El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (III)

En aquesta darrera entrega de la sèrie, entrem en el contingut de la llei de 1977.

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (III)

En aquesta darrera entrega de la sèrie, entrem en el contingut de la llei de 1977.

La Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia. El text

El 30 de setembre, PSOE, PCE, PSP i la minoria bascocatalana presentaren una Proposició de llei d’amnistia que refonia totes les propostes presentades fins aleshores per l’oposició. La Proposició amnistiava totes les accions amb objectius polítics dutes a terme abans del 16 de juny de 1977 (art. 1), com també l’objecció de consciència al servei militar per raons religioses, morals, ètiques, filosòfiques o polítiques (art. 2.a) i els delictes d’opinió i d’informació (art. 2.b). També suspenia els estranyaments imposats a canvi de l’excarceració (art. 7). Així mateix, deixava sense efecte «les resolucions judicials, actes administratius o governatius i decisions empresarials que hagin produït acomiadaments, sancions, limitacions o suspensions dels drets actius o passius» imposats per raons polítiques o per accions en defensa dels interessos dels treballadors (art. 5.e). La Proposició també afectava els funcionaris destituïts per aquests motius, tant de l’Administració civil com de la militar, i preveia que recuperessin llurs càrrecs (art. 5.b). La competència per a aplicar l’amnistia correspondria a l’Administració, d’ofici o a petició de la part interessada (art. 6), i, en cas que es resolgués favorablement, no hi hauria opció d’interposar-hi recurs en contra. En canvi, sí que es podria recórrer si la petició era denegada (art. 9).

El 2 d’octubre UCD presentà la seva proposició. D’antuvi, el grup del Govern restringia les accions amnistiables, en excloure’n els «actes de violència greu contra la vida o la integritat de les persones, quan responguessin a un propòsit deliberat de desestabilitzar el procés democràtic endegat el 15 de desembre de 1976» (art. 1.2), restricció que s’interpretà com una clàusula ad hoc per a deixar fora de l’amnistia les accions dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) i que introduïa un component excepcional, amb l’agreujant que es tractava d’un criteri polític que, com a tal, era susceptible d’interpretacions diverses i, doncs, quedaria sotmès a la discreció de l’òrgan que hagués d’aplicar la Llei.

D’altra banda, la proposició d’UCD no esmentava l’àmbit laboral, com tampoc els funcionaris destituïts per accions que la Llei amnistiava. Així mateix, l’amnistia tampoc no afectava els objectors de consciència ni els condemnats per delictes d’informació o opinió. En canvi, el grup del Govern aprofità la iniciativa legislativa per a protegir legalment les accions repressives, aplicant l’amnistia també a «qualsevol responsabilitat penal en què poguessin haver incorregut les autoritats, funcionaris i agents de l’ordre públic amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels delictes a què es refereixen els apartats anteriors» i els «delictes comesos pels funcionaris públics contra l’exercici dels drets de les persones reconeguts per les lleis» (art. 1.4). S’entén que hom pretenia establir una diferència entre accions repressives específiques contra grups insurgents (atès que el gruix dels presos polítics que quedaven ho eren per relació amb aquesta mena d’organitzacions) i accions repressives contra fets que ja no eren delicte. Tanmateix, com apuntà l’advocat Miguel Castells en un article coetani («Amnistía total… ¿para quién?», El Diario Vasco, 27-10-1977, 3), l’expressió drets de les persones reconeguts per les lleis era tan àmplia que l’amnistia dels fets que els havien vulnerat podia incloure també delictes comuns. A més, a diferència de la restricció al dia del referèndum sobre la Llei per a la reforma política per a les accions de grups opositors, la protecció de les accions repressives no contenia cap limitació temporal, la qual cosa no és gens irrellevant tenint en compte l’envergadura de les accions violentes comeses per les forces policials durant l’any 1977.

