rebut pràcticament la mateixa politització que una bona part dels bàndols en lliça a qui hom mateix mira amb recel: unes breus dosis de realitat i experiències viscudes, barrejades amb consum de xarxes socials, pràcticament sense treball teòric reposat.

Crec que aquesta posició, que no és pas la de poca gent, barreja o contrasta entre dos pols la seva inconsistència: hi haurà el pol del «bé», que per aquella pulsió o intuïció política de tall guevarista —allò de ser capaç de solidaritzar-te amb quelcom que es pugui trobar ben lluny d’un mateix, ja sigui físicament ( o simbòlica i psicològicament, afegiria jo)— que et fa no menysprear cap lluita, per llunyana o aliena que et puguin semblar alguns del seus atributs o reivindicacions, o fins i tot, el fet que la mateixa conceptualització d’aquesta et dibuixi com l’opressor. Malgrat tot, la formació superficial t’acaba fent transigir amb argumentaris i fins i tot amb marcs teòrics que et desperten suspicàcia, però que, a manca d’una elaboració pròpia, són els que et donen materials que ser conseqüent amb la pràctica de la solidaritat, així és com per mandra intel·lectual, hom cava la seva pròpia tomba, però també la de la causa que es disposa a defensar.

D’altra banda, el pol del «mal»: una actitud crítica, astuta, a vegades fins i tot arrogant, que sap captar les línies estèrils, l’identitarisme o la vulgarització subjacents a certs debats, que n’agafa, en critica i disecciona aquells elements que tendeixen al ridícul i fins i tot alimenten la posició de l’enemic reaccionari. Així és com sovint, hom acaba posant d’ensenya aquesta actitud crítica però no tenint cap mena de proposta ideològica pròpia per tractar la qüestió en sí; així és com l’envia al racó d’allò que no és important, no sense creure que abans ha desmuntat l’argumentari fal·laç que ho embolicava. Així és com fins i tot a vegades hom s’ha pogut veure sostenint posicions, potser més per omissió que per acció, que s’apropen perillosament a una tendència reaccionària. Notis l’ús irònic de «bé» i «mal» en tota aquesta descripció. Si bé la metàfora maniquea podria ser extensiva a molts dels àmbits tensats de l’opinió i la ideologia, en la qüestió de gènere i les seves derivades i el seu tractament per part de «l’esquerra» és on s’ha fet especialment evident en els darrers temps.

La proposta de Lewis, per tant, feia diana, com a mínim en el meu cas i em penso que en el d’una bona bossa de lectors. El que em proposaré aquí és descriure les impressions i valoracions concretes de l’argumentari de Lewis que em semblen novetat o capaces de desllorigar cert punt de debat. Una ressenya del tot personal i marcada pel perfil descrit de que l’escriu, i aquí torno a l’argument del principi, que desitjo amb fervor que pugui complementar-se ben d’hora amb les impressions de la resta de públics objectius d’aquest llibre a qui s’interpel·la: que les veus de la comunitat LGTBIQ+ s’alcin per valorar la pertinença o heretgia d’aquesta nova síntesi feta des del marxisme, que les companyes i militants feministes valorin si la tal conceptualització del gènere ajuda a superar debats o reforça el estancaments, que també que entrin a la palestra tota la resta d’altres possibles públics, gairebé eterns en aquest joc de miralls, partícules i diferències que és el capitalisme avançat i en crisi. Al final, d’això serveixen les bones obres: remoure les aigües i elevar el debat, no clausurar-lo.

Tres moviments

Bàsicament són tres els moviments argumentals que podem llegir en l’estructura de LPT, tres moviments que s’alcen  per sobre de la partició de capítols que presenta: a banda d’una inicial introducció sumaríssima dels debats que pretén abordar, l’autora ens presenta

1. Un resum de la seva posició marxista com a base filosòfica, política i interpretativa de la realitat

2. Un balanç teòric dels debats sobre el gènere en la tradició marxista, els diàlegs d’aquesta amb els  diferents feminismes, la teoria de la interseccionalitat i les propostes polítiques i formes d’articulació de la comunitat LGTBIQ+

3.Un apartat final purament discursiu, on llença consignes que desenvolupen posicions clares a partir dels balanços anteriors.

