Filantrocapitalisme. El mercat de la caritat. Tigre de Paper (2024)

Antonio Gramsci escrivia als seus Quaderns de la presó (1929-1935) aquesta coneguda advertència per a navegants desorientats en èpoques de crisi: quan “el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, entremig sorgeixen els monstres”. Val la pena prendre-se-la seriosament perquè cent anys després, tornem a estar en un moment històric convuls, enmig d’un interregne inestable i desregularitzat que desferma fenòmens polítics malaltissos. Perquè allò que es mor és un determinat ordre Occidental, vigent des del final de la segona Guerra Mundial, marcat per l’hegemonia estatunidenca a nivell econòmic, polític, social i moral, i que de tan coneguda (encara que no per ser justa) ens permetia viure orientats en el món. Mentre que allò que pugna per néixer és un ordre nou encara desconegut i força desorientador (tot i que ja s’albira que tampoc serà just), fruit d’una crisi planetària hereva de l’era de la globalització que ara es fragmenta en vells imperis (estatunidenc, xinès, rus o europeu?) que lluiten per la supremacia geopolítica i econòmica del planeta. 

De la mateixa manera que les plaques tectòniques quan es mouen provoquen terratrèmols esfereïdors, els xocs entre aquestes potències generen l’aparició de “monstres” de tota mena: des de l’última sacsejada que va ser la crisi econòmica del 2008, de les retallades de la qual encara no ens hem recuperat; al retorn desvergonyit de l’extrema dreta, els neofeixismes i, com a conseqüència, l’augment del racisme, el masclisme i totes les formes de violència contra l’altra; la proliferació del  militarisme testosterònic, de guerres regionals devastadores i l’antiga amenaça nuclear de nou; el descrèdit de la democràcia liberal i l’auge dels diferents tipus d’autoritarismes; fins arribar al creixement exponencial i mai vist de la pobresa al planeta (els informes d’Intermón Oxfam ho corroboren tossudament any rere any), al costat de quotes de poder i riquesa milmilionària que recorden a les antigues plutocràcies, encarnades avui pels boys club del Silicon Valley i la seva innovadora IA, que alguns economistes crítics com Varoufakis denuncien com un “feudalisme tecnològic” inquietant. I enmig de tot això, emergeix el monstre de rostre més benèvol, el filantrocapitalisme, que encara que es publiciti com una de les millors maneres de salvar el món d’aquestes amenaces, en realitat és una rèplica més d’aquesta batalla per l’hegemonia dels estats i dels poders econòmics que els sustenten. Jeff Bezos, Mark Zuckerberg o Juan Roig i Amancio Ortega al capdavant d’un exèrcit d’altruistes disposats a rescatar la humanitat en perill amb les seves fundacions benèfiques. 

De fet, els actes de beneficència són tan antics com la humanitat, tanmateix el que és propi d’aquesta filantropia capitalista del segle XXI, a mans d’un grapat de magnats i milmilionaris que encapçalen la llista de la revista Forbes, és la seva intenció explícita de fer que la caritat sigui un actiu més del mercat i que no estigui renyida amb l’obtenció de beneficis. En essència, es tracta de fer que les donacions siguin inversions lucratives o, el que és el mateix, de guanyar diners donant-ne. Una paradoxa que es corrobora, per exemple, en el cas dels famosíssims Gates que han duplicat la seva fortuna (calculada per la mateixa revista en uns 130 mil milions de dòlars) des què es van instituir a l’any 2000 com a fundació benèfica d’abast mundial. Aquest estrany miracle, les fundacions privades l’operen clonant les eines clàssiques del capitalisme financer i tecnològic sense complexos: promouen inversions de risc (venture philanthropy) en empreses emergents vinculades al tercer sector, les conegudes també com a start-ups que cerquen l’impacte econòmic i social en activitats lligades a la promoció de l’educació, la salut, el suport a la dependència i la discapacitat, la migració, l’agricultura sostenible, etc. I sempre en estreta col·laboració amb les diferents administracions públiques (amb aliances público-privades que a Catalunya tenen una llarga tradició i acostumem a anomenar “concerts”), per tal de poder disposar de recursos públics per rendibilitzar més les seves donacions.

Amb aquestes estratègies típiques del mercat no només obtenen enormes beneficis econòmics sinó també de caire polític, perquè les donacions milionàries fan possible que les fundacions benèfiques esdevinguin potents lobbies de pressió sobre els poders de l’estat, que guanyin influència sobre els dirigents polítics a l’hora de promoure lleis i de decidir projectes d’inversió social. Exemples propers d’això són les controvertides màquines de radioteràpia donades el 2017 per la Fundación Amancio Ortega a la sanitat pública; les milionàries donacions de Juan Roig, propietari de Mercadona, per a la reconstrucció al País Valencià després de la barrancada; o l’aprovació de la “Ley de Mecenazgo” al Congreso espanyol, vigent des de l’1 de gener del 2024, que bonifica als donants i les fundacions amb sucoses desgravacions fiscals. En definitiva, cal no perdre de vista que forma part de l’agenda d’aquests filantrops liquidar l’anomenat “estat del benestar”, a base de substituir els impostos per donacions i amb la voluntat de suplantar l’acció dels poders polítics a l’hora de dotar de serveis públics a la ciutadania, tot transformant allò que són drets socials en lucratius serveis privats. En definitiva, com l’heura que s’entortolliga i acaba per asfixiar, el filantrocapitalisme es proposa cooptar el funcionament de la democràcia des de dintre, emmascarat cínicament sota lluents capes d’altruisme (Elon Musk com a epítom més pervers!).