Com apunta Jimeno (2018: 103), «el fet que la mesura sobre la impunitat de les autoritats repressores la introduís la mateixa UCD no deixa d’apuntar cap a un cert caràcter autoamnistiador». Aquests preceptes presentaven problemes greus de compatibilitat amb el dret internacional. D’antuvi, cal apuntar que l’any 1973 l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides s’havia pronunciat en contra de l’aprovació de qualsevol mesura contrària a les obligacions internacionals contretes pels estats «en relació amb la detecció, detenció, extradició i càstig de persones culpables de crims contra la humanitat» (Resolució 3074, (XXVIII), de 3 de desembre de 1973). Igualment, tot i que l’Estat espanyol no havia subscrit aquest tractat internacional, la Convenció sobre la No-Aplicació de les Prescripcions als Crims de Guerra i contra la Humanitat, de 26 de novembre de 1968, declarava imprescriptibles aquests delictes (art. 1), «amb independència de la data de comissió», segons les definicions contingudes a la Carta del Tribunal Militar Internacional, de 8 d’agost de 1945, i entre els quals estaven tipificats —per limitar-nos als perpetrats pel bàndol monarquicofeixista entre la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 i el final del conflicte armat— la «devastació no justificada per necessitats militars» (art. 6.b de la Carta), l’«assassinat», «esclavització, deportació» de població civil o «altres actes inhumans» comesos contra aquesta «abans o durant la guerra» (art. 6.d de la Carta). Així mateix, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat pel Regne d’Espanya el 28 de setembre de 1976 i ratificat el 13 d’abril de 1977, establia el dret de «[t]ota persona a què li hagin estat violats els drets o llibertats reconeguts en aquest pacte» a «interposar un recurs efectiu, àdhuc quan una tal violació l’hagin comesa persones que actuaven en exercici de funcions oficials» (art. 2.3.a). El mateix dret reconeixia la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (art. 13), tractat, però, que el Regne d’Espanya no signaria fins a setmanes després (el 24 de novembre, mentre que la ratificació tindria lloc el 26 de setembre de 1979). A més, moltes de les accions comeses pel bàndol monarquicofeixista durant la rebel·lió de 1936 contravenien diversos preceptes del Reglament annex a la Convenció relativa a les lleis i els costums de la guerra terrestre, de 29 de juliol de 1899, signat pel Regne d’Espanya , almenys en aspectes com el bombardeig de ciutats i objectius no defensats militarment (art. 25), el pillatge a localitats conquerides (art. 26) o la confiscació de propietats de presos de guerra (art. 4). Tot i que, en rigor, es tracta d’una convenció que només compromet explícitament els estats signants en guerres entre si, el cert és que dos dels signants, Alemanya i Itàlia, dugueren a terme algunes d’aquestes accions contra la zona sota el control de les forces lleials a la República.

Amb tot, la Proposició d’UCD autoritzava les «autoritats militars i d’ordre públic a obrir investigacions i decidir, si escau, mitjançant expedient instruït amb aquesta finalitat, si la participació de personal militar, membres de la Guàrdia Civil, Policia Armada i Cos General de Policia en actes amnistiats, ha de comportar, amb independència de les mesures de gràcia, la separació del servei, baixa en el cos o altres mesures disciplinàries» (art. 3).

Si bé les mobilitzacions pro amnistia feia mesos que es limitaven gairebé únicament al País Basc, el context d’obertura de l’estructura d’oportunitats polítiques que suposava el fet que ara el partit del Govern es mostrés disposat a negociar una llei d’amnistia revifà les mobilitzacions a escala estatal per l’amnistia laboral. El 6 d’octubre hi hagué manifestacions en aquest sentit a Madrid, Bilbao, València, Saragossa i Barcelona. En aquest context, havent assumit el Govern la necessitat d’una llei d’amnistia, la introducció de la qüestió laboral en el text de la llei operà com un do ut des,a canvi del qual el Govern volia obtenir el compromís dels partits obrers per a l’aplicació d’una política de rendes, que es concretaria en els Acords de la Moncloa, aprovats pel Congrés el 27 d’octubre.[i]

El text final de la Llei s’acordà el 6 d’octubre i fou el resultat del compromís entre les dues proposicions. La dreta més franquista, Alianza Popular (AP), es negà a participar a la comissió. Tal com explica el diputat de Socialistes de Catalunya Juli Busquets , comandant i membre de l’extinta Unión Militar Democrática (UMD), la presència de Xabier Arzalluz (PNB) a la comissió estava pensada especialment per a la qüestió dels presos polítics bascos, la dels parlamentaris del PSOE i el PCE, per a l’amnistia laboral, mentre que la del mateix Busquets, per a l’amnistia dels militars de l’Exèrcit de la República i els militars i agents de la Guàrdia Civil demòcrates separats del servei per raons ideològiques o polítiques. La Junta de Portaveus aprovà un procediment ad hoc per a la tramitació d’aquesta proposició de llei, pel qual el termini per a presentar esmenes es reduïa a set dies naturals d’ençà de la publicació del text de la Proposició al Boletín Oficial de las Cortes,i la presidència del Congrés podria convocar el Ple per a debatre’l a partir del segon dia hàbil des de l’expiració del termini.

Atès que la limitació de l’àmbit temporal de vigència de la Llei al 15 de juny podria deixar a la presó devers una trentena de militants bascos, les protestes basques[ii] provocaren que la data s’estengués fins al mateix 6 d’octubre, però, en aquest cas, sempre que les accions amnistiables «no hagin suposat violència greu contra la vida o la integritat de les persones». Així, l’apartat primer de l’article primer establia l’amnistia dins el marc temporal següent: sense excepció per a les accions de motivació política dutes a terme abans del 15 de desembre de 1976 (lletra a); fins al 15 de juny, sempre que «en la intencionalitat política s’hi apreciï a més un mòbil de restabliment de les llibertats públiques o de reivindicació d’autonomies dels pobles d’Espanya» (lletra b), i fins al 6 d’octubre, en el supòsit suara esmentat (lletra c). Entre els delictes polítics, com és obvi, s’hi incloïen els de «rebel·lió i sedició» i connexos (art. 2.a) i els d’opinió (art. 2.d). En contradicció amb això, en canvi, la Llei només amnistiava l’objecció de consciència al servei militar si responia a motius ètics o religiosos (art. 2.b). L’amnistia també anul·lava els estranyaments (art. 3).

