El referèndum de l’Oxi o la sobirania del «No»

A 5 anys del referèndum sobre el rescat a Grècia, retornar sobre les estratègies, encerts i errors ens pot donar una perspectiva per plantejar una actuació política sobirana per la crisi que vindrà.

El referèndum de l’Oxi o la sobirania del «No»

El referèndum de l’Oxi o la sobirania del «No»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A 5 anys del referèndum sobre el rescat a Grècia, retornar sobre les estratègies, encerts i errors ens pot donar una perspectiva per plantejar una actuació política sobirana per la crisi que vindrà.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Als Estats Units el 4 de juliol se celebra com la diada en la que es va declarar la independència vers l’imperi britànic, un dels imperis més poderosos del moment.

El 5 de juliol grec de 2015, per contra, és una jornada que més aviat acara una frustració nacional. Fa 5 anys Alexis Tsipras, primer ministre provinent per primera vegada de l’esquerra radical a Grècia, va convocar un decisiu referèndum en el que es jugava no sols una alternativa a Grècia sinó també per al conjunt d’Europa. Del Si o del No popular depenia una resposta a les condicions imposades pel Tercer Memoràndum de la Troika.

La gestió del resultat, però, va dur a una frustració per rendició de l’impuls nacional popular hel·lènic. Desmantellant en el procés l’acte de sobirania i d’autodeterminació vers el colonialisme europeu i el domini germànic.

Tanmateix val la pena analitzar aquest moment no sols pel rebombori que encara aixeca sinó també perquè l’Oxi grec del 5 de juliol de 2015 obliga a reflexionar sobre la potència i la factibilitat de la sobirania popular en el marc de la Unió Europea.

5 de juliol. Final de trajecte

El 26 de juny, després d’una extenuant cimera a Brussel·les amb el conjunt de la Troika (la tríada d’institucions conformades pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional), Tsipras va decidir convocar un referèndum per al diumenge 5 de juliol amb la següent pregunta:

«Accepten el projecte d’acord sotmès per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional durant l’Eurogrup del 25 de juny de 2015 i compost de dues parts, que constitueix la seva proposta unificada? El primer document s’anomena «Reformes per a l’èxit del programa actual i per al futur», el segon «Anàlisi preliminar de la sostenibilitat del deute»[i]

El fracàs i la derrota de Syriza no deixen de contenir una lliçó important per a estructurar l’alliberament de la perifèria amb garanties de victòria

Entre l’anunci del referèndum i la celebració del mateix, la crisi, arrossegada des de la victòria electoral de SYRIZA el 25 de gener de 2015, es desferma. Esclata una campanya europea advocant pel Sí. Socialdemòcrates, conservadors i liberals d’altres països prenen un sobtat interès pel que passa a Grècia i fan propaganda de les bondats del Tercer Memoràndum. Pitjor encara, el Banc Central Europeu tanca l’aixeta als bancs grecs. Els dirigents europeus amenacen dient que un No suposa l’expulsió de l’euro. Però tampoc falta xivarri al país. Socialdemòcrates i conservadors (PASOK i Nova Democràcia respectivament) es fan eco d’aquesta campanya estrangera de terror i junt amb les elits adinerades del sector naval utilitzen tot el reguitzell de canals i mitjans privats per parlar de les virtuts del Memoràndum, l’euro i d’aquesta Unió Europea.

Manifestació de suport
Foto: Wikimedia Commons

El 3 de juliol una gran manifestació pren la plaça Sintagma d’Atenes per a expressar el recolzament al govern i la campanya pel No. 48 hores més tard comença el referèndum que acabarà amb una alta participació electoral malgrat els problemes geogràfics que suposa per a una part de la població tenir la circumscripció electoral en alguna de les nombroses illes de l’Egeu. Finalment, amb una participació del 62’5% el No guanya amb un 61’31%. Als barris obrers el No guanya amb més d’un 70% del vot i entre els joves d’entre 18 i 24 anys amb un 85% de suport.[ii]

Malgrat aquest resultat aclaparador el 6 de juliol Tsipras es reunirà amb el bloc del Sí (PASOK, Nova Democràcia i To Potami) per a elaborar una proposta acceptable per a la Troika tot i el resultat del referèndum. El 10 de juliol Tsipras presentarà el nou pla al Parlament grec i el govern farà pública la seva renúncia a realitzar impagaments del deute davant de la resta de països de la zona euro i anunciarà la seva submissió al Tercer Memoràndum. A partir de llavors i fins a mitjans d’agost la rendició oficial durà a una esllavissada de mesures legislatives per començar la tercera onada de retallades, privatitzacions i desmantellament de l’Estat del benestar.

