Es planifica a la Xina?

A la Xina es planifica i es centralitza, però l’ideal del vell planificador central fa temps que va ser com a mínim, congelat: existeix la coordinació, però també una competència a parts iguals.

Es planifica a la Xina?

Es planifica a la Xina?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A la Xina es planifica i es centralitza, però l’ideal del vell planificador central fa temps que va ser com a mínim, congelat: existeix la coordinació, però també una competència a parts iguals.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La Xina és un país on la paradoxa és més la norma que l’excepció. És un dels darrers països governat per un Partit Comunista, però alhora és ja en alguns indicadors la primera economia d’un món on el capitalisme sembla no tenir alternativa. A la Xina es planifica i se centralitza, però l’ideal del vell planificador central fa temps que va ser com a mínim, congelat: existeix la coordinació, però també una competència a parts iguals. 

Quin és el model econòmic xinès? 

A la Xina veiem la construcció d’un model econòmic, anomenat «economia socialista de mercat» dins els marcs ideològics del «socialisme amb característiques xineses». Com el seu nom indica és un model sui generis, on es combinen elements provinents de diferents models de desenvolupament, en el que les relacions entre la planificació econòmica, l’estat, la indústria i el mercat varia enormement. On s’incorporen idees provinents des del neoliberalisme, les diferents variants de «capitalisme asiàtic» com el Japó, Corea, Hong Kong o Taiwan, i òbviament la planificació socialista. 

Tot i que tothom sap que ja no és així, tant entre els crítics com els apologetes encara existeix la caricatura que mira de fer veure que la Xina encara governa la seva economia amb les lògiques del sistema soviètic. Sovint es planteja que en un eix continu entre intervenció estatal i no-intervenció estatal. Això ens serveix de poc per a comprendre la realitat de la governança econòmica, tant a la Xina com enlloc del món. Tots els governs intervenen en economia, un mercat no és més que una estructura de governança social i econòmica. Però no tots els països governen les seves economies de la mateixa manera, ni donen la mateixa importància als mateixos mecanismes. El fet diferencial aquí són les lògiques de governança aplicades en cada context. 

El funcionament de l’economia xinesa —com la de qualsevol altre país— no es pot entendre sense comprendre el seu sistema polític i institucional, i la dinàmica històrica que va permetre el seu desenvolupament econòmic. Quan Zhou Enali primer, i  Deng Xiaoping després, van apostar per la modernització econòmica cercaven,  assegurar el lideratge del partit comunista xinès, la millora del benestar de la població i dotar a la Xina d’una posició de preeminència al món. Aquestes són les claus del desenvolupament del capitalisme xinès, que fins avui dia s’ha basat en un model exportador i que actualment ja està ben entrat en una transició cap a una economia tecnològica i de serveis. 

L’experimentalisme econòmic

Així, a la Xina, el professor Sebastian Heilmann, planteja  ques’hi practica l’«experimentalisme econòmic». És a dir el desenvolupament simultani de diferents lògiques de governança econòmica, que permet la convivència a diferents sistemes a diferents àrees geogràfiques. En principi un cop aquestes polítiques es proven exitoses en algun indret, poden ser generalitzades en altres contextos. Aquesta seria la lògica que es va practicar en el desenvolupament de les «Zones Econòmiques Especials», on es va permetre la inversió estrangera i la iniciativa privada. 

Shanghai. Foto: needpix.com

Aquesta aposta «experimentalista» té també raons pràctiques importants. Primer, una qüestió política. En comptes de dur a terme una política radical de privatització, el govern el que cercava era evitar al màxim el descontrol; i a més en un inici calia fer equilibris al si del partit, on existien fortes tensions entre els sectors proreforma i els contraris. Segon, l’extens territori xinès i la seva gran població. Existeixen diferències geogràfiques, culturals i històriques entre diferents regions xineses que òbviament no permeten un desenvolupament econòmic igual, per tant amb aquest model s’eviten riscos i les dificultats logístiques de mirar de generalitzar un model únic en una realitat altament diversa.

Alhora, però una de les grans virtuts de l’experimentalisme, ha sigut treure partit d’unes condicions que a priori haguessin pogut ser vistes simplement com un obstacle. Fent ús de les diferències existents al si de la Xina, va permetre poder provar diferents models, a una escala on es pogués assumir el risc que algunes de les iniciatives acabessin en fracàs; cosa que de retruc permetria aprendre quines polítiques seria millor aplicar. Ara això també ha tingut els seus límits, com proven els intents no del tot reeixits, de reproduir el desenvolupament econòmic de la costa a les àrees interiors del país. Un exemple clar de les dificultats de la política econòmica per a doblegar condicions històriques ben assentades. Tot i que aquestes iniciatives avui dia encara duren en projectes com la Franja i la Ruta. 