Tot i que, finalment, el partit del govern accedí a estendre a l’àmbit laboral els efectes de l’amnistia, ho féu només fins a un cert punt i el text de la Llei en aquest punt fou especialment fosc i escàs. En efecte, segons el text de l’article vuitè, l’amnistia «deixa sense efecte les resolucions judicials i actes administratius o governatius que hagin produït acomiadaments, sancions, limitacions o suspensions dels drets actius o passius dels treballadors per compte aliè, derivats dels fets previstos als articles primer i cinquè d’aquesta llei [“infraccions de naturalesa laboral o sindical consistents en actes que suposin exercici de drets reconeguts als treballadors en normes i convenis internacionals vigents en l’actualitat”]». A diferència de la Proposició de l’oposició, el text de la Llei no esmentava les decisions empresarials que eren a l’origen de les sancions i acomiadaments. D’antuvi, això implicava que els treballadors que no havien recorregut als tribunals en contra d’aquestes mesures quedaven exclosos dels beneficis de l’amnistia. Tampoc no recollia el cas dels treballadors acomiadats per inassistència a la feina per detenció, empresonament o exili. Com apunta Sánchez-Cervera, la majoria d’acomiadaments o sancions no s’havien argumentat a partir de les causes reconegudes a la Llei com a motiu d’amnistia, sinó al·legant «desobediència» o inassistència a la feina. Segonament, el text del precepte era confús, per tal com els tribunals no imposaven acomiadaments ni sancions de caràcter laboral, ans resolien si aquests eren procedents o improcedents. En aquest sentit, una crítica habitual fou que el legislador no hagués reformat la legislació laboral i sindical d’acord amb els drets l’exercici dels quals la Llei declarava motiu d’amnistia. I és que el Reial decret llei 17/1977, de 4 de març, sobre relacions de treball, disposava que, en cas que la Magistratura de Treball declarés improcedent un acomiadament, l’empresari hauria de triar entre readmetre el treballador o indemnitzar-lo (art. 37.3). Només en cas que el treballador ostentés un càrrec de representació sindical era obligatòria la readmissió (art. 37.6).[iii] A més a més, la regulació de les vagues que contenia el decret llei era restrictiva, per tal com considerava «il·lícites» les rotatòries, les «efectuades pels treballadors que prestin serveis en sectors estratègics amb la finalitat d’interrompre el procés productiu, les de zel o reglament» (art. 7.2), i «il·legals», les que hom «endegui o sostingui per motius polítics [incloses explícitament com a motiu d’amnistia a l’article vuitè, per remissió a l’article primer de la mateixa Llei] o per qualsevol altra finalitat aliena a l’interès professional dels treballadors afectats» (art. 11.a) i les de solidaritat (art. 11.b). A més, els empleats civils a instal·lacions de les forces armades continuaven sense dret de vaga (disposició addicional primera). I la «participació activa en vaga il·legal» era considerada «causa justa» d’acomiadament (art. 33.j). A més, com ja hem esmentat, en alguns casos les vagues podrien ésser considerades com a delictes de «sedició» (disposició addicional quarta, que dóna redacció nova a l’article 222 del Codi penal).

Així, doncs, fins i tot en cas que, d’acord amb la Llei d’amnistia, l’acomiadament fos declarat causat per una acció reconeguda per la Llei com a motiu d’amnistia, la literalitat del text de la mateixa Llei no garantia la readmissió. Així mateix, tampoc no s’especificava el termini màxim durant el qual es podria sol·licitar l’aplicació de l’amnistia laboral. A més, considerant la restrictiva normativa sobre el dret de vaga, moltes accions amnistiables en aplicació de la Llei podrien tornar a ésser sancionades en el futur.

Quant als funcionaris destituïts per accions que la Llei amnistiava, hom preveia la reintegració a llurs places per als de l’Administració civil (art. 7.a), però als de la militar només se’ls reconeixien «drets passius» (art. 7.d), la qual cosa implicava que no s’anul·laven totalment les penes accessòries de separació del servei. Atesa l’oposició frontal de la cúpula de les forces armades a la reincorporació dels militars demòcrates, el sotspresident del Govern i ministre de Defensa, tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, amenaçà el president de dimitir si aquest punt s’introduïa a la Llei, per la qual cosa UCD s’hi negà. Davant el bloqueig de la situació, els partits de l’oposició també hi renunciaren. El caràcter determinant de la situació basca en l’aprovació de la Llei també es pot apreciar en aquesta qüestió. En efecte, tal com apunta un dels membres de la comissió, Juli Busquets, davant la negativa d’UCD a incloure l’amnistia militar a la Llei, la majoria de partits opositors «transigirien, perquè el tema que preocupava allí era la pacificació d’Euzkadi i, secundàriament, l’amnistia laboral». Altres dos membres represaliats de la UMD, José Fortes i Luis Otero, advertiren que la claudicació davant la cúpula militar franquista significava que «aquell procés de transició que començava no jugaria per a les forces armades».