El 14 d’agost es votarà l’aprovació del tercer memoràndum al Parlament amb 222 vots a favor, 64 en contra i 11 abstencions. Syriza s’esberlarà i alguns els sectors antiausteritaris marxaran del partit per a conformar un nou espai.

Des d’ençà hi ha hagut una polèmica al voltant de l’anàlisi del que era possible fer o no. En alguns casos argumentant que donat que no es podia fer res de diferent no era probable cap altre resultat, en d’altres  formulant que una estratègia diferent hauria guanyat una altra sortida.

De fet, en el transcurs de juliol es va popularitzar a tuiter el hastag #ThisIsACoup per a denunciar la prepotència de les institucions europees. Amb aquest mateix títol el periodista Paul Mason va rodar un documental que sobretot reflectia el punt de vista de Varoufakis; posant èmfasi en la descomunal desigualtat de forces entre el govern i la Troika però menyspreant els errors i les mancances de govern al llarg de les negociacions. Per aquest motiu el reconegut politòleg Aris Chatzistefanou va realitzar junt amb Aris Triandafyllou This is not a coup un documental que retratava la deficient estratègia del govern per a fer front a les estructures de poder de la Unió Europea i de la Troika.

Quelcom semblant ha ocorregut en el camp de les publicacions. La narració de Varoufakis a Comportarse como adultos (2017) difereix substancialment de la que ofereix Costas Lapavitsas, en el recent llibre publicat per Tigre de Paper L’esquerra contra la Unió Europea (2020), o de l’anàlisi crítica duta a terme per Éric Toussaint, a Capitulación entre adultos (2020), en oberta polèmica amb el llibre de Varoufakis. Malgrat que Varoufakis hagi rebut una major atenció, sobretot arran de la pel·lícula de Costa-Gavras (2019) amb el mateix nom que el llibre de Varoufakis, les conclusions que produeix Toussaint no deixen lloc sinó per a reflexions molt crues directament sobre la competència política i el tarannà ideològic dels protagonistes dels fets.

Ras i curt, la crítica de Toussaint consisteix en assenyalar la manca d’una guerra de posicions en l’interior de l’Estat quan Syriza arriba al govern després de les eleccions del 25 de gener de 2015.

Això per un cantó, per l’altre, es tractaria també d’una pèssima estratègia negociadora amb la Troika. Si el primer aspecte es comprova amb el personal amb que Varoufakis organitza el ministeri de finances, el segon aspecte té a veure amb la renúncia del govern a qualsevol acte de desobediència unilateral i amb el bandejament del Programa de Tessalònica a l’hora de negociar amb la Troika. Dit això, aquí val la pena aturar-se per explicar detingudament el procés que va de la campanya electoral de gener amb la cançó de Leonard Cohen de fons a la dimissió de Varoufakis el 6 de juliol.

Yannis Varoufakis. Foto: Wikipedia

De Soló a Schauble: «Unes eleccions no poden canviar la política econòmica»

Abans però cal tenir present el cicle històric en el transcurs del qual es conforma un bloc de poder alternatiu que té diferents representacions. A nivell social, durant el període que va de 2010 a 2012 es produeix un intens cicle de lluites socials i sindicals que produeixen una extraordinària autoorganització popular i una resistència aferrissada al primer i al segon memoràndum. De fet, s’arriben a convocar més de 30 vagues durant aquest dos anys de tal manera que cada tres setmanes una vaga general sacseja el país. Els acomiadaments de metgesses i d’infermers, i, les privatitzacions d’hospitals són respostes amb vagues i ocupacions dels hospitals que duen a una pràctica autogestió. Els intents d’introduir taxes al sistema universitari gratuït són aturats amb vagues indefinides de les universitats. El nivell de confrontació arriba a tal punt que durant la liberalització del transport marítim l’Estat s’atreveix a militaritzar la vaga dels treballadors per imposar la privatització mitjançant l’exèrcit.

