El xoc afganès rellança l’exèrcit europeu?

Després de la desfeta d’Afganisten, tornen les veus per armar un exèrcit autònom europeu. Els vincles amb l’OTAN, els girs geoestratègics dels EUA i els interessos particulars d’alguns estats ho fan improbable, però no impossible.

El xoc afganès rellança l’exèrcit europeu?

Després de la desfeta d’Afganisten, tornen les veus per armar un exèrcit autònom europeu. Els vincles amb l’OTAN, els girs geoestratègics dels EUA i els interessos particulars d’alguns estats ho fan improbable, però no impossible.

La retirada de les tropes nord-americanes de l’Afganistan ha tornat a reactivar l’interès i la iniciativa en la «defensa comuna» a Europa. Polítics i comentaristes han criticat la retirada de Washington perquè hauria debilitat la presència dels valors i interessos occidentals a l’Afganistan i l’Àsia, afavorint els enemics (en primer lloc, Pequín) i deixant camp per córrer al terrorisme islamista i a la violació dels drets humans. «Havíem anat a derrotar el terrorisme i construir un estat democràtic, els darrers vint dies han demostrat que no hem aconseguit cap de les dues coses», va escriure el president del Consell Europeu, Charles Michel. «Biden és el tercer president que ens adverteix que els Estats Units ignoren els conflictes mundials (…). Els europeus han de despertar-se i assumir les seves responsabilitats», va dir Josep Borrell, alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Seguretat.

LEuropa potència

En realitat, l’objectiu dels defensors de la «defensa comuna» és aprofitar un altre fracàs militar i geopolític dels Estats Units per rellançar un instrument de projecció internacional dels interessos econòmics i geopolítics de la Unió Europea, ajudant a enfortir la seva «autonomia estratègica», fins ara limitada per la dependència militar de Washington, heretada de la Segona Guerra Mundial. Després del Brexit i amb la sortida de la UE de l’aliat més fort de Washington, sempre oposat a un exèrcit europeu, la mesura de Biden podria crear millors condicions per a un projecte que fins ara s’ha endarrerit.


Per al ministre de Defensa italià, Lorenzo Guerini, «la lliçó afganesa (…) representa per a la UE una nova advertència per fer l’esperat salt qualitatiu en la defensa»(…) «Estats Units sembla disposat a reduir la mida del paper actiu i, per tant, necessitem una implicació més gran d’Europa. Hi ha un buit: si no l’omplim, ho faran altres», explica el general Claudio Graziano, president del Comitè Militar de la UE.


El comissari europeu per al mercat interior, el francès Thierry Breton, és encara més explícit quan diu que una força militar continental «no pot esperar més. (…) El soft power ja no és suficient». A continuació, enumera les decisions que s’han de prendre: la definició d’una doctrina europea de seguretat i defensa; la creació d’una «força de protecció militar, operativa, flexible i ràpidament activable»; «un nou marc institucional i polític europeu» que permeti prendre les decisions conjuntes necessàries. «Una Europa geopolítica, una Europa potència ha de dotar-se dels seus propis mitjans i de certes característiques del hard power».


Els drets humans i la democràcia no semblen situar-se al capdavant de la llista de preocupacions dels que pressionen per accelerar la integració militar.

Lautonomia estratègica

Ja el 2018, el president Emmanuel Macron —París és el partidari més convençut de la creació de l’exèrcit europeu— va afirmar: «Hem de construir una Europa que pugui defensar-se, amb els seus propis mitjans i sense dependre únicament dels Estats Units». Trump no va prendre’s bé la declaració i la Casa Blanca va imposar als socis de l’OTAN un augment de la despesa militar, especialment la destinada a finançar les activitats del Pacte Atlàntic.


Però el naixent complex militar-industrial europeu, per descomptat, treballa per enfortir l’autonomia estratègica de la UE. El finançament públic desemborsat en els darrers anys per a la realització d’una defensa europea comuna ha acabat en gran part amb gegants industrials com Thales i Leonardo, francès i italià respectivament, encarregats de reforçar l’autonomia continental pel que fa a armament i tecnologies de seguretat. La indústria militar nord-americana i la Casa Blanca podrien perdre quotes de mercat substancials al vell continent i enfrontar-se a la competència mundial d’un centre militar-industrial europeu. Els delegats de les diverses empreses presents a l’Agència Europea de Defensa i els grups de pressió que freqüenten els edificis de les institucions europees pressionen per augmentar el finançament del sector, comptant amb el paper principal del comissari —i ex gerent— Breton.

