Com a internacionalistes, creiem en la possibilitat d’una Europa pacífica i socialment justa. Però com a diputats al Parlament Europeu, que treballem cada dia en la política de seguretat i defensa de la UE a Brussel·les i Estrasburg, hem de ser sincers amb l’opinió pública sobre fins a quin punt és realista aquest ideal en aquests moments. La pau és una paraula mal rebuda a Brussel·les. En lloc d’això, a mesura que augmenten les tensions a escala mundial, la política de la UE es veu empesa amb un entusiasme frenètic per l’armament i el militarisme, per la confrontació amb els «rivals geopolítics» i per involucracr-se en conflictes regionals lluny de les seves fronteres.

No sempre ha anat així. Encara que la creació d’un exèrcit comú de la UE va ser durant molt de temps una quimera dels federalistes europeus, la idea no va gaudir de popularitat entre l’opinió pública i va quedar relegada a un segon pla mentre la UE perseguia la integració en altres àmbits. Els esforços que es van fer en aquesta direcció es van veure obstaculitzats per dificultats organitzatives. Però les reformes del Tractat de Lisboa en 2009 van canviar tot això, preparant el terreny per a una profunda acceleració cap a una política exterior i de defensa comú, i el projecte no ha deixat d’accelerar-se des de llavors.

La majoria dels europeus volen la pau. Existeixen venerables i poderosos moviments pacifistes a cadascun dels Estats membres de la UE. Però per a organitzar-se i oposar-se al gir cap a la guerra a Europa, és necessari primer tenir una comprensió compartida d’aquest. La nostra sensació és que l’esquerra antibel·licista de tota Europa és conscient que la UE està experimentant un procés de militarització. Però, a causa de la impenetrabilitat de la política de la UE i a la seva llunyania dels públics nacionals, és difícil conèixer els detalls d’aquest procés. Això fa més difícil exigir responsabilitats als governs nacionals o pressionar-los perquè s’oposin a la militarització en el Consell de la Unió Europea.

Aquesta dificultat pot abordar-se deixant de costat les sigles i les institucions en els debats polítics de la UE, i posant a la vista el que està ocorrent. Podem començar dividint la política de defensa de la UE en cinc grans àrees.

Cap a un exèrcit de la UE

La primera d’elles, la integració de les forces armades, es persegueix a través d’una estructura creada pel Tractat de Lisboa: la «PESCO, o Cooperació Estructurada Permanent». L’antic President de la Comissió, Jean Claude Juncker, va anomenar en el seu moment a la PESCO la «bella dorment del Tractat de Lisboa»: va romandre latent fins que es va activar en 2017. La PESCO és un conjunt de normes per a posar en marxa una sèrie de projectes militars conjunts, el número dels quals ascendeix actualment a uns seixanta. Els Estats membres han de complir uns objectius de despesa en defensa del 2% del PIB, i poden triar en quins projectes participar, per exemple, nous projectes de formació o desenvolupament de noves tecnologies o equips militars, com els drons o míssils o avions de combat o vaixells de guerra. L’objectiu a més llarg termini és aconseguir que les forces armades parlin i cooperin entre si, que comencin a treballar amb normes comunes i a utilitzar equips, sistemes i conceptes comuns, amb l’esperança que en un futur comencin a funcionar més com un únic exèrcit.

Botes sobre el terreny

El segon àmbit són les missions conjuntes de la UE, en les quals les forces armades es despleguen juntes a l’estranger. Suposadament, aquestes missions es limiten a les anomenades «Tasques de Petersberg»: rescat humanitari, desarmament, prevenció de conflictes, entrenament militar i manteniment de la pau. La realitat és que les missions de la UE a l’estranger s’utilitzen com a instrument de la política exterior de la UE.

