L’esgotament del model liberal europeu

Entre els principals assumptes que marquen el declivi continental destaquen la disputa pel lideratge polític i militar, la crisi industrial i de transició energètica o la competició entre les grans potències a nivell general. Les elits europees, especialment dins del bloc que conforma la Unió Europea, continuen apostant per un model basat en el liberalisme. I davant els canvis que està sofrint el món, el projecte liberal mostra signes d’esgotament.

Amb la caiguda del bloc socialista, Occident va poder imposar un model basat en l’anticomunisme i l’obertura econòmica que va culminar amb una globalització que va causar tensions internes a tot el món. A Europa i part dels Estats Units aquest procés es va veure acompanyat d’una desindustrialització que, sumada a l’erosió de l’estat del benestar, acabaria fent caure el contracte social que sostenia els règims occidentals.

D’una banda, les crisis econòmiques de 2008 i 2012 van desgastar la confiança en les institucions que s’havien consolidat després del tancament de la Guerra Freda. Per l’altre, les alternatives sorgides a l’abric d’aquest procés van mostrar incapacitat per transformar el règim europeu, que, amb les seves polítiques liberals, havia sostingut decisions de fons sobre el futur del continent. I entorn d’aquestes línies mestres hi havia consens entre les principals famílies polítiques de la Unió Europea.

És a dir, mentre s’apostava per la continuïtat i aprofundiment d’un model que mostrava signes d’esgotament i esquerdes internes a l’esquerra i a la dreta, Brussel·les continuava amb la política posterior a la Guerra Freda de l’expansió d’aquest model pel món. Fet que, al continent, obligava a mirar cap a l’Europa de l’Est. I en aquestes posicions es va produir un enroc. La solució davant el descontentament social era aplicar de manera més ferma les mateixes polítiques antisocials, animades per moviments d’extrema dreta diversos, que ocupaven alternativament l’espai abandonat per les esquerres i les dretes tradicionals.

A banda de la crisi general del projecte europeu que es va viure després de l’aplicació de les polítiques d’austeritat i de disciplina fiscal, la perspectiva posterior al Brèxit era de desconfiança creixent en les relacions multilaterals. El Grup de Visegrád mirava pels seus interessos nacionals, els països de la Nova Lliga Hanseàtica apostaven per l’ortodòxia fiscal, els del sud veien en la integració i la mutualització del deute una oportunitat per superar la periferització a la qual s’havien vist forçats… I, mentrestant, l’eix francoalemany s’havia de moure entre totes aquestes ales per mantenir un pes que s’havia diluït amb les ampliacions.

El gir nacionalista i la crisi de l’ampliació europea

Per si no fos prou, la conveniència d’ajudar a fer créixer moviments nacionalistes a l’Est durant els anys noranta, que va continuar amb la penetració en l’espai postsoviètic i les anomenades revolucions de colors, es va convertir en un repte per als fonaments liberals de la Unió Europea. Polònia, Hongria i els països bàltics han renegat d’algunes de les línies mestres del projecte comunitari.

Els països que esperaven l’acoblament al bloc continuaven virant cap a posicions nacionalistes dures, que a poc a poc es van girar contra les bases liberals que les havien impulsat quan convenia fer front al socialisme. Així, es va refredar la relació amb països candidats com Turquia, Sèrbia o Geòrgia, mentre l’ampliació sense fi obria la porta a  cada vegada més dificultats per aconseguir consensos. Rússia també es va veure desacoblada en la seva tendència centrífuga després del rebuig de l’OTAN a la integració als anys noranta, amb successives pèrdues d’influència en el seu entorn afavorides pel bloc occidental. Els Països Baixos i França van començar a debatre sobre la conveniència de continuar absorbint l’espai balcànic que Europa havia ajudat a dinamitar durant les guerres de Iugoslàvia.

