En defensa del municipalisme comunalista

Seguint el criteri de la matriu comunal, el procés municipalista que proposem assumeix i sosté que els recursos han de satisfer les necessitats humanes, però de manera que tant la propietat, com l’organització i la seva gestió siguin comunitaris (propietat comunal)

En defensa del municipalisme comunalista

En defensa del municipalisme comunalista

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Seguint el criteri de la matriu comunal, el procés municipalista que proposem assumeix i sosté que els recursos han de satisfer les necessitats humanes, però de manera que tant la propietat, com l’organització i la seva gestió siguin comunitaris (propietat comunal)

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Arreu del món molta gent participa en diversos processos d’organització social que tenen uns elements en comú. Se senten i estan abandonats tant per l’Estat com pel Mercat, els dos pilars sobre els quals se sustenta el capitalisme existent. Per tant busquen resoldre els seus problemes i cobrir les seves necessitats al marge d’ells. Un altre element que tenen moltes de les experiències i resistències actuals i del passat i que tan bé ens apunten Silke Helfrich i David Bollier en el seu llibre Libres, dignos, vivos. El poder subversivo de los comunes, és el del reconeixement del «jo interdependent» així com el de la «lògica Ubuntu» —jo sóc perquè nosaltres som i, com que nosaltres som , jo sóc— per sobre del “jo empresa de mi mateix” que ha de competir per vendre´s.

Som cada vegada més les persones que estem insatisfetes amb el sistema econòmic i social en el qual vivim, i les que busquem d’altres formes de vida i de relació social diferents de l’actual.Se’ns ofereixen com a “alternatives” al capitalisme una gran varietat d’experiències, des de l’economia social i solidària fins al zapatisme, des de les ecoaldees fins al moviment naxalita i molts d’altres. Sovint es qualifiquen, a aquest munt d’experiències i de resistències, com alternatives quan realment són processos, fins i tot pot ser, que algunes no siguin més que instruments. En aquest escrit intentarem concentrar-nos en reflexionar sobre el que denominen una alternativa i diferenciar-la dels processos i els instruments necessaris per dur-la a terme.

És evident que no podem saber avui com serà la societat “ideal” a la qual aspirem. No només no podem, sinó que no ho hem de pretendre. Per aquesta raó cal desconfiar d’aquelles propostes tancades com en el seu moment van ser els falansteris de Fourier i que avui dia proliferen. El que sí hem de saber és com volem que no sigui.

I en tot cas cal posar de manifest que els canvis socials han de tenir una direcció i actuació cap al futur, un objectiu, encara que no estigui concretat de forma detallada. Per exemple, pot proposar-se com una alternativa, una utopia que és la societat comunal a la qual es pot arribar a través del procés del municipalisme comunalista. Si no som capaços de tenir petites utopies perquè el pragmatisme ens dissuadeix, voldrà dir que el capitalisme amb la seva racionalitat ens ha guanyat ja. Com diu Layla Martínez en el seu llibre Utopía no es una isla: “La construcció d’un contrapoder al sistema neoliberal hegemònic que camini cap a la transformació social, requereix d’un treball a dos nivells: el de cobrir necessitats avui i el de preparar el futur”.

Molt sovint el primer nivell absorbeix, eclipsa, dilueix el segon, fins que arriba un moment en què ja no recordem a on anàvem. Aquesta combinació d’ambdós nivells, molt difícil d’aconseguir ja que requereix molta imaginació, serà el que donarà la qualificació de «febles” o “forts” a instruments i processos.

Tot i reconèixer que l’okupació és un instrument fort, com pot ser-ho la Renda Bàsica dels Iguals, no és el mateix l’experiència de moltes PAH que la del Sindicat d’inquilines de Gran Canària. Com tampoc són el mateix les diferents maneres d’afrontar la manca d’aliments en ple confinament, des de les olles comunes de Xile, per exemple, al repartiment de lots per part d’institucions ja siguin públiques o privades.

El ressorgiment del comunal

L’acumulació originària inaugura la Modernitat capitalista i suposa la sortida de l’Edat Mitjana a través de dos episodis que marquen una època i porten a la fundació de la percepció moderna de la realitat: el tancament de terres i de béns comuns juntament amb la conquesta del Nou Món.

Després dels tancaments el model comunal va anar desapareixent i només van quedar dos models: el de l’Estat i el de la propietat privada. Defensat i avalat aquest segon amb el suport explícit de l’Estat és lògic que l’economia convencional tingui problemes per reconèixer el fet comunal, “el comú”. En fonamentar, o justificar, quasi tots el seus axiomes en la idea de l’Homo economicus (individualisme metodològic, competitivitat, egoisme, …) no pot entendre una organització social que es basi en el do ni en la reciprocitat que comporta “el comú”.