La valoració general del primer moviment argumental, la presentació del marxisme de Lewis, és d’un aprovat impecable. Sense introduir-se a les profunditats de la marxiologia i els actuals debat sobre la substancialitat del valor, l’ordre de les categories del capital, la taxa decreixent del guany o el paper del lloctinent Engels com a salvador o vulgaritzador del llegat marxià, Lewis presenta una síntesi més que assumible dels elements bàsics del marxisme com a posició praxiològica, on l’eina d’anàlisi és indissociable de l’element d’intervenció política radical. D’alguna manera, la proposta de fons més suggeridora del sumari de la filosofia marxista que fa Lewis és la seva constant tasca de relacionar-la epistemològicament com a condició de possibilitat o precedent de les teories feministes i queer posteriors, i a la vegada, com a condició de possibilitat o ingredient necessari per generar una síntesi emancipadora que pugui donar una resposta omniabarcant a un esquema de dominació on s’imbrica el sistema sexe/gènere amb la voracitat de la lògica mercantil-capitalista.

Potser, una única crítica a ressenyar d’aquest primer apartat és el pes «analític», diguem-ne la fredor, del marxisme que ens presenta Lewis. La descripció dels atributs del marxisme que fa l’autora dona molt pes a l’eina d’anàlisi, més que no pas a la passió transformadora. Aquesta crítica curta i potser estúpida, però, contrasta amb la visió de fons que desenvolupo del llibre: la seva gran capacitat d’intervenció de manera superadora d’uns debats enfangats gràcies al desenvolupament que li permeten les bases filosòfiques marxistes. És a dir, que potser allò que manca en la descripció de les bases del marxisme de Lewis —entendre’l com a part fundadora d’una cosmovisió revolucionària capaç de penetrar en tots els camps de la realitat— s’acaba posant en marxa en la seva crítica i posterior desenvolupament de les teories i polítiques queer.

El segon moviment és un antídot per a les caricatures interessades que en els debats tronats actuals es llencen cap a la tradició marxista amb l’acusació d’haver estat cega al gènere, doncs el repàs de Lewis dels  debats i desenvolupaments creuats entre l’evolució del moviment obrer, la teoria marxista, el feminisme marxista i el desenvolupament dels feminismes de la segona i tercera onada, posa en evidència que els vasos comunicants han estat molts, fructífers i continus.

Abans d’alçar la polèmica, però, cal apuntar que l’exercici de Lewis tampoc és el d’una mena de revisionisme que reescriu la història de la teoria social del s.XIX, XX i XXI com si els debats sobre el gènere i la posició de la dona i el gènere en la societat capitalista haguessin estat un plàcida i fructífera suma d’opinions entre les diverses tradicions polítiques en diàleg. Al contrari, esmola les vores i les friccions per afrontar-les amb la mínima dignitat intel·lectual indispensable que sovint ha mancat al debat.

Lewis desgrana la posició de Marx i Engels al voltant del gènere a partir d’obres com «L’orígen de la família, la propietat privada i l’estat» i n’assenyala l’àmplia bibliografia secundària que n’ha descrit les insuficiències, al torn que la reconeixia com una obra fundadora de la problematització entre les formes de parentesc i el gènere i el canvi en els modes de producció i la lluita de classes. Repassa també les posicions dels socialistes utòpics i la qüestió de la sexualitat, el debat sobre el gènere a la Segona Internacional i les intervencions de Bebel o Clara Zetkin, o la sexualitat i el gènere durant la Revolució Bolxevic.

No és un llista acrítica, car no s’estalvia el recompte de les insuficiències i falles en cada un dels discursos i procedeix a contrastar-les, partint de la seva posició filosòfica marxista, amb un repàs exhaustiu de la tradició o tradicions que va procedir a esmenar o omplir els buits que el fracàs o les insuficiències del moviment obrer, els països socialistes o la teoria marxista havien deixat: el naixement i auge dels feminismes de la segona i tercera onada, la conceptualització del racisme i el sexisme com mecanismes de repetició ideològica, els models d’opressió vectorial o interseccional, les polítiques queer, les disputes, derives i desenvolupaments entre homonormativitat, l’homonacionalisme i allò queer, el lesbianisme polític, el comunitarisme LGTBI i les relacions entre el sistema-món, l’opressió imperialista i colonial i l’instrumentalització d’allò queer en la seva pràctica.

