Feminisme marxista de ruptura

En aquest article es fa un extens repàs de les arrels teòriques de la tradició del feminisme marxista, les seves principals pensadores i el context de lluita que el veié néixer.

Feminisme marxista de ruptura

Feminisme marxista de ruptura

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquest article es fa un extens repàs de les arrels teòriques de la tradició del feminisme marxista, les seves principals pensadores i el context de lluita que el veié néixer.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Amb l’expressió «un feminisme marxista de ruptura» faig referència al fecund i fonamental encreuament entre marxisme i feminisme radical debatut i desenvolupat al llarg dels anys setanta. Aquest debat es va originar l’any 1972 amb la publicació, tant en italià com en anglès, de The Power of Women and the Subversion of the Community, de Mariarosa Dalla Costa. Les seves protagonistes es definien com a feministes «activistes», impulsades per la necessitat imperant d’una anàlisi teòrica per a la intervenció política, que va produir una ruptura amb la tradició teòrica marxista i els seus discursos d’emancipació. The Power of Women és una reflexió col·lectiva provinent d’un debat en el si de Lotta femminista, un grup arrelat a Pàdua, arran d’una trobada entre Mariarosa Dalla Costa i Selma James, i per extensió, entre la formació de Dalla Costa en relació a l’operaisme italià i la crítica de Selma James a la noció d’emancipar a les dones mitjançant el treball remunerat (exposada a l’assaig A Woman’s Place, publicat en forma d’annex al mateix llibre).

La campanya Sous per al Treball Domèstic va prendre forma a començaments de la dècada dels setanta, com a resultat de múltiples trobades internacionals en les quals van participar dones amb orígens (geogràfics i socials), experiències polítiques i militàncies ben diversos. Eren temps de transformacions socials profundes. La lluita de les dones, dins i fora de la família, va provocar un profund canvi de mentalitats, hàbits i costums. És en aquest context en el que va néixer el que jo anomeno feminisme marxista de ruptura.

També utilitzo aquesta expressió per fer referència al debat, de gran importància, que en va seguir, reflectit a l’obra de Lucia Chisté, Alisa del Re i Edvige Forti, publicada el 1979 i titulada Oltre il lavoro domestico (Més enllà del treball domèstic). Fins i tot el títol suggereix una discontinuïtat amb els grups de Sous per al Treball Domèstic; elles analitzaven el que anomenaven formes d’alliberament «específiques» del treball domèstic. Tal com Alisa del Re va explicar en una entrevista l’any 2005, el que estaven fent era aplicar lliçons apreses pels treballadors a Porto Marghera, Venècia, a l’àmbit de la lluita feminista. Prou que sabien que no era pas un acte immediatament revolucionari el fet d’identificar la base del conflicte en la lluita per serveis socials; tanmateix, quan els treballadors de la fàbrica exigien «cinquemila lire subito» (cinc mil lires, ara!), estaven lluitant per una vida millor.

Foto: Flickr – Alchetron

El feminisme marxista de ruptura és un mètode, una praxi teòrica i política que interpreta a Marx de tal manera que el seu pensament sigui aplicable a l’acció política urgent, tot identificant la debilitat de l’anàlisi marxista pel que fa a la reproducció de la força de treball. De la mà de tal urgència, Leopoldina Fortunati, a El arcano de la reproducción (publicat a Itàlia per primer cop el 1981), va reflexionar sobre altres qüestions claus del feminisme pel que feia a «els resultats de la crisi capitalista de reproducció» i la continuació de la lluita després que el rebuig del rol reproductiu els anys seixanta i setanta hagués causat una crisi del mode de producció fordista, que no va resoldre però la qüestió de la subordinació i explotació de les dones. Anys després, al mateix temps que Silvia Federici, Fortunati rellegí a Marx, tot recalcant les seves imprecisions pel que fa al seu paradigma d’acumulació originària. Publicat el 1984, Il grande Calibano reflexiona sobre el fenomen històric de la caça de bruixes per tal de reafirmar la importància política de la reproducció. En els anys venidors, mentre la lluita feminista canviava de direcció, Antonella Picchio, malgrat que des d’un context activista ben diferent, va dedicar gran part dels seus esforços polítics i intel·lectuals a reprendre el discurs encetat pels grups de Sous per al Treball Domèstic pel que feia al valor productiu de la reproducció i, en col·laboració amb Selma James, va introduir la qüestió en l’agenda de la Conferència Mundial de Pequín de l’any 1995. Però el temps va passar i, sota la pressió del retorn a la vida privada que va seguir a la contrarevolució liberal, així com a causa del nou interès del feminisme en allò simbòlic, l’experiència va caure en l’oblit.