Múltiples moviments socials, nous centres socials autogestionats, cooperatives d’emergència despunten per a frenar alhora que reemplaçar la desaparició de l’Estat del Benestar. El moviment llibertari a Exarchia s’esdevé una punta de llança al centre d’Atenes, el PAME (el sindicat del Partit Comunista Grec, KKE) agita els sectors industrials que resten encara en peu, l’esquerra anticapitalista al voltant d’Antarsya proporciona activistes experimentades en aquestes lluites i sobretot en la lluita antiracista i antifeixista a través de la plataforma KEERFA i una nova esquerra arrela arran dels moviments que ocupen les places, els Aganaktismenoi, els indignats grecs.

Aquest bloc popular conformat mitjançant la mobilització, a voltes exitosa a voltes aspra i crua, és defineix per l’oposició frontal als Memoràndums i a l’Estat grec que els implementa.

Tanmateix l’acumulació per despossessió pren un caràcter devastador i deixa un país de terra cremada. Durant els primers dos memoràndums l’atur arriba a afectar al 27% de la població el 2013, el salari real cau un 40%, la producció industrial prop d’un terç i el volum de negoci de les petites empreses disminueix un 75% mentre els beneficis de les grans empreses augmenten un 26% sols en el 2013[iii]. Com a resultat, l’economia es contrau  un 25% entre 2008 i 2016. En l’àmbit dels serveis públics, sobretot en el sanitari, es produeix un autèntic saqueig.

Entre 2011 i 2014 es retalla un 40% el finançament públic dels hospitals mentre la demanda augmenta un 20%[iv]. Com a conseqüència més de 3 milions de persones es queden sense cobertura sanitària. S’arriba a tancar la televisió pública grega, ERT, talment com havia fet la Dictadura del Coronels. I com a conseqüència es dispara l’endeutament privat de les famílies i de les petites empreses fins als 100.000 milions d’euros el 2010. El rescat del deute privat dels bancs i l’efecte dels propis memoràndums trasllada a l’Estat un endeutament públic del 180% (2017).

Mentrestant el procés d’oligarquització duu a què entre 2010 i 2013 el nombre de milionaris amb un patrimoni major als 30 milions d’euros augmenti de 445 a 505. Aquests 505 multimilionaris conquereixen actius per valor de 60.000 milions d’euros, un 20% més del que disposaven el 2012, xifra que representa un 24% del PIB grec[v]. En definitiva, la sortida neoliberal de la crisi radicalitza totes les febleses de l’economia grega, i les precarietats de les seves classes populars, presents des de la inserció dependent la Unió Europea i a la seva estructura econòmica i monetària. Ja que l’endeutament, públic-privat i intern-extern, de la societat i de les institucions si en el 1997 era d’un 150% del PIB sols en el 2009 ja arribava al 300% del PIB[vi].

A nivell electoral, és Syriza però qui principalment encapçala tot el brogit popular contra aquesta despossessió colonial. Aquest bloc popular conformat mitjançant la mobilització, a voltes exitosa a voltes aspra i crua, és defineix per l’oposició frontal als Memoràndums i a l’Estat grec que els implementa. El salt electoral es produeix durant les dues eleccions consecutives de 2012 en el transcurs de les quals Syriza formula un programa electoral, contra l’endeutament públic i privat, encapçalat per l’eslògan «Cap sacrifici per l’euro»[vii]. En aquest programa Syriza juxtaposa reformes econòmiques, socials, civils i estatals tenint per horitzó articulador la Seisachteia. És a dir, l’alliberament del deute.

En el segle VI a. C. Soló va promulgar una anul·lació dels deutes contrets per les classes populars ateneses amb tal d’evitar el seu esclavatge. Ja que a l’antiga Atenes quan un ciutadà no es podia fer càrrec dels seus deutes perdia la condició de ciutadà lliure i esdevenia un esclau per amortitzar els préstecs. A l’Atenes moderna l’endeutament privat amb els bancs i amb l’Estat va prendre tals magnituds entre treballadors, famílies, agricultors i petites empreses que Grècia va encapçalar el podi en l’augment de la taxa de suïcidis per causes econòmiques. El fet que l’endeutament en el segle XXI sigui tan amenaçador per a l’autonomia vital de les persones com ho era dos mil sis cents anys abans hauria de fer rumiar-nos sobre la preocupant vigència de l’esclavatge.

