Feminismes i cultura terapèutica: La tirania de les emocions

La història compartida entre feminismes i psicologia ha fet que la militància feminista siga un espai especialment afectat pel gir terapèutic. El caràcter individual i liberal de la cultura terapèutica té la potencialitat de convertir les lluites socials en autorevisions privades. Repassem algunes de les claus d'este debat urgent.

Feminismes i cultura terapèutica: La tirania de les emocions

La història compartida entre feminismes i psicologia ha fet que la militància feminista siga un espai especialment afectat pel gir terapèutic. El caràcter individual i liberal de la cultura terapèutica té la potencialitat de convertir les lluites socials en autorevisions privades. Repassem algunes de les claus d'este debat urgent.

per Laura Yustas

Per a autores com Eva Illouz, Frank Furedi o Vanina Papalini —entre d’altres— en les últimes dècades les societats del capitalisme avançat han patit un gir terapèutic. Per explicar què és la cultura terapèutica, quina relació té amb els feminismes i quines conseqüències pot generar en les lluites socials actuals, cal parlar dels anys 60-70 del segle passat. La sociòloga Eva Illouz ha explicat com, abans de poder dir que «allò que és personal és polític», la psicologia i el feminisme van haver d’inventar no gens menys que la intimitat, és a dir, allò personal. I esta creació la van fer conjuntament, dins d’una aliança simbiòtica, en especial en allò relacionat amb el qüestionament de la família tradicional.

No obstant, al llarg de les dècades la cultura terapèutica ha suposat la priorització d’allò privat (individual i de grup) per damunt dels compromisos socials i col·lectius. El seu marc cultural ha arribat a tots els àmbits de la nostra societat. Com explica Illouz, l’obligatorietat d’una «gestió emocional» basada en el model psicologista ja forma part de la cultura popular (via autoajuda), les institucions, les empreses o les escoles. Tot i que es parla popularment de la necessitat de desestigmatitzar la teràpia, la realitat és que la cultura terapèutica és hegemònica dins i fora dels feminismes.

Les dècades d’aliança entre psicologia i feminismes han passat factura. En l’actualitat el repertori d’accions propi dels feminismes està ple de dinàmiques terapèutiques que tenen el potencial desactivador de les lluites socials. Rodes de sentirs, psicodrames, visualització d’emocions, catarsis emocionals, etc. Les dinàmiques terapèutiques s’han barrejat tant amb les cures feministes que és difícil diferenciar-les.

El paradigma terapèutic

El paradigma terapèutic té tres premisses bàsiques: 1. La salut mental no és fàcil d’aconseguir; 2. L’entorn de la persona sol ser la causa del patiment, i per tant no és útil a l’hora de millorar la seua salut mental; 3. Ha de ser un professional qui ajude a la persona a arribar a l’estat psicològic adequat. Mai s’està prou bé com per a no necessitar una introspecció terapèutica, perquè el procés centrípet és potencialment infinit.

En l’àmbit polític no és innocu que eixe procés siga un misteri per als no iniciats, ni que no puga estar guiat per l’entorn de la persona. Des de Freud, la família s’ha convertit en l’espai de patiment psicològic per antonomàsia. Els feminismes són crítics amb l’estructura familiar tradicional, el sistema cisheteropatriarcal, etc. i en eixa crítica han trobat en la psicologia una aliada útil. No obstant, cal veure més enllà dels perills de la família i pensar en la comunitat. El feminisme comunitarista va molt més enllà de la família nuclear i és més útil per a protegir-nos de l’individualisme liberal que una simple crítica al nostre entorn. Desposseir-nos de la nostra capacitat per a gestionar les dificultats en comunitat no és una via per a empoderar-nos, sinó una estratègia liberal.

D’altra banda, per fer funcionar este sistema la cultura terapèutica requeria un altre canvi social: calia convertir-nos en pacients i desconfiar de la nostra resiliència individual i social. Este procés s’ha produït des de la consideració dels humans com a éssers extremadament vulnerables que cal guiar i protegir per evitar el seu patiment.

Selecció de cartells de cursos oferts per Feminarian (“Escuela de formación social y feminista virtual”) Font: https://feminarian.es.

En algunes comarques del País Valencià s’utilitza popularment l’expressió tindre mixorro, és a dir, tindre una actitud afectada que funciona com un exhibicionisme de la vulnerabilitat. Quan una persona té molt de mixorro s’autocompadeix, se sent víctima de les seues circumstàncies i es limita a recrear-se en el seu patiment, renunciant a actuar per a canviar-les.