Per «feminisme marxista de ruptura», doncs, fem referència bàsicament a una praxi d’intervenció política i militant, a una crítica feminista al desenvolupament del capital que afronta directament les relacions socials de producció, tot partint de Marx, i per anar més enllà de Marx. Per descomptat, ja hi havia un corrent de pensament feminista i marxista; bons exemples d’això en són els escrits de Rosa Luxemburg sobre la condició femenina o la proposta d’Aleksandra Kol·lontai d’una reorganització radical de les relacions socials en l’àmbit de la sexualitat i de les relacions afectives. També existia una aproximació al marxisme directament materialista i crítica com la de Christine Delphy, que el 1970, sota el pseudònim de Christine Dupont, va escriure el text fundacional del feminisme radical francès, The Main Enemy. Tanmateix, cap d’aquestes anàlisis havien trencat vincles amb la tradició marxista, en el sentit que, tot i que havien situat el treball domèstic i l’àmbit de la reproducció al centre de l’anàlisi, aquests romanien aïllats de l’esfera de la producció de valor: eren considerats en tant que valor d’ús, i no pas en tant que valor de canvi. Fins i tot quan, l’any 1940, Mary Inman va desvincular-se del seu partit per escriure In Woman’s Defense, obra en què insistia en el valor productiu de la reproducció, la seva anàlisi va mantenir la distinció entre l’esfera de producció masculina i la femenina, una noció completament en línia amb el pensament marxista.

Però la intenció del feminisme marxista de ruptura era, justament, anar més enllà de Marx. No pas com a vici teòric, sinó com a decisió política per a respondre als reptes del present. En aquest sentit, el feminisme marxista de ruptura pot ser interpretat com l’aplicació al feminisme del mètode de l’operaisme, resumit en l’afirmació de Tronti segons la qual «el coneixement està vinculat a la lluita». Aquesta noció estava present en les experiències dels grups de Sous per al Treball Domèstic, així com en les idees de Dalla Costa i Del Re a Pàdua, i també de Federici a Nova York, que estava en contacte permanent amb les intel·lectuals italianes. Aquest mètode tenia punts en comú amb altres perspectives intel·lectuals i militants, en particular amb els treballs de Selma James. A més, tal com Dalla Costa remarca, el mètode deu la seva existència i èxit al «vibrant context de militància de l’operaisme» del que provenia. Tot i això, seria un error reduir aquesta experiència als esquemes provinents de l’operaisme. Si bé es poden identificar alguns aspectes en comú, i les mateixes protagonistes fan referència a la seva genealogia, parlar d’un «feminisme de l’operaisme» implicaria ignorar els seus progressos més enllà de l’operaisme, les seves crítiques cap a aquest o els debats en el si de l’operaisme respecte a elles. Tampoc pot ser descrit com a «feminisme autònom», un concepte bastant estès a l’àmbit anglòfon, ja que les camarades de Lotta feminista ja s’havien desvinculat de Potere Operaio quan, arran de la conferència a Rosolina el 1973, va néixer el moviment autònom. En definitiva, el feminisme marxista de ruptura és una perspectiva feminista i marxista envers l’acció política; un estil de militància que expressa la urgència, política i intel·lectual, de fer avançar el pensament marxista més enllà de les seves pròpies limitacions. 

Els inicis: la Campanya Internacional Sous per al Treball Domèstic

Les temàtiques que Dalla Costa va proposar per a debatre el juny del 1971 a Pàdua incloïen: el valor productiu i la remuneració del treball domèstic; la dona com a subjecte d’aquest treball; i la família com a espai de producció i reproducció de la força de treball. Aquest debat va portar a la publicació de The Power of Women. Exactament un any després, al juny de l’any 1972, Dalla Costa, James, Silvia Federici (des de Nova York), Brigitte Galtier (des de París) i altres camarades de Lotta femminista van fundar el Col·lectiu Feminista Internacional (ICF, per les seves sigles en anglès) que, al seu temps, va encetar la Campanya Internacional Sous per al Treball Domèstic. En només un mes després d’aquesta trobada, l’ICF va irrompre per primer cop a l’escena política italiana, quan «homes que es definien a sí mateixos com a camarades» van impedir un seminari arranjat pel moviment feminista al respecte del «Treball de les Dones» a la Universitat de Roma, ja que rebutjaven la idea de permetre a les dones a definir autònomament la seva pròpia explotació i les seves formes de lluita. Uns dies més endavant, Lotta femminista i l’ICF van escriure una carta adreçada a l’equip editorial del diari il Manifesto, tot responent a una altra carta de Potere Operaio sobre la mateixa qüestió, també publicada a il Manifesto. La carta reflexionava sobre nocions tals com el sou, la classe o la composició de les classes des d’una perspectiva feminista. Tots aquests conceptes eren conceptes atrevits a ulls de l’operaisme italià; aquest fet, doncs, va marcar l’escissió feminista de Potere Operaio.