D’aquesta manera, les futures adhesions a la Unió Europea pràcticament s’havien convertit en un tabú si no es canviaven les normes perquè les elits liberals de Brussel·les, l’eix francoalemany i els seus socis poguessin conservar la batuta de govern. Cada vegada se sentia més, des de l’espai tradicionalment favorable a la integració europea, que s’havia de transitar aquest camí entre els actors favorables, però sense expulsar els que no acabaven d’acoblar-se per evitar la pèrdua d’influència que va suposar la sortida del Regne Unit.

Haver promocionat moviments nacionalistes, igual que va ocórrer amb altres de caràcter islamista a l’Orient Mitjà i l’Àsia Meridional, va tenir conseqüències sobre Occident a la llarga. Haver abusat de la plusvàlua que el liberalisme podia obtenir de l’erosió de l’estat de benestar va causar distorsions electorals que només van suscitar una transformació gradual de Brussel·les cap a un actor més intransigent amb els moviments no-alineats.

La guerra d’Ucraïna, l’elecció de Donald Trump i l’auge de les potències regionals al món són símptomes d’un model en decadència. La imposició d’un model basat en valors com la democràcia liberal i el respecte als drets humans s’ha trencat davant la denúncia que els països no-alineats han fet de la hipocresia europea. Se’ls exigia una ruptura amb Rússia i una adscripció al multilateralisme que molts veien incoherent amb el suport a Israel o amb les nombroses intervencions occidentals pel món que no havien desembocat en models estables, sinó en estats fallits.

Europa davant un món multipolar i el xoc amb els Estats Units

D’aquesta manera, després de dècades de domini, Occident es veu assolat per una pèrdua relativa d’influència que coincideix amb l’auge d’alternatives al món. I entre els sectors més afectats per la pèrdua de lideratge en la governança global, clarament es troba Europa. Els Estats Units s’han reconvertit en un actor nacional que, fins i tot durant les administracions demòcrates, ha buscat recuperar pes industrial, comercial i energètic a costa d’Europa. Però el pic d’aquesta estratègia d’aposta pels interessos nacionals ha arribat amb el segon mandat de Donald Trump.

Amb el desmembrament del Partit Demòcrata estatunidenc, és Brussel·les el gran feu de l’estratègia liberal. A més, com que l’esmentat enroc d’aquesta elit en el món dels noranta xoca amb l’estratègia de Donald Trump, es fa impossible continuar amb la mateixa línia transatlàntica sense adaptacions a la nova realitat. Però l’aposta de llarg recorregut entorn d’uns consensos i la direcció estatunidenca sobre aquests ha deixat dempeus una elit el principal valor de la qual és precisament el seu principal fre a l’adaptació: la moral com a guia de la decisió política.

Cal assenyalar que encara que els valors morals que defensa la Unió Europea han servit per promocionar el seu poder en temps de confiança en el multilateralisme, amb cada vegada més actors que denuncien els seus dobles estàndards, les capitals europees occidentals han perdut credibilitat i pes dins i fora de la Unió.

La decadència exterior d’Europa i l’ascens dels nous blocs emergents

París ha vist com cau el seu pes a l’Àfrica, amb l’expulsió de Mali, Burkina Faso, Níger, el Txad, el Senegal i la Costa d’Ivori en tot just un lustre. També han vist perjudicada greument la seva presència a Algèria, la República Centreafricana, Líbia o la República Democràtica del Congo per diferents motius. Queden lluny els temps en què França posava i treia governs a l’Àfrica i, precisament davant l’obertura d’un món on Europa no podia imposar les seves condicions, molts d’aquests països van trencar tabús mitjançant cops d’estat o polítiques que van canviar-ne l’alineament internacional. Europa, davant la recent expulsió occidental de l’Afganistan, amenaçava també Etiòpia per la violació de drets humans en la seva guerra civil, però el govern etíop trobava socis fàcilment davant la inacció europea.

