Elisabet Almeda: «el feminisme no ha parat prou atenció a les dones privades de llibertat»

Elisabet Almeda parla de com les presons són un reflex de la societat patriarcal i capitalista on vivim

Elisabet Almeda: «el feminisme no ha parat prou atenció a les dones privades de llibertat»

Elisabet Almeda: «el feminisme no ha parat prou atenció a les dones privades de llibertat»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Elisabet Almeda parla de com les presons són un reflex de la societat patriarcal i capitalista on vivim
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Elisabet Almeda Samaranch és Catedràtica del Departament de Sociologia (UB). Membre del Grup COPOLIS “Benestar, Comunitat i Control Social”, del Grup d’Innovació docent CEFOCID i del Col·lectiu Adalqui (Viedma-Argentina). La seva recerca i docència s’ha desenvolupat en tres grans àmbits: sistemes d’execució penal (control social, delinqüència femenina, presons de dones), canvis i polítiques familiars (famílies monoparentals, ruptures d’unions, polítiques familiars comparades) i memòria i identitat durant la dictadura franquista (quotidianitats i resistències). Activista i investigadora feminista pels drets de les dones empresonades i les mares monomarentals, ha publicat els resultats de les seves recerques tant en publicacions de caire acadèmic com de divulgació social i en tots aquests camps. Participa en diverses xarxes, comissions i associacions sobre els seus temes d’estudi, entre les quals destaca la coordinació de la Xarxa Temàtica Internacional sobre Gènere i Sistema Penal i la Xarxa Temàtica Internacional de Recerca sobre Famílies Monoparentals.

En els teus escrits sobre la qüestió de les dones empresonades, destaques que moltes d’elles hi estan per drogodependència. Que o bé han comès un delicte contra la propietat o bé un delicte contra la salut pública. Creus que existeix una consciència social d’aquesta vinculació entre aquests temes? Entre el sistema penal, la drogodependència i els factors socioeconòmics de major abast. 

Molt bona pregunta. Les dones representen a Catalunya i a l’Estat espanyol entre un 7% i un 8% de les persones que estan a la presó, i majoritàriament estan a la presó per delictes contra la salut pública, com has dit, en relació al petit tràfic de drogues, a la microvenda, que se’n diu, o per relació amb la qüestió de les famoses mules, al que se li afegeix la qüestió del contraban. En aquests casos, les dones són el boc expiatori de la gran xarxa de narcotràfic. L’altre delicte important, quantitativament, són els delictes contra la propietat, que en la majoria de casos estan relacionats amb la necessitat de consumir estupefaents i que, per tant, indirectament també estan relacionats amb les drogues. Aquests dos delictes constitueixen casi un 75% o 80% de les dones empresonades, que, com bé has dit, també estan empresonades per la seva classe social (doncs la gran majoria són dones pobres) o per la seva procedència nacional ètnica o racial (ja que moltes dones són llatinoamericanes, d’Europa de l’Est o formen part de la comunitat gitana). Però no hi ha un debat important sobre la problemàtica de les drogues, i això és greu perquè, si tu tens diners i una bona posició econòmica, no et cal transgredir la llei per aconseguir-les. Per tant, la qüestió de com et posiciones davant la llei penal és, de nou, un tema de classe social.

I què creus que s’hauria de fer per anar cap aquesta direcció, cap a la conscienciació i canvi de la situació? Als programes dels partits polítics, per exemple, aquesta temàtica ni s’esmenta…

És clar, donada la situació de Catalunya, on tenim presos i preses polítiques, podríem aprofitar-ho per sensibilitzar una mica més a la societat sobre la situació de les nostres presons, per fer saber que també hi ha presos i preses que, de fet, també estan indirectament empresonats per qüestions polítiques. I despolititzar el tema dels presos  i preses socials, que en realitat han entrat a presó perquè molts i moltes desafien el capitalisme amb la seva exclusió i amb la seva pobresa. És una bona oportunitat, en definitiva, per preguntar-se: com estan les nostres presons? Com es tracta a les persones privades de llibertat?