Foto: Twitter – Pluto Press

Tanmateix, la genealogia del feminisme marxista de ruptura no és simplement una història d’escissions i llàgrimes. També va ser capaç d’entendre’s amb altres corrents herètiques del marxisme (en particular, amb la Tendència Johnson-Forest als Estats Units i amb el Socialisme ou barbarie a França), així com amb la crítica al marxisme esbossada pel moviment anticolonial negre i pel pensament de Frantz Fanon (doncs James, de fet, estava molt familiaritzada amb la seva obra). Estava definit, doncs, en el marc d’una xarxa intel·lectual i militant que, durant la dècada dels seixanta, havia desplegat un discurs crític i alternatiu a la tradició marxista, des de Pàdua, Milà i Torí a Londres o Detroit (on estava activa la Lliga dels Treballadors Negres Revolucionaris). El naixement de l’ICF, en definitiva, no era pas quelcom fortuït, i la campanya Sous per el Treball Domèstic va esdevenir ràpidament una estructura organitzada a nivell internacional, nodrida per trobades i per traduccions col·lectives dels respectius textos, en la que s’incloïen dones d’orígens socials i polítics molt diversos. Incloïen dones blanques, negres i migrades; dones heterosexuals i lesbianes; treballadores i no treballadores. La campanya Sous per al Treball Domèstic va arrelar arreu del món: a Londres (sota el lideratge de Selma James i Susie Fleming); en diverses ciutats dels Estats Units, especialment a Brooklyn (on residien Silvia Federici i Nicole Cox); a Alemanya (on comptaven amb Barbara Duden i Gisela Bock); a Suïssa (en particular a Ginebra, amb Viviane Luisier, Alda De Giorgi i Suzanne Lerch); al Canadà anglòfon (gràcies a la figura de Judy Ramirez, a Toronto); i, per suposat, a diverses ciutats d’arreu d’Itàlia, de nord a sud. A Itàlia, aquests grups eren particularment forts al Vèneto i a l’Emilia-Romanya, però menys a Roma i Milà, on prevalien grups d’autoconsciència feminista, un altre corrent feminista molt fort a Itàlia en aquells temps. L’eina d’agitació política, al més pur estil militant de l’operaisme, era la revista bimensual Le operaie della casa (que insistia en la importància central de la lluita a l’àmbit domèstic), així com una sèrie de pamflets temàtics publicats per l’editorial veneciana Marsilio.

Donada la diversitat de pràctiques polítiques, «Sous per al Treball Domèstic» no era pas una simple demanda. Era una eina organitzativa i una incitació a la lluita que aspirava a recompondre les diverses facetes de la lluita contra l’explotació i subordinació de les dones. A l’empara de la crítica al treball domèstic i la seva manca de remuneració, hi havia cabuda per demandes tals com: reduir la jornada de treball de la dona (els sous són exigits com a mitjà per aconseguir l’autonomia econòmica, de tal manera que les dones no hagin de fer doble torn); confrontar els estereotips relatius a la dona subordinada, desafiar la norma heterosexual o la noció de la dona com a màquina reproductora de força de treball, així com donada cabuda a la defensa de les necessitats reproductives de les dones (accés a l’avortament, a la contracepció, a la salut sexual o a la qualitat de les relacions interpersonals). Un bon exemple d’això van ser els esforços per construir centres d’assessorament autogestionats o per crear una nova relació entre les dones i la medicina.

En el si d’aquesta xarxa transnacional, els grups de Sous per al Treball Domèstic interaccionaven entre si, així com amb altres moviments i lluites. A Gran Bretanya, van establir contacte amb la campanya del grup Mares Sense Suport en favor de prestacions familiars, i als Estats Units, es van unir a la lluita del grup Mares pel Benestar, que exigia un sou per al treball reproductiu. Silvia Federici va interactuar amb grups afroamericans i llatins participant en segudes a l’exterior de les presons, en un període de polítiques penals i d’empresonament cada cop més repressives. A Brooklyn, l’any 1976, Wilmette Brown, del grup Dones Negres pels Sous per al Treball Domèstic, va escriure «L’Autonomia de les Dones Negres Lesbianes», un text identificat per Barbara Smith com una de les bases de la crítica del feminisme negre. En alguns casos, la consigna dels sous va anar de la mà de la defensa dels serveis estatals com a proveïdors de sous indirectes. Primerament, això estava limitat a certs indrets d’Itàlia on els governs locals estaven augmentant la provisió de serveis. En aquest cas, hi havia un intent «més factible però no menys radical» d’exigir més d’aquests serveis per a respondre així a les necessitats socials de la zona. Més endavant, a les acaballes dels anys setanta, la lluita per la provisió de serveis va esdevenir central a Pàdua, ja que Christé, Del Re i Forti, als seus treballs teòrics, van vacil·lar respecte a l’exigència de sous pel treball domèstic. A Ginebra, el grup que encapçalava la campanya «Salaire ou travail ménager» també va evolucionar en aquest sentit, centrant la seva atenció en la lluita per la provisió de serveis i cada cop menys en el sou pel treball domèstic.