Des d’aquest punt de vista, els “comunals ”, la “comunitat” és un conjunt de persones unides per una relació de deure o de deute mutu, per un compromís i no per la possessió d’una propietat en comú. Un comunal no existeix si no hi ha un consell obert.

Per tant com a màxim l’economia convencional identifica “el comú” com béns públics o béns de consum col·lectiu. Això quan no confon béns comuns amb béns d’accés públic com va fer Hardin en la seva “Tragèdia dels comuns”. Les comunitats que es constitueixen al voltant de béns comuns ho fan amb el deure de sostenir en el temps una activitat que els resulta vital amb un ordenament institucional, més o menys formal.

En els últims vint anys s’està produint un renovat interès pel béns comuns i el seu govern tant en l’àmbit teòric i acadèmic com a nivell polític i associatiu. Silvia Federici ens dóna una possible explicació del per què en el decurs d’una entrevista, publicada a L’Haine.

 “¿Qué son los bienes comunes? ¿De dónde surge el discurso de defensa de los bienes comunes?

En el discurso de los movimientos de los años ’60 y ’70 no existía el concepto de “común”. Se luchaba por muchas cosas, pero no por lo común tal como lo entendemos ahora. Esta noción es un resultado de las privatizaciones, del intento de apropiación y mercantilización total del cuerpo, del conocimiento, de la tierra, del aire y del agua. Esto ha creado no sólo una reacción sino una nueva conciencia política, de hecho, ligada a la idea de nuestra vida común, y provocó una reflexión sobre la dimensión comunitaria de nuestras vides”.

El deteriorament i malbaratament d’ecosistemes que no són de “ningú i són de tots”, el desmantellament de l’Estat de Benestar que ha revalorat els béns públics i el desenvolupament de les noves tecnologies que ha fet aflorar la discussió sobre els béns comuns intangibles, són tres àmbits on s’està realitzant ara la nova “acumulació primitiva” que no ha deixat mai de produir-se.

El municipalisme comunalista

Actualment és difícil conèixer el significat precís de les paraules. Fins i tot ens han robat el seu sentit primigeni. La paraula democràcia, està resultant ser un terme buit de significat cada vegada per a més gent. Malgrat el bombardeig al qual ens sotmeten des de ben petits per assimilar i acceptar el mantra democràtic, les contradiccions i incoherències brollen sense voler i emergeixen sense control. Com un fervent franquista, és a dir, una persona autoritària i excloent pot ser definida com a demòcrata? Potser ens cal a partir d’ara acompanyar sempre al substantiu d’un adjectiu que ens defineixi millor a què ens estem referint. Caldrà doncs parlar de democràcia directa, indirecta, representativa, delegada,….

De forma similar ens trobem amb el mot municipalisme. Avui dia poden escoltar fins i tot, per mitjà de les empreses de desinformació i entreteniment, com formacions polítiques obertament considerades centralistes, i que han elaborat i votat lleis contràries a l’autonomia municipal, declaren estar pel municipalisme.

Aquí de nou hauríem de recórrer a l’adjectivació. Si ho féssim ens podríem trobar, d’entrada amb concepcions diferents. Ens trobaríem amb el municipalisme democràtic, que seria aquell municipalisme capitalista, el realment existent. Millor això que una dictadura, diuen algunes persones. Millor per què? Contesten unes altres. Per evitar més ciment, més construcció? Desnonaments? Privatització de l’espai públic? Despossessió del bé comú que és la ciutat, el municipi?

Una altra concepció és l’anomenat, per alguns sectors, municipalisme radical. Alguna persona malintencionada diria que és com l’anterior però amb persones honestes suposadament controlades “democràticament” (ja hi tornem a ser) per la ciutadania. Ens estem referint a aquelles candidatures dels ajuntaments pel canvi. Tot es basa a ser honestos i en estudiar força les lleis per trobar aquelles escletxes a través de les quals podrem fer aquesta o aquella actuació, pel bé dels nostres governats. Tanmateix, aquesta actitud tot i que pot suposar canvis o millores parcials en alguns aspectes de la vida social o drets actuals, no condueix a transformacions  significatives del sistema.

Per exemple, a Marinaleda s’hauria pogut fer la propietat dels habitatges en forma comunal i d’usdefruit dels veïns en lloc de propietat privada? Les poques remunicipalitzacions que s’estan fent, com la de l’aigua de Terrassa, qui assegura que els pròxims governs municipals no tornaran a privatitzar-les? I quin control real i directe té la població sobre aquest servei públic?

