Diversos projectes musicals d’arreu dels Països Catalans aviat faran –o ja han fet o bé estan fent– una gira de comiat. Sens dubte, la coincidència en el temps de l’adeu d’Smoking Souls, El Diluvi, Xavi Sarrià, Cesk Freixas i Zoo és un fet que les que els escoltem vivim amb tristesa, però també amb certa preocupació. Més enllà dels gustos musicals, les seves cançons van carregades de protesta i reivindicació. La sobtada pèrdua de referents genera una més que comprensible intranquil·litat, atès l’embat constant per fer retrocedir les formes d’expressió com a poble, lligades als nostres drets i llibertats. 

Seria injust i desencertat responsabilitzar a aquests artistes d’aquesta situació. També seria injust no tenir present que ni això comença amb aquests grups, ni tampoc acaba amb ells. Són molts els projectes musicals que actualment formen part d’una escena reivindicativa que continua ben present. Seria injust, també, no parlar de com de precari i inestable arriba a ser el món cultural i el conjunt de la indústria musical, lligat a les dinàmiques del mercat i l’explotació del capital cap a totes les treballadores del món de la cultura. En Cesk Freixas de l’oligopoli musical fa poc en parlava en un article a Núvol que servia per explicar, en part, el perquè de les seves retirades. En aquesta ocasió li hem preguntat a en Cesk sobre el valor actual de la cançó de protesta i destaca que “un dels mecanismes més interessants de la creació musical, més enllà del mateix fet cultural, basat en el compartiment, és la capacitat de generar espais de debat. La cançó d’autor és un gènere musical que, allunyant-se de la comercialitat, utilitza la narrativa de les creacions per exposar críticament la realitat. En la voluntat de convertir els indrets culturals en àgores i places d’intercanvi de visions i opinions, hi ha també una intenció d’acompanyament de les lluites populars. A més a més, en termes generals, cal sumar-hi el context d’absència d’alcohol i la col·locació del públic (assegut) des del que es produeix aquest compartiment, on sempre es prioritza l’atenció i la comunicació, premissa que afavoreix rotundament la dimensió política d’aquest gènere musical.” 

La llengua és fonamental en la construcció de la identitat col·lectiva d’un poble, i la cultura és un dels principals vehicles per articular-la. Hem d’entendre la constant persecució i minorització del català i la cultura dels Països Catalans com a mecanisme central per assimilar els pobles que històricament han representat una resistència enfront dels processos de dominació política i econòmica dels estat nació. Esborrar els noms, les llengües, les cançons, les tradicions i les lluites d’un poble és esborrar-ne la identitat per tenir-ne un millor control i garantir el seu domini. Aquesta voluntat no és exclusiva de la dreta espanyolista, suposats sectors “progressistes” també operen i reprodueixen les mateixes dinàmiques. Buidar del contingut nacional, popular i de classe de la nostra cultura, o regionalitzar-la, té una conseqüència problemàtica: esdevenir una cultura satèl·lit que, tot i fer-se en la llengua pròpia, tingui com a marc un sistema de referència aliè. 

Hi ha a qui li molesta parlar del tema nacional. Ho puc entendre si pensem en allò carca dels nacionalismes com l’essencialisme i els valors conservadors del catalanisme de part de la burgesia del Principat. I sí, fa fàstic, però precisament per aquest motiu cal reapropiar-se del concepte de nació en el sentit popular, treure-li el caràcter elitista com proposava Gramsci. La cultura de les classes subalternes va de rebentar qui ens oprimeix, de construir una identitat compartida, de recuperar les arrels d’un poble i projectar-lo col·lectivament cap al futur, de revitalitzar la llengua i de posar al centre la classe. Això és el que entenem per cultura nacional-popular, una música feta pel poble, que parla dels seus interessos per trencar el consens de les classes dominants. Qui té clar això és l’Àlex Vendrell, la veu d’Inadaptats, Eina i la Fera Ferotge “Als Països Catalans, com a nació oprimida, sempre trobarem la necessitat d’aglutinar les masses populars a l’hora de defensar i reivindicar les nostres llibertats nacionals donada la gran desproporció de forces davant l’estat opressor en la seva dèria espanyolitzadora. Igualment, la lluita de classes a casa nostra ha d’assumir les reivindicacions nacionals si vol esdevenir hegemònica entre les classes populars a l’hora de concretar i portar a la pràctica una mobilització transformadora al camp i la ciutat del nostre territori. Aquesta batalla per conscienciar es produeix en la cultura, i l’element més proper a les masses és la música. No podem deixar que quedi sotmesa als dictats comercials en mans d’interessos capitalistes o en mans d’una popularitat buida a les xarxes que, en la cerca de més seguidors/es, acaba irremeiablement a fer-se en espanyol o anglès perdent així la seva essència catalana i de cultura transformadora.”