Foto: Wikipedia

Un altre element de ruptura amb el feminisme blanc d’esquerres rau en què el corrent activista transnacional, en matèria d’intervenció política, pren en consideració tant la qüestió racial com la qüestió de gènere. Selma James defensava fermament que «el sexe, la raça i la classe (…) s’ha demostrat que no van per separats; ans al contrari, són inseparables»; ella mateixa, al seu text Sex, Race and Class, que va circular profusament al si de l’ICF, va demostrar que la raça i el gènere eren elements estructurals del sistema productiu capitalista, endògens doncs a la classe i a la seva composició. Tal com raonava James: «si el sexe i la raça estan aïllats del concepte de  classe, el que roman és la praxi política mutilada, provincial i sectària de l’esquerra masculina i blanca dels països colonials». Anys més tard, el llibre de Fortunati i Federici Il grande Calibano va destacar el rol que van jugar la caça de bruixes i la invenció de la bruixeria indígena a les colònies en la fase d’acumulació originària: segmentar la classe social d’acord amb el gènere i la raça.

Aquesta crítica feminista a Marx va perfilar un nou horitzó de classe que es centrava en les dones i en la racialització de les persones negres, totes les quals havien quedat fora de l’anàlisi de classe perquè no estaven integrades en relacions de tipus salarial. Aquesta era, doncs, una crítica vigorosa als feminismes marxistes i socialistes d’aquell temps, els quals, en línea amb Marx, concebien el treball assalariat com el punt de partida per a l’emancipació de les dones, i la reproducció, en canvi, com una relació social precapitalista. Així doncs, les feministes de ruptura negaven que la relació salarial fos el factor polític clau, tot afirmant, en canvi, la centralitat de la reproducció. Aquest no era pas un àmbit aïllat o un apèndix improductiu de les relacions de producció; ans al contrari, l’àmbit reproductiu era una esfera eminentment productiva pel que fa a la creació de valor, històricament modulada pel capital i per al capital, en consonància amb la seva organització. Estava al cor de la producció de valor; al cor de la determinació d’uns preus mitjançant els quals (a partir dels nivells salarials i de l’absència de salaris) el capital establia la plusvàlua i les vies per explotar-la.

Cara a cara amb Marx

Marx és indispensable, però insuficient, per entendre les formes d’explotació i subordinació que pateixen les dones. Les feministes de ruptura van portar l’anàlisi més enllà de l’asfixiant esquema del marxisme, revelant tot un món d’explotació que s’havia quedat en la foscor: el món del treball domèstic, la sexualitat i la procreació. Aquestes activitats estan al cor d’aquesta mercaderia tan especial que és la força de treball (l’única mercaderia que genera plusvàlua). Marx va comprendre i denunciar l’opressió de les dones a la família burgesa, així com les condicions d’explotació brutals de les dones i dels nens a les fàbriques de la segona meitat del segle XIX. Tanmateix, havia ignorat aquesta forma específica de subordinació i explotació i, sobretot, al situar la producció de valor en la lògica dels salaris, no va saber copsar la producció de valor a l’àmbit reproductiu. Aquest era el punt de partida de la crítica feminista que portaria, més endavant, a qüestionar la totalitat del paradigma marxista.

