La gestació subrogada és una pràctica en augment en els països del terç ric del món, des d’on el lloguer de ventres i la compra de criatures ha passat a entendre’s com a un acte més de consum dins del mercat capitalista i patriarcal.

Es tracta d’un mètode de reproducció assistida pel qual es lloga el ventre (en realitat tot el cos) d’una dona, que gesta un nadó del qual no n’acabarà sent la mare. Malgrat ser una pràctica prohibida a l’ordenament jurídic espanyol, el garbuix legal que hi ha en aquest àmbit, juntament amb el negoci milionari que mou, fan que acabi sent un mètode d’accés a la paternitat i maternitat al qual recorren cada cop més persones que, per la seva classe social, estan en disposició de pagar-ho.

El lloguer de ventres és una de les materialitzacions més evidents de com el patriarcat, en aliança amb el capitalisme, inscriuen les seves normes sobre els cossos de les dones.

Cos-mercaderia

La maternitat per subrogació és un clar exemple d’institucionalització d’una pràctica en què es posen les dones al servei de l’estat i de les classes adinerades, i en el qual les dones són enteses com a mers instruments de reproducció, com a màquines d’incubació de nadons, i per tant, com a servidores reproductives.

En l’opció dels ventres de lloguer subjau la idea que, sota el capitalisme, tot es pot comprar o llogar. Des d’aquest prisma, les mares de lloguer representen una forma de consum on els cossos de les dones esdevenen una mercaderia com qualsevol altra, i en la qual la producció de vida esdevé un producte més pel capitalisme.

Hi ha un transfons patriarcal clar en la pràctica, i és que els cossos de les dones (o parts dels seus cossos), s’entenen més sovint com a mercaderies llogables o comprables que els dels homes. Mostra d’això és que hi ha consens en el fet que no es pot mercadejar amb òrgans, però aquest consens no és unànime si es tracta del lloguer dels òrgans reproductors femenins.

Al mateix temps, la gestació subrogada és una forma de perpetuar les desigualtats de classe. Cap dona rica presta el seu cos per a gestar el fill/a d’una altra persona. I, com diu Núria Gonzalez (2019), no es pot oblidar que, ni que es vengui sota el paraigües de l’amor i la família, el de la reproducció assistida és un mercat milionari i en auge, que compta amb lobbys molt potents darrere i que, per tant, no té tant a veure amb amb l’amor ni amb l’altruisme com amb els diners i amb el negoci. Ho exposa també Silvia Federici (2022): «hem de desenmascarar la tremenda hipocresia de la retòrica que envolta aquesta pràctica, que afirma que és producte de l’amor […] mentre omet el fet que qui l’exerceixen són algunes de les dones més pobres del planeta i que qui se’n beneficia són les famílies acomodades». I afegeix que la realitat de les dones que firmen un contracte per llogar el seu úter són «l’encarnació d’una llarga sèrie de figures proletàries que han vist els seus fills com a un mitjà de supervivència». Federici (2022) especifica que el que ho diferencia d’altres formes de comercialització del cos, com pot ser la prostitució, és que mentre en aquestes altres fórmules el servei i ús és temporal, el nadó es ven a una altra persona de per vida.

Al mateix temps, estem davant de processos que no són innocus pels cossos de les dones: en la gestació subrogada la dona ha de passar per proves i tractaments agressius, hormonacions, hiperestimulació ovàrica amb hormones, puncions per extreure els òvuls… que sovint tenen efectes secundaris en la salut i en la fertilitat de les dones, i que poden provocar canvis en el metabolisme, en el sistema inmune o cardiovascular, o en el risc de patologies de les dones gestants (Ibone Olza, 2023).

Tots aquests impactes són els que es volen estalviar les dones adinerades que, malgrat ser fèrtils, opten per externalitzar aquests costos en els cossos d’altres dones.

Desigualtat entre parts

En la transacció que implica el lloguer de ventres, la part que ven i la part que compra parteixen d’una posició de desigualtat prèvia clara. En paraules de Benítez i Colera (2017) en els ventres de lloguer es contraposa la llibertat de comprar amb la necessitat de vendre.

Així, malgrat els seus defensors esgrimeixen que es tracta d’un contracte lliure entre parts, la realitat apunta a tot el contrari. Daniela Danna (2015) explica com el concepte de «subrogació» és trampós ja que suggereix que la mare gestant no és la mare real, sinó només un mitjà que gesta en nom de la veritable mare (és a dir, de la proveïdora de l’òvul). Aquest argument és fal·laç ja que «ignora que la «mare gestant» és qui crea i nodreix materialment el nen, un procés que no implica només els nou mesos d’embaràs, ja que també n’hi ha una transferència de material genètic: realment el nen està fet de la seva carn i dels seus ossos» (Federici, 2022).

