Els llops grisos: els feixistes dels qui ningú vol parlar

Els Llops grisos, organització ultra-nacionalista turca, deixa el seu rastre des de finals del s. XX en multitud d'atacs a minories ètniques i religioses a Turquia i, cada cop més, a la resta d'Europa.

Els llops grisos: els feixistes dels qui ningú vol parlar

Els llops grisos: els feixistes dels qui ningú vol parlar

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els Llops grisos, organització ultra-nacionalista turca, deixa el seu rastre des de finals del s. XX en multitud d'atacs a minories ètniques i religioses a Turquia i, cada cop més, a la resta d'Europa.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Hi ha un grup feixista gegantesc, ben organitzat i extremadament violent amb desenes de milers de membres actius a Alemanya ara mateix i ningú se n’adona. Pensaríeu que tots aquests caçadors de feixistes ja se’ls haurien ensumat a aquestes alçades, però la veritat és que passen pel davant seu com si fossin invisibles. La qual cosa és ben estranya, perquè aquest grup no tracta d’amagar-se ni pretén fer-se passar per inofensiu. No són discrets i tot això no és xerrameca: tenen un llarg historial a les seves espatlles. Durant dècades han estat actuant i ara són fins i tot més forts del que eren abans. Tenen vincles estrets amb la CIA i grups nazis, i han estat enfeinats colpejant, cremant i assassinant tota mena de minories, i vantant-se ben públicament d’odiar literalment a qualsevol que no pertanyi al seu propi grup ètnic i secta, fins i tot suggerint que els seus membres surten «de cacera» contra minories que pràcticament van exterminar el segle XX.

Aquest grup ha portat a terme recentment manifestacions públiques multitudinàries a diverses ciutats alemanyes i només en els darrers anys el govern ha intentat prohibir els símbols i salutacions d’aquest grup feixista en públic. Hi ha quelcom grotescament còmic en tota aquesta història. Tenim una corrua d’observadors del feixisme que s’han passat les darreres dècades esperant l’emergència del feixisme a Alemanya quan aquest estava ja marxant pels carrers, cridant a tot pulmó, apallissant minories, celebrant el genocidi i donant suport a la neteja ètnica davant dels seus mateixos nassos.

Estic parlant dels Llops grisos. I desafio a qui sigui a trobar una organització feixista més exitosa, explícita, decidida, nombrosa, efectiva i despietada al món. S’estan adaptant ràpidament als nous temps i fins i tot tenen els seus propis defensors a la Wikipedia.

Per destacar un episodi de la seva llarga i triomfal carrera: el 1978, els Llops grisos començaren uns pogroms contra els kurds alevis a Maraix (també coneguda com a Kahramanmaraş) a l’Anatòlia sud-oriental. La localització geogràfica és important: Maraix es troba al nord d’Alep, a l’altra banda de la frontera amb Síria, al nord-oest de Kobane, i connecta al nord per carretera amb Gazantiep. Gazantiep és una ciutat clau per als nacionalistes turcs d’ultradreta, una ciutat dominada no només per residents que són ètnicament turcs, sinó que s’identifiquen com a turcs dretans de la mena més nacionalista. Aquesta població viu en un estat de setge, cofoia en aquest sentiment, i gairebé sempre està disposada a arremetre contra la mar de minories que, s’imaginen, els envolten. Per aquest motiu Gazantiep segueix sent notícia com a refugi segur i convenient per a l’Estat Islàmic i els seus aliats turcs, alguns dels quals assassinaren a 57 kurds a una boda el 2016.

És important destacar que els turcs ètnics no són un bloc. Algunes de les persones més valentes de la terra i que llangueixen a les presons de l’estat turc o són enterrades a tombes sense marcar han estat i estan orgulloses dels seus orígens turcs. I després hi ha els joves que s’uneixen als Llops grisos. Parlem de feixistes assassins i pretendre ignorar-ho és covardia.