En la teoria marxista, la reproducció de la força de treball és part del procés de la producció de béns: el treballador guanya un sou i amb aquest satisfà les seves necessitats reproductives (menjar, vestir-se, habitatge, així com afecte i relacions personals). Però no té present el treball necessari per a transformar aquests béns en elements de subsistència específics per al treballador ni el valor que aquest treball genera (que és, inherentment, valor de canvi, i no merament valor d’ús). Tanmateix, les dones saben, per raons materials i històriques, que el menjar ha de ser cuinat, que la roba ha de ser fabricada, o que l’economia domèstica o de la llar ha de ser gestionada. Ni l’afecte ni la cura són vocacions femenines naturals; són activitats dutes a terme en el marc del procés de producció i d’unes determinades relacions socials de dominació. Segons Marx, aquestes activitats no tenen cap relació amb el treball. No obstant això, tal com Alisa Del Re va mostrar en un important assaig l’any 1979, aquesta mena de treball s’emmarca plenament en el mode de producció capitalista, està directament controlat per un sou, contribueix al procés de valorització i permet l’extracció de la plusvàlua mitjançant la producció d’aquesta mercaderia tan especial: la força de treball.

Foto: Pxfuel.com

Des d’aquesta perspectiva, doncs, la reproducció és la producció autònoma de valor. No és un camp aïllat de la producció, sinó la base del desenvolupament capitalista. Així com els béns es produeixen a la fàbrica, la força de treball es produeix a la llar. La mestressa de casa és, de totes totes, una proletària. La llar és l’indret on s’extrau la plusvàlua, i la família nuclear (que sorgí en la transició envers el sistema industrial, i constituí la pedra angular del model de producció fordista) és el règim de producció, és a dir, la forma de gestió i comandament sobre el treball.

Treball domèstic, sous, rebuig

Tal com hem vist, des de la perspectiva del feminisme marxista de ruptura el treball domèstic constitueix treball productiu en el sentit marxista: és a dir, és una forma de treball que genera plusvàlua i que explota. Federici va encetar el seu assaig «Sous contra el Treball Domèstic», publicat el 1975, amb la consigna «Ells li diuen amor, nosaltres li diem treball no remunerat»20. Això emfatitzava el valor productiu de la reproducció i denunciava al mateix temps la noció d’amor romàntic, que amaga relacions capitalistes al si de la família. Segons Federici i altres autores, la subordinació i explotació de les dones no era una condició natural, sinó el resultat d’un procés històricament determinat, que va començar a la segona meitat del segle XIX en la transició de la indústria manufacturera a la gran indústria, de la mà del naixement de la classe treballadora i de la necessitat d’una força de treball més sana i productiva. La construcció de la mestressa de casa a temps complet va reorganitzar completament l’àmbit de la reproducció.

Els canvis provocats per la jornada laboral més curta, els límits sobre el treball infantil, la introducció de l’educació obligatòria, així com les lleis contra les condicions de treball miserables (arran de la denúncia de les terribles condicions viscudes als barris de la classe obrera per part de Marx a El Capital) van empènyer a les dones a la llar i van redefinir el model familiar de la classe treballadora. Els estils de vida, així com la comunitat, van canviar, i amb l’aparició de les primeres tendes, els barris també canviaren. Però el canvi més gran es va donar en les relacions de poder i jerarquia al si de la família. Les dones havien esdevingut dependents dels salaris dels seus marits i, per tant, va emergir una nova jerarquia de gènere en el model familiar. El nou règim de producció invertia en la reproducció de la classe treballadora per tal de garantir un increment de la productivitat. La mestressa de casa era responsable de garantir que el salari es gastava escaientment, que es prenia cura del treballador i que els petits eren degudament educats per al seu destí: esdevenir futurs treballadors. A més a més, per a possibilitar l’existència del treball domèstic no remunerat, era necessari «diferenciar entre la ‘’bona’’ dona i la ‘’mala’’ dona», o sigui, entre la «mestressa de casa i la ‘’puta’’» (tal com ho descriu Federici en el seu assaig The Constuction of the Fulltime Housewife Housewife in 19th and 20th Century England). La família nuclear va esdevenir un dispositiu socio-legal regulat pel salari per tal de gestionar la reestructuració capitalista de l’àmbit productiu i reproductiu. Posteriorment, quan es va instaurar la cadena de muntatge, la nova funció social de la família era, d’afegitó, «compensar l’estrès».

A la dècada dels setanta, aquest model va entrar en crisi. La reestructuració productiva que estava en marxa com a resposta a les lluites proletàries estava transformant el salari, que en aquell moment ja no controlava la totalitat del cicle del treball reproductiu: «el temps de treball vinculat a la reproducció comença a tenir data de venciment per imposició exterior (…) la família nuclear ja no es manté: es destrueix a causa de la doble jornada laboral, degut a la fragmentació de la reproducció diària». Les dones estaven començant a adquirir autonomia en el si de la família, i havien començat a rebutjar el rol que històricament se les hi havia atribuït, provocant doncs la propagació i socialització de les lluites en l’àmbit reproductiu. La resposta del capital va consistir en canviar tant el treball productiu com el reproductiu: es va produir la denominada  reestructuració «post-fordista».

