Els homes no saben estimar. Ressenya de «La voluntat de canviar»

Els homes són alhora víctimes i victimaris del patriarcat. A 'La voluntat de canviar' (Tigre de Paper, 2021) l'escriptora i teòrica feminista bell hooks situa el repte de pensar la masculinitat i la seva transformació des del feminisme.

Els homes no saben estimar. Ressenya de «La voluntat de canviar»

Els homes són alhora víctimes i victimaris del patriarcat. A 'La voluntat de canviar' (Tigre de Paper, 2021) l'escriptora i teòrica feminista bell hooks situa el repte de pensar la masculinitat i la seva transformació des del feminisme.

L’amor és la frustració més gran per als homes, la manca de capacitats de connectar amb els sentiments, d’interaccionar des de la tendresa i, per tant, d’estimar, es converteix en patiment i frustració per a les dones que estimen els homes i patiment per als mateixos homes. Ells anhelen l’amor. Aquest seria el punt de partida de bell hooks[i] en el llibre La voluntat de canviar.

A poc més d’un any que Gloria Jean Watkins, més coneguda com a bell hooks ens va deixar, recentment Tigre de Paper ha publicat en català La voluntat de canviar, un llibre escrit el 2004. Hooks té una llarga trajectòria feminista, i és coneguda per les seves posicions polèmiques respecte a l’amor, els homes i el feminisme.

En aquest llibre l’autora es dirigeix a les dones feministes perquè considerin que els homes també han de ser inclosos en la lluita contra el sexisme i el patriarcat. Incloure’ls no és deixar-los actuar com a suport extern, sinó considerar-los subjectes que també en sortiran beneficiats i, per tant, demana que siguin escoltats. Mantenir-los actuant només des de la solidaritat comporta que la capacitat d’incidència i transformació dels homes quedi reduïda als moments d’auge del feminisme, i arriscar a que quan «les energies del moviment disminueixin el vell ordre patriarcal es restablirà» (p.108).

Tot el llibre és debat i provocació. Els seus plantejaments busquen confrontar amb els corrents del feminisme radical i el lesbianisme polític que creixia als anys 70, 80 i 90. Aquests corrents havien trencat el tabú del dolor que afligeixen els homes sobre les dones, i en començar a compartir el dolor entre les dones,  el sentiment es reconvertia en ràbia cap a ells:

«El feminisme militant donava permís a les dones per desfermar la ràbia i l’odi cap als homes, però no ens permetia parlar de què significava estimar els homes en una cultura patriarcal, saber com podíem expressar aquest amor sense por de l’explotació i de l’opressió» (p. 8)

Si en l’actualitat el paper dels homes és un tema poc resolt, no puc imaginar la dificultat d’expressar els posicionaments de l’autora anys enrere. La crítica que feia bell hooks també s’estenia en la teoria, ja que considerava que aquestes posicions feien fallar el coneixement de com funciona el patriarcat. Etiquetar «tots els homes com a opressors i totes les dones com a víctimes era una manera de desviar l’atenció de la realitat dels homes i de la nostra ignorància amb relació a ells» (p. 9).

Aquesta última frase, al pròleg del llibre, és la que em va atrapar en la lectura. Serà per casualitats, però fa uns mesos que al meu entorn d’amigues es repeteix que no entenem als homes. Sembla la inversió del tòpic sexista «les dones són difícils d’entendre», no obstant no ho parlem des d’una impossibilitat genètica, sinó de la dificultat de connectar amb qui li costa expressar-se, i això intensifica la por en les relacions. Aquest punt és el que em va fer connectar amb el llibre. Mentre unes ens hem socialitzat compartint una vessant més emocional, amb l’exigència d’empatitzar i amb l’hàbit de criticar i autocriticar-nos (no exempta de controvèrsies), no són característiques que s’esperen del gènere masculí, i són característiques necessàries en els vincles intensos.