En l’actualitat hi ha 21 missions actives de la UE. Moltes d’elles utilitzen Àfrica com a pati del darrere. El nostre grup, el de l’Esquerra en el Parlament Europeu, va publicar recentment un excel·lent estudi sobre les missions de la UE a la regió del Sahel, titulat «Mission Creep Mali – Europe’s failed backyard policy». La presència militar de la UE a Mali i al Sahel en general no ha estat benigna; ha estat dissenyada per a promoure els interessos de la UE i dels Estats membres, com l’accés als recursos i la vigilància dels fluxos migratoris. S’ha informat poc d’això, però la missió ha estat un desastre sense pal·liatius, sovint amb conseqüències espantoses per a les poblacions locals i repercussions en els conflictes regionals. En els debats de Brussel·les, els països africans es consideren cada vegada més llocs on la UE pot enfrontar-se als interessos russos i xinesos, i les missions de la UE es consideren actius estratègics en aquestes conteses.

El complex industrial de defensa

Un tercer gran àmbit és el projecte de construcció d’un sector europeu comú de defensa. Tradicionalment, les potències militars tenen la seva pròpia indústria de defensa -companyies d’armament i contractistes de defensa- que mantenen una relació parasitària amb l’Estat. És el que el president dels EUA Dwight Eisenhower va descriure en el seu discurs de comiat com el «complex militar-industrial». L’Estat finança a les empreses armamentístiques -amb els diners dels contribuents- perquè investiguin i desenvolupin noves tecnologies i armes. A continuació, l’Estat torna a gastar els diners dels contribuents per tornar a comprar aquests productes per a equipar a les seves forces armades. Aquesta relació crea, per descomptat, greus conflictes d’interessos. També crea incentius econòmics per a trobar i crear conflictes.

Alguns Estats membres de la UE ja tenen un fort sector de defensa, però l’objectiu de la política de la UE és animar a les empreses de defensa europees a desenvolupar la mateixa relació parasitària amb la UE. El principal instrument per a això es diu «Fons Europeu de Defensa», un fons que surt directament del pressupost de la UE i que proporciona subvencions per a recerca i desenvolupament a les empreses armamentístiques.

El Fons Europeu de Defensa té una història interessant. El 2015, la Comissió Europea va crear un òrgan consultiu per a assessorar sobre com dissenyar la política industrial de defensa de la UE. Es va denominar «Grup de Personalitats d’Alt Nivell sobre l’Acció Preparatòria per a la Recerca relacionada amb la Defensa». L’ideal seria que un organisme d’aquest tipus estigués format per experts neutrals, que no es beneficiessin de l’assessorament que donessin a la Comissió. Com han documentat els grups de vigilància, el Grup estava format pels directors executius dels principals contractistes europeus de defensa: Airbus, MBDA, BAE Systems, Saab, TNO, Leonard, Indra i Frauenhofer. Un altre membre pertanyia a Aeronautics, Space, Defence and Security Industries, la principal organització de pressió a Europa per als contractistes de defensa.

El Grup va elaborar un informe en el qual recomanava la creació d’un Fons Europeu de Defensa, que canalitzaria quantitats creixents de diners del pressupost de la UE cap a les empreses armamentístiques. La Comissió va seguir les recomanacions d’aquest informe. Després de dos programes precursors, el FED es va posar en marxa el 2020, i actualment finança R+D en armament i recerca en defensa per valor de 8.000 milions d’euros per a 2021-2027. Les investigacions sobre els receptors de fons de la UE per a recerca en defensa mostren que les empreses del Grup es van beneficiar generosament de la mateixa política que van dissenyar. Ara que existeix el FED, cal esperar que la despesa de la UE augmenti exponencialment a mesura que la indústria exerceixi pressió per a obtenir més i més subvencions.

Una conseqüència important que la UE injecti grans quantitats de diners dels contribuents a la recerca sobre defensa és que aquesta s’està estenent a tots els àmbits de la política de la UE, no sols a la defensa pura i dura. La disponibilitat de fons de la UE per a la recerca en defensa significa que la política industrial de tota la UE atreu a les petites i mitjanes empreses al sector de la defensa perquè és on hi ha diners. Sorgeixen productes i serveis amb usos tant civils com militars. Les universitats tenen incentius per a trobar dimensions militars als seus programes de recerca. El sector civil es militaritza a poc a poc i es fa còmplice del negoci de la guerra, ja que el seu finançament i les seves prioritats coincideixen amb els interessos de la defensa. Ara és el finançament de la UE el que impulsa aquesta militarització.

