És l’estat indestructible? Les esquerres enfront el Règim del 78

És l’estat indestructible? Les esquerres enfront el Règim del 78

Espanya és, avui, un país que compta amb un govern on hi és present Podemos, Izquierda Unida i el Partit Comunista (PCE) i, no obstant, no s’ha aconseguit deixar d’estar subordinat al gran capital, ni fer que deixi de ser un país travessat pel franquisme, l’autoritarisme, la repressió contra l’independentisme, etc. ¿Per què? ¿Què podem fer? Amb la intenció de donar resposta a alguna d’aquestes preguntes, l’objectiu d’aquest text és tractar les següents tres qüestions: 1) Formular una breu definició d’allò que avui anomenem el Règim del 78; 2) Respondre la pregunta: com podem explicar la lògica interna de funcionament de l’entramat de poder estatal del règim del 78 que fan que, independentment la presència de l’esquerra al govern, res o poca cosa canviï?; i, 3) Quin pot ser, davant aquesta realitat, el plantejament de les esquerres de l’Estat?

Que és el Règim del 78?

En la seva fase actual, el règim del 78 és l’entrecreuament entre un tipus d’Estat de capitalisme oligopòlic finançaritzat amb una forma estatal híbrida liberal-franquista. I explico què s’entén en la teoria de l’Estat per «tipus d’Estat» i per «forma estatal».

Per una banda, el tipus d’Estat correspon a la base econòmica. Cada sistema econòmic necessita d’una forma d’organització política funcional al primer que garanteixi les condicions adequades per a la seva reproducció. El sistema econòmic capitalista necessita d’un tipus concret d’Estat que habiliti determinats processos i mecanismes jurídics i institucionals que no poden ser realitzats pels capitals individuals per si sols però que son necessaris para que es pugui donar el funcionament i la reproducció del mercat, com la construcció d’infraestructures, l’organització macroeconòmica del procés productiu, formes de regulació i mediació social, etc. En termes marxistes clàssics vindria a dir que tota estructura econòmica necessita d’una superestructura política que garanteixi les condicions generals per la seva reproducció.

Ara bé, no tots els Estats capitalistes son iguals. Els Emirats Àrabs, Mèxic, Alemanya, Estats Units o Espanya son Estats capitalistes funcionals al mateix sistema econòmic global, no obstant, no son iguals. Això s’explica, en primer lloc, perquè el tipus d’Estat canvia en funció de la naturalesa del  capital nacional al que és funcional. No necessiten del mateix tipus d’Estat aquells països on el seu capital nacional adopta la forma de capital industrial, capital rentista o capital especulatiu-financer. I en segon lloc, perquè el tipus d’Estat està sempre entrecreuat amb el que, per altra banda, en la teoria de l’Estat s’anomena la forma estatal.

La forma estatal és aquell disseny institucional particular que adopta cada Estat fruit de la seva pròpia herència històrica. Un nou règim polític no es construeix sobre el no res. No és que quan hi ha un canvi de règim polític s’esborrin o desapareguiin tots els elements de l’anterior i se’n conformi un de totalment nou, no és així. Tot Estat o règim polític és l’acumulat o l’objectivació en l’àmbit estatal del conjunt de tradicions, derrotes, valors, pràctiques, discursos i institucions heretades de la seva pròpia història i que el particularitza. Gran Bretanya, Noruega o Bèlgica, a diferència de França, son Estats monàrquics no perquè la monarquia sigui una necessitat del mode de producció capitalista sinó perquè aquesta és l’objectivació en l’àmbit estatal d’aquests països de la seva herència històrica.