Foto: pxhere.com

La voluntat de canviar és un llibre dirigit a les dones feministes, i amb un enfocament principalment cultural, que apel·la més a la consciència que no a la dinàmica social, poc materialista. Hooks intentant fer comprensiva com es fomenta la masculinitat patriarcal (i aquí la infància hi tindrà molt de pes). Com impacta la masculinitat en el sentir i actuar dels homes adults, principalment en les relacions amb dones (en l’àmbit familiar i parelles heterosexuals). Demana entendre i conèixer la masculinitat, per tal de poder proposar una masculinitat alternativa o nova masculinitat on els homes puguin referenciar-se. Una masculinitat orientada a la bondat essencial per a les relacions, i a la pèrdua de la por, que defugi de la masculinitat patriarcal (caracteritzada pel narcisisme, l’infantilisme, depenent dels privilegis del seu gènere). I ve a dir-nos que molts homes volen canviar, deixar de fer mal, deixar de viure amb por i ràbia, però ells no saben com ni per on començar. Aquesta proposta torna a ser un desafiament directe al feminisme abolicionista del gènere (com el feminisme radical). Considera que fins ara s’ha caigut en un imaginari poc reflexionat on la masculinitat es converteix en feminitat, esperant dels homes que es comportin com a dones. Posicions que estalvien conèixer com es viu la masculinitat.

Hooks constantment fa referències directes o indirectes al feminisme radical. Mentre la teoria feminista parlava del poder masculí, com els homes ho tenen tot, no es parlava «de la profunda misèria interior dels homes» (p.17), que és el que l’autora anirà repetint en els diversos capítols. L’amor serà el principal punt de conflicte i frustració. Els nois des de la infància, i sobretot l’adolescència, aprenen a allunyar-se de la tendresa. A mesura que els infants creixen se’ls tracta amb més fredor, se’ls aparta de l’amor, i «ser un home» és sinònim d’empassar-se les emocions i tirar endavant. Així que aprenen a desenvolupar la capacitat d’ignorar la majoria de les emocions i només connectar amb la ràbia i la ira, que sí que són considerades com a masculines, i sovint amaguen la depressió, la tristesa o la por que no poden o no saben expressar ni reconèixer. Així, és impossible tenir relacions que actualment qualificaríem com a sanes, hooks directament diu que així els homes no poden estimar. Però ells volen amor. Viuran anhelant un amor que no saben ni com practicar. No saben expressar sentiments, no podran traslladar els conflictes que viuen, ni comunicar-se des de l’empatia i comprensió a l’altre «com més angoixat està el noi, més intensa és la màscara d’indiferència. El bloqueig emocional és la millor defensa quan s’ha de negar l’anhel de vincle» (p.55). La incapacitat d’establir vincles emocionals farà que es tornin freds en les relacions a la vegada que viuran en constant por a l’abandonament, i que a conseqüència de la inseguretat de ser rebutjats tinguin reaccions exagerades i mal geni que encara aprofundeix més en la incomprensió de l’entorn i l’aïllament

«[La ira] és un intent, sovint reeixit, d’apartar el que més desitja: la companyia i la comprensió. És una negació de la humanitat dels altres, alhora que una negació de la pròpia humanitat. La ira és el sofriment de creure que no et poden entendre, i que no ets digne de comprensió. És un mur que et separa dels altres d’una manera tan eficaç com si fos un ciment, gruixut i molt alt.» (p. 51)

Les reaccions exagerades, segons hooks, són eines per posar a prova l’amor de la seva companya amb qui comparteix un vincle sexo-afectiu, busquen la seguretat de ser estimats, però per a les dones es converteixen en formes de violència psicològica

«el maltractament emocional és procés constant en què un individu menysprea i destrueix el jo interior d’un altre. Es denigren constantment les idees, els sentiments, la percepció i les característiques personals essencials de la víctima. […] no és només un component del vincle de parella; pot determinar la manera en què es relacionen tots els membres de la família.» (p. 61)

Està tan normalitzada la violència en relacions heterosexuals, que sovint les dones solteres que volen estar amb homes:

«Creuen que no poden evitar ser víctimes, en algun moment, del maltractament físic i/o emocional en mans d’un company masculí. L’acceptació col·lectiva per part de les dones de la violència dels homes en les relacions d’amor, encara que aquesta acceptació dissimuli la ràbia, la por o directament el terror, fa que sigui difícil desafiar i canviar la violència masculina.»