La facultat d’aplicar l’amnistia correspondria en totes les jurisdiccions a «jutges, tribunals i autoritats judicials», contra la decisió dels quals hi hauria el dret a interposar recurs, que no suspendria la decisió. L’amnistia s’hauria d’aplicar d’ofici o a petició de la part interessada i havent sentit el fiscal (art. 9). Igualment s’aplicaria d’ofici l’amnistia en els procediments administratius en tramitació (art. 11).

Pel que fa a l’amnistia per als crims dels rebels monarquicofeixistes i de les forces policials franquistes, la Llei no només deixà intacte els preceptes de la Proposició d’UCD que la recollien (art. 2.e i f), sinó que se n’eliminà la potestat per a investigar-los i separar del servei els responsables.

Valoracions de la Llei

Atès el caràcter acordat del text sotmès a votació, la majoria d’intervencions durant el debat parlamentari foren favorables a la Proposició. Així, Marcelino Camacho, pel PCE-PSUC, asseverà que la Proposició contenia «l’amnistia que el país reclama» i reivindicà per al seu partit la paternitat del concepte d’amnistia. De manera més realista, el diputat del PSP Donato Fuejo constatà que la Proposició «és el resultat d’un compromís». Pel grup de Socialistes de Catalunya, Josep Maria Triginer féu notar que l’amnistia s’havia «retardat en excés», que havia estat un error «haver-la intentat substituir per succedanis parcials» i advertí que «l’amnistia, en si tan important, no és suficient en si mateixa, si no va acompanyada de la plena democratització del país i de la derogació completa de totes les lleis que són el resultat de la repressió política anterior». Significativament, el PSOE encomanà l’exposició de la seva posició a un diputat basc, José María Benegas —ni el PCE ni el PSP no havien obtingut cap diputat a cap de les quatre circumscripcions basques—, que s’expressà en el mateix sentit que Fuejo, insistint en el fet que l’«amnistia total ha estat innecessàriament retardada una vegada i una altra per la ceguesa política i l’obstinació dels qui es resistien a convèncer-se que era inevitable, perquè cap democràcia no es pot construir mantenint presos, exiliats i represaliats, producte d’una dictadura que hom vol superar» (DSCD, 24, 14-10-1977, 965). Benegas assegurà que «l’amnistia és total per al nostre poble» (en referència al País Basc), però constatà que «hi ha dubtes» sobre el seu «abast», que «hi ha sectors radicalitzats a Euskadi que la consideren insuficient» i alertà que «el poble basc torna a ser escenari de violències d’un i altre signe», per la qual cosa exhortà «als qui diuen que lluiten per un estat socialista basc que abandonin la lluita armada». En aquest sentit, fou molt significativa la intervenció del representant d’UCD, Rafael Arias-Salgado, que fonamentà l’amnistia en la necessitat que «les noves institucions democràtiques», «amb tot el pes de l’autoritat que li confereix el suport popular», tinguessin «autoritat moral i autoritat política» per a «pronunciar la seva condemna més ferma, rotunda i enèrgica» contra «tots els qui voluntàriament es marginin per llurs recursos i mètodes violents injustificables i inadmissibles». Així, doncs, més que com a instrument per a la «reconciliació», UCD concebia la Llei d’amnistia com una concessió necessària en el marc de la política de contrainsurgència.

La minoria bascocatalana també delegà en un diputat basc la defensa de la seva posició: Xabier Arzalluz (PNB). D’acord amb la seva interpretació, l’amnistia «és, simplement, un oblit, com deia el preàmbul de la nostra [Proposició de] de llei, una amnistia de tothom per a tothom, un oblit de tothom per a tothom», però advertí que «hi ha sectors de la nostra societat, que no es troben aquí representats, que no estan disposats a l’oblit, uns perquè es resisteixen a admetre que entrem en un període polític nou, en una política nova i s’aferren a l’anterior, i d’altres perquè no creuen, convencem-nos-en, que, efectivament, donarem a llum una situació democràtica». Arzalluz també apuntà que amnistia «no és només treure els presos de la presó o que els exiliats puguin tornar amb tranquil·litat a les seves llars, sinó que anem aprofundint en aquesta democratització» i «sense que es doni la paradoxa ―repeteixo una cosa que vaig dir en aquesta cambra ja fa temps― que hi hagi diputats que siguin aquí representant un suport popular determinat i, tanmateix, pertanyin a organitzacions que encara no estan legalitzades» . El diputat penebista al·ludia a la situació dels partits de KAS (EIA, HASI [Partit Socialista Revolucionari del Poble] i LAIA [Partit Revolucionari i Patriota dels Treballadors]), als quals el mes de setembre el Ministeri de l’Interior havia denegat la sol·licitud d’inscripció al registre d’associacions polítiques, al·legant l’apartat tercer de l’article 172 del Codi penal (El Diario Vasco, 29-09-1977, 1, 7).