De fet, el Programa de Tessalònica formulat en un Congrés de debat estratègic político-econòmic el 2014 es proposava doncs una Seisachteia interna, anul·lació de deutes en mans dels bancs i de l’Estat, i externa, anul·lació unilateral del deute públic en mans de la Troika, com a mesura que permetria esmicolar l’austeritat i endegar un pla vers la crisi humanitària amb una despesa social estimada de 2.000 milions d’euros.[viii]

Pintada demanant el vot pel No d’Antarsya. Foto: Flickr – Benjamin Plaggenborg

Ara bé, quan Varoufakis va llegir el Programa de Tessalònica, segons reconeix a Comportarse como adultos que; «Una onada de nàusees i indignació em va regirar els budells»[ix]. Al parer de Varoufakis el pecat del Programa de Tessalònica consistia en que «obstaculitzava qualsevol estratègia de negociació que pogués mantenir a Grècia dins l’eurozona.»[x]

El problema del rebuig visceral de qui serà una peça clau, com a ministre de finances, en la negociació amb la Troika rau en l’anul·lació de  l’estratègia que es desprenia d’una reflexió econòmica-política col·lectiva transparent, formal, que recollia el sentir no sols de les bases del partit sinó de les classes populars gregues. El programa de Tessalònica és l’horitzó concret d’un intel·lectual orgànic que ha estat capaç de produir un debat que va molt més enllà de les meres aportacions internes del partit. Varoufakis renunciarà a aquesta valuosa orientació i arrossegarà a Tsipras i als sectors mes conservadors del seu gabinet a l’ombra a una agenda totalment diferent en termes d’estratègia i en termes de full de ruta negociador. Aquesta genialitat de conseqüències desastroses es concretarà en un paquet de sis mesures prioritàries ben llunyanes fins i tot del keynesianisme més aigualit:

I. Reestructuració del deute però sense impagament ni auditoria ni moratòria unilateral.

II. Objectiu d’un superàvit primari de l’1’5% de la renda nacional.

III. Reducció de l’IVA i de l’impost de societats.

IV. Privatitzacions estratègiques per a augmentar les recaptacions de l’Estat.

V. Creació d’un banc de desenvolupament per a augmentar la inversió domèstica.

VI. Transferència de la gestió del bancs privats grecs a un fons financer sota control de la Unió Europea.[xi]

Malgrat que Varoufakis presumeixi a posteriori de que gràcies a aquesta orientació «era un govern de l’esquerra radical el que proposava solucions liberals clàssiques per a resoldre la crisi»[xii] aviat constatarà que fins i tot una agenda social liberal que podria ser de Tony Blair i Anthony Giddens és incompatible totalment amb la Unió Europea, justament per qui l’estava proposant. De fet, en el transcurs de les discussions a l’Eurogrup el ministre de finances alemany Wolfgang Schäuble li etzibarà que; «unes eleccions no poden canviar la política econòmica.»[xiii]

Amenaça explícita que reflexa, com ha destacat Lapavitsas, l’hegemonia alemanya a la Unió Europea. I és que, de fet; «l’hegemonia alemanya depèn de l’existència de les perifèries de la UE»[xiv]. I per tant l’arquitectura que va des del Banc Central Europeu fins als préstecs passant pel mateix euro assenyala unes relacions de força, de dominació, en allò econòmic i en allò polític.

El programa de Tessalònica és l’horitzó concret d’un intel·lectual orgànic que ha estat capaç de produir un debat que va molt més enllà de les meres aportacions internes del partit

I el bloc dominant grec justament s’havia definit per la seva negativa a qüestionar aquest model per por a la fallida econòmica i a la sortida, o expulsió, de la Unió Econòmica i Monetària. Però el nou govern es desdirà d’una opció diferent a les pors i les fidelitats del bloc de poder dominant grec.

Tot plegat retratarà el modus operandi que farà encallar al govern grec. Per un cantó, la renúncia a mesures unilaterals per l’altre, el govern dedicarà sis mesos a reunions d’esgotadores durades maratonianes amb el conjunt de la Troika. L’objectiu de la Unió Europea i de la Troika no és cap altre sinó fer perdre el temps al govern grec mentre aquest es va quedant sense liquiditat i s’acosten les dates límit per a fer front a les devolucions dels crèdits. Es tracta d’una guerra de desgast que el govern de Syriza no ha entès com a tal. «Volent mostrar-se raonable Varoufakis demostrava sobretot que no havia entès quins eren els objectius de les institucions europees»[xv]; resumeix Toussaint. Es tractava, com advertí premonitòriament Francisco Louça des de Portugal; «d’una guerra de maniobres i de pressions en la que Grècia sempre n’ha sortit perdent.»[xvi]