Encara que hi hagi gent i artistes que pensin que cultura i política no guarden relació, la realitat, doncs, ens mostra tot el contrari: no es pot deslligar la cultura del seu context material, històric ni del seu territori. És cert que la cultura de masses colla els artistes amb els salaris, tendeix a reproduir els interessos del sistema i despolititzar. I produir al marge del mercat i sense contradiccions presenta moltes limitacions. Hem de tornar a fer-nos nostra la cultura popular com a eina de combat, fins a conquerir l’hegemonia social. Les cançons van més enllà de transmetre unes emocions, ens expliquen, des de l’univers simbòlic, qüestions en termes materials i reprodueixen els valors i interessos de les classes que la produeixen. Res d’això significa treure-li la mirada afectiva, aquesta s’hi inclou. La música també expressa el patiment compartit, ens fa sentir un seguit d’emocions que ens connecten amb vivències i lluites que ens sacsegen fins a despertar consciències.

Pinan 450f és un grup pioner en el rap en català, castellà i àrab des d’una identitat mestissa construïda a la Barcelona dels 90. Per l’Adnan, el vocalista, “la música quan està feta des de baix, en contacte amb la realitat de les persones, mostra el reflex i la identitat d’aquestes. En el cas de la música que tracta pluralitats invisibilitzades –com les racialitzades i migrants, però també altres identitats dissidents–, desplega una funció molt important en representar realitats que la majoria de les músiques no parlen ni contemplen i que també formen part de la societat. Amb les seves veus i vivències mostren altres referents al marge dels hegemònics, alhora que van enriquint i ampliant la cultura autòctona. Per això és molt important no veure aquesta música des de l’exotisme, el paternalisme o des de la discriminació positiva, sinó conviure amb ella i tractar-la com a part de la mateixa realitat cultural i musical.”

Cal combatre les posicions reaccionàries i essencialistes que neguen aquesta realitat, l’extrema dreta i la resta de forces polítiques que aprofiten que el feixisme decanta la balança per blanquejar-se i continuar defensant l’exclusió de persones al nostre país. La millor manera és construir des del reconeixement, des de la cohesió a través de la llengua, les vivències compartides i sobretot un projecte de futur emancipador per a totes com a punt de partida. Cultura i música tenen un paper fonamental en la construcció d’aquest imaginari compartit, són la forma en què una classe explica el seu particular mode de viure i els seus interessos per crear un consens social i anar apuntalant o disputant l’hegemonia. És cert que les cançons per si soles no porten a participar activament de la lluita, però en canalitzar les vivències i opressions d’una classe i d’un poble transmeten uns valors que afirmen una col·lectivitat que trenca amb l’statu quo. Montserrat Roig deia que la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini. Una lluita revolucionària com la nostra no pot estar al marge de la batalla cultural. Així com els artistes tampoc poden quedar-se al marge de la lluita revolucionària. Necessitem remar en una mateixa direcció fins a l’alliberament social, nacional i de gènere, fins a la revolució. No podem aspirar a menys.