La violència d’aquests contra les minories ha estat constant, però registrà un pic —o, més aviat, el pic més alt d’una muntanyosa gràfica que en va sobrada, de pics— el 1978, abans que l’anglosfera tingués la més mínima idea de la violència sectària a l’Orient Mitjà.

Foto: Turkish Tales

L’objectiu dels Llops Grisos a Maraix era una minoria per partida doble: kurds alevis. Els musulmans alevis són amb freqüència considerats heretges pels salafistes i altres fonamentalistes sunnites. Als pogroms otomans van ser massacrats amb impunitat. El partit d’Erdogan, l’AKP, que vol reviure les pràctiques i les fronteres de l’Imperi otomà, considera els heretges alevis com a presa dels esquadrons de la mort dels Llops grisos.

El 1978 van ser assassinats no només alevis, sinó kurds, i l’estat turc, que s’acollí a la nacionalitat ètnica wilsoniana, ho féu de manera venjativa: aquest odia els kurds pel simple fet de ser kurds. Així que els kurds alevis de Maraix eren un objectiu natural, i per partida doble.

La campanya contra ells s’escalfà durant setmanes, com acostuma a passar amb els pogroms, amb un ritme imprevisible, en part resultant de turbes inestables i violentes, però també com a part d’una estratègia per terroritzar les víctimes, que mai saben quan les coses aniran de malament (molt malament) a pitjor.

Els detalls de la massacre són típics i fan emmalaltir, encara que no són una raresa:

Seyho Demir: «El cap de policia de Maraix a l’època era Abdülkadir Aksu, ministre de l’Interior del darrer govern de l’AKP. La massacre l’organitzà el MIT (els serveis secrets turcs), el Partit d’Acció Nacionalista (MHP) i els islamistes… Vaig anar a Maraix tan bon punt vaig tenir coneixença de la massacre. Al matí vaig desplaçar-me fins a l’hospital estatal de Maraix. Allà vaig reunir-me amb una infermera que coneixia… al veure’m, es va sorprendre: ‘Seyho, d’on vens? Estan matant a tothom. S’han emportat almenys a deu persones amb ferides lleus de l’hospital i els han assassinat.’ Tot això es féu sota el control del director de l’hospital estatal de Maraix. Tothom sabia que una massacre així no podia cometre’s sense la participació de l’estat. Al barri de Yörükselim van esbudellar una dona embarassada amb una baioneta, van treure el fetus de vuit mesos mentre cridaven ‘Allah Allah’ i el van penjar amb un garfi a un pal de l’electricitat. Les fotografies de tota aquella brutalitat les publicaren els periòdics aquell dia. L’advocat Halil Güllüoglu va seguir el cas de la massacre de Maraix. Els documents no s’han fet mai públics. En qualsevol cas, l’assassinaren per investigar els fets. Si els documents es fessin públics, es demostraria el paper de l’estat.»

L’OTAN podria sobreviure a la pèrdua de molts dels petits estats europeus que en són membres, però no sobreviuria a la pèrdua de Turquia.

Meryem Polat: «Van començar pel matí, incendiant les cases, i continuaren per la tarda. Van cremar viu un nen a una caldera. Van saquejar-ho tot. Ens vam amagar al dipòsit d’aigua al celler, damunt nostre hi havia uns taulons de fusta. Els taulons s’incendiaren i van començar a caure sobre nosaltres. La meva casa va quedar reduïda a cendres. Hi havia vuit persones al celler. No ens vam veure i vam poder escapar.» (EZÖ/TK/AG)

Tots els relats coincideixen en què la massacre no només va ocórrer amb la col·lusió de l’estat, sinó que va ser animada per l’estat. Ningú va ser castigat. Molts d’ells, de fet, van ser promoguts i són alts càrrecs a l’actual govern d’Erdogan.

Aquest és el patró: els Llops grisos com a cos paramilitar de l’estat. El paral·lel és més proper al dels islamistes indonesis del 1965 que a les SA als anys trenta a Alemanya, però com que molta gent té problemes a l’hora d’identificar el feixisme si no el pot relacionar amb l’Alemanya dels trenta, empraré aquesta analogia per, com diuen al negoci acadèmic, propòsits heurístics.