D’altra banda, la majoria d’intervencions favorables a la Proposició es referiren, més o menys tímidament, a la no-reintegració dels militars demòcrates, amb la qual es mostraren en desacord, però mostraren l’esperança que aquesta situació es corregís posteriorment. Camacho afirmà que «lamentem que, en nom d’aquest consens i de la realitat, amics, patriotes, treballadors d’uniforme, no puguin gaudir plenament d’aquesta alegria», per bé que «esperem del Govern que, en un futur pròxim, puguin ser reparades aquestes qüestions i restituïts a llurs places» . Benegas també apuntà la possibilitat que «aquesta insuficiència en l’equitat de la llei» pogués ser «reparada en un futur pròxim per via administrativa» .

Una altra de les insuficiències de la Proposició que aparegué durant el debat fou la no-inclusió dins l’amnistia de les condemnes i causes per l’exercici dels drets reproductius i de la llibertat sexual. Tanmateix, la Proposició conjunta de l’oposició tampoc no incloïa les condemnes i les causes per fets d’aquesta naturalesa. Sobre aquest punt, Camacho es limità a recordar que el Grup Comunista havia inclòs aquest punt a la Proposició de llei presentada el 14 de juliol . Benegas afirmà que «cal garantir l’amnistia en la seva aplicació i el seu esperit mitjançant les mesures necessàries que estableixin i defensin el reconeixement i respecte efectius dels drets humans, la desaparició de tota la legislació restrictiva d’aquests, la desaparició de tota discriminació patida per la dona, la despenalització dels delictes que afecten la dona».

El socialista popular Fuejo introduí al debat un altre aspecte absent tant a la Proposició acordada com a les de l’oposició: la situació dels presos socials.[iv] Fuejo afirmà que, «perquè aquesta llei fos sencera, hauria de comprendre un indult per als presos comuns». A parer seu, «els presos comuns són presos polítics», per tal com «són presos d’una època en què imperaven unes lleis que responien a uns pressupòsits ideològics concrets, que s’aplicaven des de plantejaments socials donats en una conjuntura política que fou el franquisme» i destacà la necessitat de «modificar els tipus penals», amb vista a «adaptar-los a la democràcia»..

La visió des de l’esquerra més crítica amb la Proposició, i que més s’acostava a les posicions del moviment basc pro amnistia, fou la del diputat d’EE, Francisco Letamendia Ortzi. D’antuvi, recordà que, «per a aquest sector del poble basc que represento, l’amnistia no és un perdó vergonyant de persones a les quals hom encara considera delinqüents», sinó «el reconeixement del dret d’un poble a haver utilitzat tots els mitjans que tenia a les mans per a defensar-se de l’agressió de la dictadura». A més, també mostrà dubtes sobre el fet que la Llei garantís que «tots els presos bascos surtin de les presons», per tal com les clàusules d’amnistia de la Proposició «no parlen des del 15 de desembre de la totalitat d’actes d’intencionalitat política»,[v] per la qual cosa advertia que la materialització d’aquesta possibilitat «dependrà de la flexibilitat dels tribunals». I, en qualsevol cas, apuntà que «una amnistia que no abasti la totalitat dels presos polítics del poble espanyol no serà satisfactòria tampoc per als homes bascos». A més de denunciar que l’amnistia no afectés les condemnes i causes per l’exercici de la llibertat sexual i dels drets reproductius, Letamendia destacà l’«ambigüitat» en què quedava l’amnistia laboral.

Així mateix, com la majoria de diputats que intervingueren en el debat, Letamendia identificà l’amnistia amb el «començament de la democràcia» i, com aquells, apuntà que «ha de completar-se amb altres mesures», la primera de les quals era el reconeixement de «la legalitat [de] tots aquests sectors polítics i organitzacions polítiques que han nascut amb vocació de fer una activitat estrictament política». En aquest sentit, exposà el seu propi cas, palesant «el contrasentit, com ha dit adés el meu company Arzalluz, que jo, diputat per Euskadiko Ezkerra, militant d’un partit (EIA) que és il·legal i, per tant, delictiu, he estat enviat pel poble basc al Congrés com un delinqüent». I féu l’advertiment següent: «No condemneu a la desesperació sectors polítics que no són grupuscles, que no són d’extrema esquerra, que tenen un arrelament i una capacitat gran de mobilització del poble, i no es produiran actes desesperats». Com a «mesura complementària de l’amnistia total» al País Basc, Letamendia afegí «la substitució de les forces de l’ordre heretades de la dictadura per forces de l’ordre dependents dels poders autonòmics». 

Tot i les crítiques, «comprenent que grups parlamentaris de lluitadors d’esquerra s’han trobat enfrontats a problemes que els han obligat a acceptar un projecte que no és d’amnistia total» i que la Proposició contenia elements beneficiosos per a «tots els pobles de l’Estat espanyol», el diputat abertzale anuncià que no hi votaria en contra i s’abstindria.[vi] En canvi, sí que votaren en contra dos membres del col·lectiu respecte al qual quedava més clar que el que preveia la Llei no era una amnistia: els militars demòcrates. En efecte, Juli Busquets i José Antonio Bordes Vila, diputat del PSOE, trencaren la disciplina de vot. La Proposició s’aprovà amb 296 vots a favor, dos en contra, 18 abstencions i un vot nul, per error