Per tant i en resum, el règim del 78  és, avui, l’entrecreuament, entre:

  • Per una banda, d’un determinat tipus d’Estat funcional a la forma concreta del capitalisme nacional espanyol, i avui en dia el Capital nacional dominant a Espanya és aquell conformat per una trentena de grans bancs, constructores, empreses d’energia, tèxtils i de telecomunicacions amb una capacitat creixent d’actuar en el mercat financer global, per això parlem d’un tipus d’Estat de capitalisme oligopòlic finançaritzat. La gestió dels fons New Generation de la UE és una mostra evident del caràcter funcional de l’Estat espanyol cap aquestes empreses.
  • Per una altra banda, una determinada forma estatal on a la tradició liberal introduïda per la Constitució del 78 se li suma l’acumulat o objectivació en l’àmbit estatal del conjunt de valors, discursos, pràctiques i institucions heretades d’èpoques anteriors, principalment del franquisme, tenint en compte que la transició no va suposar cap ruptura amb aquest. Per això, parlem d’una forma estatal híbrida liberal-franquista.

L’acoblament o entrecreuament d’aquest tipus d’Estat de capitalisme oligopòlic finançaritzat amb aquesta forma estatal híbrida liberal-franquista conformen, avui, el que tots coneixem com a Règim del 78.

Per què l’esquerra no aconsegueix canviar res?

Aquesta pregunta admet tres tipus de respostes o explicacions diferents inspirades en plantejaments teòrics diferents: 1) una basada en la tesis de la lluita entre aparells i poders d’Estat; 2) Una altra que posa el focus en la ideologia de persones concretes dins l’entramat de poder estatal; i, 3) una altra construïda a partir de la relació entre superestructura i cultura. Al meu entendre, les tres explicacions son correctes però insuficients per si soles per poder entendre la totalitat del fenomen, que només pot ser comprés a partir de la conjunció o hibridació de totes elles. Les explico:

Podem dir que l’Estat espanyol vigent, en tots els seus aparells i relacions, independentment de qui els ocupi, és una superestructura culturalitzada en termes autoritaris

La tesis de la lluita entre aparells i poders d’Estat

Aquesta primera explicació diu, per un costat, que l’Estat no és un nucli unificat i homogeni d’institucions governamentals sinó una complexa articulació de diversos aparells, branques i poders ocupats per grups socials confrontats en lluita entre ells. Al igual que la societat civil, l’Estat també està travessat per la lluita de classes. I, per l’altre costat, que no podem confondre separació amb desconcentració de poders. La separació constitucional de poders no implica, necessàriament, desconcentració. Espanya seria un exemple de separació formal però no de desconcentració de poders. El fet que la transició no suposés una ruptura amb el franquisme sinó una continuïtat que va garantir que l’estructura administrativa, militar, policial i judicial del nou règim continuessin en mans de la dreta, li permet  en aquells moments en que l’esquerra obté majoria parlamentaria o inclús el govern, desplaçar els llocs de poder real cap aquelles branques o aparells de l’Estat que controla, convertint els espais ocupats per l’esquerra en espais formals i buits de poder. Per tant, tot i existir una separació formal en tres poders, el poder real continua concentrat en l’aparell judicial i administratiu que té preeminència sobre l’altre i determina les polítiques d’Estat impedint que res canviï.

La debilitat d’aquesta explicació és que estableix una suposada classificació entre «aparells estatals autoritaris» (poder judicial, aparell policial, etc.) i «aparells estatals democràtics» (el legislatiu, etc.) en lluita, assignant la culpa  que res canviï al bloqueig dels primers sobre els segons. Es tracta d’una classificació, al meu entendre, no sempre certa. La realitat política-institucional espanyola és més complexa. Moltes de les mesures autoritàries del règim com la llei de partits del 2000 per il·legalitzar Batasuna,  l’aplicació de l’art. 155 CE, etc. sorgeixen del propi legislatiu o d’Executius socialistes, no del poder judicial ni dels militars. Per això, tot i ser en part una explicació certa, és per si sola insuficient si no es complementa amb les altres dos.

La ideologia de determinats funcionaris

La segona explicació seria la que posa el focus d’atenció en la ideologia de determinades persones o grups de persones que ocupen posicions de poder dins la burocràcia estatal, afirmant que el problema del Règim del 78 no és el propi règim, que segons aquesta concepció seria democràtic, sinó que hi ha determinats grups de jutges, policies i funcionaris franquistes que actuen com a intrusos en una realitat democràtica i fan que mal funcioni. S’identifica a aquestes persones com a feixistes amb posicions de poder i a la resta de poders de l’Estat amb una democràcia bloquejada pels primers.