Foto: Wikimedia Commons

La ideologia dels Llops grisos està molt estesa i és acceptable en moltes (però no totes) comunitats a Turquia. Això porta a molts assassinats de llops més o menys solitaris (si és que existeix tal cosa), com quan un soldat que era membre dels Llops grisos assassinà a un altre per ser armeni fa uns anys.

Els lectors que porten més temps amb nosaltres potser recordin quan vaig parlar de l’intent d’assassinat del papa Joan Pau II el 1981. L’assassí era Mehmet Ali Agca, un veterà membre dels Llops grisos, que tenia un historial d’assassinats d’esquerrans i altres enemics a càrrec dels ‘idealistes’ (els Llops grisos es fan anomenar així, de veritat):

«L’arma utilitzada l’1 de febrer del 1979 en l’assassinat de l’editor d’un diari turc, Abdi Ipekci, pel qual el senyor Agca va ser condemnat, va ser proporcionada per un membre dels clubs d’idealistes, d’acord amb les autoritats turques. Altres membres ajudaren al senyor Agca a escapar de la presó, i altres prepararen un fals passaport per a ell. En el dia de l’assassinat acudí a les oficines del Partit d’Acció Nacionalista.»

Observeu el patró: Ali Agca assassina a un editor d’esquerres que estava importunant l’estat turc, és detingut i aconsegueix escapar amb l’ajuda dels serveis d’intel·ligència turcs, que amb prou feines es preocuparen d’amagar la col·lusió en la seva escapatòria. L’estat turc estava assassinant molts activistes d’esquerres, molts intel·lectuals, moltes minories: els sospitosos habituals de feixistes clàssics com Ali Agca. Però com els lectors més veterans recordaran, ningú als mitjans de comunicació va parlar d’Ali Agca com un feixista turc: a tots els propòsits de la guerra freda ens el presentaren com un agent búlgar. La ‘connexió búlgara’ mai va tenir molt de sentit, però servia als interessos de relacions públiques dels serveis d’intel·ligència als EUA, Regne Unit, Israel i l’Aràbia Saudita. Recordeu que Turquia és membre de l’OTAN. I molt. L’OTAN podria sobreviure a la pèrdua de molts dels petits estats europeus que en són membres, però no sobreviuria a la pèrdua de Turquia. Així que els EUA i Regne Unit sempre faran costat a l’estat turc i l’ajudaran a encobrir les atrocitats feixistes, atribuint-les als soviètics, fins que aquestes falòrnies van deixar de ser útils.

Culpar a Bulgària abans que els sospitosos obvis, els Llops grisos als quals aquest rufià, Ali Agca, havia estat lleial durant tota la seva vida criminal, era una extravagància considerable tenint en compte que hi havia un motiu clarament sectari: els Llops grisos odien els cristians, com odien a totes les altres minories, ètniques o religioses, i ho destaquen escenificant provocacions sempre que poden quan les restes del que va ser al seu dia una enorme minoria cristiana s’atreveixen a aparèixer en públic. Els cristians ortodoxos són la presa favorita dels Llops grisos. No es decanten per accions massa brutals contra objectius de perfil alt occidentals, com ara un Papa, però quan inocules un pensament sectari a ments febles i dits amatents de prémer el gatell durant generacions, alguns escolliran a la víctima equivocada. Potser això és el que va passar quan Ali Agca passà d’assassinar activistes d’esquerres i kurds, objectius aprovats per l’OTAN, a disparar al Papa. Mai ho sabrem perquè l’assumpte ràpidament es deformà per fer-lo encabir en la ridícula farsa que ‘Bulgària era culpable’. Ho van fer persones que gaudeixen d’uns cocktails amb els seus homòlegs d’Ankara a totes aquestes conferències de l’OTAN. Com tampoc sabrem mai quanta violència infligeix a diari aquesta organització feixista. En ocasions l’estat turc s’irrita suficientment com per enviar un terrorista suïcida o dos per matar manifestants pacifistes kurds, com va fer a Ankara el 2015, acabant amb la vida de 86 manifestants i mutilant a centenars. Aquest estat, però, és el nostre aliat de l’OTAN i dona suport a un batalló sencer de gihadistes àrabs i turcmans així com al seu propi rebost d’assassins dels Llops grisos d’usar i tirar, de manera que mai sabrem amb claredat si van ser els Llops grisos precisament qui van activar els detonadors. No obstant, és una certesa estadística que en algun punt de la llarga línia entre qui dona llum verda a un atac com aquest i qui dispara la metralla per esventrar els cossos d’adolescents amb pancartes pacifistes, molts dels homes implicats mantenien bones relaciones amb els Llops grisos.

