Des de Catarsi Magazín considerem important donar a conèixer quins conflictes i quines lluites s’estan donant i des de quines pràctiques i estratègies en altres parts del món. Això ens permet generar vincles de solidaritat, com poder inspirar-nos en aquestes experiències per als conflictes i les lluites que també es donen des d’aquí. Aleshores, ens agradaria saber quin és el context i de quina necessitat sorgeix el moviment de Ríos Vivos i que és el que defensa. A partir de quin conflicte comença?

El moviment Ríos Vivos Colombia és un moviment ambientalista i neix de l’oposició a la construcció del megaprojecte de la resclosa de Hidroituango. Un projecte impulsat, per Empreses Públiques de Medellín, que és l’accionista més gran, i la Governació d’Antioquia. Des d’aquest moment neix el moviment Ríos Vivos. En el moviment Ríos Vivos som 14 associacions de base, entre les quals les associacions de dones com l’Associació de Dones Amarú, la qual jo lidero. Hi ha organitzacions de joves, els defensors de l’aigua, associacions d’agricultors, associacions de pescadors, dels que extreuen l’or del riu Cauca, etc. Som una agrupació de persones afectades pel megaprojecte de Hidroituango, afectades en tots els sentits, tant social, laboral, com cultural.És des d’aquí que decidim conformar el moviment Ríos Vivos del qual jo soc fundadora. 

Fa 16 anys que estem en la lluita contra aquest megaprojecte, però la lluita ha estat molt difícil perquè implica lluitar contra la governació d’Antioquia i Empreses Públiques de Medellín, que és l’empresa més poderosa que hi ha a Antioquia. És la que ho controla tot- l’energia, el gas- i té molts diners i, per tant, molt de poder. Aquesta empresa està protegida pels paramilitars, la qual cosa explica que la resclosa de Hidrotuango no hagi patit cap atemptant ni res en tot aquest temps. Els paramilitars durant el dia són vigilància privada d’EPM i a la nit són paramilitars. En un territori on hi ha hagut tant de conflicte armat no és casualitat, que mentre que han estat extorsionats ramaders i agricultors per a expropiar terres i bestiar per als paramilitars, a Empreses Públiques de Medellín no li hagi passat mai res. Està més que clara l’evidència.

La nostra lluita comença contra aquest megaprojecte i segurament si Hidrotuango no hagués existit no s’hauria generat l’organització que s’ha generat. Són els atropellaments i els desallotjaments de les comunitats que habitàvem els vessants del riu Cauca el que provoca la creació del moviment. Aquestes comunitats ens dedicàvem a l’extracció de l’or artesanal i vivíem allà. Jo vinc de sis generacions de treballadors del riu, però nosaltres vam ser l’última generació de barequeros artesanals nutabes a extreure l’or del riu Cauca. Les comunitats indígenes nutabes de la zona d’Antioquia han estat barequeros artesanals durant generacions, però des de la construcció de la resclosa ja no treballa ningú més barequeando.

Tu has dit que sou afectats en l’àmbit social i cultural, quines conseqüències i quins canvis ha produït el megaprojecte de Hidroituango?

Les comunitats del Riu Cauca, en el pla econòmic, ho vam perdre tot, perquè nosaltres extrèiem or de manera artesanal per a tenir el que necessitàvem i ara d’això ja no hi ha feina, perquè amb la resclosa va desaparèixer tot. També hi havia pesca artesanal que es venia a la carretera i es conreava per a viure. En l’àmbit cultural tots aquests costums es van perdre, també els rituals que fèiem a les ribes del riu, així com l’alimentació pròpia dels nutabes. També es va perdre la medicina tradicional amb plantes del canó del riu, que són plantes que no estan en altres llocs, ja que són pròpies d’un bosc sec tropical. De fet, ara estem bregant per a recuperar algunes en un viver en una terra col·lectiva.

