Dins el sistema capitalista els centres de treball són l’espai per antonomàsia de la jerarquia, del despotisme, de les relacions de poder. La igualtat formal promulgada a les constitucions liberals es queda a la porta de la feina, on la propietat privada atorga la capacitat de decidir i manar. Fins i tot en els contextos més expansius per a les llibertats i els drets de la majoria, el funcionament de les empreses ha quedat pràcticament al marge de les onades democratitzadores. 

Per tant, la classe treballadora té molt poca capacitat d’influir sobre qüestions fonamentals: què es produeix i en quina quantitat? Com es produeix? Per a qui ho produïm? L’assignació i priorització dels recursos queda en mans del mercat i de cada unitat de producció aïllada, sense capacitat d’aplicar una planificació de conjunt. En aquest article ens plantejarem si els sindicats poden contribuir d’alguna manera a revertir aquesta situació i esdevenir una eina per a la democratització de la vida econòmica.

La fantasia de la cogestió 

Diuen que Ernst Wigforss, ministre d’Economia a Suècia i figura clau en el desenvolupament de l’estat del benestar, ja va defensar que «la democràcia no pot aturar-se a les portes de les fàbriques». Per tant, fa dècades que la socialdemocràcia es planteja aquesta tasca. Però com es fa? Una de les receptes tradicionals del reformisme (i del sindicalisme de concertació social) per democratitzar el funcionament de les empreses privades és establir canals de participació institucionalitzada de les treballadores en la governança empresarial. Es tractaria d’una mena d’extensió de la democràcia política i el sufragi universal a la gestió de l’activitat econòmica, o com a mínim de les decisions estratègiques de les empreses. 

L’objectiu que es planteja és que les treballadores tinguin veu i vot en les decisions que prenen les empreses per les quals treballen. D’aquesta manera, s’argumenta, es poden afavorir les decisions a mitjà i llarg termini contra la perspectiva curtterminista dels beneficis i el valor accionarial. Ras i curt, és un intent de domesticar la lògica capitalista d’acumulació amb contrapesos i límits. 

Durant els darrers anys l’economista Thomas Piketty ha estat un dels grans defensors del potencial de la participació de les treballadores per reduir les desigualtats i per evitar la concentració de poder i riquesa. També han sostingut propostes d’aquest estil, amb més o menys concreció, el Partit Demòcrata dels Estats Units, Gabriel Boric a Xile o el Nou Front Popular a França. 

A l’Estat espanyol, el 2024 Sumar va presentar una iniciativa en aquest sentit al Congrés dels Diputats, que no es va aprovar, i aquest any la ministra de Treball Yolanda Díaz ha encarregat a una «comissió d’experts» desenvolupar una proposta de llei de «democràcia a les empreses». La proposta parteix de l’article 129.1 de la Constitució i bàsicament consisteix a fer que els sindicats participin en el consell d’administració de les empreses privades. 

El model principal d’aquesta mena d’aproximacions a la democratització econòmica és el sistema de cogestió, codecisió o codeterminació de les grans empreses d’Alemanya (Mitbestimmung). Des de fa prop de cinquanta anys al país teutó s’han aprovat lleis que assignen a la representació de les treballadores part dels seients en els consells de vigilància o de supervisió, un òrgan corporatiu que controla la tasca executiva dels consells d’administració i té força influència en les decisions estratègiques de les companyies. 

Una primera qüestió, menor, que cal tenir en compte per qüestionar-se si es tracta d’un model reproduïble en el context català és la mida de les empreses. A Alemanya la codeterminació s’aplica en empreses que tenen una plantilla de més de 2.000 treballadores amb una representació paritària, i en aquelles que superen les 500 persones contractades amb una representació d’un terç del consell de vigilància. Per tant, en un teixit econòmic dominat per petites i mitjanes empreses, que representen prop del 70% de l’ocupació en el sector privat, la majoria de la classe treballadora quedaria al marge d’aquest tipus de regulació. 

En tot cas, el problema fonamental amb la codeterminació és de naturalesa política. La cogestió es basa en un model de conciliació i compromís entre classes socials. Persegueix que les treballadores es facin corresponsables de la marxa de l’empresa sense qüestionar-ne la propietat privada. És un mecanisme de cooptació i integració de certs sectors de la classe treballadora en una posició subordinada als interessos de la patronal. 

L’origen històric del model està lligat precisament a aquesta funció de contenció de la lluita de classes. Es va plantejar per primera vegada als anys vint del segle XX com a resposta a l’amenaça que representaven els consells obrers i es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial, durant els anys cinquanta, com un dels pals de paller per desenvolupar l’«economia social de mercat» que havia de fer de dic de contenció a les idees socialistes. Per tant, la codecisió s’assenta sobre un pacte de pau social que és hereu d’un context molt particular i d’una relació de forces determinada. 