Pocs dies després de l’aprovació de la Llei, l’advocat Miguel Castells publicà un article de crítica de la Llei i de l’argumentació exposada a les Corts pels dos principals partits bascos («Amnistía total…», cit.). Castells apuntava que, «a canvi limitat, hi correspon amnistia limitada», de manera que, talment les diverses mesures d’excarceració de presos polítics aprovades pels governs de la monarquia, la Llei 46/1977 contenia una «amnistia limitada». Bo i admetent que l’amnistia continguda a la Llei «correspon a una situació en què poden jugar els actuals grans partits parlamentaris», criticava l’exposició que n’havien fet al Congrés els representants del PSOE i el PNB. En contra del caràcter «total» que Benegas deia que tenia l’amnistia per als presos i processats polítics bascos, Castells apuntava que al País Basc també hi havia «processats de la UMD, del FRAP…», recordava que no incloïa les causes i condemnes per l’exercici dels drets sexuals i reproductius i, en canvi, protegia els membres de les forces policials que havien comès violacions de drets fonamentals, fet contrastava amb la denegació de mesures alleugeridores per als presos socials. En aquest sentit, comparava els apartats e i f de l’article segon amb la Llei de 23 de setembre de 1939. Així mateix, apuntava l’ambigüitat de l’expressió reivindicació d’autonomies dels pobles d’Espanya i recordava la denegació del reconeixement legal pel Ministeri de l’Interior dels partits independentistes, per la qual cosa alertava del risc que la motivació independentista no fos reconeguda com a causa d’amnistia, com també rebutjava que determinats fets només fossin amnistiables si s’havien dut a terme abans del 15 de desembre de 1976. Així mateix, també considerava impropi d’una amnistia total que l’aplicació correspongués als tribunals, a fortiori quan la Llei contenia una redacció tan ambigua en determinats preceptes, la qual cosa era susceptible d’una interpretació restrictiva per part d’una judicatura que era la mateixa que la de la dictadura: «No és amnistia política una amnistia l’aplicació de la qual depèn, cas per cas, de la interpretació del tribunal ordinari o especial que el porta. Una amnistia total no conté frases ambigües ni problemes d’interpretació. Es absoluta, rotunda, i arriba fins a la data que es promulga».

L’aplicació de l’amnistia

Després de l’aprovació de la Llei, d’acord amb dades de la premsa, fins al 31 d’octubre foren alliberats 118 presos polítics o de consciència: 83 objectors, 16 militants de branques d’ETA, nou del Moviment per l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC), quatre del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), un del Partit Comunista d’Euskadi (PCE-EPK) i cinc sense militància coneguda. Tanmateix, cinc activistes més (quatre del GRAPO i un de l’MPAIAC) havien estat suposadament amnistiats, però romanien a la presó per «altres causes pendents» (El País, 1-11-1977, 12), la qual cosa mostra el caràcter parcial i arbitrari de l’amnistia aplicada, que l’acostava més a un indult.

El 8 de novembre sortí de la presó Manuel Blanco, militant del FRAP, contra qui, el 12 de setembre de 1975, un tribunal militar havia dictat una condemna a mort, commutada pel Consell de Ministres el 25 del mateix mes. Quant als presos de les diverses branques d’ETA, l’únic militant que romania a la presó era Francisco Aldanondo Ondarru (d’ETApm). El novembre, el capità general de la VI Regió Militar li denegà l’aplicació de l’amnistia. El dia 19 hi hagué una manifestació a Sant Sebastià per exigir-ne l’alliberament, contra la qual la Policia Armada carregà i disparà gasos lacrimògens i bales de cautxú. El 25 hi hagué una vaga general a la localitat natal d’Aldanondo, Ondarroa (Biscaia). Després de peticions en el mateix sentit de l’Assemblea de Parlamentaris Bascos, el 6 de desembre el Tribunal Superior de Justícia Militar ordenà l’alliberament d’Aldanondo, que es produí el dia 9.

Tanmateix, la Llei d’amnistia no s’aplicà a altres presos polítics. El 28 de desembre, la Gestora pro Amnistia xifrava en 43 els presos polítics a què no s’havia aplicat la Llei: 31 del GRAPO, sis del PCE (reconstituït), dos de l’MPAIAC, tres del PCE (internacionalista) i un d’ETA (m) (si bé aquest hi era per fets posteriors a l’entrada en vigor de la Llei). A Catalunya, quatre presos en règim preventiu acusats de pertinença a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) foren alliberats, però el Ministeri de l’Interior interposà recurs, per la qual cosa hagueren de passar a la clandestinitat.

Segons la memòria del fiscal del Regne de 1978, la Llei d’amnistia afectà 153 persones, de les quals 140 foren alliberades i tretze romangueren a la presó «per altres responsabilitats».

Quant a l’amnistia laboral, tot i la referència expressa de l’article vuitè de la Llei a la «intencionalitat política» com a motiu de les «infraccions de naturalesa laboral o sindical» causants d’«acomiadaments, sancions, limitacions o suspensions dels drets actius o passius dels treballadors per compte aliè», el Tribunal Suprem es negà a aplicar-la en casos on la vaga havia estat considerada «política». En canvi, en altres casos, tot i els dubtes expressats sobre l’abast del text de l’article vuitè, especialment interpretat de manera sistemàtica, tant les magistratures de Treball com el mateix Tribunal Suprem establiren la readmissió obligatòria per acomiadaments per causes considerades incloses en aquest precepte. Tanmateix, en els casos d’acomiadaments improcedents en què el dret d’elecció corresponia a l’empresari i hagués triat la indemnització, el treballador n’hagué de tornar l’import perquè es produís la readmissió.