Turisme reproductiu

La desigualtat entre parts es fa especialment evident en el fet que, en gran part de les ocasions, els països pobres posen els cossos de les dones dels seus països al servei de les persones de països rics. Per això hi ha línies de negoci tan grans a indrets com Tailàndia i Kènia, però sobretot a l’Europa de l’Est, ja que en aquests darrers hi troben, a més d’un preu més econòmic per a la seva compra, un fenotip més semblant al nostre i més normatiu.

És un negoci que funciona de sud a nord, i que es basa en «un circuit d’explotació on els països del sud global cobreixen les necessitats o els desitjos de qui està al nord» (Rosa Cobo, 2022). 

Tot plegat porta a un fenomen que algunes autores (González, 2019) han etiquetat com a «turisme reproductiu», en el qual es visita un país pobre perquè una dona (sovint en situació de necessitat) doni a llum a un fill que s’emporta una persona d’un país ric.

Per veure com s’estan creant aquests pols de turisme reproductiu a països empobrits, només cal visitar algun lloc web d’una agència de maternitat subrogada, i veure’n les condicions i el preu que es demana a uns llocs i uns altres: mentre que als Estats Units o al Canadà el preu de llogar un ventre i comprar una criatura és d’entre 100.000€ i 180.000€, a països com Rússia, Ucraïna i Georgia es poden comprar criatures a partir de 30.000€.

Dones desprovistes de drets

En la mateixa línia, tot el procés de la maternitat subrogada està orientat a garantir els drets de qui paga per davant dels de la dona gestant, la qual cosa aprofundeix encara més en la desigualtat de condicions entre parts. En molts països, directament s’obliga a la dona gestant a renunciar a totes els drets, durant tot el procés, a canvi d’una contraprestació econòmica. Alhora, les dones gestants es veuen sotmeses a un control estricte de la seva vida quotidiana durant l’embaràs, tant pel que fa a tractaments mèdics, la dieta i ingesta d’aliments, els seus hàbits o la seva vida sexual, entre altres. Benítez i Colera (2017) ho exposen: «Els embarassos per encàrrec ambicionen la custòdia totalitària de les dones gestants, per tal de protegir una inversió milionària. […] Garantir la màxima qualitat del producte —el nadó— i la màxima satisfacció del client exigeixen una estreta vigilància psicològica de les dones per poder-les ensinistrar perquè no estableixin cap vincle emocional amb les criatures».

Mite de la lliure elecció

Rere els ventres de lloguer opera una falsa lògica de lliure elecció ja que, com s’ha dit, parteix d’unes desigualtats de gènere i de classe que fa que sigui impossible que hi hagi una equitat entre parts. Això recrea un relat individualista i classista que només beneficia als privilegiats.

No és casualitat que siguin els partits liberals els qui ho defensin sense fissures. Albert Rivera, quan era president del partit polític Ciudadanos, va afirmar: «¿Hay algo más feminista que una mujer ayudando a otra a tener un hijo?» (2019). I cal recordar que si PP i VOX no hi donen suport no és perquè defensin els drets de les dones; és perquè la gestació subrogada xoca amb qüestions que no agraden a l’església, com els avortaments selectius i la manipulació genètica.

Dret al propi cos

Certs discursos apunten que, en pro del dret al propi cos, les dones han de poder llogar els seus ventres. El problema és que aquesta és una lectura individualista del dret al propi cos. Des del moment que hi ha unes estructures socials (de classe, de gènere i sovint racials) que aboquen a dones pobres a haver de llogar els seus ventres per satisfer uns desitjos (que no drets) de paternitat, voldrà dir que no hi ha una veritable llibertat d’elecció sinó que el que s’està donant és una explotació i una instrumentalització dels cossos de les dones. En aquest sentit, el focus no està en les eleccions i accions individuals que porten a algunes dones a llogar el seu cos, sinó en les estructures en funció de les quals s’organitzen aquestes eleccions i accions. Unes estructures que són capitalistes i patriarcals i, per tant, profundament desiguals. Ho expressa Almudena Hernando (2022): «la reflexió no ha de girar entorn al dret (inalienable) de cada dona de fer el que vulgui amb el seu propi cos, sinó entorn al dret que pot tenir una persona d’utilitzar el cos cossificat d’una altra, de mercantilitzar-lo, per satisfer els seus desitjos. No es tracta d’un problema moral de la persona, sinó d’un problema polític» (p.133).

Drets vs. Desitjos

Un dels talons d’aquiles en la defensa dels ventres de lloguer és que es parteix d’una confusió entre el que són drets i el que són desitjos. I, si bé és legítim tenir desitjos, no és lícit conquistar drets explotant altres persones (en aquest cas, dones de classe treballadora). El Comité de Bioètica d’Espanya (2017) es posiciona explicant que «el desig de tenir un fill no pot realitzar-se a costa dels drets d’altres persones. […] Qualsevol contracte de gestació subrogada, ja sigui denominat altruista o lucratiu, comporta una explotació de la dona i un dany als interessos del menor» (p.86). Alhora, l’ordenament jurídic espanyol no recull el dret a ser pare o mare i, per tant, no es tracta d’un dret sinó d’un anhel.