Així mateix, l’estratègia liberal intervencionista europea va fracassar a l’hora d’enderrocar els governs de Rússia, Bielorússia, Veneçuela, Nicaragua, Uganda, l’Iran o Síria (fins que es va enfonsar amb suport d’una Turquia que apostava pels seus propis interessos). També el Regne Unit i els Estats Units han intentat pressionar la Xina de manera decisiva, i ha forçat que els europeus posin en joc els seus interessos comercials amb Pequín, la qual cosa podria haver estat la gota que fes vessar el got europeu després de la ruptura amb Rússia. Per si no fos prou, encara que les capitals europees han secundat externament totes les intervencions israelianes, Washington i Londres van formar una coalició per a atacar el Iemen de manera directa pel bloqueig houthi del mar Roig després de la invasió israeliana de Gaza. I governs europeus com el dels Països Baixos no van dubtar a sumar-s’hi.

Encara que alguns d’aquests moviments van ser secundats pels Estats Units i la resta de socis occidentals, algunes capitals extracomunitàries han seguit estratègies més pròximes als seus interessos nacionals. Assimilar l’interès europeu a la promoció de valors morals, que s’aplicaven convenientment, ha deixat la Unió Europea com una potència normativa però incapaç d’abastar un món canviant i d’aplicar una certa coherència.

De fet, davant l’exigència europea –al costat del Partit Demòcrata estatunidenc– que la comunitat internacional aïllés Rússia, va ser Europa la que d’alguna manera es va acabar aïllant. El bloqueig del comerç amb l’est va permetre que actors com la Xina, l’Índia, l’Aràbia Saudita, Geòrgia, Armènia o Malàisia aprofitessin l’espai cedit.

En l’àmbit energètic ha passat el mateix. Els Estats Units van buscar la ruptura europea, especialment d’Alemanya, amb Moscou des de l’any 2014, quan així ho va expressar la demòcrata Victoria Nulland. L’èxit recollit pels Estats Units amb la ruptura entre Rússia i l’Europa comunitària es va saldar amb una cerca desesperada de socis no menys polèmics per a la línia dels drets humans i la democràcia liberal europea: Qatar, Nigèria, Oman, l’Azerbaidjan i els Estats Units.

El doble estàndard es feia imprescindible per a una Unió Europea que no havia completat la transició energètica cap a fonts sobiranes, però amb cada acord d’aquest tipus tensionava molt més les seves bases. Fins a tal punt ha arribat la dissociació europea que mentre s’aproven embargaments energètics contra Rússia, es continua comprant la seva energia a través de tercers que l’encareixen. La clau és fer resistir el discurs, principal baluard de l’estratègia europea liberal. Com a epítom de l’estratègia es poden esmentar els casos dels verds alemanys recuperant el carbó abans que mantenir el flux de gas rus o la voladura sense conseqüències polítiques del Nord Stream.

Mentrestant, Rússia ha vist com la seva relació amb la Xina arribava a uns punts de proximitat mai vistos en la història recent, igual que ha aconseguit enfortir les seves relacions amb l’Índia, el Pakistan, el Brasil i Corea del Nord. Al mateix temps, els BRICS han rebut desenes de sol·licituds d’adhesió, fins i tot quan Trump ho ha considerat una amenaça a la seva hegemonia. Egipte, els Emirats Àrabs, Etiòpia, l’Iran i Indonèsia s’han unit a l’organització des que Rússia va envair Ucraïna.

D’aquesta manera, les relacions de Moscou es van estrènyer amb alguns països que eren crítics amb el paper europeu en l’esclat de la guerra d’Ucraïna, mentre que Brussel·les va apostar per estretir el control sobre les narratives, evolucionant lleugerament des del seu model liberal central.

Això ha permès perseguir les esquerres i extremes dretes no alineades amb l’OTAN i exercir més control sobre les xarxes socials sota el pretext de la lluita contra la desinformació. Aquí resideix una part de la batalla cultural que l’entorn de Donald Trump està jugant amb la Unió Europea. El que abans eren partits i moviments amb possibilitats limitades d’accedir als ressorts de poder del continent s’ha consolidat gràcies a l’arribada a la Casa Blanca d’una força rupturista amb el liberalisme com és el trumpisme. Un dels casos més polèmics ha estat el de la suspensió de les eleccions presidencials a Romania el 2024.