D’aquesta manera subtil i convenientment aplaudida pels mitjans de comunicació de masses, la caritat esdevé un projecte polític alternatiu que esmicola les relacions democràtiques legítimes entre la ciutadania i els seus representants, els desposseeix del poder en l’àmbit públic-comunitari i transforma la dotació de serveis socials en un acte privat gratuït i individual dels donants. Fem un parèntesi aclaridor. A La condició humana (1958), Hannah Arendt explica que l’auge de la filantropia -i dels lladregots- es dona, precisament, en èpoques de crisi, “en períodes de corrupció, desintegració i bancarrota política”. I posa com a exemple històric paradigmàtic, el caos i el desconsol que la caiguda de l’Imperi romà va sembrar en la societat de l’època, moment on van irrompre massivament en escena filantrops i delinqüents, dues figures “monstruoses” per individualistes i apolítiques que, de maneres diferents (o potser no tant?), malmeten l’ordre social. Si li seguim el paral·lelisme, avui, que també vivim immersos en una època de crisis i desconsol, emergeixen un grapat de filantrocapitalistes individualistes que es situen més enllà de la democràcia i del seu pacte, aquell que es signa entre els ciutadans i els seus representants polítics votats per mantenir-ne el benestar, perquè volen  substituir-lo per un “contracte social filantròpic” subscrit entre ells, donants suposadament amarats d’altruisme, i una població reduïda a ser mera receptora de caritat gratuïta. Cap deure polític exigible per als filantrops; cap dret social reclamable per a la ciutadania. 

És així com els rics es proposen “salvar” el món i la humanitat sencera, instaurant clubs de donants al més pur estil del The Giving Pledge estatunidenc, una comunitat fundada també pels Gates i que des del 2010 aplega més de 360 milionaris que “prometen donar” part de les seves fortunes a obres de caritat. No endebades, el llibre de capçalera d’aquest moviment solidari té un subtítol molt eloqüent i força cínic, Filantrocapitalisme. Com els rics poden salvar el món (2008), on els seus editors -els economistes estatunidencs Bishop i Green- proposen a tots aquests magnats de fer una mica de filantropia per pal·liar l’enorme pobresa que genera, precisament, el mateix sistema econòmic que els enriqueix. Reprenent el paral·lelisme anterior, en realitat la filantropia capitalista actual ocupa el mateix lloc del “campi qui pugui” que va tenir la caritat cristiana durant la por per la desfeta de l’Imperi romà, però l’ha multiplicat, mercantilitzat i n’ha fet un veritable projecte polític.  La lluita amb la resta d’escoles i propostes ètiques que també oferien salvació individual fou aleshores acarnissada: els hedonistes de carrer incitant al plaer i al consumisme sense mesura; els epicuris, més assenyats i amb racional mesura, promovent el carpe diem, i els estoics aplacant les pors i el desconsol per la via de l’abstine et sustine (domina’t i aguanta el xàfec, deien), és a dir, l’acceptació resignada de l’ordre establert i de la política conservadora del mal menor -potser per això, des de fa anys, les obres de Marc Aureli i Sèneca triomfen a les lleixes de les llibreries!

Tanmateix, em sembla que l’actitud més interessant és la dels cínics antics, l’escola que cercava aquella mateixa salvació a través de la crítica lúcida i irònica a totes les convencions socials, d’entre elles la mania de fer caritat. Certament, a ningú no li agrada haver de parar la mà, perquè és una actitud que t’humilia i et posa a disposició de l’altre que espera rebre, com a mínim, una dosi d’agraïment a canvi. Per això és tan significativa aquí la coneguda anècdota atribuïda a Diògenes de Sínope. Explica el cronista, que un dia se’l van trobar a l’àgora agenollat davant de l’estàtua del déu demanant-li almoina. Després d’hores d’infructuosa espera, un amic que passava per allà li digué: “Diògenes, per què ho fas això?”. I ell contestà, amb un enigmàtic: “M’exercito en fracassar”. D’entre els molts sentits que pot contenir l’anècdota, és evident que el nostre cínic s’hi esforça en preservar la seva dignitat, perquè de fet no vol rebre cap caritat. Però encara és més interessant veure com hi desemmascara els suposats actes de filantropia d’aquells que en realitat mai no donen res i menys sense rebre una compensació a canvi. Aquestes estàtues divines, triomfants, belles i terribles alhora, són els benèvols “monstres” filantrocapitalistes dels nostres temps convulsos, de qui, imitant al nostre cínic, hauríem d’aprendre a no esperar res de debò.