Lewis repassa i condensa en un centenar i escaig de pàgines  un repàs crític d’autors i autores com Barbara Fields, Mitchell, Kate Millet, Shulamit Firestone, Monique Wittig, Boutler, Focault, Lytorad, Althusser.

Una posició de sospita gairebé automàtica davant de tal sumaríssim resum porta a preguntar per la seva consistència: com pot condensar en tan poc espai Lewis un coneixement coherent i a la vegada una crítica d’un corpus teòric tan variat com complex? La valoració personal de qui escriu la ressenya és que ho aconsegueix i amb un equilibri correcte, simplificant i sintetitzant, però sense deformar ni vulgaritzar.

Sobretot, ho aconsegueix perquè assumeix la que és la posició crítica fonamental per la teoria: construir la proposta de refutació des del profús coneixement intern del sistema filosòfic o teòric que es pretén criticar, superant-lo en els seus termes, reconeixent-ne les condicions de possibilitat i fortaleses, integrant-les en la crítica, però també identificant què és allò incorrecte o allò que la conjuntura històrica canviant ha deixat esgotat. Lewis parla des del marxisme, és evident, i reivindicant-lo en totes les seves facetes, però ni l’esquiva ni vol esquivar la sospita fonamentada de què parla també des d’una proximitat interna a les teories de la interseccionalitat  i la filosofia postestructuralista, així com d’un recorregut propi en la comunitat queer i un vincle intens amb la història, victòries, derives i fracassos de la lluita LGBTIQ+. El punt de fuga de tals tradicions del pensament i moviments socials que troba Lewis, resulta ser la classe social i el seu retorn del reprimit. D’alguna manera Lewis ha travessat el desert teòric del vell món postmodernista i proposa una síntesi superadora que retorni la possibilitat de l’emancipació com una certesa segura sense renunciar a una perspectiva rica de la diferència i la riquesa que conforma la classe subalterna i els diferents fenòmens que estructuren la dominació en la nostra societat, donant un lloc encertat, però també operatiu, al gènere i la sexualitat.

L’exemple més clar d’aquesta operació és el seu diàleg amb la teoria interseccional. No és una novetat la crítica a aquest model teòric: tot allò que puja, baixa. De la mateixa manera que la retòrica de les interseccions, els eixos i vectors d’opressió i el balanç de privilegis va tenir a casa nostra un moment de fulgurant èxit entre els ambients d’esquerres i va fins i tot permear a les institucions públiques, administració, etc… Ara n’és recorrent la seva crítica, més o menys vulgar, així com la seva ridiculització, segurament alimentada pel caràcter caricaturesc d’algunes de les formulacions rebudes i també per la benzina de les pulsions reaccionàries i masclistes, tant a la dreta com l’esquerra, que es llencen com voltors sobre les inconsistències dels discursos que intenten problematitzar les bases del sistema i la ideologia burgesa, patriarcal i colonial. No és quelcom aliè o independent als debats importats de l’àmbit nord-americà que esmentàvem més amunt. La importació de certes tendències acadèmiques va traduir-se aquí en debats i influències polítiques, alimentades també per la voràgine de les xarxes. En qualsevol cas, el debat sobre el recorregut de la teoria interseccional i les seves falles com a teoria emancipadora ni és nou, ni és ja tant pobre i caricaturesc com ho havia estat en un principi: companyes com la Laia Jubany han presentat síntesis més que resolutives de la qüestió  des del marxisme