Foto: Pixabay

Les activitats reproductives no remunerades caracteritzades per la fatiga física van desaparèixer (esdevenint activitats assalariades en les quals es subcontractava a individus més fàcilment subornables, com les immigrants). Aquesta subcontractació divideix el treball reproductiu en un miler de tasques, definint «un temps de treball per encàrrec infinit, amb diferents segments que oscil·len entre la producció i la reproducció». L’estructura formal de la reproducció havia canviat, però el control del sou romania, i ara definia una jerarquia ben diferent de la doble jornada laboral: «una dona, un sou, dues feines». Portant aquesta idea més enllà, Del Re va destacar que la reestructuració del treball reproductiu a escala global va incrementar la salarització de la reproducció segons divisions i desigualtats racials, definit així un nou règim de sous en el camp reproductiu en el qual una dona pagava a una altra per realitzar les tasques domèstiques («dues dones, dues feines, però un únic sou a compartir»), i definint també una nova jerarquia laboral, sovint marcada per les divisions racials.

El feminisme marxista de ruptura es centra, fonamentalment, en la funció dels sous en el si de la família. Aquests sous són la relació de subordinació que defineix la divisió del treball sexual i internacional, i que vincula els no assalariats als assalariats (en una relació de subordinació i dependència), així com als que reben sous més alts i els que en reben de més baixos (com el cas de les diferències salarials entre les treballadores negres i blanques al treball de cures). A més a més, el sou, com a forma d’organització de les relacions socials i productives, naturalitza rols i activitats, invisibilitzant així múltiples dimensions d’explotació. Tal com es raona a The Power of Women, «precisament, mitjançant els sous s’ha organitzat l’explotació de la treballadora no assalariada (…) de manera més efectiva, doncs la manca d’un sou amaga el seu treball». És a dir, que el sou encarrega serveis que «semblen ser serveis personals independents del capital». Pel que fa a les dones, aquest sou implica afectivitat, sexualitat i intimitat. L’anàlisi continua: «L’home, com a treballador assalariat i cap de la família, fou el mitjà específic d’aquesta forma d’explotació, que és l’explotació de la dona». De manera similar, la dona blanca assalariada esdevindria la forma d’explotació específica de la migrant que ara du a terme, com a mínim, una part del seu treball domèstic, a canvi d’un sou. Aquest sou, per tant, és el factor que genera una fractura entre homes i dones, així com entre blancs i negres.

Pel que fa a la lluita, estudiar la funció social dels sous ha permès a les feministes de ruptura conceptualitzar una forma de conflicte ben específic, entès com a resistència o rebuig contra la valorització capitalista. En aquest sentit, la lluita dels sous pel treball domèstic és un rebuig del model reproductiu de la família nuclear, que és el fonament de l’organització capitalista del treball. En aquesta fase específica, la fita de conquerir sous pel treball domèstic era considerada la millor manera de rebutjar la naturalització del treball domèstic (que al no ser remunerat, estava al cor de la producció de plusvàlua), així com de rebutjar les jerarquies intrafamiliars determinades pel sistema salarial o el mite de l’alliberament a través del treball assalariat. Tal com escriu Dalla Costa en un assaig de l’any 2005, tot rememorant la seva experiència i les demandes per treball assalariat, «perquè vam convertir en el nostre objectiu allò mateix que els homes deien que volien desfer-se’n?». La lluita per l’accés als serveis socials també pot ser interpretada, en certa manera, com un rebuig: el rebuig envers una vida dedicada a treballar, i la defensa en canvi de recuperar temps lliure, de reduir el temps de treball necessari per a la reproducció.

Acumulació originària

L’anàlisi de la funció social dels sous va obrir la porta a una nova i important crítica feminista a Marx. Tot analitzant els orígens materials de l’explotació de les dones, i com a resposta a moltes de les crítiques llançades des de l’esquerra al discurs que defensava la dimensió productiva de la reproducció, les feministes de ruptura van tornar als orígens de capitalisme. Des d’una perspectiva feminista, el procés d’acumulació originària no arrelava només en la separació dels pagesos de la seva terra, sinó també en la disgregació entre el procés de producció de béns per al mercat i el procés de reproducció de la força de treball. A diferència de les economies de subsistència, aquests processos, ara, estaven clarament diferenciats, i eren duts a terme per diferents individus: els homes treballaven en el primer àmbit, mentre que les dones treballaven sense una remuneració en el segon àmbit: aquest, doncs, fou el canvi històric que va ocultar el valor productiu autònom en l’àmbit reproductiu.