Els presos polítics Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Oriol Romeva i Josep Rull. Foto: Flickr – ANC Mataró

Pensa que Espanya és un dels països europeus amb més gent a les presons en proporció als habitants. Què està passant a la nostra societat per què passi això? No hi ha un desenvolupament profund de l’Estat del Benestar, no hi ha una lluita contra la pobresa i l’exclusió. Falten moltes més polítiques públiques contra la desigualtat, per ajudar a la gent exclosa, per a la reducció de danys en temes de drogues (no previsionistes, sinó de reducció de danys i d’acompanyament; també més centres d’atenció als toxicòmans i a la drogodependència, més centres d’ajut en els barris populars, més educadors socials, més treballadors socials i més política social pública en els barris pobres). 

De tots els delictes que es cometen només uns pocs acaben a la presó, i mira quina casualitat, són els que cometen les persones que tenen menys recursos.

Cal sensibilitzar a la gent d’aquesta situació. Pot ser es parla poc del sistema penal, sobre com s’està castigant a la gent, sobre com els estem tancant. Resulta que “a la presó s’hi condemna la pobresa, no s’hi condemna el delicte”, tal com es llegia abans en un dels murs de La Model. De tots els delictes que es cometen només uns pocs acaben a la presó, i mira quina casualitat, són els que cometen les persones que tenen menys recursos. Pocs jutges, polítics i empresaris corruptes acaben a la presó. Sovint, qui acaba a la presó és perquè no pot pagar la multa, o perquè no pot aconseguir un bon advocat o advocada… 

Jo sóc contrària a les presons, crec que no estan servint al fi de la rehabilitació que es proclama. Però, mentre tinguem presons, com a mínim que en el seu interior no hi hagi maltractaments, que hi hagi polítiques per ajudar a la gent,per  capacitar-les i formar-les laboralment, que se’ls cuidi en el tema de la salut, que hi hagin serveis específics per mantenir el vincle amb la família i amb l’entorn comunitari, que se’ls doni la paraula en les seves demandes i reivindicacions. Que hi hagi, en el mentrestant tinguem presons, una altra forma d’entendre la privació de llibertat. Hi ha moltíssimes propostes i alternatives que es podrien fer, i a Catalunya se n’estan fent algunes, però falta molt encara perquè es compleixin les mínimes condicions de vida dignes i de respecte als drets humans. Possibilitats n’hi ha, però és un món molt invisibilitzat i falta que els i les seves protagonistes, persones empresonades i tot l’entorn penitenciari de professionals, voluntaris i agents socials que hi treballen visibilitzin el tema i el posin a l’agenda pública per sensibilitzar a la societat de la seva situació. 

Justament això enllaça amb la següent pregunta, i és que, com expliques en els teus escrits, a Espanya la pena prevista per excel·lència en el codi penal és la pena privativa de llibertat. En el cas de les dones, entre les quals la majoria de delictes són no violents, quins efectes té en la seva vida diària aquesta pena privativa?

La majoria de dones a les presons tenen pocs recursos, problemes familiars, moltes han patit abusos en la família, moltes són monoparentals, aproximadament el 40% són estrangeres, moltes també tenen problemes laborals, algunes han exercit ocasionalment la prostitució… Són dones del món de l’exclusió, i la presó les torna a excloure, que no és el que hauria de fer, perquè les hauria d’ajudar, formar-les, enfortir el vincle amb les seves famílies, capacitar-les, millorar les seves condicions pel mercat laboral… L’efecte de la presó, si no es fan les polítiques adequades, és que moltes vegades les dones en surten encara més vulnerables, amb pitjors condicions i sentint-se maltractades per la institució. Aleshores clar, la presó no està complint de cap manera el seu objectiu principal de la reinserció, i en canvi sí que compleix l’objectiu de la custodia, d’apartar aquella persona un temps de la societat, això és l’únic que fa.

Foto: Flickr – ca_heckler

Seguint amb la qüestió de les penes privatives de llibertat: quines són les alternatives existents?