Una altra concepció és la del municipalisme comunalista que nosaltres defensem. La principal diferència amb els anteriors és que aquí es considera el municipalisme un procés i no un instrument com ho fan les dues anteriors concepcions.

Proposem el municipalisme com un procés important en les lluites anticapitalistes perquè el municipi és l’espai on es dóna: 1) el xoc entre el capitalisme com a sistema i els gèrmens d’un model alternatiu; 2) La substitució de la forma de govern representativa per una alternativa horitzontal; i 3) la possibilitat de l’organització dels múltiples i diversos subjectes socials que han de protagonitzar els processos que han de transformar aquesta societat.

Convé recordar que ja existeixen diverses propostes municipalistes entre les quals destaquen la socialista i la llibertària que ofereixen models de societat alternatives al capitalisme. Nosaltres no defensem un model de societat ja acabat, sinó que el que es proposa i sobre el que volem cridar l’atenció és sobre la necessitat d’impulsar un procés entre el punt d’abandó del capitalisme i l’univers d’arribada, el comunalisme.

Bé, però això com es concreta aquí i ara? Nosaltres optem per anar creant espais,  àmbits d’autonomia. Això són espais, llocs, físics o socials, que constitueixen petites o grans experiències de maneres de fer no capitalistes, on es participa, s’aprenen hàbits i es practiquen els valors de la societat futura. Llocs on es reconstrueix el subjecte social no alienat, ja que en el procés es construeix l’alternativa. Cal anar creant espais de participació, formes diferents organitzatives entre les veïnes, xarxes, plataformes de lluita i resistència sense descartar quan sigui necessari l’instrument de la lluita electoral. Però sense que aquest sigui l’objectiu.

La matriu comunal: un criteri com a mesura d’orientació

Hem de tenir clar almenys un mínim criteri essencial que ens permeti avaluar les característiques que s’han de donar en tot procés cap a una utòpica societat comunal. És el que proposem aquí com la matriu comunal

  • Que el seu sistema de propietat sigui col·lectiu, comunal, no privat, perquè eliminada la propietat privada dels recursos productius i materials, el poder que exercien els propietaris i el poder de l’Estat que protegia els interessos dels capitalistes s’esvaeix.
  • Que el seu sistema de producció estigui en règim comunitari; que no exploti a cap ésser humà ni malgasti els recursos.
  • Que el seu sistema de distribució sigui equitatiu amb lliure accés dels béns i serveis que satisfan les necessitats bàsiques.
  • Que la gestió del poder sigui horitzontal; no jeràrquica ni despòtica.
  • Que el seu sistema de valors i afectes proposi i potenciï el bé comú: justícia, igualtat, fraternitat i suport mutu.
  • Que mentre com a ciutadans i ciutadanes, es respecti la res pública, o l’esperit comunitari de la societat, la comunitat respecti els seus drets individuals i el gaudi de la seva res privada.

Segons aquests mínims criteris, podem veure ràpidament com moltes de les propostes denominades “alternatives” no qüestionen la propietat privada de la riquesa productiva i produïda, ni les relacions de producció d’explotació i de reproducció social que se’nderiven. Tampoc proposen produir béns i serveis per ser distribuïts lliurement i equitativament com a béns comunals. No plantegen un canvi en la forma de govern, ni exigeixen i garanteixen que aquest sigui horitzontal, entre iguals. La idea del bé comú com a filosofia no apareix per enlloc, o almenys amb la força i el paper que ha de jugar en la composició de les característiques d’un procés i d’una futura societat que es defineixen com anticapitalistes i comunals.

Seguint el criteri de la matriu comunal, el procés municipalista que proposem assumeix i sosté que els recursos han de satisfer les necessitats humanes, però de manera que tant la propietat, com l’organització i la seva gestió siguin comunitaris (propietat comunal). Aquest procés, que conté una forta dosi d’utopia, és un desafiament en l’aquí i en l’ara als poders del sistema i s’ha d’entendre com un procés obert, deixant que cada subjecte social o cada persona decideixi quin segueix per caminar amb certa seguretat cap a la destrucció del capitalisme.

Aquesta és la filosofia que pot orientar un procés de canvi des de la situació en què jurídicament es troben els municipis fins a la seva transformació en una societat comunal. De la mateixa manera aquesta filosofia pot servir d’orientació per a que les polítiques i instruments que es proposin assegurin que els recursos privats es converteixin en públics i al seu torn els recursos públics esdevinguin comunals per al benestar de les persones.

Aquesta és l’essència de la nostra concepció del municipalisme comunalista. Davant la idea que és una utopia irrealitzable, haurem de recordar que la historia és plena d’experiències que ens mostren que s’han produït i s’estan produint processos que segueixen aquesta orientació.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

En defensa del municipalisme comunalista

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.