Foto: Flickr – Internet Archive Book

A Il grande Calibano, Fortunati i Federici van estudiar la transició del feudalisme al capitalisme, tot estimant la rellevància de l’acumulació des del punt de vista de la reproducció. Van fornir documentació històrica abundant del procés que caracteritza la construcció social de la força de treball en funció del desenvolupament del capital. Van identificar la caça de bruixes com l’element central d’aquests processos, concebent-lo doncs com un esdeveniment fundacional de la societat capitalista moderna, doncs també estava a l’origen de la divisió sexual del treball i de la devaluació del treball de les dones i de les dones mateixes. Posteriorment, a una xerrada subsegüent, Federici va mostrar que la invenció de la bruixeria entre els segles XVI i XVII va tenir quatre funcions essencials: dividir la comunitat per tal de debilitar la resistència dels camperols al tancament de terres; definir la nova divisió sexual del treball de manera que fos funcional al nou règim de producció a través de l’expropiació del control de les dones sobre el cos, la seva sexualitat i la seva capacitat reproductiva; desmantellar els coneixements mèdics de les dones amb l’establiment de medicina com a ciència; i donar embranzida al colonialisme i al racisme a les Amèriques a través de la demonització de les pràctiques nadiues d’Àfrica i que sostenien les revoltes d’esclaus.

La caça de bruixes fou una època de reorganització social que va incidir en totes les activitats relacionades amb la reproducció (relacions familiars, activitats sexuals i totes aquelles relacionades amb la procreació). Va assentar les noves bases i les noves funcionalitats dels sistemes d’explotació patriarcals que ja existien prèviament al capitalisme. Per tant, les feministes de ruptura també marquen una discontinuïtat amb altres corrents de feminisme radical que consideren que el capitalisme i el patriarcat són sistemes d’opressió independents l’un de l’altre, el primer operant a l’àmbit públic, i el segon a l’àmbit privat o a la família. Les feministes de ruptura defensen, ans al contrari, que el capitalisme redefineix les relacions patriarcals en el marc de les relacions de producció capitalista, és a dir, que tradueix la subordinació històrica de les dones a termes capitalistes. Tot això succeeix al mateix moment històric en què el capital separa la producció de béns de la reproducció de la força de treball, establint doncs el treball reproductiu com la condició natural de la dona. Això implica, doncs, que el capitalisme imposa un vast marge d’acumulació basat en l’explotació del treball reproductiu no remunerat.

Als anys noranta, sobre la base d’aquestes reflexions, i tot partint de la relació entre l’acumulació originària i l’explotació de la natura (en referència a la història dels tancaments de terres als orígens del capitalisme), va brollar un nou discurs feminista sobre l’acumulació que va prendre una direcció lleugerament diferent d’aquella presa pel feminisme marxista de ruptura. Particularment, Dalla Costa i Federici van obrir un espai de diàleg amb l’ecofeminisme de Vandana Shiva o Maria Mies, tot tractant la qüestió de la importància de l’acumulació en la transició capitalista i posant l’èmfasi en la relació entre la naturalesa i la reproducció. Dalla Costa i Federici estudiaven aquesta qüestió a través d’una crítica severa a la globalització neoliberal, mentre que Vandana Shiva o Maria Mies ho feien reflexionant sobre els «nous tancaments» a l’Àfrica,  a l’Amèrica Llatina i, més recentment, també a Europa, així com reflexionant sobre la imposició d’una economia del deute, i defensant per contra una «política dels comuns». D’altra banda, en aquells anys les hipòtesis teòriques del feminisme marxista de ruptura van ser deixades de banda, donat que les transformacions socials i productives apuntaven a unes relacions productives i reproductives diferents.

Posat a prova en el present

En un context social i productiu profundament transformat, que en queda avui d’aquelles intuïcions i anàlisis? Quines d’aquestes encara es poden emprar en el context del moviment Ni Una Menos a l’Argentina, que senyala la importància de la materialitat dels processos productius i de les dinàmiques socials, i ha catalitzat un moviment feminista transnacional? Als últims anys s’ha produït, internacionalment, un renovat interès per la crítica feminista a Marx; aquest renovat interès, com a mínim a Itàlia, prové en part gràcies al treball historiogràfic i a la difusió d’alguns textos que per molt temps han sigut inaccessibles. Tot i això, l’única manera de lidiar amb aquests interrogants consisteix a mirar enrere sense perdre de vista el present.