Diners per a armes

El quart àmbit de la política de defensa de la UE és el finançament conjunt de la UE per a la compra d’armes. De moment, això no surt del pressupost de la UE: es fa a través d’un instrument extrapressupostari llançat el 2021, que els Estats membres financen amb contribucions directes dels seus pressupostos nacionals. El seu límit financer és de 5.700 milions d’euros entre 2021 i 2027. Es diu -amb un sentit orwel·lià- «Fons de Suport a la Pau Europea». A la pàgina web del Consell es descriu com «destinat a millorar la capacitat de la Unió per a prevenir conflictes, construir la pau i reforçar la seguretat internacional». El seu principal ús en aquests moments és comprar armes a empreses de defensa amb el propòsit exprés d’enviar-les a zones de conflicte considerades d’importància estratègica per a la UE. En l’últim any, s’han autoritzat set trams de 500 milions d’euros cadascun -3.500 milions d’euros- amb càrrec al Fons Europeu de Suport a la Pau per a armar a Ucraïna.

Planificació estratègica de la UE

El cinquè àmbit important és la planificació estratègica. S’està duent a terme a través d’un projecte denominat «Brúixola Estratègica Europea», bàsicament un document estratègic de la UE que pretén oferir una visió de conjunt a tots els Estats membres. El seu objectiu és definir qui són els adversaris, d’on procedeixen les amenaces i en quines parts del món ha d’intervenir la UE, i formula recomanacions sobre el que la UE i els Estats membres han de fer per a preparar-se davant conflictes, amenaces i desafiaments. La Brúixola Estratègica pretén convertir-se en un important mecanisme per a agrupar diversos Estats membres (alguns d’ells neutrals, com el nostre propi país, Irlanda) amb interessos diversos, en un únic bloc geopolític i militar.

La Brúixola Estratègica s’assembla cada vegada més a una autopista cap a l’hegemonia de l’OTAN a Europa. Durant alguns anys va haver-hi un estira-i-arronsa entre els Estats pro-OTAN, que volien que la política de defensa de la UE hi estigués subordinada, i els agnòstics de l’OTAN, que volien que fos autònoma de l’Organització i dels Estats Units. La invasió russa d’Ucraïna va donar un avantatge decisiu als Estats pro-OTAN. Com a resultat, les estructures de defensa de la UE creades per a ser independents de l’OTAN s’estan emprant ara per a incorporar a Europa més estretament a la seva estratègia. Independentment de les seves posicions oficials, això està transformant als Estats membres no alineats i no pertanyents a l’OTAN en membres de facto de l’OTAN, i atrapant a la Unió Europea de forma cada vegada més segura dins de l’estratègia global dels Estats Units.

Conclusió

Els processos que estem descrivint formen part d’una transformació de la Unió Europea, que ha passat de ser una unió econòmica àmpliament associada a la idea del garantiment de la pau al continent europeu, a convertir-se en un aspirant a centre de poder militar. Aquesta evolució preocupa les persones i comunitats de tota Europa partidàries de la pau. Al llarg de la història, l’armament i la militarització sempre s’han justificat per motius de defensa, però han tendit a precedir a períodes de conflictes mundials especialment brutals. En retrospectiva, la militarització va fer que aquests conflictes fossin més probables, no menys.

Tot això està tenint lloc en un context de ressorgiment del conflicte interimperialista, que acompanya l’empitjorament de les relacions internacionals, l’augment de les tensions militars, la deterioració dels acords de control d’armaments i de les institucions multilaterals, i l’acceleració d’una nova carrera armamentística mundial. És una elecció política decidir si la Unió Europea continuarà participant en aquests processos i accelerant-los, o si invertirà el seu rumb i treballarà per a frenar-los. L’equilibri de forces polítiques a Europa afavoreix actualment el primer sobre el segon. Sense una mobilització significativa de les forces antibel·licistes i antimilitaristes a Europa, que s’organitzin a escala nacional i de la UE, és poc probable que aquest equilibri canviï.

Aquest article ha estat publicat originalment a Brave New Europe

Traducció: Antoni Soy Casals.