Al meu entendre, es tracta d’una explicació que també té diversos problemes, en cito només dos: 1) No és cert que els aparells judicials o policial estiguin conformats íntegrament per franquistes. No tots els jutges son de dretes. Els pocs estudis de sociologia jurídica que s’han fet en aquest camp mostren que el perfil ideològic de la judicatura es paral·lel al de la població, hi hauria jutges progressistes en el mateix percentatge que ciutadans, la qual cosa contradiu la tesi principal de l’explicació; i, 2) Si el problema fossin persones concretes seria relativament fàcil de solventar. No obstant, l’experiència ens demostra que el canvi de magistrats o alts càrrecs policials i militars no soluciona la situació. Es tracta, en conseqüència, d’una explicació que si bé és certa parcialment, també és insuficient per si sola per entendre el fenomen aquí analitzat.

La relació entre superestructura i cultura

La tercera explicació estableix que a diferència del que va plantejar cert marxisme ortodox, l’Estat no és un mer reflex desculturalitzat de la base econòmica. Com he assenyalat a l’inici, tot Estat es la suma parcial de temps socials passats i presents solapats. A pesar de produir-se processos constituents que pretenen ser una ruptura del contínuum temporal, un punt zero en el temps social, el seu adveniment no aconsegueix mai fer desaparèixer, íntegrament, el temps anterior. Tot temps social, en tota societat és, de manera inevitable, l’entrecreuament del present amb el passat. Per tant, tota superestructura estatal està sempre culturitzada.

Partint d’aquesta premissa, podem dir que l’Estat espanyol vigent, en tots els seus aparells i relacions, independentment de qui els ocupi, és una superestructura culturalitzada en termes autoritaris. I això és fruit de la suma de tres elements: 1) La naturalesa del seu moment fundacional i dels seus símbols; 2) La ideologia de la Constitució del 78 i el caràcter rígid que, a la pràctica, impedeix reformar els punts centrals; i, 3) La manera en què durant els darrers 40 anys els processos polítics i jurídics han gestionat els conflictes entre temps socials sobreposats. La suma d’aquests tres elements conformen un conjunt d’actes de sentit i efectes jurídics que al barrejar-se amb l’activitat diària dels aparells estatals acaba impregnant-los de determinats marcs normatius i culturals d’actuació i, per tant, acaben culturalitzant-los en sentit autoritari.

I explico aquests tres elements i com la seva suma acaba culturalitzant l’Estat en un sentit autoritari.

El primer element és respecte a la naturalesa del moment fundacional del Règim del 78 i dels seus símbols. A grans trets i a nivell comparat, podem distingir entre dos tipus de moments fundacionals: moments oberts o socials i moments tancats o oligàrquics. La diferència entre ells és el tipus d’història de la qual sorgeixen i els valors que porten associats. Els moments fundacionals oberts o socials sorgeixen d’una història popular i porten associats valors d’autodeterminació social. La bandera i el dia de la pàtria a Mèxic són l’objectivació d’un moment fundacional associat a valors oberts de resistència i llibertat, el Crit de Dolores, pel qual el poble s’alça en armes, el 1810, contra el govern colonial espanyol i aconsegueix la seva independència. Per contra, els moments fundacionals tancats o oligàrquics sorgeixen de la història de l’Estat i porten associats valors de imposició. La imatge de l’acte del 22 de novembre de 1975 a les Corts franquistes en el qual Juan Carlos I presta jurament, «por Dios y los Santos Evangelios», és una visualització d’aquests altres moments associats a valors tancats conservadors.