Justament he investigat juntament amb dones preses el fet que en les presons es reflecteixen les condicions de la pròpia societat: si la societat és patriarcal, i es mantenen els estereotips de gènere, en la presó també es reprodueixen i, encara més, es magnifiquen. I si tu compares la situació de les presons de dones amb la de les presons d’homes, les presons de dones sempre estan pitjor, pel que fa a la ràtio funcionaris/preses, pel que fa a les activitats lúdiques que es fan, el nombre i la varietat dels tallers productius, al sou que cobren les preses si hi treballen, les possibilitats d’accedir als poliesportius, etc. I el que passa en una presó de dones reflecteix el que passa en aquella societat en concret, i les nostres societats són encara patriarcals i androcèntriques. I, des del meu punt de vista, si les presons en general ja estan oblidades, les de dones encara ho estan més. Fa dècades que ho estem dient i constatant.

Cal desenvolupar les alternatives a la privació de llibertat.

L’alternativa és evitar que la gent entri a les presons,evitar la pena privativa de llibertat i desenvolupar altres opcions: per a una persona que tingui una problemàtica de drogues, per exemple, cal buscar algun tipus de tractament que l’ajudi. I si tenen fills o filles i és monoparental, es pot optar per un arrest domiciliari si el delicte no és molt greu, o es poden utilitzar controls telemàtics com les polseres electròniques. Cal desenvolupar les alternatives a la privació de llibertat, en definitiva. És clar, cada país, en funció dels seus professionals del benestar, de la xarxa de serveis socials i dels serveis jurídics, en desenvoluparà unes o altres. En el nostre codi penal no hi ha gaires alternatives, però es mira de buscar-les tot i així, perquè la privació de llibertat no està complint els objectius pels quals es va proclamar, com no ens cansarem de repetir.

Pel que fa al sexisme en el sistema penal, en els teus escrits expliques que aquest sexisme es reflecteix en qüestions com ara que els funcionaris de presó siguin menys tolerants amb les dones que estan preses que amb els homes, que se’ls hi apliquin més sovint agreujants com la premeditació… Ens podries explicar l’origen i evolució d’aquesta relació entre sistema penal i sexisme?

En certa manera, el sistema penal reflecteix el sistema patriarcal. D’alguna forma, el poder punitiu, el poder de castigar, està pensat a semblança del poder patriarcal: reflecteix les seves lògiques i violències. I ho fa d’una forma molt rellevant: utilitzant la por. El patriarcat controla i vigila les dones a través de la por. Controla que vagis d’una manera o altre vestida, o com et comportes en general, a través de la por; si no fas allò que s’espera,se t’aplicarà el control social, et miraran malament, no se’t reconeixerà ni se’t valorarà…En certa manera, la presó, amb el poder punitiu del càstig, també utilitza la por: si no et comportes bé, si no parles bé, si no tractes bé als funcionaris, si no fas el que et toca seguint la disciplina de la presó, llavors s’utilitza la por per amenaçar-te amb l’obtenció de permisos, de visites familiars, de possibilitats d’activitats o treballs a la presó, etc.

Concentració a Wad-Ras. Foto: Flickr – Fotomovimiento

En els teus texts expliques els orígens de tot això, els primers autors antropòlegs criminòlegs, que parteixen d’una concepció ja molt sexista…

Lombroso i Ferrero, que son els primers criminòlegs, ja parteixen de la idea de que les dones que estan a la presó han vulnerat dos rols: no només han comès un delicte, a nivell penal, sinó que també han vulnerat el rol social de la seva condició femenina; com a dona, mare o esposa, que òbviament no hauria d’haver delinquit. Per tant, la presó i el sistema punitiu caurà amb tot el pes de la llei sobre elles, perquè elles tindran una doble condemna: haver comés un delicte i haver vulnerat el seu rol.

També, en algun punt de la teva obra,explores la relació existent entre les presons de dones, la medicalització i aquesta voluntat de disciplinar que justament comentaves. Ens podries comentar una mica més al respecte?