Un oficial alemany amb el distintiu de la UE NavFor, força naval aliada. Foto: Flickr: EU Union Naval Force


En els darrers anys, les col·laboracions entre empreses del sector de diversos països europeus s’han multiplicat. Recentment, els ministres de Defensa de França i Alemanya, Florence Parly i Annegret Kramp-Karrenbauer, juntament amb la subsecretària de Defensa espanyola, Esperanza Casteleiro Llamazares, van signar el tercer acord per a la implementació del «Next Generation Weapon System within a Future Combat Air System» per a la creació d’un avió de combat fabricat completament a Europa.


Hi ha diversos fons públics disponibles, el més important dels quals està disponible pel Fons Europeu de Defensa (FED) establert pel Parlament Europeu i que pot comptar amb una dotació de 8.000 milions per al pressupost 2021-2027. Els dos fons europeus establerts el 2017 ofereixen, en canvi, només 590 milions.


A més, el febrer passat, la UE va adoptar el «Pla d’acció sobre sinergies entre indústries civils, de defensa i espacials», una iniciativa que té la intenció de promoure la col·laboració, en recerca i desenvolupament, entre civils i militars. Ja el 2017, la UE va llançar l’anomenat pacte militar «Pesco» (Cooperació Estructurada Permanent), destinat a integrar les forces armades de 25 dels 27 països de la confederació.


Ara tots els ulls estan posats en l’anomenada «Eu Strategic Compass», és a dir, la «brúixola estratègica», un document polític que s’hauria de formalitzar i adoptar a la primavera del 2022. Borrell proposa l’establiment d’una força d’entrada inicial, un cos militar integrat format per 6.000 soldats de diferents països, capaços de ser mobilitzats en poc temps. L a presidència francesa s’hauria d’encarregar durant el semestre de principis de 2022 d’aprovar un text capaç de donar un canvi a les polítiques de defensa comunes europees. En aquest període, la Comissió Europea —va anunciar la presidenta Ursula von der Leyen— hauria de convocar una cimera dedicada íntegrament a la defensa europea.

El nus de l’OTAN 

Macron ja ha posat les seves cartes sobre la taula parlant de la «mort cerebral» de l’OTAN. La relació entre la nova entitat militar europea i l’Aliança Atlàntica —i, per tant, amb Washington— és un dels nusos que fins ara ha endarrerit la formació d’un exèrcit europeu. París i alguns entorns transversals del continent exigeixen un exèrcit europeu comú totalment autònom. França és l’únic país de la UE amb armes nuclears i dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU. També compta amb un poderós exèrcit, recolzat per un important complex militar-industrial, present des d’Àfrica a Amèrica del Sud, des del Pacífic fins al Carib amb bases i milers de soldats.


No obstant això, Itàlia i Alemanya encara defensen el desenvolupament d’una segona banya europea dins de l’aliança militar dirigida pels Estats Units. L’excessiu poder de l’Armée française en comparació amb els altres 26 membres de la UE també corre el risc de continuar representant un obstacle. Segons la visió francesa, Alemanya hauria de continuar exercint el paper de locomotora econòmica, deixant la direcció del front militar a París; però Berlín, severament limitada a nivell militar per la Constitució imposada pels vencedors de la Segona Guerra Mundial, aspira a un paper més gran. La rivalitat entre França i Itàlia, que es va manifestar per la gestió de la qüestiólíbia, també ha frenat la integració militar europea.

Foto: US Navy


Un altre obstacle és la fortalesa dels interessos pro-nord-americans dins dels governs europeus i dels cercles econòmics i militars, particularment a Europa de l’Est, les Repúbliques Bàltiques i els Balcans.