Vivíem amb cases que construíem nosaltres, amb la fusta que baixava del riu, però tot això ara està inundat. Igual que els espais de trobada com el pont que connectava amb Ituango i, per tant, les dues ribes del riu. A aquest pont anava la gent de Ituango, dels municipis pròxims, com Toledo, Sant Andrés, una part de Briseño. Hi havia trobades  familiars, d’amics, d’amors, de desamors. Aquí hi havia de tot. Però també en aquest pont hi passava una cosa molt dolorosa i és que era on mataven a la gent i la tiraven al riu els paramilitars. Sempre dèiem que aquest pont tenia moltes cicatrius. Cicatrius també físiques de bales, magranes, fusells. Era el que dividia territorialment dos grups armats diferents, entre els paramilitars i la guerrilla. A Toledo, de fet, hi ha una de les fosses comunes que recorda el conflicte.

I aquestes comunitats s’han desplaçat a altres zones del territori?

Moltes comunitats s’han desplaçat a altres llocs, o ens hem desplaçat perquè jo també ho he hagut de fer. Jo vivia allà, vaig néixer, jo soc filla del riu, i ja no. Llavors algunes van anar cap a Toledo, unes altres no les hem tornat a veure mai, unes altres cap a Leo, unes altres no sabem on paren.

Amb la guerrilla no vam tenir mai problema. La guerrilla són pagesos i es va formar per part d’aquestes famílies per a defensar la seva terra. Però els paramilitars, aquests sí que ho destrueixen tot. Primer desplacen a tota la gent del territori, massacrant, sembrant por. Mataven a la gent amb motoserres, els tallaven el cap, i la deixaven visible perquè la gent els veiés, sembrant el terror. Els paramilitars es van usar per a apartar i per a desplaçar a la gent, per a poder construir la resclosa. Si ja s’ha despoblat la zona surt molt més econòmica la presa. Això va ser el govern d’Álvaro Uribe Vélez. Algunes comunitats van resistir, però al final les han acabat desplaçant. Alguns companys acumulem fins a sis desallotjaments de parts del riu diferents. Ens treien d’una platja i ens ficàvem en una altra. Al final van dir “ah, si no se’n van no lluitarem més, que els tregui l’aigua”. I així va ser, l’aigua ens va treure a tots.

Una cosa que vam perdre amb tot això va ser la memòria, la memòria que el riu tenia, que nosaltres teníem en el riu, i que nosaltres li havíem donat al riu perquè ens guardés. També la memòria dels desapareguts. Jo soc víctima de desaparició forçada del pare de la meva filla. I així molts companys i companyes tenen desapareguts. Els cossos baixaven pel riu. Aquesta és una lluita que tenim les dones Amarú, que no es perdi aquesta memòria. Va haver-hi fins a 133 massacres abans de fer aquí Hidrotuango. I la majoria de massacres van ser ordenades per Álvaro Uribe. Això està comprovat, hi ha molts testimonis. Però la justícia colombiana no ho aplica.

Jo volia preguntar-te quin paper havia tingut el govern colombià en tota aquesta qüestió. I quina relació mantenia amb els paramilitars.

Álvaro Uribe Vélez és un paramilitar i va ser el que va crear els paramilitars. Álvaro Uribe Vélez va crear els paramilitars, els va conformar perquè li cuidessin el seu pare, que va ser segrestat. Llavors, després d’això, ell va conformar a uns homes perquè li cuidin la seva família. Aquest grup que conformà per a vigilar a la seva família va anar creixent i ara són els paramilitars. Tant és així que hi ha una finca que es diu Sant Joan de Rodas, que voreja la majoria de la presa, aquesta finca la compro Álvaro Uribe el 95. Poquet abans de començar Hidrotuango la compra a uns senyors que tenien molta terra, i la compra molt barata. I després la va vendre caríssima a la presa. Ell va encara a la resclosa, entra, mira, agafa l’helicòpter i se’n va. Ell va proporcionar els homes perquè es pogués executar l’obra, és una empresa tacada de sang.

I amb la guerrilla, quina relació hi ha entre la guerrilla i les comunitats?

La guerrilla sempre ha estat conformada per pagesos i, per tant, la guerrilla no feia mal als pagesos. Nosaltres no formàvem part, les comunitats del vessant del riu, però no molestaven. En canvi, els paramilitars tenien molt més poder amb un govern que els recolzava.

I hi ha hagut algun canvi ara respecte del govern de Petro? En la relació amb el moviment Ríos Vivos i les reivindicacions que teniu. 