«[Les dones] aprenen a conformar-se amb qualsevol atenció positiva que els homes els puguin donar. Aprenen a sobrevalorar-la. Aprenen a  fer veure que això és amor» (p. 16). Quan les dones volen finalitzar amb les situacions de violència més o menys explícites, posar fi a relacions amb companys homes que s’aïllen, es mostren freds i no es comuniquen, i  les dones trenquen amb la relació, la reacció d’una masculinitat patriarcal tampoc és un aprenentatge de les ruptures. La reacció és enfadar-se, un sentiment d’abandonament i desconfiança respecte a l’amor (p. 67). S’allunyen encara més d’aquest amor que anhelen i no saben practicar.

Per tal de fugir dels conflictes, fugir de la por i la possibilitat de sentir soledat encara es tornen més exigents i augmenten la pressió cap a les dones

«busquen la dona perfecta feta a mida perquè pensen, bàsicament, que els problemes d’una relació no es poden resoldre. Quan una petita cosa va malament, sembla més fàcil fugir corrents que parlar. El pretext masculí és que els homes de debò no senten dolor» (p.19)

El que hooks aconsella als homes per aprendre a estimar i deixar de fugir i maltractar, és no concebre l’amor només com un sentiment, sinó també un acte. S’ha de combinar «cura, compromís, coneixement, responsabilitat, respecte i confiança» (p. 67). El problema és que els homes patriarcals s’han educat en l’art d’oferir cura instrumental, cura en proveir materialment, i les cures van més enllà. Quan les dones exigeixen als homes donar més emocionalment, molts homes ni tan sols entenen què se’ls demana, estan convençuts que exerceixen les cures. Quan a més, les cures es combinen amb diferents formes de violència en certs moments, i tendresa en altres, es generen històries tipus Dr. Jekyll i Mr. Hyde, sembla que la personalitat es desdobla ens dos caràcters difícilment associables. El que ens dificulta examinar com la violència interfereix en la manera en què homes i donen reben l’amor. Dificulta també poder reconèixer la violència, fins i tot quan els homes la detecten, es disculpen i s’avergonyeixen, sostenir emocionalment haver fet mal és tant dolorós, que sovint es cau en un culpar-la a ella i a la relació. Si això passa amb més d’una dona, passarà a culpar-les a «elles» i els defectes personals es racionalitzen. Es programa per la violència íntima.

La manca d’habilitats emocionals que aïlla als homes també s’expressa en la sexualitat. El sexe es converteix en tot un àmbit on omplir buits. S’associa a l’únic lloc on expressar sensualitat i intimitat, una relació on la connexió amb el cos està permesa, on la vulnerabilitat no és mal vista, i es presenta com un consol per l’anhel de connectar amb una altra persona i trencar la soledat. Tot plegat intensifica el desig masculí en ser un pal·liatiu per les frustracions, però no resolt el problema de fons, no connectar amb les emocions, no saber estimar, així que queden en constant estat de carència. Se li afegeix que per la proximitat corporal i la intimitat, i una socialització de violència masclista, que el sexe també és un espai on pot normalitzar-se l’agressivitat, i els homes que prenen consciència d’haver fet mal o poder-ne fer a través de la sexualitat, recull el llibre, poden acabar tenint por de la seva pràctica, por a fer mal.

Hooks fa una doble funció: reconeixement del dolor de les dones i del dolor dels homes. Considera que els homes són victimaris i víctimes del patriarcat, i estar als dos costats del taulell tampoc no és una posició tan estranya. Hooks ens recorda que les dones també exerceixen sexisme i poden rebre beneficis en complir normes patriarcals, així com exigir-ne el compliment a altres dones (posa molt èmfasi en l’educació que les mares donen als fills i filles). Els homes reproduirien situacions semblants d’ambivalència.