Potser passen desapercebuts perquè no són europeus? El feixisme s’associa al dels anys trenta a Europa i aquest és l’únic que els amateurs són capaços de veure?

La violència dels Llops grisos és una constant a Turquia de la que habitualment no s’informa, especialment ara que el partit d’Erdogan ha empresonat a milers de periodistes i intel·lectuals i terroritzat a la resta perquè guardin silenci o cooperin. Possiblement no sabrem mai quants kurds són assassinats a diari en el sud-est d’Anatòlia perquè a ningú li interessa, ja sigui a l’estat turc o als seus poderosos aliats a Occident (investigueu la història de Michael Flynn), que es conegui. És ben estrany que aquestes històries esdevinguin notícia, però Déu sap que és impossible oblidar-les un cop les has llegides.

És més, els Llops grisos estan convertint-se en una força majoritària i guanyant una multitud de suports. El feixisme és mainstream a Turquia, cada cop més i més, des de la dissolució violenta de l’Imperi otomà. Els Llops grisos tenen pedigrí: una genealogia feixista clàssica.

El feixisme acostuma a ser més fort en les ruïnes d’un imperi derrotat, i aquesta era ben bé la situació a l’antic Imperi otomà als anys 1920. Aquest imperi havia arribat a dominar des d’Europa central a l’Iraq, ampliant-se i encongint-se durant segles, amb el seu punt màxim d’expansió al segle XVI, quan era una temible força de conquesta. Hi ha una gran novel·la de l’escriptor albanès Ismail Kadaré que detalla les onades imparables de les forces especials que l’Imperi otomà podia arribar a llançar contra posicions que resistien la conquesta.

Els otomans van necessitar un temps per caure de la cima a la que havien arribat al segle XVI. Hi continuaren, en part, perquè el Regne Unit i França sempre li donaren suport contra l’espantall de l’època victoriana tardana: l’amenaça russa. Apuntalat per dues grans potències europees, l’Imperi otomà aconseguí sobreviure el cop del 1908 portat a terme per joves oficials que continuaren la seva carrera de derrotes militars i genocidi després d’equivocar-se a l’hora d’escollir bàndol en la Gran Guerra que estava a punt de declarar-se.

Els Joves Turcs, com es feien dir aquests oficials, s’aliaren amb l’emergent i eficient exèrcit de l’imperi veí: Alemanya. S’equivocaren, però no abans d’aconseguir exterminar als inofensius armenis que poc abans havien estat presentats per Turquia com a ‘minoria model’ per la seva docilitat. Aquest genocidi va anar tan bé, i es produí entre tants silencis, que Hitler, al sospesar el genocidi dels jueus europeus, suposadament contestava a aquells que s’oposaven amb la següent pregunta: «Qui se’n recorda dels armenis?» En una història com aquesta s’escolten molts ecos, tots ells terribles. Sigui com sigui, ningú es preocupà de recordar o fins i tot adonar-se de l’extermini dels armenis, sinó que els guanyadors es comportaren a Versalles de manera típicament venjativa contra l’Imperi otomà, no per haver exterminat els armenis, sinó per haver estat aliats dels alemanys, i haver perdut.