Els moments fundacionals oberts o populars i els seus símbols són disputables en benefici dels objectius de l’esquerra, ja que, malgrat ser usats també per la dreta, els valors d’autodeterminació social que reprodueixen poden ser també una eina discursivament poderosa per a mostrar que és el Poder i no els dominats els qui els estan vulnerant. Per això els zapatistes van amb la bandera mexicana a tot arreu. Res d’això ocorre amb els moments fundacionals tancats o oligàrquics i els seus símbols, com els espanyols vigents. En tant que aquests constitueixen formes d’unificació al voltant de valors sobredeterminats i tancats d’adhesió al règim del 78 (Monarquia, unitat nacional, etc.), mai d’autodeterminació ni rebel·lia, la seva utilització reafirma la lògica d’unificació social entorn de valors pro-règim i reassegura el rebuig social a tot discurs que problematitzi amb l’estatus quo. Per això els símbols espanyols oficials actualment no són disputables per l’esquerra per molt que alguns ho pretenguin. No tots els símbols nacionals són disputables. Salvant les distàncies, a ningú se li ocorreria dir que durant el III Reich alemany l’esquerra hagués hagut de disputar a l’extrema dreta la bandera oficial de l’Estat amb l’esvàstica. La naturalesa del moment fundacional del Règim del 78 i el caràcter no disputable dels seus símbols és un element culturalitzant de l’estructura estatal.

El segon element culturalitzant és la ideologia de la Constitució del 78 i la dificultat de reforma dels seus punts fonamentals. Una Constitució no només és un text jurídic, no només estableix institucions, procediments jurídics i normes, sinó que desprèn també una determinada visió de l’Estat, la nació, l’economia, la redistribució de poder, etc. amb pretensió de conformar un projecte polític-ideològic coherent i sistemàtic. Abans que un text jurídic, una Constitució és un text polític amb ideologia.

En aquest sentit, sobre la ideologia de la Constitució del 78 existeix una discussió entre els actors d’esquerres a l’Estat. Alguns afirmen que la Constitució és progressista però el que passa és que els polítics i jutges conservadors la inapliquen, forçant una interpretació conservadora contranatura de la mateixa i convertint-la en un text inactivat. Crec que això és confondre el desig amb la realitat. És cert que la Constitució inclou alguns articles que reconeixen el dret a un habitatge digne (art. 47) o que estableixen que tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l’interès general (art. 128.1), no obstant, els diferents articles d’una Constitució no son departaments estancs autònoms uns dels altres sinó que s’influeixen mútuament. Empeltar institucions vinculades al model constitucional social en una part de la Constitució, sense establir instruments de garantia dels mateixos, ni garantir un poder judicial independent no controlat per la dreta ni subordinat a les elits en l’altra part, converteix als primers en un mer impelt fallit. El fet que la Constitució de 1978 es redactés en un context d’hegemonia del sector reformista del franquisme, amb una Llei de Reforma Política aprovada, el 1976, per les corts franquistes que disciplinava un procés constituent vigilat pels poders fàctics, fa que aquest sigui un text d’ideologia ultranacionalista i conservadora, on trobem articles vinculats al model constitucional social, és cert, tot i que empeltats en un cos orgànic de caràcter oposat que els converteixen en disposicions programàtiques impossibles d’activar. Quan el text constitucional prima i protegeix la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat per sobre dels drets socials. O, quan estableix que el títol preliminar o el títol II de la Corona, entre d’altres, de reforma pràcticament impossible, això és ideologia regressiva i conservadora. I en un model de justícia que no és de tradició positivista (com seria l’anglosaxó) com  l’espanyol, s’estableix que els jutges a l’hora de resoldre un cas no han de tenir ideologia pròpia, no poden inventar Dret, sinó que han d’assumir i aplicar la ideologia de la Constitució com a única resposta correcta. Això fa que un text conservador i regressiu impedeixi que pugui haver-hi una justícia progressista i democràtica, la qual cosa també actua com un element culturalitzant de l’estructura estatal.