Està tot una mica relacionat. Més disciplina perquè el patriarcat imposa més disciplina a les dones, i per tant a les presons les desobediències i les resistències de les dones seran més penalitzades i acaben tenint, proporcionalment, més primers graus, menys permisos, més expedients disciplinaris…. I, per altre banda, si les dones ja estem més medicalitzades fora de la presó, a la presó això també es reflecteix: les angoixes de les dones se solucionen mitjançant la medicació molt més que en els cas dels homes. És un procés de medicalització constant de les dones que estan privades de llibertat, circumstància que òbviament no les empodera sinó que les torna més dependents.

En el teu llibre Mujeres encarceladas, publicat al 2003, comentes que, històricament, el moviment feminista ha tingut poca sensibilitat envers la qüestió de les dones empresonades. Actualment, mantindria aquesta afirmació?

Crec que, històricament, a l’Estat espanyol el feminisme ha oblidat el tema de les dones privades de llibertat. A Catalunya sempre hi ha hagut una mica més de consciència, perquè a Catalunya el moviment feminista ha sigut molt important, però en general podem dir que el feminisme no ha parat prou atenció a les dones privades de llibertat. És veritat que des dels 2000 la cosa ha anat canviant. Hi ha associacions que recolzen les dones preses aquí a Catalunya, a Aragó, a Madrid, a Galícia… han anat sorgint dins del propi moviment feminista, o d’educadores socials feministes, de juristes feministes, o de professionals que estan treballant a les presons o a l’entorn del sistema penal. O des de les pròpies dones empresonades que s’han organitzat en entitats de suport mutu. O sigui, jo crec que dins del moviment feminista activista s’ha donat més suport a les dones preses darrerament. També dins de l’acadèmia hi ha una mica més d’investigació sobre el tema. Ara bé, això finalment com es concreta? Com es tradueix a la pràctica per millorar la seva situació? Quan les dones surten de les presons, què passa? Quines associacions poden ajudar-la? Falta molt encara…

Presó model. Foto: Flickr – gencat cat

Llavors aquesta falta d’atenció històrica al tema: en línies generals, quina raó creus que té darrera?

Jo crec que el feminisme en el nostre país ha tocat molts temes; s’ha centrat molt en temes de violència, de diversitat sexual o qüestions laborals, però ha oblidat alguns altres, com és el cas de les dones més excloses. És clar, son dones que tenen menys glamour, diuen que no són grans lluitadores (per mi són de les dones més transgressores), són poques… De totes formes, quina és la causa? Doncs en part els 40 anys de dictadura. En països amb una tradició democràtica més llarga hi ha moltes més associacions feministes en suport a les preses: França, Regne Unit, Alemanya, Holanda… La pregunta és: en les dones preses, les que estan en l’exclusió de l’exclusió, qui s’hi fixa? O sigui que no és quelcom especial d’aquí, sinó que passa a tot el món. 

La situació de les dones preses, tot i això, creus que ha millorat en els últims anys?

 Jo crec que, amb les eines que tenim, podríem fer moltíssim més. Es podria fer per exemple una presó de dones més a prop de la ciutat, que els familiars hi puguin accedir millor i que es pugui mantenir els vincles i lluitar contra l’aïllament que implica tota presó. Ubicar les presons més a prop de les ciutats o al centre de les ciutats, i també facilitar l’accés de les entitats de suport… Però que no s’oblidi que el què cal és evitar que les dones tinguin condemnes de presó i desenvolupar alternatives a la privació de llibertat (també en el cas dels homes, òbviament): desenvolupar alternatives és la clau, i en el mentrestant existeixin presons, el que s’ha de controlar és que es compleixin els drets humans en el interior de tots els centres penitenciaris.


(Aquest text és una adaptació acotada de l’entrevista publicada originalment al segon número de la revista Audens: Revista estudiantil d’anàlisi interdisciplinària, pp. 71-86).

Foto de portada: Presó de Was-Ras Flickr – Justícia. Generalitat de Catalunya
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Elisabet Almeda Samaranch és Catedràtica del Departament de Sociologia (UB). Membre del Grup COPOLIS "Benestar, Comunitat i Control Social", del Grup d’Innovació docent CEFOCID i del Col·lectiu Adalqui (Viedma-Argentina).

Comentaris

Elisabet Almeda: «el feminisme no ha parat prou atenció a les dones privades de llibertat»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.