No és amb les cançons que hem qüestionat el franquisme preguntant que volen aquesta gent? Que recordem a Teresa i també a Amanda? Amb les cançons hem après que dient sud diem país, que la unitat de la llengua és dir t’estime, t’estimo, t’estim, que les nostres mans són el nostre capital i que qui parla d’independència és qui parla de solucions. Aquestes cançons són les bandes sonores de les festes populars, que parlen de nosaltres i de les nostres lluites, de l’herència i del futur que està per fer amb les nostres mans. Recordo fa uns anys al Polvorí de Cardedeu, la millor de les festes majors autogestionades, escoltant com Aspencat feia vibrar tota la plaça amb cants de revolució. La potència d’aquests moments s’instauren dins la subjectivitat i provoquen esclats d’emoció col·lectiva que ajuden a construir aquesta identitat compartida de saber-se poble. Mantenir viva aquesta flama és el deure que tenim.

Aquest estiu qui va omplir la plaça del Polvorí van ser Les Testarudes. La seva intervenció no deixa espai al dubte “En el nostre cas, ser un grup constituït íntegrament de noies que fa música jamaicana ja és bastant polític, transformador i és una declaració d’intencions en tota regla. Volem ensenyar que les ties també podem ser «rudes» i barroeres i canyeres a sobre un escenari i que no hem de complir amb cap estàndard imposat de delicadesa ni de ser fines. Les Testarudes som acció directa. Amb la responsabilitat de tenir un altaveu públic, creiem necessari denunciar situacions com la violència a Gaza o l’opressió al poble català. Creiem que és crucial utilitzar l’altaveu que tenim com a eina de conscienciació i canvi social.”

La batalla cultural és un camp més de la lluita de classes. Per això ens cal una cultura nacional de resistència lligada no només a elements simbòlics, també a les lluites, a la memòria i a la identitat col·lectiva –en el nostre cas, la del poble treballador català– i, sobretot, lligada a un projecte de futur de conquesta de les llibertats que millorin les nostres condicions de vida: un imaginari col·lectiu en què aquest projecte sigui hegemònic per tot el poble. 

Un dels reptes actuals és la renovació, o actualització, de la música, i per extensió de la cultura. En la societat actual la viralitat i la immediatesa prevalen per sobre dels projectes cuinats a foc lent, els ritmes i l’estètica que s’imposa són els d’una cultura de masses centrada en el consum i hi ha el risc d’uniformitzar sobre les mateixes bases –que no s’entengui el que no és i que el reggaeton com més avall millor, eh. En aquest procés de renovació també hi ha el risc de perdre les arrels, la sonoritat de les melodies, els cants i els instruments populars, anar deixant enrere tot un patrimoni musical, el que seria un episodi d’autoodi que renega de la cultura i identitat pròpia. 

Aina i Jordi del grup Palmer al llibre Sarau. Cultura popular per la transformació social comenten idees interessants al voltant del seu projecte: “el que nosaltres anomenem postfolk té l’arrel post que implica no oposar-se al moviment anterior, sinó ser un folklore situat, polititzat, desconstruït. El postfolk beu també del punk, de la rave i de l’after. Ja està bé de preciosisme ortodox, això no té res a vore amb el que és popular. Convé que no deixem d’expropiar els mots folklore o tradició en un moment en què paraules com marc ideològic, llibertat o política estan sent tergiversats per part de l’extrema dreta com a arma llancívola contra qualsevol protesta col·lectivitzadora. Està bé recuperar danses, cançons o receptes tradicionals, però, a més, no ens quedem ahí sense experimentar, ni hibridar ni arriscar. La nostàlgia és immobilista. Intentem evitar qualsevol conformisme o estabilitat preestablerta mitjançant la lluita permanent contra totes les institucions presumptament millors i irrevocablement establertes. El palmerisme funciona com una milícia cultural d’estructura mutable. Jo ta ke.” 

Hi ha molta feina per fer, calen propostes col·lectives fermes al servei dels interessos de l’emancipació de classe i l’alliberament, i la música ha de continuar sent el vehicle que remou les consciències parlant de qui som i cap a on anem i ens esperoni a transformar la realitat. Acabo amb una cita d’Estellés, aprofitant el centenari del seu naixement, les mateixes paraules que citava indignament Francina Armengol a la jura de Leonor de Borbó, les torno a on pertoca, a la lluita del poble que canta contra aquells que van venir des d’Almansa i ens volen silenciats:

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididadament.

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971)