El Regne Unit i França, als quals se sumaren els EUA, es van comportar tan venjativament cap a l’antic Imperi otomà com abans s’havien mostrat condescendents en els seus darrers i brutals anys. Es posà fi al domini otomà sobre territoris no turcs. Durant anys fins i tot van haver alguns dubtes si Anatòlia seguiria sent un estat turc. Aleshores, com es sabut, va aparèixer Mustafà Kemal, que aviat esdevindria Kemal Ataturk, l’heroi de Gal·lípoli, una orgullosa victòria turca-otomana al bell mig d’una enorme derrota.

Foto: Flickr

Ataturk era el típic oficial jove d’inicis del segle XX. Una gent ben perillosa, aquests joves oficials. Tot sovint uns individus impressionants, però completament despietats i amb una enorme disposició a la violència. Això val per a tots ells, a tot el continent. Carai, val per a tot el món. Ataturk formà un nucli d’antics oficials de la Gran Guerra. (Un cop més, els ecos internacionals són suficientment clars: n’hi ha prou amb recordar que aquests tipus eren el grup demogràfic més formidablement perillós en l’espai d’unes poques generacions, possiblement des de l’aparició de l’elit napoleònica.) Van combatre bé i després es van proposar convertir Turquia en un estat mono-ètnic, sense pietat.

Durant cert temps, l’estat es declarava secular, però com que ja havia assassinat o expulsat a la majoria de minories religioses, l’estat mono-ètnic va esdevenir, sota el govern de l’AKP, un estat declaradament mono-sectari. L’actual càntic de molts dels simpatitzants dels Llops grisos és «El meu cor és turc i la meva ànima musulmana!» S’han de ser totes dues coses: ètnicament turc i musulmà sunnita ortodox. Cap pietat per a qualsevol que no passi aquesta prova, el que significa que molts kurds, molts alevis i molts activistes seculars d’esquerres acaben morts o a la presó.

L’evolució dels Llops grisos és una història de gènesi feixista clàssica, i el comportament dels seus centenars de milers (potser milions) de militants és violència feixista clàssica. Per què no hi ha més gent que se n’adoni? Odio haver d’especular, perquè el ventall de respostes possibles es redueix a covardia, conformisme i el vell eurocentrisme que hom troba als llocs més singulars. Potser passen desapercebuts perquè no són europeus? El feixisme s’associa al dels anys trenta a Europa i aquest és l’únic que els amateurs són capaços de veure? Ben estrany, perquè Turquia és suficientment europea com per ser la pedra angular de l’OTAN.

Tampoc seria la primera vegada que els interessos del que podria anomenar-se l’estat profund de l’OTAN s’alineen perfectament amb els dels sectors més crèduls de l’esquerra. De fet, està molt relacionat amb el fenomen de no adonar-se, o esforçar-se per no adonar-se, de la ultra-violència sectària dels ‘rebels’ sirians. Però aquest cop, com que Turquia és un aliat de l’OTAN, és la violència de l’estat turc i els seus proxies feixistes el que s’ignora. Em costa veure qualsevol altra raó per la qual els Llops grisos mereixen tan poca atenció. Tot el que sé és que hi ha un moviment feixista clàssic, de masses, ultra-violent, extremadament efectiu, que assassina minories tots els dies, i que hi ha un rar silenci sobre ell. M’agradaria preguntar a algun dels nombrosos caçadors de feixistes a les xarxes per què es dediquen a empaitar gossos abandonats i escapolir-se sense dir ni piu davant la mirada gèlida dels Llops grisos. Potser no es tracti de cap de les excuses que he esmentat abans. Potser es tracti que alguns caçadors simplement prefereixen les preses fàcils i petites abans no pas que the real thing.

Foto de portada: Flickr – BakiOguz
Article publicat originalment a The War Nerd #99
Traducció d’Àngel Ferrero
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Els llops grisos: els feixistes dels qui ningú vol parlar

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.