Dependència estratègica i radicalització interna del projecte europeu

Però a Brussel·les no hi ha un pla B: els Estats Units són la primera i última opció. Encara que un sector prefereix portar a terme la batalla comercial i normativa mentre s’espera que arribi un demòcrata sota la il·lusió del retorn a un món que ja no podrà existir, els mandataris principals han apostat per l’acord amb Donald Trump. Països com l’Índia o el Japó han buscat confrontar amb el seu soci encara que acabin arribant a termes intermedis, però a Brussel·les hi ha una por molt forta que els Estats Units abandonin els seus compromisos militars amb l’OTAN i la defensa del continent.

Les elits europees s’han transformat en una espècie de buròcrates que gestionen els consensos però no governen. Evitar la despesa en Defensa va ser una estratègia conseqüent a la supeditació de la competència davant l’OTAN i el lideratge geopolític estatunidenc. Però el segon mandat de Trump no sols és rupturista amb el consens liberal, també és una presidència revengista. Els seus rivals liberal-demòcrates, dominants a Europa, van buscar proscriure la pervivència del trumpisme dins del Partit Republicà durant la crisi electoral de 2020 i l’assalt al Capitoli de 2021. L’enfocament de la guerra comercial sobre els qui tècnicament eren socis de Washington té explicacions profundes.

No sols es vol forçar Europa a acceptar aranzels avantatjosos per als Estats Units, sinó que en el paquet de la negociació, sobre la qual no hi ha hagut gran resistència per no perdre els Estats Units com a soci, Trump busca incloure-hi compromisos de gran importància política sobre el futur d’Europa. D’una banda, es busca forçar una inversió en Defensa que ni tan sols els Estats Units compleixen, i assolir un 5 %, propi de països en guerra activa. Però encara que en el seu primer mandat l’objectiu se situava en un 2 % que ja resultava complex, en l’actualitat la xifra respon a l’interès per reduir dràsticament els compromisos militars estatunidencs a Europa i a forçar que els països europeus comprin les seves armes al mercat estatunidenc.

Seguint les petjades del que ja s’havia vist amb el demòcrata Joe Biden, Trump també ha buscat forçar les empreses europees a produir als Estats Units o a invertir en el seu territori. I en el paquet també s’ha buscat que les capitals europees es comprometin a comprar més energia estatunidenca i a aixecar les seves proteccions o restriccions de consum. Aquest últim punt és precisament el que més resistència ha trobat a Europa, a pesar que els altres són els que tindran un efecte directe en el cost de la vida dels europeus. El secretari general de l’OTAN, el neerlandès Mark Rutte, ha assenyalat, de la mateixa manera que el govern francès, la relació entre la inversió massiva en Defensa i la retallada de prestacions socials.

Però si a Brussel·les li preocupa el que pugui afectar el seu paper com a potència normativa és perquè afecta la gran línia vigent en les àrees de govern: el discurs. Europa vol evitar que moviments com els que promocionen Elon Musk o Steve Bannon s’apoderin dels ressorts de poder del Vell Continent. De fet, fins i tot Donald Trump, en la seva línia revengista, ha començat a assenyalar governs i donar suport a candidats explícitament i oberta, a diferència del que en general es veia en el seu primer mandat. Això permet que alguns partits europeus d’extrema dreta virin les seves posicions cap al trumpisme per trencar un sostre que fins llavors només sobrepassaven a Visegrád.

La tendència ha estat lenta, però les elits que veuen perillar els seus consensos l’han anat assumint. Molts països europeus han radicalitzat la seva posició davant els refugiats, la migració i la inclusió, amb algunes excepcions, com les dels que provenen d’Ucraïna. Polònia i Hongria ja no són els díscols. En arribar el rebuig tan endins com als governs d’Itàlia, Alemanya, Romania, Dinamarca o Suècia, el segon període de Von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea ha avançat cap a la normalització de les seves relacions amb els grups de dreta nacional que no suposin un repte a l’OTAN, essencialment la italiana Giorgia Meloni. I per si fossin pocs els assumptes migratoris i identitaris, Polònia i Alemanya també s’han vist embolicats en disputes amb l’autoritat judicial comunitària.

Com a part del continent però fora de la Unió, Londres ha estat el pes més gran que ha seguit aquesta estratègia. Socioliberals com Keir Starmer, de la línia ideològica dretana del laborisme, han reconduït el seu partit des dels postulats de l’esquerrà Jeremy Corbyn cap als del seu referent actual, Tony Blair. El Regne Unit ha vist caure quatre governs conservadors entre 2019 i 2024. Els laboristes van arrasar en les eleccions el mateix any sense incrementar el nombre de vots, per la qual cosa només la desfeta tory explica l’ascens en nombre d’escons.

L’ascens de les dretes radicals i la crisi dels partits tradicionals a Europa

El que aquest assumpte amaga és una crisi general dels partits de règim. La ràpida voràgine del govern laborista britànic cap al col·lapse ha permès que un partit de dreta radical marginal com Reform UK se situés amb una virtual majoria absoluta en les enquestes el 2025, en no donar temps a la regeneració de la dreta tradicional. Una cosa similar passa a Alemanya, amb el col·lapse del govern de coalició del socioliberal Olaf Scholz donant pas a un impopular govern liderat pel partit democratacristià amb Friedrich Merz al capdavant. El partit Alternativa per Alemanya també ha aconseguit la primera posició en les enquestes del seu país el 2025. Pel que fa a França, es troba en una crisi de règim, amb un Emmanuel Macron assetjat a esquerra i dreta, amb set primers ministres diferents entre 2017 i 2025, cinc des de 2024.

Que el govern italià, tradicionalment convuls, mostri molta més estabilitat que el francès, el britànic i l’alemany sota un govern liderat per un perfil de dreta radical com Giorgia Meloni és bastant eloqüent de la situació europea i de la seva perspectiva. Perquè si Marine Le Pen és inhabilitada i Macron no troba una escletxa per continuar a l’Elisi, el nom que més sona per liderar França és el de Jordan Bardella, un perfil més acceptable que el de Le Pen per a l’elit liberal. A tot això cal afegir-hi el pes relatiu que ha guanyat Polònia des de la guerra d’Ucraïna, l’elecció d’un falcó antirús com l’estoniana Kaja Kallas per dirigir l’acció exterior de la Unió Europea i la presència que han adquirit les dretes radicals en països com Bèlgica, Àustria, República Txeca, Països Baixos o Romania.

Una Europa amb Nigel Farage, Alice Weidel, Giorgia Meloni i Jordan Bardella al capdavant pot suposar un terratrèmol per als consensos del continent, però no queda clar si serà precisament en la direcció d’assumir més sobirania en el continent o d’aprofundir en les dinàmiques de manera més radical. Atès que aquesta tendència ja ve permeant des de Polònia, Hongria i altres països que s’ha buscat assimilar, com Ucraïna, el següent pas seria la penetració en les institucions comunitàries. Aquesta és una conseqüència més d’haver deixat créixer les ideologies que calgués per frenar el socialisme, tant durant la Guerra Freda com ara.

Però una Europa molt més agitada internament en el futur respon a la falta d’acció en un moment en què el seu pes en el món està en joc. El suport a Israel no s’ha limitat a la indiferència sinó que ha arribat a ser actiu, fet que ha perjudicat el seu discurs sobre Ucraïna. I la negativa europea a negociar la pau en la guerra amb Rússia ha portat que, quan Trump ha decidit començar a conversar, Europa se n’ha quedat fora per incompareixença. L’altura moral de no voler cedir davant ningú i voler donar lliçons a tothom està aïllant la política europea a tots els continents. Aquest és el llegat de l’imperi liberal a Europa.