Planificació competitiva

La «Reforma i Apertura» inaugurada l’any 1979, no seria per tant, ni un procés harmònic ni un procés descontrolat. Davant la manca d’empreses privades, la manera de fomentar la generació de mecanismes de mercat sense desenvolupar polítiques de privatització, seria posar a competir les empreses públiques pilotades per ens locals. Així les «empreses de propietat local» (EPL), herència del maoisme, jugarien un paper fonamental durant els primers anys de la reforma econòmica; cosa que també ens hauria d’ajudar a trencar amb la idea d’un tall brusc entre Deng i Mao. 

Així, cal entendre que a la Xina existeix una alta centralització legislativa, però en canvi una important «descentralització executiva». En el funcionament ordinari del país, són els governs locals els que s’encarreguen d’executar les directives marcades en matèria comercial i industrial  del govern central. De nou, la geografia i la complexitat social xinesa ens donen les clau per entendre el perquè d’això. La relació entre les autoritats locals, provincials i centrals és estreta, però conflictiva, la competència ha sigut més la norma que no pas la col·laboració. Factors polítics com els lideratges, xarxes personals locals i el faccionalisme, tenen naturalment un impacte directe en les polítiques econòmiques que s’impulsen i en l’existència de la seva pluralitat.  

Pel que fa a la «planificació» aquesta es fa a través de la Comissió del Desenvolupament Nacional i la Reforma (NDRC), hereva de les antigues Comissió de Planificació de l’Estat i posteriorment de la Comissió Estatal de Planificació del Desenvolupament. La NDRC és l’entitat encarregada d’elaborar i aprovar els plans quinquennals, que són els programes on es dibuixen els objectius que l’economia xinesa ha de complir en els propers 5 anys, i que són hereus de la matriu soviètica. El 2020 finalitza el XIII Pla Quinquennal, que plantejava objectius a llarg termini com encaminar el país a doblar el seu PIB, acabar amb la pobresa i apostar per una economia verda. El context post-COVID19, obligarà però, a tornar a traçar els mapes.   

La institució clau en el disseny de l’exitosa política industrial xinesa ha sigut el Ministeri d’Indústria (MIIT en anglès). Un exemple del funcionament pràctic d’aquesta i que il·lustra molt bé les lògiques de la «planificació xinesa» és aquest recent estudi d’Ilaria Mazzocco, sobre el desenvolupament de la indústria del vehicle elèctric. Des dels governs locals es donarien subvencions per a generar una indústria pràcticament del no-res, a més de mecanismes com exempció d’impostos, plans pilot, subsidis, etc. Es generaria un mercat, amb diferents empreses privades competint entre elles, i la Xina es convertiria en el major productor de vehicles elèctrics del món. Ara bé,  els seus competidors estrangers encara tenen productes superiors i per això, el govern ha vist que calia reorientar la seva política, retirant les ajudes i impulsar un pla basat amb mecanismes estrictament de mercat, amb l’objectiu de millorar la qualitat i eficiència dels vehicles produïts a la Xina.

Foto: predicab

A més dels canals institucionals, el govern xinès també manté una influència directa en el si de l’activitat econòmica a través de les Empreses de propietat Estatal (SOE en anglès). Que han jugat i encara juguen un paper important al si de l’economia xinesa. A diferència de l’URSS a la Xina no es va fer un procés de teràpia de xoc i privatització com recomanaven institucions com l’FMI, sinó que es va fer un procés que començaria a donar autonomia a les empreses estatals. Gradualment, les SOE perdrien la seva funció de proveïdores de seguretat social, i es guiarien per una lògica de competitivitat al mercat. Un punt essencial aquí és la separació entre la propietat i la gestió empresarial, donant als directius autonomia per a prendre decisions d’acord amb criteris d’eficiència econòmica, no social. Progressivament, part de la propietat de les empreses xineses aniria a parar al mercat amb el desenvolupament de sistemes de borsa, així, el finançament privat ha augmentat i la de l’estat ha disminuït. Ara bé, l’estat manté influència tenint accions a diverses empreses —i òbviament a través dels membres del partit— i el control directe sobre les empreses públiques més importants.

La clau del poder

Una de les característiques fonamentals del sistema xinès ha sigut per tant el fet que el poder polític ha mantingut capacitat d’imposar-se sobre el món econòmic. Encara que aquesta capacitat existeixi no vol dir que la seva governança econòmica i política es desenvolupi a cop de decisions arbitràries preses sense una discussió o reflexió prèvia. Normalment, degut al seu sistema de govern opac, costa de seguir les discussions a porta tancada, els estira-i-arronsa entre diferents sectors del partit i els interessos particulars. Però com en qualsevol altre règim polític, sabem que existeixen aquestes situacions.