Com explica Papalini, s’ha creat un nou model de vida desitjable en què el creixement personal és el centre. Eixe nou model d’èxit, a més, s’adapta a un context productiu en què les habilitats subjectives com la gestió emocional terapèutica han passat a formar part del currículum bàsic. Papalini explica que després d’este canvi les condicions materials -com ara tindre un bon treball i una família- ja no són garanties d’èxit ni de felicitat. La nova felicitat té a veure amb la intimitat, és a dir, amb el creixement personal. Un creixement que en un primer moment pareixia connectat amb allò social a través de les sessions d’autoconsciència feminista («consciousness») que tractaven de visibilitzar el sistema d’opressió patriarcal, però que hui s’ha deslligat d’esta vessant política per assumir més aviat la percepció conscient («awakeness») que proposen teràpies pseudocientífiques molt esteses dins dels espais militants com per exemple la gestalt.

Front a este gir terapèutic alguns autors com Gilles Deleuze, Claire Parnet o Félix Guattari proposaren alternatives dins del moviment de l’antipsiquiatria: per exemple invertir la direcció en què actua allò terapèutic (centrat en la interpretació del passat i en la percepció del present) i generar línies de fuga. Eixes línies són un exercici d’experimentació social que consisteix en deixar d’interpretar passat i present i començar a construir cap al futur. La producció de subjectivitat es construeix en la interacció. Per exemple, en el cas de la masculinitat en els feminismes es podria aplicar així: els homes deixarien de reflexionar sobre la masculinitat interioritzada i començarien a fer les tasques necessàries per al sosteniment de la vida. Es tractaria, per tant, de canviar la interpretació per les pràctiques i els assajos que transformen de manera efectiva les relacions socials.

Exemple 1. Les cures feministes i la gestió emocional psicologista

En la militància, les cures feministes redistribueixen les tasques feminitzades i introdueixen les necessitats corporals. Les cures feministes haurien d’estar relacionades amb la redistribució del treball necessari per a sostindre les lluites i dels beneficis (materials o simbòlics) derivats tant d’eixe treball de sosteniment com de la lluita en si mateixa. En canvi, la psicologia ha reduït l’àmbit de les cures i ha introduït a les nostres assemblees la tirania de les emocions. Sovint trobem llistats de recomanacions sobre com parlar en espais militants: parla des de la teua experiència, evita els judicis, etc. Estes recomanacions es fan des del desig de generar un bon ambient col·lectiu, però són simptomàtiques de l’hegemonia terapèutica i redueixen les cures a una qüestió emotiva i formal. Es demana expressament que es parle des de l’experiència (des del jo, des de les emocions, no des dels coneixements racionals) i que no s’emeten judicis (perquè les emocions no admeten la resposta crítica). Esta jerarquia que posa les opinions i les emocions per damunt dels sabers i de la reflexió crítica oculta una realitat més preocupant: l’expressió individual està per damunt de la crítica que podria ajudar al grup a millorar. Les cures feministes haurien de ser sinònim de co-responsabilitat material i simbòlica. L’expressió individual de les emocions no contribueix a esta co-responsabilitat més enllà de donar informació puntual sobre com se senten les persones del col·lectiu respecte d’una o altra qüestió. Les emocions són importants, però no són el centre de les cures feministes ni haurien de dinamitar les assemblees. Necessitem menys rodes de sentirs i més sessions d’avaluació de la redistribució i de l’horitzontalitat dels nostres col·lectius. Menys expressió narcisista i més experimentació social. Més tendresa i menys mixorro, per a que la sensibilitat treballe junt a altres estratègies.

Els feminismes necessiten separar-se de la cultura terapèutica o pot arribar a absorbir-los i desactivar-los. Les cures feministes no consisteixen en llepar-se les ferides, sinó en construir juntes una comunitat que l’individualisme i l’autoritarisme de la cultura terapèutica contribueix a destruir.

Les emocions, enteses com a autoritat irrefutable, no només estan prenent les assemblees feministes, sinó que també s’estan introduint en altres moviments socials dins del cavall de Troia de les noves masculinitats, que és un altre exemple de revisió interna que no proposa línies de fuga sinó cercles concèntrics.

Exemple 2. Les bruixes de Federici

Un altre exemple és una certa lectura que s’està fent del treball de Silvia Federici. Com a historiadora feminista de tradició marxista, Federici ha analitzat les lluites pel salari del treball domèstic del feminisme de la diferència (Revolución en punto cero), o ha relacionat el naixement del capitalisme amb la crema de bruixes, la misogínia, la creació de la família nuclear o la penalització de l’anticoncepció i l’avortament (Calibán y la bruja). És a dir, Federici analitza les condicions materials que acompanyaren i justificaren la creació del mite de les bruixes i l’expansió de la misogínia conforme l’entenem ara mateix.