Pel que fa als militars demòcrates, tot i la Llei d’amnistia, el capità José Ignacio Domínguez fou jutjat i condemnat per un tribunal militar, per «conspiració per a la rebel·lió». Tot i que no entrà a presó, se li aplicaren les penes accessòries de separació del servei i suspensió per a càrrecs públics i dret de sufragi durant set anys, en vulneració flagrant dels articles 2.a i 6 de la Llei 46/1977.

En relació amb els objectors de consciència, l’aplicació de la Llei suposà l’alliberament dels 220 que hi havia a la presó. Tanmateix, en la mesura que la normativa aplicable només reconeixia la de motivació religiosa, aviat hi hagueren més empresonaments, davant la qual cosa el Ministeri de Defensa donà una ordre interna per la qual la incorporació a l’Exèrcit de les persones que al·leguessin objecció de consciència al servei militar hauria de quedar ajornada fins que s’aprovés una normativa nova, com també es reconeixia llicència indefinida als objectors ja incorporats. Tot i això, el fet que es tractés d’una ordre no publicada provocà que hi hagués alguns empresonaments.

Referències bibliogràfiques

Aguilar, Paloma, Políticas de la memoria y memorias de la política. El caso español en perspectiva comparada. Madrid: Alianza, 2008.

Alonso Olea, Manuel, «Jurisprudencia reciente sobre huelga y amnistía laboral», Civitas. Revista Española de Derecho del Trabajo, 1, abril-juny de 1980.

Álvarez Tardío, Manuel, «“Ahí van esos chulos”. Militares, indisciplina y orden público en la primavera española de 1936», Hispania, vol. LXXIX, 263, 2019.

Ballbé, Manuel, Orden público y militarismo en la España constitucional (1812-1983). Madrid: Alianza, 1985.

Batista, Antoni i Playà, Josep, La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya. Barcelona: Empúries, 1991.

Braunthal, Julius, Geschichte der Internationale. Berlín / Bonn: J. H. W. Dietz Nachf. GmbH, 1978, vol. 2 i 3.

Bueno, Mikel, «La lucha pro amnistía en las provincias vasco-navarras en la transición española», Gerónimo de Uztariz, 30-31, 2014-2015.

Busquets, Julio, Militares y demócratas. Memorias de un fundador de la UMD y diputado socialista. Barcelona: Plaza & Janés, 1999.

Carratalá, Ramón, «Un poco de historia: el origen del Movimiento de Objeción de Conciencia», dins DA, En legítima desobediencia. Tres décadas de objeción, insumisión y antimilitarismo. Madrid: Movimiento de Objeción de Conciencia / Traficantes de Sueños, 2002.

Castells, Miguel, Los procesos políticos (De la cárcel a la amnistía). Madrid: Fundamentos, 1977.

—, El mejor defensor, el pueblo. Sant Sebastià: Ediciones Vascas, 1978.

Domènech, Xavier, Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.

—, «El cambio político desde abajo (1962-1976): una perspectiva teórica y metodológica», Mientras Tanto, 90, primavera de 2004.

Fontana, Josep, «Los comunistas ante la transición», Mientras Tanto, 104-105, tardor-hivern de 2007.

Fortes, José i Otero, Luis, Proceso a nueve militares demócratas. Las Fuerzas Armadas y la UMD. Barcelona: Argos Vergara, 1983.

Gallego, Ferran, El mito de la transición. La crisis del franquismo y los orígenes de la democracia (1973-1977). Barcelona: Crítica, 2008.

Gutiérrez Mellado, Manuel, Un soldado de España. Conversaciones con Jesús Picatoste. Barcelona: Argos Vergara, 1983.

Jiménez de Asúa, Luis, Tratado de derecho penal. Buenos Aires: Losada, 1950, vol. II, 1958, vol. III.

Jimeno Aranguren, Roldan, Amnistías, perdones y justicia transicional. El pacto de silencio español. Ezkabarte: Pamiela, 2018.

Letamendia, Francisco (Ortzi), El no vasco a la reforma. La consolidación de la reforma. Sant Sebastià: Txertoa, 1979.

Historia del nacionalismo vasco y de ETA. ETA en la transición (1976-1982). Sant Sebastià: R & B Ediciones, 1994.

Linde, Enrique, Amnistía e indulto en España. Madrid: Túcar, 1976.

Lorenzo, César, «La revolta dels comuns. Aproximació al moviment per la llibertat dels presos socials durant la transició», Actes del Congrés «La Transició de la dictadura franquista a la democràcia». Barcelona, 20, 21 i 22 d’octubre de 2005. Bellaterra: Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica / Universitat Autònoma de Barcelona, 2005.