També cal tenir en compte que es «democratitza» parcialment el funcionament de cada empresa privada particular, però no el conjunt de l’economia. De manera que, òbviament, les empreses en què s’apliquen aquests sistemes de codecisió continuen sotmeses a la competència dins el mercat capitalista. Així que qui representa les treballadores als òrgans corporatius necessàriament ha de participar en decisions per garantir-ne la viabilitat. Aleshores interioritzen com a propis els interessos de l’empresa. Sovint els sindicats alemanys han acceptat la moderació salarial a canvi de seguretat laboral o de mantenir certes parcel·les de poder. 

A més, la codeterminació afavoreix el desenvolupament del corporativisme i de les tensions internes dins la classe treballadora, especialment amb l’actual conformació de les cadenes de valor productives. Les treballadores de grans empreses «matriu» poden donar suport a la precarització de les plantilles subcontractades (la «perifèria» del procés productiu) a canvi de mantenir les seves condicions de treball. 

En conseqüència, augmenten les desigualtats entre els sectors més integrats de les treballadores i aquells que tenen una pitjor inserció en el mercat de treball, i es bloqueja la possibilitat d’una aliança politicosindical entre els dos. És un perill del model que fins i tot detecta Unai Sordo de Comissions Obreres. Aquest abisme encara és més gran amb una perspectiva internacionalista: la codecisió s’aplica a multinacionals de matriu alemanya (o d’altres països imperialistes) mentre s’imposen condicions salvatges a les treballadores del Sud Global que en depenen.

La via conflictiva a la democratització

Fins ara s’han analitzat els límits estructurals del model pactista, però una forma alternativa de pensar el rol democratitzador dels sindicats és posar al centre el conflicte i un model de sindicalisme de contrapoder. La diferència és d’orientació estratègica, perquè en aquest cas la tasca de democratitzar l’economia s’aborda sense quedar atrapats en la lògica de la rendibilitat i sense perdre de vista l’antagonisme entre classes socials. 

Des d’aquest punt de vista no es tractaria de fer canvis en les normes de joc legals perquè la patronal cedeixi un cert espai de participació a les treballadores en pro d’una convivència harmònica, sinó de generar, mitjançant l’autoorganització i la mobilització, una relació de forces on no tinguin més remei que acceptar que no poden prendre decisions unilateralment.  

En última instància és una perspectiva que hauria d’assumir que una democratització plena de l’economia només és possible amb la socialització dels mitjans de producció. Per tant, fora de conjuntures de doble poder o transicionals en què la propietat privada estigui en qüestió, aquesta perspectiva de «control obrer» segurament està força limitada a exercir un rol de vigilància i de condicionament. 

En aquest sentit, un primer pas per poder fiscalitzar la gestió de l’empresa és accedir a la informació. Sense conèixer l’estat real i detallat dels comptes d’una activitat econòmica no es poden plantejar alternatives de gestió. Disposar del màxim d’informació comptable és una precondició per disputar políticament cap a on s’hauria de dirigir la reinversió d’excedents, com s’han de distribuir els augments de la productivitat, etc. Per exigir el màxim de transparència a la direcció de les empreses, els sindicats poden basar-se en la normativa d’informació i consultes. 

Aquest exercici de fiscalització pot ser interessant com a escola per a l’autogestió, ja que afavoreix la capacitació de la classe treballadora per resoldre problemes tècnics i de gestió econòmica. No obstant això, és tot un repte per als sindicats aconseguir socialitzar aquesta mena de discussions entre el conjunt de les plantilles i que no quedin restringides a petits cercles dels aparells de les organitzacions sindicals. 

En l’actual context, aquesta tasca de qüestionar com funcionen les empreses i incidir-hi per reorientar-les es revalua. Per poder tenir veu pròpia en la disputa política per definir la transició ecosocial, cal avançar-se. En canvi, el sindicalisme sovint només ha plantejat una proposta productiva pròpia en contextos de crisi i d’amenaça de tancament. No desenvolupar amb més temps –i fora de la urgència– les possibles alternatives dificulta que es puguin madurar i, sobretot, que es puguin socialitzar entre les plantilles. 

Un dels exemples més evidents és la indústria de l’automoció: les escasses iniciatives sindicals de reconversió industrial s’han presentat amb un expedient de regulació d’ocupació d’extinció sobre la taula malgrat els evidents senyals d’esgotament del model en conjunt.

Per acabar, una estratègia de democratització econòmica des del sindicalisme de classe no s’hauria de limitar a l’actuació aïllada empresa per empresa. Per evitar un replegament corporatiu és important l’obertura al «territori», és a dir, els sindicats necessiten discutir amb altres organitzacions socials, col·lectius de base i propers, per detectar a quines necessitats socials no satisfetes es podria respondre amb l’activitat productiva, quines aliances es poden construir…