La masculinitat patriarcal s’ha de situar en tot el procés de socialització i en totes les etapes de la vida. Veient-ho com un problema de conjunt l’autora reclama responsabilitats a les dones (recordo que el llibre es dirigeix a dones feministes) respecte al desenvolupament de la masculinitat patriarcal.  Demana que es faci costat als homes que tenen la voluntat de canviar. Quan els intents d’expressió dels sentiments, per part dels homes, sobretot aquells relacionats amb malestars, pors, inseguretats, tristesa respecte a l’amor (p. 129) no són escoltats agreuja la sensació d’aïllament i es reforça la masculinitat patriarcal. Escoltar les expressions d’aquests sentiments pot ser dolorós per a les dones, viscudes com un fracàs, ja que se’ls ha ensenyat que elles són responsables de les relacions, i fallar fa mal. Sovint autoresponsabilitzar-se de les relacions, les ha dut a voler canviar els homes perquè no fessin mal, perquè funcionessin les relacions, ha dut a fer creure que les dones

Compartir els errors passats, i els que vindran, expressar-se, reforçar entre homes les bones i males pràctiques des de l’amor, sense confondre la crítica amb el desterrament i el càstig, sinó amb l’entrega i confiança.

«podíem salvar els homes de la nostra vida donant-los amor, i que aquest amor servirà de cura per a totes les ferides infligides pels assalts tòxics al seu sistema emocional, pels atacs de cor emocionals que pateixen cada dia. Les dones podem participar en aquest procés de curació. Podem fer de guies, instructores, podem compartir informació i tècniques, però no podem fer pels nois ni pels homes el que han de fer ells sols. El nostre amor ajuda, però per si sol no salva els nois ni els homes. Bàsicament, els nois i els homes se salven quan aprenen l’art d’estimar» (p. 27)

Si en el pensament de hooks he pogut reconèixer a uns quants homes també n’hi ha d’altres que no, per sort. Gairebé han passat 20 anys de la publicació del llibre, la societat ha canviat, i vull pensar que la influència de l’auge del moviment feminista dels darrers anys ha tingut impacte en la masculinitat. Ràpidament es detecta entre generacions, sobretot entre els homes que han tingut més o menys contacte amb el moviment feminista (sense que això sigui una garantia de res). Personalment els seus plantejaments m’han provocat acord, desacord i dubtes. Aquesta darrera cita és un dels punts que em genera més conflicte del llibre, perquè hi intueixo una demanda a exercir un rol maternal i compassiu cap a ells. La compassió és útil per no culpabilitzar-nos quan ens trobem davant la frustració de la  masculinitat patriarcal, però aquesta compassió que acosta al perdó, no la sé concebre sense una excessiva condescendència i una justificació de comportaments masclistes.

La masculinitat tradicional ja ha donat pas a altres formes de masculinitat, així que hi ha plantejaments de hooks que crec que no s’acompanyen de problemàtiques derivades, i en cada època hem de veure les diferents formes que adopta la violència. Per exemple, un perill en la demanda que les dones escoltem als homes és l’ús de l’expressió com una forma de captar l’atenció de les dones, aprofundint en una de les demandes de la feminitat, l’escolta i l’empatia. Aquesta pot ser una eina per guanyar centralitat en la relació en forma d’un xantatge emocional, on les dones ens responsabilitzem del malestar aliè i  els homes afligits adopten un rol de víctima dirigit a perpetuar el desequilibri de les atencions. Un altre canvi és que les expressions d’ira i ràbia actualment estan problematitzades i associades amb la violència masclista i trobem cada cop més homes amb autocontrol (per sort), que no vol dir que no sentin la ràbia o la ira, però se la guarden o bloquegen els sentiments fugint constantment d’allò que els hi pot crear conflicte, enlloc d’acceptar els malestars i cercar posicions de ressolució. La resposta als malestars i situacions conflictives acaben reduïnt-se a ràbia o negació. Quan no s’ha desevolupat una relació amb la resta de sentiments, els més probable és una desorientació interior, que pot convertir-se en aïllament, fugides imprevistes o marejar a les persones més properes, i generar més distància i incomprensió per part de l’entorn. Tampoc és estrany trobar homes expressius i dolços, tal i com hooks reclama, i aquests perfils costen d’associar amb la violència física o el maltractament emocional (ja sigui activament o passivament a través del trencament de la comunicació). Veiem que el problema de com estimar continua existint mentre la masculinitat patriarcal adopta noves formes.