El límit de la unanimitat i la cooperació reforçada

Per a molts analistes, la constitució d’una força militar europea seria una «missió impossible». Es recorda que la UE ja té a la seva disposició un «grup de batalla» de 1.500 homes, establert els darrers anys, però que fins ara no l’ha utilitzat mai.


Recordem, sobretot, l’obstacle insalvable que representa el principi de la unanimitat en l’aprovació de les decisions de les organitzacions continentals. Un principi que, segons els aficionats a l’exèrcit europeu, s’hauria de superar a favor del principi de la majoria perquè és difícil creure que els 27 governs de la Unió Europea siguin mai unànimes en un tema espinós com la política militar europea, o en l’enviament d’una missió militar a un teatre de crisi.


Moltes parts voldrien recuperar el principi de «cooperació reforçada» que, en els darrers anys, ha permès a algunes potències continentals imposar nivells d’integració més avançats, mitjançant un acord multilateral que ignora la unanimitat necessària per a l’adopció de decisions comunes.


La ministra de Defensa de Alemanya, Annegret Kramp-Karrenbauer, ha proposat l’ús de l’article 44 del Tractat de la Unió que permetria la participació voluntària d’estats individuals en operacions militars, recolzada per Borrell i per Itàlia, França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg.


El problema, no menys important, és que l’adopció de l’article 44 per confiar la gestió de les missions polítiques de defensa i seguretat comunes a un grup de «països disposats» requereix una decisió unànime del Consell Europeu i temps llargs.


El fet és que en una era de «multipolaritat» i competència mundial entre un nombre cada vegada més gran de velles i noves ferotges potències, si la Unió Europea no s’equipa amb un instrument militar eficient, serà difícil afirmar les seves raons i els seus interessos en l’escena internacional.


Però, d’altra banda, és difícil que neixi un exèrcit europeu sense la creació d’una entitat política unitària i la UE encara sembla lluny d’aquesta condició.


Les represàlies de Washington


Però Washington sembla creure, fins i tot més que l’establiment europeu, en l’amenaça d’un nou exèrcit que competeixi amb el seu propi. I va decidir colpejar el pilar del projecte, concretament França.

Foto: Flickr – Matt Johnson


Durant les últimes setmanes, els Estats Units han subscrit un pacte militar amb Austràlia i el Regne Unit, anunciant sorprenentment la creació d’una «associació de seguretat trilateral reforçada» a la regió indo-pacífica anomenada Aukus. En anunciar el pacte, Biden, Johnson i Morrison no van esmentar Pequín, però és evident que l’aliança té principalment una funció antixinesa. París també està en el punt de mira, i perdrà una licitació per a la venda de submarins a Canberra per un total de 56.000 milions; Austràlia comprarà els submarins a Londres. El govern francès es va enfurismar i va dir que està disposat a bloquejar les negociacions entre la UE i Austràlia per a l’acord de lliure comerç.


Immediatament després de l’Aukus, Washington va anunciar una nova aliança que va tornar a marginar Europa. A finals de setembre, Biden es va reunir amb els líders de l’Índia, el Japó i Austràlia per reforçar el «Quadrilateral security dialogue» (Quad) que podria ser el nucli d’una futura «OTAN» de la regió indo-pacífica. Finalment, els Estats Units tenen la intenció de rellançar un pacte de col·laboració sobre espionatge rebatejat com a «Aliança dels Cinc Ulls» amb el Regne Unit, Austràlia, Canadà i Nova Zelanda.


Visiblement, la UE es veu exclosa d’aquestes noves aliances i patirà conseqüències. Però també és cert que aquests pactes desplacen l’eix de la projecció dels Estats Units cap a Àsia i debiliten encara més l’OTAN i, per tant, paradoxalment empenyen encara més els europeus a intentar reforçar la seva autonomia estratègica.

Foto de portada: Flickr – European Parliament
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marco Santopadre (Roma, 1973) es periodista de ràdio i premsa, expert en política internacional, segueix sobretot els moviments d'alliberament nacional, els moviments socials i la geopolítica. Ha publicat assajos sobre el moviment català d'autodeterminació, el populisme d'esquerres a Grècia i la qüestió nacional a l'obra de Marx i Engels.

Comentaris

El xoc afganès rellança l’exèrcit europeu?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.