Éric Toussaint. Foto: Katakrak

Aquests objectius aviat es fan patents. Ja que l’Eurogrup cerca constantment durant les reunions que el govern de Syriza firmi documents en què es desdigui de cap mena de desobediència. El 20 de febrer Varoufakis firma un acord segons el qual el govern grec es compromet a pagar el deute i promet abstenir-se de qualsevol anul·lació unilateral del deute o de les reformes estructurals dels memoràndums[xvii]. A desgrat que la restricció de crèdit ja havia començat el 4 de febrer i s’acostava la data del 30 de juny en que Grècia havia de reemborsar 7.000 milions de crèdits.

Tanmateix el govern de Syriza no contemplava cap via equatoriana per a sortir de l’impàs. Sols des del parlament presidit per Zoe Konstantopoulou, diputada de Syriza, es va fer un esforç per endegar una comissió d’auditoria del deute, la Comissió per a la Veritat sobre el Deute Públic Grec, amb la participació d’experts i economistes d’esquerres i representants de la societat civil grega i televisada per la restaurada cadena de televisió pública.

Mentre el deute suscita una debat públic considerable gràcies a aquesta empenta de la presidenta del Parlament, la preparació d’un eventual Pla B per part del ministre de finances es redueix a un croquis d’una alternativa de la que ningú en sabia res tret de Tsipras i els assessors de Varoufakis. Aquests diferents mètodes de treball polític comporten no poques conseqüències sobre els objectius i com aconseguir-los. O com deia cert dirigent rus: «Lassalle ja sabia que els objectius depenien dels mètodes, i que, en darrer terme, se’n trobaven condicionats per aquells.»[xviii]

Es tractava de tenir clar que en «la última dècada ens ha demostrat que es poden aconseguir solucions equitatives mitjançant actes de sobirania unilaterals. Cal desobeir als creditors que exigeixen el pagament del deute il·legítim i imposar polítiques que violen els drets humans bàsics.»[

Arruïnats però lliures

Malgrat que en les manifestacions de suport a Atenes hi hagi una clara consciència de que és més important la sobirania nacional i popular que no pas la bona marxa de l’economia, tal com reflecteixen pancartes contra l’eurogrup amb l’eslògan «Arruïnats però lliures», el cert és que sols l’impagament del deute i el control de moviments dels grans capitals esdevenien llavors les mesures per a evitar la bancarrota total de l’economia grega.

És per aquest motiu que el 5 de juliol, tot i la desgana del govern grec, durant la campanya és produeix una extraordinària mobilització popular:

«La victòria del “No” sense que hi hagués una vertadera campanya organitzada pel govern mostra fins on una gran part del poble estava preparada per a resistir als creditors.»[xix]

Toussaint assenyala un ventall d’alternatives que es podrien haver pres. De fet, si des de principis de febrer el govern hagués declarat la suspensió de pagaments hauria tallat de soca-rel l’hemorràgia de liquiditat que estava provocant el Banc Central Europeu. Junt a això el Banc Central de Grècia disposava de 16.000 milions que es podrien haver utilitzat per a preparar una nova moneda complementària. I fins i tot d’haver-se sol·licitat l’article 50 per a sortir de la Unió Europea, tal com ha reclamat el Regne Unit arran del Brexit, Grècia hauria disposat dos anys de moratòria de totes les mesures dels memoràndums.[xx]

Ara bé, un pla B d’aquesta mena exigia una posició política pública coherent amb el que s’estava negociant a porta tancada amb la Troika. Requeria fer públiques les amenaces i els xantatges i sobretot aprofitar l’extraordinària energia del poble grec per desfermar la seva mobilització massiva. Un modus operandi que sí que estava emprant el Parlament per generar un debat públic i mediàtic sobre el deute.