Sense repetir-nos massa, potser, allò que Lewis aporta és el reconeixement que la teoria interseccional conté un moment de veritat, front als homes de palla i les caricatures més o menys marxistes, però en tots els casos reaccionàries, que la confronten. Un moment de veritat relacionat amb la deriva o ceguesa dels partits comunistes occidentals a partir de la segona meitat del s.XX, davant l’emergència i la fortalesa de moviments feministes, ecologistes i antiracistes. El marxisme vulgaritzat i mutilat, sancionava com a parcials i limitades tals reivindicacions. La interseccionalitat va venir a donar un espai teòric a una sèrie de contradiccions derivades de la lluita de classes i la seva evolució que bona part del marxisme, immers en una profunda crisi ètica i política, no estava sabent interpretar en el seu moment. Que contingui un moment de veritat o un sentit històric, però, no la fa menys esgotada avui en dia. La necessitat de pensar dos o tres models d’opressió, gènere i classe o be raça, gènere i classe, degenera o perd força i sentit quan els models d’opressió interseccional arriben al  sisè, setè o vuitè vector. Seguint les bases de la TRS i d’autores com Lise Vogel, Lewis proposa la recuperació d’un model teòric unitari que no esborri o relatitivtzi les particularitats o diferències d’aquests fenòmens, sinó que sigui capaç d’articular-los en una crítica a la totalitat capitalista, com a parts integrants i fonamentals d’aquesta. Aquesta corrent del feminisme marxista tot just està començant a rebre l’atenció que es mereix i l’aportació de Lewis no és simplement  divulgar-ne el nom i una síntesi de les aportacions, sinó d’enriquir amb escreix el vincle de la mirada de totalitat i la problematització dels sistemes sexe/gènere. La seva aportació en la consolidació i difusió de la TRS, per tant, no és gens menyspreable, si tenim en compte, per exemple, que els articles dedicats a la qüestió de la sexualitat o identitats de gènere al llibre de Teoria de la Reproducció Social (Tigre de Paper, 2019)  eren manifestament pobres, en comparació amb els articles que descriuen el cor teòric de la TRS.

El darrer moviment, els 10 axiomes per un futur marxista queer, és amb tota honestedat el més reeixit del llibre. Els dos anteriors estan marcats per l’evident decalaix entre els anys d’investigació i erudició que avalen a Lewis com a acadèmica i la necessitat de resumir i sintetitzar marcs conceptuals i crítiques profundes d’aquests a un format hàbil per a la divulgació. Però l’apartat d’elaboració discursiva és sota el meu punt de vista molt lloable, formalment i teòricament. No massa més de 20 pàgines, estructurades a partir de 10 fórmules sintètiques que condensen el balanç crític de les polítiques queer i l’estat d’opinió sobre el gènere el la societat, en una presa de posició, en una proposta d’argumentari per a qui es consideri del costat de l’emancipació i vulgui abordar el fang de la qüestió. N’ofereixo aquí el sumari o transcripció, gairebé només dels titulars:

1.La política del fragment hauria de ser substituïda per una política inclusiva de totis

2.Els anàlisis de l’economia política han de ser concrets, dialèctics i inclusius amb el sexe i el gènere

3.El model interseccional de l’opressió ha de ser substituït per un model unitari, relacional

4. Ser trans/queer no és ni reaccionari, ni revolucionari

5.El binarisme no es el problema y el pensament no binari tampoc n’és la solució

6.Els/ les marxistes han de posicionar-se contra el feminisme radical i transexcloent

7.El comunitarisme queer hauria de ser substituït per demandes polítiques queer

8.El marxisme queer no és l’anàlisi dels hàbits de consum queer

9.La política queer ha d’oposar-se a l’imperialisme amb cara queer

10.Allà on hi hagi solidaritat amb l’objectiu d’erradicar l’expropiació, allà hi ha marxisme queer

De manera arriscada, m’he limitat a transcriure’n els titulars. En termes generals, en destaco les línies argumentals que aposten per desplaçar la normativitat o la dissidència com a pols oposats en les possibilitats de la subversió o superació del sistema capitalista des d’una posició crítica amb el sistema sexe/gènere. Són probablement igual de funcionals al capital; la seva posició indubtablement antiTERF, tan necessària quan la transfòbia s’escola subtilment en algunes de les formulacions del feminisme marxista; el balanç crític de l’estratègia queer de construcció de «comunitats» segures, on la diferència de gènere era tolerada i era possible la lliure expressió de gènere, amb retòriques més o menys radicals pel que fa al model de consum o la necessitat de l’autodefensa. Aquesta ha estat la base d’allò que anomenem el «guettho queer», on la voluntat de protegir-se de l’homofòbia ha acabat reproduint la parcel·lació de les lluites i la seva individualització identitària.