Jo soc petrista a morir i no em sento defraudada, per què se sap que no es canviarà un país amb un mer govern, en quatre anys no es canviarà un país, però en què hem notat nosaltres el canvi?

Per exemple, a Antioquia han creat la SAE que és una entitat encarregada de les terres que els van llevar als paramilitars i als grups armats, s’encarrega de lliurar-les als pagesos, perquè aquests pagesos treballin. I a Antioquia s’han lliurat moltes terres als col·lectius, ja hi ha molts projectes en marxa de pagesos que volen sembrar el cacau, el cafè o el fesol. Els donen les màquines perquè puguin transformar el cacau en xocolata, per exemple. I està tornant el verd al camp. També hem sortit a tres mobilitzacions i no ens han matat a cap company ni ens han tirat gasos lacrimògens. Poder conservar la vida d’un company o una companya, això per a nosaltres significa moltíssim.

Un altre exemple del canvi és amb la reparació dels afectats de la massacre de Laro, una de les més importants. Hi ha una senadora que formava part del moviment i s’està treballant per a retornar les terres i reparar a les víctimes d’aquesta massacre. Igual que amb les fosses comunes, que estan començant a buscar els cossos.

És a dir, hi ha hagut un canvi important en la repressió cap als líders i líders socials.

Sí, encara falta molt, però veiem que en quatre anys això no es canviarà, ni en vuit. Han de passar molts anys, perquè es noti un canvi realment.

Quins són els nous reptes en aquesta nova conjuntura?

El nostre territori està concesionat per a la mineria, hi ha alguns municipis que fins al 70% està concesionat a la gran mineria. Mineria subterrània per a extreure or. Hi ha tot d’estudis per a reprendre una mina a Briseño que es deia Berlín i que la van explotar els espanyols. Ja estan fent els campaments i estan enviant cartes a les alcaldies municipals i començaran a establir bases militars. Amb això estan fent intermitent un riu que es diu Sant Andrés que està en el meu municipi perquè ho usen per a treure energia per a les mines. Una mina necessita molta aigua, molta energia.

Això serà una guerra molt gran i estem ja anant a altres llocs a conèixer altres lluites i agafar experiència. Els paramilitars continuen actuant, encara que ja no se’n digui paramilitars i els líders socials que ens atrevim a denunciar estem sota amenaça, la qual cosa provoca molta por.

I una pregunta, quina seria la demanda El Moviment Ríos Vivos ara mateix, per què continua lluitant? I quines estratègies o quines pràctiques esteu usant per a intentar aconseguir-ho?

El moviment Ríos Vivos el que vol és aconseguir la llibertat del Cauca. Amb la llibertat del riu Cauca nosaltres tornem a tenir menjar, tenim una altra vegada feina i tenim cases. Llavors, això és el que nosaltres volem sempre. Qualsevol integrant del moviment Ríos Vivos, li pregunta vostè, què voldria a la vida en aquest moment? Que deixin el Riu lliure. Perquè aquí ho teníem tot. I hem fet moltíssimes coses per a aconseguir-ho. El moviment Ríos Vivos a Colòmbia és un dels moviments més forts que hi ha. I la nostra arma és la paraula. Sempre la paraula.

Tenim una queixa contra el BIC, el Banc Interamericà de Desenvolupament que ha tirat endavant. Ja han anat a comprovar que el que nosaltres vam dir és cert. Aquí hi ha un camí. Tenim una demanda col·lectiva contra empreses públiques de Medellín i la governació d’Antioquia. Que també va bastant avançada. I moltes mobilitzacions.

A nosaltres ens encanten les mobilitzacions. Perquè és que si jo vaig a una oficina o quatre o cinc integrants del moviment anem a una oficina, no ens escoltaran com si arribem 600 o 700 persones. Amb els nostres bastons, amb les nostres armes, que són la paraula. Aquestes són les estratègies. L’estratègia major és treballar en col·lectiu. Perquè una sola persona no funciona, és treballar en col·lectiu. Sí, col·loquem una demanda, en col·lectiu. Una queixa, que sigui en col·lectiu. Que molts la signem. Treballar en col·lectiu ha salvat moltes vides tot i les amenaces a les persones més visibles.