Foto: Wikimedia Commons

La demanda principal és no caure en un feminisme on la masculinitat és cosa dels homes, i excusant-nos en un «ells ja s’ho faran» evitar pensar què esperem de la masculinitat. La masculinitat patriarcal és una construcció social i una problemàtica per a tothom. Aquest llibre no deixa de ser un llibre de dones parlant d’homes, i es fa estrany no trobar veus pròpies. L’autora formula poques demandes cap als mateixos homes en la cerca de canviar-se, més enllà de la voluntat i l’expressivitat. Considero que caldrà pràctica per canviar i són justament ells l’exemple i model  de la masculinitat, així que tenen més capacitat d’influència.

«Els amics són els àrbitres del que és masculí i del que és femení, de manera que la resiliència entre els nens d’una comunitat depèn del fet que es canviïn les actituds masclistes entre els grups de companys masculins i que s’ampliï el seu concepte del que és i el que fa un home de debò» (p. 45)

Coincideixo amb la importància que els homes puguin compartir sentir-se afligits per ells, i les seves relacions entre ells i amb les dones.  Crec que és necessari que comparteixin emocions, però especialment entre homes, les mancances, dificultats (que no vull anomenar límits o carències), individuals i col·lectives, i qüestionar-se i qüestionar els companys assumint que aquestes dificultats existeixen, per tant, amb la responsabilitat d’estar atents als rols i superar-los. Compartir els errors passats, i els que vindran, expressar-se, reforçar entre homes les bones i males pràctiques des de l’amor, sense confondre la crítica amb el desterrament i el càstig, sinó amb l’entrega i confiança.

«Els homes responsables són capaços d’autocrítica. Si més homes fessin el treball de l’autocrítica, no se sentirien ferits, adolorits o disgustats amb les crítiques dels altres, especialment de les dones amb qui tenen una relació intima. Enfrontar-se amb l’autocrítica empodera els homes responsables per reconèixer els errors quan han fet mal als altres, estan disposats a reconèixer el mal que han fet i a reparar els danys. Quan els altres els han fet mal a ells, són capaços de perdonar. La capacitat de saber perdonar forma part de deixar anar el perfeccionisme i acceptar la vulnerabilitat». (p. 146-147)

«La majoria d’homes no han escollit conscientment el patriarcat com l’ideologia que volen que els governi la vida, les creences i les accions» (p. 102). Hi ha possibilitats de canvi i queda molt camí. Per tal de poder entendre com actua el sexisme cal anar més enllà de la dimensió emocional sense descartar-la. Hem de veure fets i accions que perpetuen el patriarcat, situar-les en relació a la societat i a les funcions que fan i, aquí sí, de quina forma les nostres emocions ens modulen per actuar en una direcció o altre, conscientment i inconscientment. I en  el cas de la masculinitat hi ha poca reflexió. Tenim moltíssimes veus d’homes en la majoria de temàtiques i ben poques parlant de com actua i els afecta la masculinitat de manera crítica. La intervenció sobre el patriarcat ha de ser des de tots els fronts, i per tal de poder tenir una visió de conjunt comparteixo que hem d’incloure els efectes, percepcions i sentiments d’ambdós gèneres.

Foto de portada: pxhere.com

[i] Pseudònim que es va adjudicar en honor a la seva mare i la seva àvia i que escrivia en minúscules perquè considerava que en majúscules havien de ser les idees, no els noms.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa i del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant d'Endavant i del Sindicat d'Habitatge de Cassoles.

Comentaris

Els homes no saben estimar. Ressenya de «La voluntat de canviar»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.