«Som fortes i tenim problemes: no hi ha contradicció» així comencen un llibre recentment traduït al castellà les feministes Cinzia Arruzza i Lidia Cirillo. L’ascens reaccionari i autoritari que campa arreu del planeta troba les seves resistències més massives en els feminismes que són precisament diana d’atacs. La Women’s March i la Women’s Strike als Estats Units, la vaga de dones a Polònia, el Paro de Mujeres i les lluites per l’avortament a Argentina, Ele Nao al Brasil, les vagues feministes internacionals de 2017-2018, les treballadores tèxtils a Bangladesh, la cadena humana de més de 600km a la Índia demanant plena igualtat per a les dones,… I recentment les dones andaluses, i de la resta de l’Estat, mobilitzant-se contra el tripartit PP-Cs-VOX. I és que tant l’auge dels feminismes com de les forces reaccionàries son fruit d’una crisi política del règim neoliberal.

Davant una crisi de projecte d’envergadura global, avui es lliura una disputa per quina sortida donar-hi. El pol més reaccionari i autoritari pretén tancar la situació eliminant les conquestes de les darreres dècades, per no dir de l’últim segle. Un pol que tracta de fer un tancament reaccionari a la crisi del neoliberalisme generant un clima de guerra social i desviar el malestar general contra les migrades, les feministes, les persones LGTBI+, etc. Embolcallat de discursos de ‘seguretat’ ciutadana, nacionalismes reaccionaris, masclisme, racisme… com assenyalava recentment Núria Alabao en un article a la revista CTXT. Mecanismes per a cronificar l’empobriment entre les més desposseïdes, mentre unes classes mitges desesperades intenten salvar els seus mobles. Pel que fa a les dones la seva agenda és clara: atac als drets reproductius, com l’avortament; però també atacs a la integritat física, com la impunitat vers les violències masclistes; així com reinstaurar valors i rols conservadors entorn a la família i el paper de les dones en aquesta.

Però també és important en aquesta disputa assenyalar els governs (conservadors o social-liberals) que han gestionat aquesta dècada de crisi per la via d’assumir i executar les polítiques d’austeritat. Aquests o bé ja han assumit les posicions més reaccionàries en un viratge a la dreta, o bé estan proposant les mateixes polítiques d’austeritat de la darrera dècada. Els feminismes estan impugnant ambdues, per suposat la via reaccionària però també impugnen les receptes de sempre.

La crisi del neoliberalisme també posa en crisi les promeses que havia fet cap a les dones. Aquestes promeses varien per regions i països segons com s’hagués implementat el neoliberalisme. En aquest article només em centraré en alguns elements que em semblen fonamentals per a comprendre les potencialitats dels feminismes en societats com la nostra, en societats de la perifèria europea. Però per a un anàlisis més general Nancy Fraser va publicar al 2015 Fortunas del feminismo que és una molta bona anàlisi de la perversitat del neoliberalisme amb les reivindicacions de la segona onada del feminisme a bona part d’Occident. A més, aquest text ha suscitat dos debats interessants, el primer, menys conegut, és la resposta de Veronica Schimidt a la revista New Left Review des de la perspectiva d’Amèrica Llatina; i el segon debat és una discussió entre Fraser i Judith Butler que va traduir l’editorial Traficantes de Sueños i prologar Montserrat Galcerán.

Les dones hem entrat per la porta del darrere al món laboral: més jornades parcials no desitjades; sectors laborals més precaris i menys valorats socialment

En societats com la nostra, el neoliberalisme va combinar l’entrada al món laboral amb el desenvolupament deficient del que s’ha anomenat “estat del benestar”. El neoliberalisme havia promès a les dones l’entrada massiva al treball assalariat, però necessàriament combinat amb serveis, ajudes, conciliació… per compensar el rol reproductiu que es mantenia per a les dones. Una promesa que en realitat recorre bona part del segle XX: l’accés al món laboral ens donaria la independència econòmica. El balanç és conegut i és que les dones hem entrat per la porta del darrere al món laboral: més jornades parcials no desitjades; sectors laborals més precaris i menys valorats socialment; manteniment de la doble jornada assumint el treball domèstic i de cures; bretxa salarial però també de les pensions; en general una relació intermitent amb el món laboral i els drets que se’n deriven; i per descomptat la mà d’obra migrada, feminitzada i ultra precaritzada que ha carregat amb bona part del treball domèstic. La divisió sexual del treball que desvaloritza tot allò que fem les dones s’ha reproduït amb una aliança perversa amb el racisme. Aquesta promesa incomplerta és fonamental per comprendre les potencialitats que té avui el feminisme.