Lewis proposa al moviment emprendre el camí del programa, necessari per vincular la construcció comunitària a la possibilitat d’incidir en la societat i de vincular-se amb una proposta de transformació total d’aquesta. La seva presentació del camp del marxisme queer i de les seves limitacions: es criticaven els hàbits de consum de les persones queer de classe mitjana, per marcar la diferència amb els queer pobres, com un argument més de la normativitat queer de classe mitjana. Però el paper de l’assignació de gènere i del sexisme oposicional és més profund que la designació d’uns hàbits de consum. La teoria queer i el marxisme poden generar una crítica molt més profunda de la societat. I per últim, la mateixa vindicació autocrítica del «queer» que acompanya el «marxisme» de l’autora, malgrat que reivindica un futur on el feminisme o allò queer s’entenguin com una part implícita, fundadora de la lluita contra l’explotació, i que per tant no siguin necessaris els afegitons, li respon anticipadament als agraciats marxistes de torn que li reclamin, seguint el fil argumental, per què cal seguir parlant aleshores de marxisme queer: el marxisme actual no inclou automàticament els interessos de les persones transgènere, de gènere no normatiu o la diversitat sexual; mentre així sigui, cal seguir aixecant la bandera d’una posició ideològica marxista queer.

Són poques pàgines i espero que la forma, subtilment polèmica, de cadascuna de les declaracions ideològiques de Lewis pugui fer un efecte crida a la lectura del text. Que se’n discrepi, ofengui, agradi, sorprengui, indigni qui vulgui! I que això porti a la lectura,  com si partiu d’una posició amb poc interès o disposició a passar les més de dos-centes pàgines prèvies de construcció filosòfic-teòrica. Potser només voleu contrastar amb les vostres certeses i creences sobre la qüestió de gènere l’argumentari de Lewis: feu-ho, aneu directament al final del llibre, polemitzeu-hi i en tot cas després refileu el camí filosòfic que ha seguit per veure’n les falles.

Debats enverinats i lluita ideològica

Aquesta sèrie de posicionaments que desgrana Lewis poden ser la base per donar resposta a bona part dels debats sobre el gènere i les identitats sexuals en els que la nostra societat i opinió pública d’actualitat es troben enfangats actualment.

Els debats «enverinats» no són debats enverinats, són la societat que demana a crits respostes. Sovint la demanda és de respostes simples a preguntes complexes. Sovint, allò que té d’enverinat el debat és que el marc en el que debatem és el marc de l’enemic, pel que fa al plantejament dels debats i el tipus d’arguments que hem de confrontar, però també en la seva constitució reificada —ideològica el sentit de falsa consciència— que ja es predisposa a certes conclusions reaccionàries, o com a mínim, que no comporten un risc desestabilitzador per l’hegemonia burgesa. «L’enverinament» acostuma a raure en que aquest marc previ que difícilment som capaços de desplaçar  i que predisposa a dues úniques possibles conclusions els debats: o bé l’avenç de les posicions de tall feixista, més o menys contemporitzades, que demostren una capacitat a vegades envejable d’ús de la polèmica, l’escàndol i la confrontació per imposar idees; o bé que el bloc dominant assumeixi de manera hegemònica certs aspectes del debat que el reforcen o el legitimen com a tal, tancant un cop més el cicle de la dialèctica entre les masses i l’Estat.

Així, el debat sobre la llei Trans o sobre la prostitució, per exemple, tal i com s’ha desenvolupat planteja dos escenaris o derivades:

El primer, la porta d’entrada d’un retrocés significatiu a nivell de societat pel que fa a la qüestió de la diversitat sexual i de gènere —arribant fins i tot a reobrir posicionaments greument reaccionaris entre sectors de la suposada esquerra ideològica, des de les TERF’s al Frente Obrero— o directament l’expressió en l’onada d’agressions homòfobes viscuda darrerament.