I el tercer element, és la manera en què durant els darrers 40 anys els processos polítics i jurídics han gestionat els conflictes entre els temps socials sobreposats. Que vull dir amb això? Com he assenyalat, en tant que la transició espanyola no fou una ruptura amb el franquisme sinó una reforma, la Constitució de 1978 es un híbrid de dues cultures polítiques contraposades: la franquista i la liberal-democràtica. En el marc d’una societat on se solapen temps passats i presents, els processos polítics i jurídics (governar, legislar, jutjar, etc.) consisteixen permanentment en gestionar el conflicte entre els seus temps socials pre-democràtics i democràtics sobreposats, prioritzant un sobre altre. En funció de quin d’ells prioritzis, els processos polítics i jurídics estaran portant a terme una culturalització de la superestructura estatal en un sentit democratitzador o autoritari, estaran creant el que podem anomenar un o altre sentit comú d’Estat. I poso dos exemples:

A Alemanya, en un assaig que va publicar Dolf Sternberger el 1979, en el marc de la commemoració del 30 aniversari de la Constitució federal, parlava sobre com el fet  que els processos polítics i jurídics durant aquest temps haguessin desenvolupat legislativa, jurisprudencial i doctrinalment la Constitució en un sentit liberal-democràtic de drets i llibertats havia permès inspirar una nova identitat col·lectiva social y estatal democràtica que havia deixat plenament enrere els valors del nazisme. Els processos polítics i jurídics, mitjançant un desenvolupament liberal-democràtic de la Constitució havien contribuït, de manera lenta i persuasiva, a transformar la vida política i social creant una nova consciència col·lectiva democràtica de drets i llibertats.

A Espanya el procés que s’ha produït és a la inversa. Els processos polítics i jurídics, en els últims 40 anys, han portat a terme un desenvolupament legislatiu, jurisprudencial i doctrinal de la Constitució que ha prioritzat el temps social pre-democràtic per sobre del democràtic. I en poso exemples: quan el TS, la Fiscalia General de l’Estat, la Fiscalia de l’AN o els propis partits, PSOE inclòs, mitjançant votacions al Congrés, es neguen repetidament a jutjar als torturadors en vida de la dictadura prioritzant la llei d’amnistia pre-constitucional del 77 per sobre de la Constitució i la llei de memòria històrica, estan prioritzant la imposició del temps social pre-democràtic per sobre del democràtic; Quan el TS i el TC interpreten la convocatòria d’una manifestació pacífica per un referèndum d’autodeterminació no com un exercici del dret a la llibertat de reunió i manifestació sinó com un delicte de sedició, estan prioritzant figures jurídiques penals heretades del passat per sobre dels drets i llibertats constitucionals; O, quan la mesa del Congrés es nega a crear una comissió d’investigació de les actuacions del rei emèrit està prioritzant el temps social pre-democràtic on el cap d’Estat no estava sotmès a res ni ningú, per sobre del temps social democràtic parlamentari amb existència de mecanismes recíprocs de control entre òrgans i institucions.

Per tant, conjuntament amb un tipus de moment fundacional tancat i oligàrquic que determina la naturalesa del règim i els seus símbols i la ideologia de la Constitució i la seva rigidesa, l’existència de processos polítics i jurídics que han gestionat el conflicte entre els temps socials passat i present solapats prioritzant constantment el moment franquista sobre el liberal-democràtic, conformen, tots junts, actes de sentit i efectes jurídics que al barrejar-se amb l’activitat diària del aparells estatals acaba per impregnar-los de determinats marcs normatius i culturals d’actuació i, en conseqüència, acaben culturalitzant-los en sentit autoritari. A això és el que hem refereixo quan dic que l’Estat espanyol, en tots els seus aparells, independentment de si els ocupen gent del PSOE, IU, PP, VOX i de si son més o menys de dretes o esquerres, és una superestructura culturalitzada en termes autoritaris i això genera una lògica de funcionament superestructural englobant i assimilant de tipus autoritari.