Molinero, Carme i Ysàs, Pere, La cuestión catalana. Cataluña en la transición española. Barcelona: Crítica, 2014.

Osorio, Alfonso, De orilla a orilla. Los entresijos de la Transición al descubierto de la mano de un sincero testimonio. Barcelona: Plaza & Janés, 2000.

Sánchez-Cervera, José Manuel, «La amnistía laboral en la Ley 46/1977, de 15 de octubre», Revista de Política Social, 117, gener-març de 1978.

Sobremonte, José Enrique, Indultos y amnistía. València: Universidad de Valencia, 1980.

Trenor, Carlos, Prisión para la disidencia vasca. Presas y presos políticos vascos (1978-2011).Andoain: Euskal Memoria, 2019.

Tusell, Javier i Queipo de Llano, Genoveva G., Tiempo de incertidumbre. Carlos Arias Navarro entre el franquismo y la Transición (1973-1976). Barcelona: Crítica, 2003.

Vallès, Daniel, «La amnistía laboral en la jurisprudencia del Tribunal Supremo», Iuslabor, 3, 2014, en línia, <http://www.raco.cat/index.php/IUSLabor/article/view/280302/372902> (darrera consulta: 15 d’octubre de 2017).

Villa, Luis Enrique de la, Desdentado, Aurelio, La amnistía laboral. Una crítica jurídica y política. Madrid: Ediciones de la Torre, 1978. Vivero Mogo, Prudencia, «La transición al liberalismo: de las reformas administrativas a las reformas políticas (1823-1833)», Ayer, 44, 2001.


Notes
[i]Tal com afirmen Villa i Desdentado (1978: 24-25), «[l]a pressió continuada del moviment obrer enfortirà la posició de l’esquerra dins la comissió negociadora [de la Llei d’amnistia], fent comprendre a UCD que, sense amnistia laboral, no hi haurà Pacte de la Moncloa».
[ii]El 4 d’octubre, la Gestora pro Amnistia de Guipúscoa emeté un comunicat de denúncia de la Proposició de l’oposició, pel fet de quedar «limitada fins al 15 de juny», «pel seu caràcter discriminat i parcial, la qual cosa suposa, una vegada més, escamotejar, mitjançant el pacte i la negociació, la concessió de l’amnistia total», que «és incompatible amb la manca de les llibertats polítiques plenes (legalització de tots els partits polítics, dissolució dels cossos repressius, reconeixement del dret a la nostra plena sobirania nacional, etc.), cosa que porta, com a conseqüència, una vegada més, la discriminació política, la il·legalitat, la repressió i l’empresonament o exili de nous gudaris i lluitadors». «Llamamiento de las Gestoras Pro-amnistía de Guipúzcoa / Gipuzkoako Amnistiaren aldeko Batzordeen deia», 4-10-1977, LBF, Gestoras, Dokumentazio publikoa (1975-2005), Propaganda eta komunikatuak, 26.
[iii]Val a dir que, durant el semestre de més mobilitzacions obreres a l’Estat espanyol des de 1936, el legislador introduí una reivindicació històrica del moviment obrer: l’eliminació de l’acomiadament lliure indemnitzat. En efecte, la Llei 16/1976, de 8 d’abril, de relacions laborals, establí que, en els procediments per acomiadament on la Magistratura de Treball resolgués que aquest no responia a cap «causa justa», el treballador hauria d’ésser readmès (art. 35.1). Només en cas que hi hagués acord entre les parts es podria substituir la readmissió pel pagament d’una indemnització, com també per decisió del magistrat, «atenent a circumstàncies excepcionals apreciades en el judici que impedeixin la convivència laboral normal» (art. 35.4). Tanmateix, davant la forta ofensiva empresarial contra aquest article, el segon govern de la monarquia en decretà la suspensió temporal, inicialment fins al 30 de setembre de 1977 (Reial decret llei 18/1976, de 8 de octubre, sobre mesures econòmiques, art. 10), fins que, amb el Reial decret llei 17/1977 (disposició final primera), quedà derogat definitivament.
[iv]El 18 de juliol, centenars de presos socials de Carabanchel (Madrid) havien endegat protestes per reclamar d’ésser inclosos en les mesures d’amnistia, que s’estengueren a més d’una dotzena de presons i foren esclafades per unitats policials antiavalots (Lorenzo, 2005: 350).
[v]Des de grups de l’esquerra revolucionària d’àmbit estatal s’alertà que la lletra b de l’apartat primer de l’article primer es podria interpretar de manera que es restringís l’amnistiabilitat a les accions adreçades a la consecució d’autonomia, no d’independència. «Amnistia orokorra eta orain», Iraultza. Quincenario de Euskadi de la Organización de Izquierda Comunista. Ezker Komunista Erakundearen Euskadiko Hamabosterokoa, 15, 20-10-1977, 8.
[vi]Al Senat, en canvi, el representant de la mateixa coalició, Luis María Bandrés, hi votà a favor, «per aplicació del principi del mal menor». L. M. Bandrés, «Seis meses en el Senado», Iraultza,21, 15-01-1978, 9.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi i autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020)

Comentaris

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (III)

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.