La divisió sexual del treball que desvaloritza tot allò que fem les dones s’ha reproduït amb una aliança perversa amb el racisme

Aquestes deficiències i desigualtats implosionen amb al crisi social i econòmica desencadenada a partir de 2008 fins als nostres dies. De manera simple podem dir que les polítiques d’austeritat han impactat directament en la vida de milions de dones fent que les desigualtats que ja arrossegàvem s’hagin aguditzat. Probablement no és casualitat que en el període de lluites socials obert el 2011, en moltes de les lluites pels serveis públics o per l’habitatge hi trobem dones al capdavant. Abans de l’esclat del cicle internacional de mobilitzacions feministes que estem vivint, vam presenciar una feminització de la protesta. Conflictes que s’expressen en espais on la qüestió de la reproducció és central: educació, sanitat, pensions, habitatge… D’això se’n poden extreure dues reflexions: la primera és que el feminisme impugna no només l’actual auge reaccionari, sinó que hi ha una impugnació prèvia en les polítiques d’austeritat que tothom sembla normalitzar a aquestes alçades. Segona reflexió, el feminisme serà una eina social i política de període i no només una explosió conjuntural per que la crisi que patim és també i sobre tot una crisi de reproducció.

Ara bé, quan parlem de potencialitats hem d’entendre que són possibles camins a desplegar, però que no ho faran automàticament. Que les dones haguem tingut per exemple una mala experiència – en termes històrics – pel que fa a l’organització del(s) treball(s) no comporta mecànicament que les dones pensem en reorganitzar la tríada de món laboral – treball domèstic – estat del benestar. Però sí que hi ha l’experiència acumulada necessària per a que des d’allà es repensi el model de conjunt. Precisament la vaga feminista és una eina social i política que està servint a desplegar aquestes potencialitats. Està servint a valoritzar tota una esfera de treball invisible, però també a preguntar-nos per com repartir els treballs remunerats o no de manera justa en un context de desregulació generalitzada. Però no només. La constitució de col·lectius de treballadores domèstiques, de dones migrades, de dones que pateixen el racisme està posant sobre la taula també quin model de ‘benestar’ han generat els règims neoliberals sobre les esquenes de milions de dones hiperprecaritzades i invisibilitzades. I molts d’altres exemples que són contribucions fonamentals no només per a les dones, sinó per al conjunt de les desposseïdes.

Els feminismes, lluny de dividir o disgregar a les classes populars i treballadores, són avui l’expressió més viva de la lluita de classes a nivell internacional

I és que els feminismes, lluny de dividir o disgregar a les classes populars i treballadores, són avui l’expressió més viva de la lluita de classes a nivell internacional. Una afirmació potser provocadora per als que encara esperen l’aparició d’un moviment obrer que el neoliberalisme va destruir a cop de cooptació, deslocalització i fragmentació de la força treballadora i que ha quedat mitificat. Les darreres dècades hem viscut una desestructuració de la força de treball, una transformació de la composició real de la mà d’obra, avui feminitzada, migrada i fragmentada.

Això em recorda a un debat sobre estratègia aquest passat estiu on un militant de l’esquerra radical europea parlava de la famosa fórmula de la ‘vaga general insurreccional’ i comentava els conflictes sindicals a grans multinacionals, però obviava la vaga feminista internacional. Només sent capaces de comprendre les expressions vives de la lluita de classes, es poden desplegar les potencialitats que aquestes guarden per a una disputa que cada dia sembla més titànica. I els feminismes hi estan jugant un paper clau.

Foto de portada: Jeanne Menjoulet.