En resum i per tancar aquest segon bloc, la hibridació de les tres explicacions assenyalades: les tesis de la lluita entre els aparells i poders d’Estat, la ideologia de determinades persones o grups de persones dins l’estructura estatal que bloquegen qualsevol tipus de canvi, més l’existència d’un Estat culturalitzat en termes autoritaris que impregna tota la seva activitat; ens permeten respondre i explicar perquè independentment de que Podemos, IU o el PCE estiguin presents en el govern central, no s’aconsegueix fer que l’Estat-Règim del 78 pugui ser usat per portar a terme una reconfiguració de les relacions de classe a favor de les majories socials, ni aturar la repressió contra els pobles sense Estat que reivindiquen l’autodeterminació. 

L’Estat-Règim del 78 no ofereix les condicions a cap de les diferents esquerres estatals per poder desplegar les seves lluites i reivindicacions amb alguna possibilitat d’èxit


Què poden fer realment les esquerres de l’Estat?

Això que acabo d’explicar, simplement dota de conceptes teòrics a allò que el darrer cicle polític ha posat davant els morros a les esquerres estatals:

A l’esquerra d’àmbit estatal li ha ensenyat que l’estratègia d’entrar al govern central del Règim i des d’allà canviar les coses no funciona. La concepció instrumentalista de l’Estat-cosa segons la qual l’Estat seria un mitjà passiu, sense cap autonomia, que pot ser utilitzat quan es vulgui per qualsevol per a aconseguir fins prèviament delimitats no és correcte.

I a les esquerres independentistes ens ha ensenyat que, en el cas espanyol, ni per la via de la mobilització popular massiva i la negociació amb l’Estat, ni per la via unilateral de l’embat democràtic, ni per la via armada com va provar durant dècades l’esquerra abertzale, no es té capacitat, per si sol, de poder resistir la repressió estatal ni d’aconseguir arrencar-li un referèndum.

Per tant, ambdues esquerres podem arribar a dues conclusions comunes:

La primera és que l’Estat-Règim del 78 no ofereix les condicions a cap de les diferents esquerres estatals per poder desplegar les seves lluites i reivindicacions amb alguna possibilitat d’èxit. No tot model o règim estatal permet a les esquerres assolir objectius. Això que dic no és res de nou, és la mateixa anàlisi que va fer la tercera internacional comunista a partir del seu VII Congrés. Des de 1922 fins 1935, el moviment comunista no establia cap diferència entre feixisme i capitalisme, de manera que s’entenia que la lluita antifeixista seria un moment més de l’enfrontament històric entre Capital i Treball que se resoldria amb el derrocament revolucionari del capitalisme. A partir del VII Congrés de la Internacional, i entre 1935 y 1945, en veure els bestials nivells de repressió i desarticulació que els comunistes estaven patint per part del feixisme, es canvia de concepció i es parteix de la base que el desenvolupament quantitatiu i qualitatiu de la classe obrera només es pot donar explotant les condicions que li proporciona la democràcia burgesa però no el feixisme. Per això, la prioritat històrica immediata dels partits comunistes, abans de derrocar el capitalisme, va passar a ser l’organització de blocs populars amb totes les forces democràtiques, incloses les burgeses, per fer caure el feixisme. S’arriba a la conclusió que el model o règim estatal feixista no ofereix a l’esquerra les mateixes condicions per poder transformar ni derrocar el capitalisme que les de la democràcia burgesa. En conseqüència, com dic, no tot model o règim estatal és útil per tal que les esquerres puguin aconseguir els seus objectius. Salvant les distàncies, el que dic és que l’Estat-Règim del 78, pels motius que he explicat, no ofereix les condicions a cap de les esquerres de l’Estat per poder desplegar lluites i reivindicacions amb alguna possibilitat d’èxit.

La segona conclusió és que cap de les esquerres, ni la d’àmbit estatal ni les independentistes, tenim, per nosaltres soles, capacitat de tombar l’Estat-règim del 78 i anar-nos-en o substituir-lo.

Aquestes dues conclusions ens porten, en conseqüència, a un cercle viciós que ens dificulta avançar: cap d’aquestes esquerres pot tenir condicions per desplegar les seves lluites i reivindicacions amb possibilitat d’èxit sense tombar l’Estat-Règim del 78, però a la vegada, cap d’aquestes esquerres té capacitat per ella sola de fer-ho. Això ens ubica, en un escenari de final de cicle polític com el que ens trobem, davant un mur que ens impossibilita caminar endavant. Pensar com podem trencar aquest cercle és segurament el principal i fonamental repte que tenim avui les esquerres de l’Estat espanyol. Com fer-ho?