Sobreviure un dia a Atenes. Foto: Flickr – Stanjourdan

És a dir, es tractava de tenir clar que en «la última dècada ens ha demostrat que es poden aconseguir solucions equitatives mitjançant actes de sobirania unilaterals. Cal desobeir als creditors que exigeixen el pagament del deute il·legítim i imposar polítiques que violen els drets humans bàsics.»[xxi] Al parer de Lapavitsas això comporta atacar el moll de l’os del neoliberalisme realment existent a la UE que pivota sobre uns Estats concrets i sobre unes estructures estatals que tenen la seva primera línia de defensa en la Unió Econòmica i Monetària. De tal manera que «per a les nacions de la perifèria, i especialment per a la perifèria sud, és cabdal sortir de la UE.»[xxii]

És, ni més ni menys, l’opció político-econòmica defensada per l’Escola de la Dependència a l’Amèrica Llatina. Estratègia consistent en la desconnexió de les estructures de dominació per tal d’aconseguir un desenvolupament autocentrat que posi fi a la dependència. En aquest sentit la comparació de Toussaint de la Grècia de 2015 amb la Veneçuela de 1998 exemplifica un símil en la mesura que el canvi postneoliberal d’un país empeny a la resta de la regió en una esllavissada postneoliberal. Fins al punt de que en el 2005 un bloc regional de països llatinoamericans progressistes atura el Tractat de Lliure Comerç, l’ALCA, promogut pels EEUU, enviant l’ALCA «al carajo». Tot encetant un canvi regional de paradigma sostingut en noves aliances polítiques i econòmiques autònomes de l’hegemonia dels EEUU.

Per aquest motiu la dicotomia estratègica plantejada per Samir Amin pren una validesa sorprenentment actual per a les lluites des de la perifèria:

«Per a la perifèria, l’alternativa és la següent: o bé desenvolupament dependent, o bé desenvolupament autocentrat necessàriament original vers el dels països actualment desenvolupats. (…). [ja que] La transició considerada a escala mundial, s’obre a partir de l’alliberament de la perifèria. (…). En les condicions actuals de desigualtat entre les nacions, un desenvolupament que no sia simplement desenvolupament del subdesenvolupament serà simultàniament nacional, popular-democràtic i socialista pel projecte mundial en el qual s’inscriu.»[xxiii]

El fracàs i la derrota de Syriza no deixen de contenir una lliçó important per a estructurar l’alliberament de la perifèria amb garanties de victòria. Caldrà recomençar de nou per garantir les cures en la present crisi. Tot tenint present el que un esdeveniment cabdal com el referèndum del 5 de juliol representa per a tota esquerra sobiranista o com deia el dirigent de l’esquerra peronista John William Cooke; «tota revolució ha d’esdevenir primer rebuig si després vol esdevenir afirmació.»

Foto de portada: Flickr – Stanjourdan

Notes


[i] Toussaint, Éric, Capitulación entre adultos. Grecia 2015: una alternativa era posible, El Viejo Topo, Barcelona, 2020, pp. 246.

[ii] Op. Cit., pp. 250.

[iii] Cuesta, Antonio, Syriza: El anuncio de algo nuevo, Akal, Madrid, 2015, pp. 52.

[iv] Op., cit., pp. 53.

[v] Op., cit., pp. 49. Xifres tretes també de Lapavitsas, Costas. L’esquerra contra la Unió Europea, Tigre de Paper, Manresa, 2020, pp. 95.

[vi] Lapavitsas, op. Cit., pp. 90.

[vii] Toussaint, Op. Cit., pp. 62-63.

[viii] Veure el repàs detallat que en fa Toussaint a op., cit., pp. 101-115.

[ix] Citat fil per randa en l’obra de Toussaint, op. Cit., pp. 26.

[x] Ibídem.

[xi] Aquestes van ser les mesures pactades amb Tsipras per a acceptar el càrrec de ministre segons explica Toussaint. Op. Cit., pp. 25.

[xii] Op. Cit., pp. 124.

[xiii] Op. Cit., pp. 156.

[xiv] Lapavitsas, op. cit., pp.30.

[xv] Toussaint, Op. Cit., pp. 147.

[xvi] Louça, Francisco, “Algunas lecciones griegas para buen entendedor y sin medias palabras”, Viento Sur, núm. 139 – abril 2015, pp. 70-75.

[xvii] Citat a Toussaint, op. Cit., pp. 167.

[xviii] Trotsky, León, La revolución permanente, Público, Madrid, 2009 [1930], pp. 156.

[xix] Toussain, Op. Cit., pp. 249.

[xx] Veure a op. Cit., pp. 272-273.

[xxi] Op. Cit., pp. 197.

[xxii] Lapavitsas, op. Cit., pp. 126.

[xxiii] Amin, Samir, El desarrollo desigual: ensayo sobre las formaciones sociales del capitalismo periférico, Editorial Fontanella, Barcelona, 1974, pp. 372-373.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

El referèndum de l’Oxi o la sobirania del «No»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.