Obsessió per la paternitat biològica

Sovint s’esgrimeix que hi ha col·lectius que no tenen la possibilitat de tenir criatures de manera natural (homes cis, persones amb problemes d’infertitlitat…) pels quals la gestació subrogada ha de poder ser una opció. Si bé és cert que això les situa en un punt de partida diferent en el desig de ser pares o mares, també és cert que hi ha altres formes de paternitat que no impliquen una explotació per a terceres persones (com l’adopció o l’acollida). Però si aquestes altres pràctiques no són considerades prioritàries és perquè a la nostra societat es dona un pes fonamental de la sang en la filiació (i en l’herència), i subjau en l’imaginari col·lectiu el fet que els hereus i hereves de la teva sang són més vàlids que si no són de la teva sang. En aquest sentit, es lliga la transmissió de patrimoni a la identitat genètica (Stolcke, 2018).

Aquesta exaltació de la filiació biològica sovint té un transfons que es podria catalogar d’eugenèsic. Els qui compren la criatura escullen la criatura a través d’un catàleg, i en general busquen la «millor genètica possible». En paraules de Verena Stolcke (2018), «les possibilitats eugenèsiques que aquestes recomanacions permeten són evidents. Si, com sembla ser, és el blanc amb ulls blaus el fenotip que es valoritza, no és exagerat suposar que parelles morenes puguin fins i tot escollir donants amb aquestes característiques fenotípiques ‘per a millorar la raça’» (p.11).

Fals altruisme

Molts països diuen que regulen la gestació subrogada però només en supòsits altruistes. Crida l’atenció, però, que en la pràctica totalitat dels casos on es permet la gestació subrogada de forma altruista, la possibilitat d’accedir-hi està supeditada al pagament d’unes tarifes per a la mare gestant. Això demostra que hi ha una retribució econòmica, malgrat es vengui com a dietes o despeses de manutenció.

Països com Portugal, on s’ha regulat la gestació subrogada de forma totalment altruista (sense cap retribució) i a on, a més a més, es dona un termini de 20 dies després de parir en el qual la dona es pot arrepentir i no entregar el nadó, només han registrat un sol cas de gestació subrogada des del moment que aquesta regulació va entrar en vigor. 

A més a més, també cabria pregunta-se que si realment és una pràctica altruista, quan qui ho està gestionant són empreses privades de reproducció assistida amb beneficis milionaris.

La gestació subrogada com a forma de violència masclista

Cal recordar que la gestació per substitució és il·legal a l’Estat Espanyol i és una forma de violència masclista, d’acord amb la Llei Orgànica 1/2023, del 28 de febrer, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2010, del 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. En l’article 32 de la llei, de prevenció de la gestació per subrogació o substitució, s’especifica que «és un contracte nul de ple dret […] amb o sense preu, a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer». I en el següent punt especifica que caldrà promoure informació sobre l’«il·legalitat d’aquestes conductes». L’article 33 de la mateixa llei està específicament dedicat a la prohibició de la promoció comercial de la gestació per substitució.

Drets de la infància

Però la gestació subrogada no és només una ofensa als drets de les dones; és també un atac als drets de la infància.

Entre 2010 i 2020 s’han registrat més de 2.520 nadons nascuts amb aquesta pràctica a l’estranger en un procés en el qual els nens i nenes són tractats, com les mares, com a simples mercaderies. En paraules de Federici (2022): «La subrogació és també una altra volta de rosca des del punt de vista de la mercantilització de la vida humana, ja que implica l’organització i legitimació d’un mercat de nens i nenes i la definició del nen com a una propietat que es pot transferir, vendre i comprar».

Alhora, s’han donat casos de nadons que són rebutjats tant per part de la mare subrogada com de la parella contractant quan aquests darrers, finalment, no volen el producte que han contractat (el nadó) perquè entenen que és defectuós (perquè, per exemple, té algun tipus de discapacitat) o bé no aconsegueixen inscriure’l al país de residència perquè allà es tracta d’una pràctica il·legal.

En qualsevol cas, la Convenció sobre els Drets del Nen de les Nacions Unides (la qual està vigent des de l’any 1991 a Espanya) és categòrica, i en el seu article 35 obliga als Estats Part a «prendre totes les mesures […] per impedir el segrest, la venta o la trata de nens per a qualsevol fi o en qualsevol forma». La pròpia relatora especial sobre la venta i explotació de criatures va emetre un informe (2018) en el qual especifíca que aquesta anàlisi sobre la venda de criatures «és aplicable a la gestació per substitució».