Si bé resulta obvi que no tenim la capacitat per esquerdar el Règim del 78, l’únic que podem fer és intentar engrandir les escletxes existents per tal de poder generar, a curt o mitjà termini, nous cicles polítics de confrontació amb el Règim. Una proposta seria la creació d’una taula o coordinadora de les esquerres parlamentàries i socials anti-règim de l’Estat, on es plantegi: a)  Posar en el centre del debat estatal una reivindicació de confrontació comuna com, per posar-ne un exemple, podria ser el rebuig a la monarquia corrupta i la reivindicació d’un referèndum o referèndums per la o les repúbliques; i, b) Iniciar, conjuntament, i al voltant d’aquesta reivindicació, accions i mobilitzacions d’enfrontament a tot l’Estat del tipus marxes de la dignitat que confluïren a Madrid el 2014, o actes de desobediència civil com el bloqueig al mateix temps de diferents fronteres com l’acció coordinada del Pertús i la frontera del país basc amb França el 2019, etc.

Aquesta acció coordinada ens permetria intentar estendre la mobilització i la confrontació contra el règim a tot l’Estat, a més de reactivar-la a Catalunya, Euskal Herria o Galiza. A nivell de mobilització, la deslegitimació actual de la monarquia fa que aquesta sigui una reivindicació de  caràcter obert i integradora que pot sumar força gent. A la vegada que la construcció d’un enfrontament contra el Règim en termes de conflicte democràtic estructurat al voltant d’una reivindicació del dret a votar en referèndum, el qual està interioritzat en la consciència col·lectiva com un dret fonamental i jurídicament possible d’acord amb l’art. 92 de la Constitució, ubica al règim en una posició de debilitat argumentativa.

I, perquè estendre el conflicte contra el Règim a tot l’Estat i reactivar-lo a Catalunya enforteix recíprocament els projectes polítics de les esquerres d’àmbit estatal i les independentistes?

Per una banda, que s’enforteixi i re-articuli amb força un discurs i moviment social, d’àmbit estatal, rupturista amb el Règim seria útil a les esquerres independentistes en tant que les ubica en posició més favorable per plantejar un nou embat democràtic contra l’Estat i arrencar-li un referèndum. No és el mateix afrontar un govern espanyol amb un país cohesionat i sense fissures internes al darrere seu cridant «a por ellos» com va passar el 2017, que amb moviments interns contradictoris que el pressionin des de dins.

A la vegada, i per altra banda, que s’enforteixin les esquerres independentistes seria útil a l’esquerra transformadora d’àmbit estatal en tant que si tenim en compte: Que, actualment, no es té força per tombar el Règim del 78 des del centre. I que la idea d’unitat nacional és el fonament constitutiu sobre el que es construeix l’ordenament constitucional espanyol; l’únic embat desestabilitzador amb potencialitat avui de trencar els fonaments constitutius del règim i derrocar-lo (condició necessària, com deia abans, per tal de què l’esquerra estatal pugui desplegar la seva lluita i reivindicacions amb alguna possibilitat d’èxit), és a través d’un embat des de la perifèria per part dels pobles sense Estat.

En resum, és en aquest sentit que activar iniciatives d’aquest tipus pot ser una via per intentar buscar formes que ens permetin trencar l’abans citat cercle viciós en el que es troben avui les esquerres transformadores de l’Estat i mirar d’obrir, a curt o mig termini, nous cicles polítics de confrontació amb el Règim des de nous fronts i estratègies.

Aquest article és una adaptació de la ponència realitzada el passat 4 de setembre en el marc de l’Escola d’Estiu de la Candidatura d’Unitat Popular
Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant de la CUP

Comentaris

És l’estat indestructible? Les esquerres enfront el Règim del 78

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.