El segon escenari, paral·lel, és la integració: després de les polèmiques, les fractures internes entre UP, PSOE i internes dins del mateix PSOE, al final, el govern integra aquells elements de la crítica o del discurs queer que li són funcionals en termes de reafirmació del bloc «progressista» com a tal. En tot cas, l’avenç i la fermesa l’ha demostrat aquella part del moviment LGTBQ que davant de l’ofensiva reaccionària —física i política— i davant la capacitat hegemònica del PSOE, ha aconseguit transcendir els límits del comunalisme «el gettho queer» i ha mostrat capacitat d’intervenir de manera programàtica en el debat, no identitària o moral, forçant els canvis que creia irrenunciables en la llei. Que siguin canvis estrets i desvinculats probablement d’una proposta totalitat ja són figues d’un altre paner. En tot cas, ni tot és blanc o negre, per suposat, ni tot una derrota. Per suposat que el moviment LGTBIQ+ és parcial —així com ho són el moviment per l’habitatge, una associació en defensa d’un paratge natural o una vaga obrera al sector del metall— i que per si mateix no pot escapar a l’absorció corporativa per part de l’estat burgès, però l’exemple de la Llei Trans és menys il·lustratiu d’aquest límit, vista l’actitud ferma del moviment, que no pas de la capacitat de superar uns altres límits: els límits d’intervenció davant d’un debat que travessa la societat per part d’aquells que pretenem transformar-la radicalment, que en aquest cas, el moviment ha estat capaç de superar o eixamplar.

En tot cas, la reacció que ha caracteritzat als militants i individus amb una posició «revolucionària» o «crítica» acostuma a ser: defugir els debats enverinats, observar-los amb certa distància, com a molt denunciar la degradació moral i política de les reduccions identitàries. Això tindria un cert sentit si aquest perfil baix tingués la contrapartida d’estar posant energies a una tasca paral·lela de confecció d’un marc propi que imposar a tals debats. La trista realitat és que no acostumem a fer-ho: la nostra ideologia és encara feble, erràtica i desorientada i sovint l’elaboració d’aquesta discorre més pel treball individual i semiconscient —per exemple, el divagar flotant per twitter, fent de voyeur de debats i polèmiques que ens resulten morboses, patètiques, curioses, vulgars, però que modelen els nostres pressupòsits i posicionaments sobre la qüestió. Una mena d’influència capil·lar. Som més influenciables del que pensem, sobretot perquè la nostra genuïna posició crítica o una suposada profunditat política és no-res si no la fonamenta una certa consistència ideològica. Una altra de les reaccions habituals, potser més meditada, és la de la vulgarització: la d’un curtcircuit entre la construcció ideològica i la seva socialització, que acaba fent-nos sostenir  respostes, a vegades simples, a vegades complexes, però del tot equivocades. Aquí és quan perillosament ens movem en els límits del pensament reaccionari: quan intentem reduir la rellevància de certes qüestions a la seva funcionalitat a una instància superior, reduir el gènere a la classe, per exemple, però en fer-ho partim d’una concepció esbiaixada ideològicament del paper d’ambdós en la societat.

M’atreviria a dir que aquesta tendència no és només quelcom tallat pel biaix individual, de la construcció pròpia o solipsista de les posicions polítiques d’un individu, sinó que ha afectat a les nostres organitzacions, adolides també de febleses semblants en el seu marc ideològic, derivant en posicionaments semblants als descrits: o bé equidistància, o bé vulgarització, però en general incapacitat de treballar en profunditat, partint del propi marc ideològic, una resposta profunda i seductora per la societat a aquelles qüestions que aquesta aixeca.

La nostra missió, la missió tant col·lectiva del procés de reforçament i intervenció ideològica que han de realitzat les nostres organtizacions, però també la missió en forma d’actitud quotidiana que hauríem de sostenir els qui ens pretenem militants o posicionats, partisans, és una missió  difícil. 