Alhora, el magistrat Joaquim Bosch, exposa com «el Tribunal Suprem ha indicat reiteradament que la contractació de ventres de lloguer és una variant de la venta de nens i nenes, que porta a tractar com a objectes i mercaderies a menors i mares gestants, amb l’aprofitament de la vulnerabilitat d’aquestes».

A més a més, no s’està tenint en compte el dret a la identitat del nen/a, recollit a la Declaració dels Drets del Nen, que comporta que el nen/a té dret a saber qui és i d’on ve (cosa que sí que fa la llei d’adopció espanyola).

Garbuix legal i falta de voluntat política

Davant d’aquesta evidència que la gestació subrogada és il·legal i que va en contra dels drets de les dones i la infància, com és que segueix succeint? Doncs principalment, per falta de voluntat política de mostrar determinació contra les agències i famílies que estan duent a terme aquesta pràctica il·legal, i també perquè hi ha una legislació que malgrat ser explícita també és caòtica.

González (2019) ho exposa: «El Tribunal Suprem diu que no es pot fer, les lleis també, el Codi Penal ho penalitza, el Codi Civil diu que la mare és la que pareix i que no pot renunciar. Tot i així, s’està inscrivint criautres en virtut d’una ordre del Registre de Notaris». En aquest sentit, si el Tribunal Suprem exposa que aquests contractes no poden tenir cap efecte en el nostre ordenament jurídic, és responsabilitat del Govern estatal fer que la llei es compleixi.

Conclusions

Les mares de lloguer constitueixen un nínxol de mercat en el sistema capitalista, que s’orienta a beneficiar a un sector molt determinat de la població, a costa de dones generalment empobrides. En la maternitat per subrogació es mercadeja amb les dones, amb les criatures, i es fa de la pròpia vida un producte més a oferir en el mercat capitalista.

També és important destacar que, quan es fa una crítica al lloguer de ventres, no s’està qüestionant les dones que opten per aquesta opció. No es tracta d’assenyalar pràctiques individuals, sinó de fer una crítica a les estructures socials i econòmiques que hi ha al darrere i que empenyen a aquestes dones a fer-ho. Perquè si una cosa és clara és que hi ha una desigualtat de gènere i de classe social de partida en els processos de subrogació de la maternitat que fa que no es pugui parlar de pactes entre iguals; perquè qui se’n beneficia són les persones de classe adinerada que no poden o no volen tenir fills/es per altres vies, juntament amb les empreses de reproducció assistida que extreuen beneficis milionaris d’aquestes pràctiques; i perquè, finalment, els drets de les dones i de les criatures queden clarament supeditats als interessos del capital.

Només es pot entendre la gestació subrogada com una vulneració dels drets humans i com una forma de violència contra les dones. La llei és contundent prohibint la gestació subrogada; cal que el Govern prengui mesures efectives perquè la prohibició sigui real.

És necessari posar límits a aquest mercat predador, on tot té un preu, fins i tot la vida, i cal que els drets de les dones i de la infància estiguin per davant del desig de les persones acomodades de ser pares o mares.

Bibliografia i referències

BENÍTEZ, Isabel i COLERA, Maria (2017). Article pel diari «L’accent»: «Ventres de lloguer: qui pot pagar no ha de manar sobre el cos de cap dona».

COMITÈ DE BIOÈTICA D’ESPANYA (2017). «Informe del comité de bioética de España sobre los aspectos éticos y jurídicos de la maternidad subrogada».

COBO, Rosa (2022). Entrevista feta per Diana Hernández Gómez el 7 de juliiol de 2022 pel mitjà «Cima Noticias»: «Vientres de alquiler, bárbaros del patriarcado y el uso de nuestros cuerpos: la mirada de Rosa Cobo».

DANNA, Daniela (2015). «Contract children. Questioning surrogacy». Editorial Ibidem.

FEDERICI, Silvia (2019). Entrevista feta per Sara Babiker el 31 de març del 2019 a Sivlia Federici pel mitjà «El Salto».

FEDERICI, Silvia (2022). Article «¿Regalar vida o negar la maternidad? La gestación subrogada» publicada el 23/10/2022 al mitjà «CTXT».

GONZÁLEZ, Núria (2019). Entrevista feta per Sabela Rodríguez el 28 de gener del 2019 a  Núria González  pel mitjà «Infolibre». 

HERNANDO, Almudena (2022). «La corriente de la historia (y la contradicción que somos)». Madrid: Editorial Traficantes de Sueños.

OLZA, Ibone (2023). Article de Diana Oliver del 5 d’abril del 2023 on s’entrevista a Ibone Olza, pell mitjà «El Salto».

STOLCKE, Verena (2018), «Las nuevas tecnologías reproductivas, la vieja paternidad».

Imatge de portada