No diu que les bruixes foren bones persones, que foren feministes o que tingueren poders màgics. Diu que les bruixes no existien, que les va inventar el proto-capitalisme per a generar les condicions materials per a la seua supervivència. En canvi, certes representacions feministes de les bruixes suggereixen que eixes dones lluitaven per defendre la seua espiritualitat i uns coneixements místics i secrets, i s’ha generat una defensa de les bruixes mitificada i despolititzada. Este és un exemple de gir terapèutic. S’ha agafat un discurs basat en l’estudi metòdic (i científic) de la història i en el qüestionament de les fal·làcies capitalistes i patriarcals, i s’ha reduït a una lluita personal per la llibertat espiritual de tall liberal.

Esquerra: Cartell del curs “Lo emocional es político”, impartit per Ianire Estébanez. Dreta: Dibuix de la il·lustradora feminista Raquel Riba Rossy (https://www.raquelribarossy.com/), autora de Lola Vendetta, publicitant la web d’Estébanez. Font de les imatges: http://ianireestebanez.com.

En la mateixa línia, s’ha produït, per exemple, un gir terapèutic en la cultura menstrual. Hem fugit dels metges que ens deien que ens queixàvem de dolors que no existien i hem caigut en fòrums feministes en els que les companyes ens diuen que si la regla ens fa mal és perquè tenim un bloqueig i no coneixem prou el nostre cicle. Hem fugit del paternalisme de la medicina per clavar-nos en la nostra pròpia xarxa esotèrica i culpabilitzadora.

Exemple 3. Les activitats terapèutiques de les activistes feministes

Un tercer exemple és la sorprenent freqüència amb què les activistes feministes van a teràpia, especialment a teràpia gestalt. També està normalitzat tindre coach, buscar-se a si mateixa en viatges a Àsia, basar decisions vitals en lectures del tarot o creure en energies que determinen la direcció de les pròpies vides. Papalini explica com eixa espiritualitat feta a la carta està fortament connectada amb l’individualisme liberal. En el nostre cas, allunya els feminismes de la revisió crítica de les condicions materials i socials necessària per a generar transformacions radicals com la redistribució econòmica.

En la lluita política, centrar-se en el jo i en les emocions és deixar de costat el nosaltres. Això és així fins i tot quan eixa introspecció es realitza en grup, perquè un grup de persones tractant de transformar-se a si mateixes també activa un privat de grup.

Conclusió: contra la tirania d’allò privat

Les tècniques terapèutiques tenen el potencial de desactivar les lluites socials i s’han introduït com a cures feministes, quan realment són una estratègia d’autoreproducció de l’hegemonia cultural terapèutica. La cultura terapèutica atrau perquè se centra en la catarsi emocional i en l’expressió d’allò privat. Ens promet millores emocionals i felicitat, però cal recordar que primer ens ha fet creure que no som feliços i ara ens està venent receptes per a ser-ho. Si permetem que l’individualisme terapèutic continue sent el far que determine la direcció de les nostres lluites, el port al que arribarem serà menys col·lectiu, més narcisista i purament liberal.

Els feminismes necessiten separar-se de la cultura terapèutica o pot arribar a absorbir-los i desactivar-los. Les cures feministes no consisteixen en llepar-se les ferides, sinó en construir juntes una comunitat que l’individualisme i l’autoritarisme de la cultura terapèutica contribueix a destruir. Vivim en una tirania d’allò privat que en els col·lectius feministes s’està traduint en una tirania de l’expressió emocional.

En l’actualitat els feminismes estan funcionant com un nucli que irradia hegemonia terapèutica cap a altres espais de militància d’esquerres. És en certa mesura responsabilitat de la militància feminista treballar per revertir esta tendència.

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

El col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria és un projecte de reconstrucció i difusió de memòries amb perspectiva feminista. Treballem en tres àmbits:

-Creació d'un Arxiu on recollir la diversitat de veus dels col·lectius feministes del País Valencià, deixant constància del seu pas per la història.

-Divulgació de les memòries col·lectives de les dones i les seues aportacions a la història, a través de conferències, xarrades, rutes i jocs.

-Investigació per aprofundir en diferents àmbits dels feminismes.

Comentaris

Feminismes i cultura terapèutica: La tirania de les emocions

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.