És la missió de tenir la capacitat d’entomar aquelles qüestions, debats, dilemes que travessen i tensen societat i la seva expressió en l’actualitat i l’opinió pública. Allò que es parla a la tele, als carrers, a les cases, als bars, a la feina i als instituts. Atansar-nos a les expressions fenomèniques i saber relacionar-les amb un malestar constituent, donant una resposta que pugui desplaçar el marc reificat o trampós que certament la ideologia dominant imposa, però que no escapi d’estudi, que ataqui el debat o dilema en qüestió. I no tractant d’estúpids a la resta, sinó esforçant-nos per ser convincents, cosa que de manera bastant ineludible passa per saber realitzar un treball de mediació entre allò fenomènic i allò essencial, resultant-ne en consignes no senzilles, però si convincents, seductores.

El fons d’aquesta tasca, com deia, és ideològic i allò que antecedeix a la ideologia és el treball filosòfic sobre les preguntes transcendentals o constituents: Què és la vida?  Què és la naturalesa i què no ho és? Què és la llibertat? Què és el coneixement i què és el pensament?  Qui som nosaltres i com hem arribat a ser el que som? Forjar una cosmovisió emancipadora parteix de la capacitat de construir respostes que comprenguin totes les àrees de l’existència humana, partint d’aquestes preguntes primigènies, i integrant una capacitat autocrítica, no dogmàtica. I partir d’aquí, articular políticament la concreció de les respostes primigènies a totes els àmbits de la vida social i política, a la creació d’una cosmovisió que sigui a la vegada crítica, però integradora. Aquest hauria de ser el terreny de joc de la ideologia revolucionària ben entesa.

El mèrit de Holly Lewis és el d’haver aportat certa claredat ideològica a la qüestió de gènere i la diversitat sexual en una època on la magnitud dels debats sobre el tema que la societat suscita augmenta, sense que cap ideologia revolucionària ho pugui atendre de manera rigorosa o eficient, en aparença. El llibre de Lewis dibuixa un arc, a partir de les preguntes primigènies i les seves respostes corresponents des del punt de vista marxista, fins al qüestionament de les bases filosòfiques del postestructuralisme com a filosofia eminentment queer i en ressegueix i crítica les conseqüències polítiques, ideològiques i estratègiques que tal filosofia ha suposat al moviment LGTBIQ+. Pel mig, repassa amb rigor els encerts i les insuficiències del marxisme al voltant de la qüestió de gènere, assumint autocrítiques, però també superant les limitacions conceptuals.

Allò que clarament fa del llibre de Lewis una guia de com elaborar de manera correcta un discurs ideològic és la seva capacitat de traduir aquest arc de pensament a un format de consignes discursives, on se soluciona d’una manera original la tensió entre senzillesa i vulgarització: la simplificació i l’orientació discursiva del darrer capítol no traeix a la complexitat teòrica del cos central de llibre, més aviat l’afina, li és fidel i la fa directament aplicable a la polèmica i el debat ideològic al si de la societat. Els debats «enverinats», justament, cal travessar-los així, prenent riscos, construint un propi marc, confrontant, però mai pretenent-nos aliens a aquests, perquè el verí de la socialització capitalista i patriarcal ens crema a dins. Allò que tensiona a la societat, allò que l’enerva, que la fa discutir, ens ha de posar també en alerta a nosaltres perquè connecta amb quelcom que tenim a dins, per molt que vulguem ignorar. Només podrem superar els dilemes de l’època i les respostes reaccionàries o conservadores travessant-ne el fragor, superant-los conscientment i convencent a la resta de la societat de les nostres certeses. Una complicada travessa entre Escil·la i Caribdis, entre marginalitat o reacció, entre impotència radical i integració, entre intel·lectualisme i vulgarització, de la que Holly Lewis ens dona una més que reeixida mostra. Li agraïm des d’aquí.

Foto de portada: Twitter – Mercè Perez
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Membre del Comitè de redacció de Catarsi Magazín i militant de la Xarxa d’Habitatge del Baix Maresme

Comentaris

Gènere, marxisme i ideologia: la disecció de les caricatures a ‘La Política de Todes’

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.