A això li hem d’afegir un sistema de promoció meritocràtica al si del partit, que vincula l’ascens intern a una bona performance de l’economia a l’àmbit local en els llocs que hagin desenvolupat al llarg de la seva carrera. Per tant els quadres del partit local tenen un gran incentiu en ajudar i fomentar el desenvolupament econòmic de la seva regió. Així, per exemple, els governs locals han tingut un ampli incentiu per a protegir els seus interessos i el de les empreses de la seva àrea. La part «negativa» és que la barrera entre el partit i les elits econòmiques, de vegades ha sigut difícil de traçar, i els interessos personals i públics han tingut tendència a entrellaçar-se. 

La discrecionalitat imperant en el sistema xinès li dona a l’estat uns marges d’intervenció i flexibilitat que li permeten estirar els límits del mercat. Això ho explica bé, Branko Milanovic al seu llibre. La relació personal entre l’administració, i les elits econòmiques juga un punt clau. El fet que els propietaris de grans empreses normalment són membres del Partit Comunista és alhora un facilitador per als seus interessos, però també una garantia que la «classe capitalista» no s’organitzarà de forma autònoma; i que les polítiques estratègiques de l’estat es poguessin transmetre més directament.

Aquesta tendència també ha creat un biaix —com a qualsevol economia capitalista— de cara a la protecció dels interessos empresarials per sobre dels treballadors. Tot i que en els darrers anys s’ha desenvolupat legislació per a protegir els drets dels treballadors, i la conflictivitat laboral a la Xina ha sigut més alta del que sovint ens imaginem. I és important tenir en compte la intensificació els casos de  repressió cap a les organitzacions de treballadors autònomes del sindicat oficial del partit. No s’ha d’oblidar que la capacitat de lidiar amb conflictes socials, evitant la seva emergència o aconseguint la seva ràpida supressió, són també criteris per a l’avaluació dels quadres locals.

La fi dels experiments?

Amb l’arribada de Xi Jinping, s’ha vist un procés de recentralització de la presa de decisions cap a Beijing, posant en dubte algunes de les certeses que han caracteritzat el discurs sobre la diversitat i la tendència a l’experimentació econòmica imperant a la Xina durant els darrers quaranta anys. Aquí cal tenir en compte que de vegades la línia que separa l’experimentació de la malversació, és difícil de traçar. Xi Jinping va entrar a governar amb el mandat de fer «neteja», especialment pel descontentament que la corrupció causava a importants sectors de la societat xinesa. Així, amb Xi Jinping hem vist com els marges de la discrecionalitat s’han escurçat. Però la Xina està lluny de ser governada per la disciplina prussiana.

Seu de Huawei a Shenzen. Foto: Flickr – Kārlis Dambrāns

Tenint en compte com n’ha sigut d’important aquesta capacitat de «mirar cap a un altre banda», i com d’integrada ha estat en el sistema, hi ha qui planteja fins a quin punt un excés de zel contra la corrupció, no pot arribar a ser un fre per l’economia. Aquí també cal entendre que la política de Xi Jinping, també està encarada a moure la font de legitimació del govern del Partit Comunista més enllà del desenvolupament econòmic. Ara bé, en sectors com el financer, el món de la tecnologia, la política social, i també encara l’economia, les pràctiques de prova i error, estan lluny d’haver-se acabat. Mentre les condicions de diversitat geogràfica i social es mantinguin —i malgrat els intents centralitzadors del govern, es mantindran durant molt de temps— l’experimentació política i econòmica tindrà el seu sentit.

El que ens cal retenir de l’acció del govern xinès en la seva economia és que aquest és un procés en el qual malgrat les reformes liberalitzadores, més enllà de l’existència d’iniciativa privada per part dels ciutadans de la Xina, existeix una gran iniciativa de l’estat per a incentivar una sèrie de sectors i orientar les inversions privades. Però sobretot cal veure que aquests mecanismes han sigut sovint processos caòtics, desiguals i descentralitzats. El rol del govern ha sigut més el d’impulsar i orientar, que no pas el de «planificador central». La participació de l’estat és justament el que ha permès que l’economia xinesa prengués certs riscos que han donat peu a les innovacions que hem vist en els darrers anys. I alhora s’ha mantingut aquests riscos a uns nivells que no poguessin provocar una crisi generalitzada. Però això ha distat molt de ser un procés harmònic.  

Foto de portada: Piqsels
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg, centrat en geopolítica i la Xina.

Comentaris

Es planifica a la Xina?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.