Foto: Wikipedia – Juanramirez.net

Per tal de desembullar les diferents vies, no només feministes, de lluita i resistència a l’àmbit social, és crucial atendre al valor productiu de la reproducció, així com a la funció social dels sous, especialment ja que, actualment, existeix un renovat interès des del feminisme en aquesta matèria. Tanmateix, limitar-se a adoptar conceptes antics en un paradigma productiu i reproductiu transformat podria no ser tan bona idea. I si el que volem és un cos teòric a l’altura dels reptes del present, tampoc podem ometre les limitacions dels intents de dur a terme una autèntica vaga en l’àmbit reproductiu, quelcom que sempre ha sigut més fàcil dir que fer, o de la demanda d’un sou inconnex a la productivitat capitalista. L’únic exemple d’una vaga de tal tipus que hagi incidit efectivament en les relacions socials de producció és la vaga contra la criminalització de la immigració irregular duta a terme el 2006 pels llatinoamericans als Estats Units («Un dia sense immigrants: ni treballar, ni anar a classe, ni comprar»). La vaga va aglutinar 100.000 persones, i va posar en evidència la importància de massificar les lluites. Pel que fa a la demanda de sous inconnexos a la productivitat capitalista, aquesta no va ser una exigència exclusiva dels grups de Sous per al Treball Domèstic, doncs també va estar present en algunes lluites contra la precarietat a Itàlia, més recents, i que van aconseguir certs resultats.

Sota aquest prisma, en definitiva, el feminisme marxista de ruptura és, abans que res, un mètode, una praxi teòrica i política que hem heretat a partir d’aquestes experiències, un mètode per guiar-nos a l’hora d’analitzar la nova funció social de la reproducció i els sous. Indubtablement, les jerarquies internes i les relacions de poder a l’àmbit reproductiu s’han transmès a la totalitat del sistema social, inclús més enllà del factor gènere. Ara per ara, la racionalitat capitalista va inclús més enllà de la noció de «feminització del treball». Ha convertit característiques com la capacitat relacional, les cures o l’atenció emocional, històricament atribuïts a les dones (en un procés de «naturalització» de la reproducció fermament rebutjat per les feministes de ruptura), la forma de control específica sobre la vida, així com sobre el treball productiu i reproductiu. L’exemple més clar d’això és com les empreses, cada cop més, funcionen com una mena de «família» amb diversos incentius emocionals, creats a partir de mecanismes de lleialtat o regals, com per exemple els extres de Nadal. El sou, que només ha perdut parcialment la seva funció de control sobre el treball productiu i reproductiu, ha canviat el seu tarannà. Per un costat, la racionalitat capitalista està redissenyant el rol del proveïdor en un marc familiar cada cop més complex (en el qual hi trobem famílies extenses, famílies monoparentals, cohabitacions temporals i altres formes de relacions íntimes), sense subvertir, però, les relacions de poder històricament consolidades. Per l’altre, l’augment de la precarietat i del treball no remunerat, que és un prerequisit per la nova funció social dels salaris, està produint una profunda (i, al mateix temps, pertorbadora, des d’una perspectiva antagònica) transformació de les subjectivitats i de les expectatives respecte al treball. En les anomenades indústries cognitives, avui en dia no treballem tant per una qüestió de sou com per obtenir visibilitat i reconeixement social, de la mateixa manera que, històricament, es recompensava a les dones pel seu treball reproductiu no remunerat amb l’estatus social de la «bona dona» i de la «mare afectuosa». Així doncs, estem presenciant l’extensió de les característiques i prerrogatives de la reproducció al conjunt del sistema productiu. Per aquesta raó, per tant, tota l’anàlisi de la reproducció feta pel feminisme, i pel feminisme marxista de ruptura especialment, ha de ser revisada i posada al dia. Si no ho fem, arriscaríem de nou deixar de banda tot un àmbit d’extracció de valor que evoca l’àmbit reproductiu, però que, de fet, va més enllà; l’ignoraríem tal com ho va fer Marx quan no va saber copsar el valor productiu de la reproducció.

Foto: Wikipedia – Molly Adams

Així doncs, el feminisme marxista de ruptura encara podria ser políticament rellevant si, amb paciència i atenció crítica, som capaços de reflexionar sobre l’estancament de tal anàlisi i especialment sobre en nou context productiu i reproductiu. O dit d’una altra manera, les intuïcions del feminisme marxista de ruptura segueixen constituint eines per a la lluita molt potents, però només si les portem més enllà, tal com van fer les camarades feministes amb Marx.

Article originalment publicat a Viewpoint Magazine
Traducció de L’Entrellat
Foto de portada: Wikipedia – Viewpoint Magazine
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Anna Curcio és investigadora acadèmica i activista en el camp del marxisme autònom. Forma part del projecte Commonware.

Comentaris

Feminisme marxista de ruptura

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.