Search
Close this search box.

Fugitives de les redades

Les dones jueves de la Resistència, com Dina Lipka, han hagut de lluitar no només contra el silenci i l’oblit, sinó també contra les històries oficials dels vencedors que les invisibilitzaven.

Fugitives de les redades

Les dones jueves de la Resistència, com Dina Lipka, han hagut de lluitar no només contra el silenci i l’oblit, sinó també contra les històries oficials dels vencedors que les invisibilitzaven.

Quan el 1945 va finalitzar la guerra, Dina Lipka va tornar a treballar 14 hores a l’empresa familiar. Posteriorment es casaria, compaginaria el treball a l’empresa del marit i el pes de la casa, i es convertiria en mare. La normalitat després de la guerra tornava a carregar la pesada llosa del patriarcat damunt les espatlles de moltes de les més actives resistents al nazisme. Durant 24 anys no va explicar res.

Agost de 1944. Dina Lipka, després d’una acció fallida al Parc de la Tête d’Or de Lió, s’amaga en un pati. Dos soldats alemanys saben que s’amaga darrera d’uns barrils. Ella, amb sang freda, espera que es vagin apropant fins que pot assegurar el tret i els liquida a tots dos. «El meu objectiu era liquidar-ne tants com fos possible. Com menys en quedessin, millor». Dina era jueva i tenia 17 anys.

La història familiar dels Lipka era molt comuna entre els 130.000 immigrants jueus a França. Provenien de la Polònia annexada a l’imperi tsarista, i abans d’arribar a França havien passat uns anys a Alemanya i també havien intentat emigrar als Estats Units. Els vaivens no eren només geogràfics sinó també econòmics.

L’antisemitisme era l’enemic que havien de combatre a diari. No va néixer amb el nazisme, en aquells moments un partit insignificant de la fragmentada extrema dreta alemanya. Era un mal endèmic i autòcton de molts països europeus, especialment aquells que com Polònia tenien una important població jueva. Afirmar això a la Polònia d’avui en dia pot comportar una condemna judicial.

Dina ja va néixer a França, a Sedan. Bona estudiant, va poder seguir els estudis gràcies al fet que els seus pares havien remuntat la mala situació econòmica. Molt menys pobres que la majoria dels jueus polonesos, l’esclat de la guerra els va arruïnar de nou.

L’entrada de les tropes nazis a França va forçar els Lipka a emprendre un periple per fugir-ne. Van acabar amagats i amb noms falsos en un poblet proper a Lió. Una escena que hem vist representada una i altra vegada al cinema. Els costos de la clandestinitatfeien difícil la supervivència diària. Dina va decidir marxar a Lió. Una boca menys per alimentar, sí. I també una voluntat secreta: unir-se a la lluita contra el feixisme. Tenia 17 anys.

Les dones jueves immigrades de la Resistència han hagut de lluitar no només contra el silenci i l’oblit, sinó també contra les històries oficials dels vencedors que les invisibilitzaven

Va buscar la Resistència fins que la va trobar. De casualitat. Amagada en una habitació de lloguer en una barriada de Lió, sense res per menjar, va sentir molt brogit al pis de dalt. Va pujar i va trucar a la porta per veure si podien donar-li menjar. Acabava de descobrir una reunió clandestina de la Resistència. Passava, per fi, a l’acció a les files de La Carmagnole.

La Carmagnole, títol d’una cançó revolucionària, era el nom del grup armat dels FTP-MOI de Lió. Menys del 10% dels membres de la Carmagnole eren d’origen francès. I més de la meitat, jueus immigrats. Són els que la historiadora Annette Wievorka definí com la «generació de la redada». Joves llançats a la Resistència amb la ràbia de qui ha vist com els seus pares eren deportats als camps de concentració o, en el millor dels casos, sobrevivien amagats en el submón dels perseguits. Ja abans de la guerra, a les escoles i als carrers, havien après a defensar-se de l’antisemitisme explícit de bona part de la societat francesa i també a blindar-se davant del classisme amb què eren tractats pels jueus assimilats francesos.

Cada escamot actuava pràcticament a diari. Volant vies de tren, atemptant contra propietats dels qui feien negocis amb els ocupants i intentant abatre el major nombre de soldats, milicians i col·laboracionistes. De forma sistemàtica, quasi febril. Una lluita contrarellotge. Com més, millor.

Dina actuava sovint en companyia de Mafalda Motti («Simona») i Therese Szynkman («Jacqueline»). Participaven també en les anomenades «patrulles», l’estratagema per abatre oficials alemanys enmig del carrer. Dos resistents en una punta de carrer i dos més a l’altra. Així controlaven les sortides. Una parella de resistents a cada vorera del carrer. Tots simulant ser vianants despreocupats. Quan algun oficial apareixia passejant tranquil·lament, la parella de la vorera per on ell passava li havia d’engegar uns quants trets. La resta cobrien la fugida.

L’agost de 1944 els aliats desembarquen a la Provença i els nazis executen a Saint-Genis-Laval de més de 120 resistents empresonats. Per evitar més massacres, la Carmagnole decideix cridar a la insurrecció a Villeurbanne, el gran barri obrer de Lió. Durant tres dies el barri és alliberat. Un centenar de combatents asseguren les barricades que s’han alçat. «Simona», amb una metralladora, manté a ratlla ella sola a tota una companyia de soldats. Finalment, els alemanys trenquen la resistència, però els combatents poden fugir a la muntanya, reagrupar-se i participar al cap d’una setmana en l’ocupació de Lió per part de les tropes aliades.

Després d’allò, per a Dina vingué el retrobament amb els pares i la descoberta que la resta de familiars havien estat exterminats a Auschwitz. I aleshores, més de dues dècades de silenci i retorn a la normalitat.

24 anys després de la fi de la guerra, la filla de Dina Lipka va morir en un accident de trànsit. Poques setmanes després, el seu marit es venia l’empresa i es fugava amb els diners. Al cap d’uns mesos, va rebre una invitació per anar a la commemoració del 25è aniversari de la creació de Carmagnole. La vida se li ensorrava i de cop reapareixien els seus antics companys d’armes. Va reprendre el contacte amb el seu passat de resistent i va lluitar una nova batalla, la de la memòria.

Les dones jueves immigrades de la Resistència han hagut de lluitar no només contra el silenci i l’oblit, sinó també contra les històries oficials dels vencedors que les invisibilitzaven. Primer, contra  la història gaullista que vol invisibilitzar el paper clau dels comunistes. Després, contra la història del Partit Comunista Francès, que durant anys minimitzava el paper dels no francesos a la Resistència. També contra la història oficial jueva, i israeliana, molt centrada en l’Holocaust. I sobretot, davant la història oficial de la Resistència masculina que redueix la participació de les dones als aspectes logístics. I sense concessions al relativisme pacifista: «vaig defensar el meu honor de dona jueva i vaig venjar als nostres».

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i docent

Comentaris

Fugitives de les redades

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau