«És un error pensar que VOX no té una estratègia»

Intervenció d'Àngel Ferrero a l'acte de presentació del nou llibre de Miguel Urbán «La emergencia de Vox» (Sylone, 2020) a la Lleieltat Santsenca.

«És un error pensar que VOX no té una estratègia»

«És un error pensar que VOX no té una estratègia»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Intervenció d'Àngel Ferrero a l'acte de presentació del nou llibre de Miguel Urbán «La emergencia de Vox» (Sylone, 2020) a la Lleieltat Santsenca.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Permeteu-me començar amb una petita confessió: no em conviden a molts actes i declino assistir a alguns dels actes als quals em conviden, per diversos motius que no venen al cas ara mateix. No és evidentment aquest el cas. Fa molts anys, el 2007, vaig llegir un article molt ben documentat del nostre autor, Miguel Urbán, a Sin Permiso sobre l’extrema dreta a Espanya que s’havia publicat abans a Viento Sur. Repeteixo, el 2007. Què vull dir amb això? Que ens trobem davant d’un llibre d’urgència, però no escrit amb urgència. Al seu darrere hi ha anys d’estudi del fenomen. Tampoc és un llibre oportunista, com tants altres que han anat sortint aquests darrers anys amb motiu de l’ascens de tota una corrua de partits situats a la dreta dels conservadors a tota Europa.

És un llibre que presenta l’arbre genealògic de VOX, l’enquadra en el seu context històric i polític internacional, analitza la seva ideologia i el seu programa econòmic, i explica els motius de la seva irrupció. No entraré en detall. Ja ho farà, imagino, el seu autor, i en qualsevol cas, per a això mateix ja està el llibre. No s’insistirà mai suficientment en la importància d’aquesta tasca, perquè de tot això depèn la seva definició exacta, sense abusar, com alerta Urbán, del terme «feixista». No es pot combatre un fenomen si no se’l diagnostica correctament.

Eren molt freqüents els comentaris a xarxes socials rient-se de l’assistència als actes de VOX o de les fotografies i vídeos de Santiago Abascal corrent per una carretera. D’això, avui, gairebé ningú en fa broma.

Mussolini va dir un cop que el feixisme no és una mercaderia d’exportació, però com és sabut, altres el van imitar i adaptar a les condicions dels seus països en un context europeu que estava per la crisi i la depauperació de les classes mitjanes i treballadores. Una cosa semblant passa amb aquest fenomen actual. Permeteu-me una cita. «Un largo pasado autoritario y nacionalista actúa en el presente como una vacuna contra los partidos de extrema derecha». Això ho deia una «especialista» del Real Instituto Elcano el 2017. Segons el mitjà que se’n feia ressò, que era el Huffington Post, a Espanya «no hay caldo de cultivo» per a la ultradreta «por la cercanía en el tiempo de la dictadura franquista, con la que se asocian todos los movimientos ultraderechistas y fascistas que puedan surgir, así como los símbolos que emplean.» Opinions com aquesta eren molt freqüents fins fa uns pocs anys, com també ho eren els comentaris a xarxes socials rient-se de l’assistència als actes de VOX o de les fotografies i vídeos de Santiago Abascal corrent per una carretera o muntant a cavall a Andalusia. D’això, avui, gairebé ningú en fa broma.

Foto: Pixabay

És un error pensar que VOX no té una estratègia, que és una pura força de reacció ancorada en el passat. Ho demostra, per exemple, la seva astúcia en l’arrenglerament internacional, entrant al Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus al Parlament Europeu. Això els ha servit per estrènyer lligams amb el ultraconservador Llei i Justícia (PiS) de Polònia, però també per escapar del veto que existeix contra Identitat i Democràcia (ID), del que són membres partits més coneguts per al públic català, com ara el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, la Lliga de Matteo Salvini o el Partit de la Llibertat de Geert Wilders. Ho demostra també el seu discurs, simple però efectiu, o fins i tot simple per efectiu, i que se salta l’etapa del feixisme en el poder per retornar a les seves arrels ideològiques als anys vint i trenta. Si a Alemanya i Àustria es tracta de la ‘revolució conservadora’, a Espanya Santiago Abascal evita la iconografia franquista i les seves associacions i es deixa fotografiar amb un llibre de Ramiro de Maeztu o cita en televisió a Ramiro Ledesma Ramos, el fundador de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), deixeble de José Ortega y Gasset –de qui prenen l’expressió «hemiplegia moral» a La rebelión de las masas– defenestrat per José Antonio Primo de Rivera en la seva disputa pel control de Falange Española.

Que el creixement de VOX es dispari després del 2017 i els fets a Catalunya no és cap coincidència.

En l’aspecte comunicatiu disposa, per exemple, d’una teranyina de mitjans de comunicació afins, fundacions, organitzacions i comptes a tota mena de xarxes socials amb els quals busca eixamplar la seva influència. Tots ells apareixen i s’analitzen a aquest llibre, però tornem-los a esmentar: la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES), Grupo de Estudios Estratégicos (Gees), Grupo Intereconomía, Libertad Digital, Burbuja, Caso Aislado, ForoCoches, EsDiario, OKDiario, Mediterráneo Digital.

Una altra qüestió a destacar, especialment aquí, a Catalunya: la qüestió nacional. Com l’anticatalanisme es converteix periòdicament, com escriu l’historiador Ferran Gallego –no per casualitat citat al llibre–, en un «coagulant» de la dreta espanyola. Que el creixement de VOX es dispari després del 2017 i els fets a Catalunya no és cap coincidència, com tampoc ho és el desproporcionat espai que ocupa en el seu discurs aquest assumpte i que els permet esquivar haver de donar explicacions pel seu programa de reformes socials, o millor dit antisocials.

Foto: Catarsi Magazín

Deixo els interrogants sobre quines són les maneres més eficaces per combatre aquests partits per al debat, tot i que en qualsevol cas s’enumeren al llibre, amb els seus avantatges i inconvenients. Sí que em sumo a la precaució del seu autor a l’hora de sobreestimar la seva eficàcia. Abans he dit que cal ser escèptic davant les explicacions fàcils. De la mateixa manera, cal desconfiar de les solucions fàcils. Personalment, una de les que més em crida és la influència sobredimensionada que s’atorga als mitjans de comunicació, per demanar a continuació un ‘cordó sanitari’. Una mesura que s’ha qüestionat perquè pot tornar-se en contra els seus promotors  si aquests mateixos mitjans, amb arguments ‘democràtics’, imposen un ‘cordó sanitari’ a partits d’esquerres. Però també perquè es basa en una teoria de la comunicació dels anys vint obsoleta, anomenada ‘teoria de l’agulla hipodèrmica’, que considera al públic com una mena d’envàs buit en el qual es pot ‘injectar’ el missatge, com si el receptor visqués en un buit social i no tingués criteri. Un discurs polític no arrela si les condicions no són favorables. En aquest sentit, cal recordar que a les darreres eleccions als Estats Units, Hillary Clinton va rebre el suport de 500 mitjans de comunicació i Donald Trump de 28, una xifra inferior a la dels mitjans de comunicació que van demanar no votar-lo, que van ser 30. Molts dels partits euroescèptics, nacional-populistes i d’ultradreta que han incrementat el seu suport a les eleccions tenien els mitjans establerts en contra, la qual cosa, gràcies a l’erosió de la credibilitat d’aquests propis mitjans, els afavoria més que no pas els perjudicava.

També voldria recuperar una advertència d’un pensador avui més aviat oblidat. Georg Lukács el 1933, alertava del xantatge al que podrien sotmetre’ns “aquells ‘polítics’ que volen tornar a rescatar la ‘democràcia’ per oposar a les formes encara no desenvolupades de feixisme les seves formes més desenvolupades”. En termes semblants s’expressà Antonio Gramsci als Quaderns de la presó en la seva reflexió sobre l’elecció del mal menor, que obliga a les forces de progrés «a capitular progressivament, a poc a poc, i no de cop». No és aquesta una qüestió menor perquè alguns dels teòrics de la nova dreta en són conscients. Penso, sobretot, en l’italià Diego Fusaro, que sosté la tesi que l’esquerra presenta un combat contra un feixisme inexistent per renunciar a combatre el capitalisme i justificar la seva adaptació a ell. Un argument cínic perquè s’avança a la crítica que he senyalat abans i la fa seva.

Molts dels partits euroescèptics, nacional-populistes i d’ultradreta que han incrementat el seu suport a les eleccions tenien els mitjans establerts en contra.

Una altra qüestió, relacionada amb aquesta darrera, que s’apunta al llibre i que voldria plantejar aquí és la conveniència de centrar l’atenció en un sol partit. Als mitjans alemanys es comentava la setmana passada el cas austríac: el moviment antifeixista –que a Àustria va des del partit socialdemòcrata fins a l’esquerra extraparlamentària– es va centrar en el FPÖ. Després de les eleccions, el Partit Popular Austríac (ÖVP), que fins aleshores governava amb el FPÖ, va tancar una coalició amb Els Verds. El ÖVP va fer seva bona part de la política d’immigració del FPÖ, que ara continua amb Els Verds. Ara el moviment antifeixista ha de replantejar la seva estratègia, entre d’altres coses, perquè un partit amb qui comparteix algunes plataformes, Els Verds, ara és a l’executiu i és en conseqüència corresponsable d’aquestes polítiques.

Foto: Wikipedia

I finalment, hi ha la qüestió espinosa, i que molt s’ha debatut, del suport obrer a VOX. Sabem que el gruix del transvàs de vots prové del Partit Popular i Ciutadans, i que el mapa electoral revela suports en els barris de rendes més elevades i una base social amb una important presència de militars i membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat. Ara bé, Urbán crida l’atenció en l’edat de l’electorat: més de la meitat dels que segueixen a VOX tenen menys de 44 anys, més de les tres quartes parts no ha complert encara els 55 i només el 12% són jubilats. VOX també és el partit que més ha crescut a Instagram i YouTube, les xarxes preferides pel públic més jove, i recentment ha obert un compte a Tik Tok, una xarxa que fan servir molts adolescents.

Sense consciència de classe –que es crea a través d’un teixit associatiu i organitzacions en les quals els treballadors participen i se senten representats–, el vot obrer pot ser mobilitzat amb factors culturals, crides a la seguretat ciutadana i falses promeses de millores laborals. De tot això existeixen nombrosos precedents aquí i a altres països europeus. En el cas de VOX no s’hauria d’abaixar la guàrdia. A les eleccions andaluses del 2018 Abascal va parlar de VOX no com «un partit d’extrema dreta, sinó d’extrema necessitat», una expressió manllevada al fundador del Sindicato de Obreros del Campo (SOC), Diamantino García. A les darreres eleccions generals VOX va créixer a llocs on fins ara no ho havia fet. A Fuenlabrada, per exemple, va ser segona força amb un 19,96% dels vots, darrere del PSOE, amb un 33,48%, però molt per davant de Unidas Podemos, amb un 15%. A Vallecas, un exemple clàssic, va guanyar el PSOE amb un 30,93%, Podemos va ser segona força amb un 17’76%, seguida del PP amb un 16,26% i Vox amb un 15’18%.

Sense consciència de classe, el vot obrer pot ser mobilitzat amb factors culturals.

Aquí mateix, a Barcelona, Vox va obtenir bons resultats a Pedralbes (12%) o Sant Gervasi-La Bonanova (8,7%), però també resultats destacables a barris com Torre Baró (12,9%), Baró de Viver (12%), Ciutat Meridiana (10%), Vallbona (9,8%), Besòs i el Maresme (9,7%), La Marina (9,3%), Les Roquetes (9,1%), Trinitat Nova (8,6%), Verdun (8,2%) La Teixonera (7,9%) o el Carmel (7’5%). Segurament es tracta d’un vot amb topall per les especificitats del cas català, com el fet nacional o l’arrelament de les organitzacions polítiques d’esquerres a l’extraradi. Segurament es tracta d’un vot motivat per la presència d’immigrants en aquests barris en els quals es realitza aquesta competició per uns treballs i serveis públics cada cop més escassos de la qual parla Urbán al seu llibre. Segurament una part significativa d’aquest electorat es va mobilitzar en un sentit cultural i nacionalista espanyol. De totes maneres els percentatges aconseguits en aquests barris on el PSC guanya còmodament i En Comú Podem treu bons resultats, alguns del 10 i del 12%, criden l’atenció sobre la possibilitat d’una implantació duradora.

Foto: Catarsi Magazín

Per esmentar algunes de les ciutats dels Països Catalans: a Tarragona va aconseguir un 10,16%, a Palma va ser tercera força amb un 19,18%, també ho va ser a Alacant (18,46%), Castelló (18,33%) i València (16,76%). Cal matisar, és clar, que el vot de la dreta ha quedat fraccionat entre tres forces, sent Ciutadans la que ha sortit més perjudicada, víctima de la seva pròpia estratègia basada en la crispació per la qüestió nacional i la línia dura en matèria de política d’immigració. També que el PSOE potser ja va incloure aquesta possibilitat a la seva estratègia de campanya, seguint el model de polarització i Front Republicà a França. Sigui com sigui, s’hauria d’analitzar cas per cas per conèixer els motius que han portat a aquest creixement, i per aturar-lo. Aquest llibre és un primer pas en aquesta tasca.

Foto de portada: Wikipedia – Contando Estrelas
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

«És un error pensar que VOX no té una estratègia»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.