El gir a la dreta del discurs europeu i les claus de lapolítica actual: Entrevista a Mikel Aramendi

Conversem amb Mikel Aramendi (Itsasondo, Guipúscoa, 1955), comentarista polític internacional i col·laborador habitual de la premsa basca.

El gir a la dreta del discurs europeu i les claus de lapolítica actual: Entrevista a Mikel Aramendi

Conversem amb Mikel Aramendi (Itsasondo, Guipúscoa, 1955), comentarista polític internacional i col·laborador habitual de la premsa basca.

Tot i que a les recents eleccions a les Corts espanyoles no se n’ha parlat gens, la guerra russoucraïnesa determina l’economia i la política de tot Europa. Quina evolució preveus per a aquest conflicte?

Com a guerra, està estabilitzada; el front amb prou feines ha tingut canvis geogràfics, tot i que des del juny hi hagi hagut l’anomenada contraofensiva. Amb les coses així, la meva previsió és que l’estiu passarà sense canvis bèl·lics destacats i que a partir de la tardor aquesta zona d’Ucraïna no serà el lloc més agradable del món. És clar que encara es pensen que mitjançant la guerra poden avançar, no hi ha cap mena de sensació que cal anar a una taula de negociació. Ucraïna potser encara es pensa que si des de fora li arriben no sé quines armes miraculoses podria fer el que fins ara no ha fet. Jo penso que això és una il·lusió, el problema principal d’Ucraïna no és la manca d’armes. Els seus recursos humans són els que són. D’altra banda, en teoria pura Rússia tindria capacitat militar per aconseguir guanys geogràfics i bèl·lics. Aleshores la qüestió és si hi ha decisió política, perquè tal com estan avui les coses, l’objectiu d’una ofensiva seria anar a la taula de negociació amb una posició de força. Jo penso que la guerra es manté amb l’aliment que hi donen des de fora, cosa que té molta relació amb el calendari polític dels EUA. En tornar de vacances, els EUA entraran en ambient electoral i aleshores la guerra d’Ucraïna esdevindrà un element divisori i cada cop més corrents republicans, o almenys els que es presenten a eleccions, seran partidaris de retirar-se’n. I, a partir d’aleshores, Ucraïna tindrà problemes. Jo penso que d’aquí a un any la guerra estarà com ara, tant pel que fa a l’escenari bèl·lic com a la conjuntura política o diplomàtica. La meva impressió és que totes dues parts continuaran en aquest desgast (que per a una és molt més greu que per a l’altra). En el cas de Rússia, la carta econòmica que Occident podia pensar que seria decisiva, no ho és. I d’aquí Occident n’haurà de treure conclusions, perquè una cosa és ofegar la Veneçuela de Maduro, però una altra cosa és Rússia. I una altra qüestió és què passarà a Europa. A mi m’amoïna cada cop més l’evolució d’Alemanya, perquè, obligada, s’ha arrenglerat del tot amb els EUA i l’OTAN, però al preu de trencar-se per dins: hi ha una escletxa cada cop més evident dins el govern de coalició, entre els verds bel·licistes i els socialdemòcrates escèptics, però també s’alimenta cada cop més la ultradreta. La participació a o impuls de la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències econòmiques (Alemanya ja ha entrat en recessió) alimenta el creixement de la ultradreta.

S’ha acusat els EUA d’haver boicotejat un principi d’acord de pau entre Rússia i Ucraïna.

Un problema molt seriós que hi ha en aquest moment als EUA és que el monopoli del poder el té un clan, que és molt bel·licista, i el seu càlcul és que els EUA poden mantenir el domini, l’hegemonia, provocant guerres localitzades. I la d’Ucraïna en seria una, per buscar el declivi de Rússia i, gairebé analògicament, hi hauria una intenció semblant a l’entorn de Taiwan, per cercar el de la Xina. Qui forma aquest clan? Si hi hagués de posar noms, posaria el del president, però el veritable cap és Antony Blinken, el secretari d’Estat, i, al seu voltant, Victoria Nuland, que té una relació amb la crisi ucraïnesa des de fa molt de temps (des d’abans del Maidan). Penso que, més enllà del bel·licisme, un dels trets d’aquest clan és que, quan els fracassa una estratègia, no es plantegen prendre’n una altra, fer marxa enrere, sinó aprofundir-hi. Després d’un any i mig s’haurien d’adonar que les premisses inicials no s’han acomplert. Rússia té més problemes militars que econòmics. La conseqüència de les sancions econòmiques és la crisi econòmica europea; a qui de debò li han trencat les cames econòmicament és a Europa. Això és el que buscaven? Jo no ho descartaria, perquè moltes declaracions de Victoria Nuland palesen que Europa tant li és. Però buscaven que Rússia i la Xina estiguessin tan amistançades com ho estan avui? Si em diuen: «Això ens legitima per anar també contra la Xina». Això l’única cosa que et permet és multiplicar els enemics i, segurament, no tens prou queixal per empassar-te un mos tan gran. En el pitjor dels casos, s’activaria el mecanisme per ampliar l’espiral. El que molts republicans estan dient a aquest clan demòcrata és: «Hem deixar això de Rússia precisament perquè hem d’anar contra la Xina». El que vull veure a la campanya per a les eleccions de l’any vinent als EUA és quin camí pren aquesta espiral, si es tendeix a abaixar-la o a ampliar-la.

Econòmicament, arran de les sancions imposades per la UE a Rússia per la invasió d’Ucraïna, els EUA venen més gas i petroli a la UE.

Els EUA han estat els guanyadors directes de les esquitxades econòmiques de la guerra d’Ucraïna. En la mesura que expulses Rússia del mercat dels combustibles els qui queden dins aquest mercat en surten afavorits. Els EUA són exportadors nets des de fa temps en aquest mercat. I el mateix passa amb els aliments. Per tant, des d’aquest punt de vista també té uns guanys molt clars. Ara: l’abundància que estan vivint els EUA és molt problemàtica, la inflació és la que és i, per tant, la Reserva Federal ha posat els tipus d’interès com els ha posat, una jugada clàssica i diria que una mica envellida. Els EUA estan jugant amb l’excepció del seu deute: són un estat que com més deute tenen més forta és la seva moneda, cosa que, en la teoria corrent, és una contradicció. Això passa als EUA perquè són la primera potència mundial, però han de saber que, quan deixin de ser-ho, tot això podria caure de cop. I si es volen ficar en altres guerres econòmiques, com ara amb la Xina, doncs no ho sé…

Les posicions de la UE en aquest conflicte costen d’entendre.

La UE és una mena de frontera, però com a entitat política o geopolítica no existeix. N’hi ha prou de veure el nivell dels seus representants. La UE no és cap unió (s’ha vist clarament) i, a més, la direcció la porten cada cop més els epígons o satèl·lits dels EUA de l’Europa oriental arribats a última hora, mentre que el que seria la columna vertebral de la UE, França i Alemanya, no ha estat capaç de prendre una via autònoma. Ho podria haver fet al començament? Sí, però aleshores els EUA s’hi haurien ficat molt i Europa, no ho oblidem, és territori ocupat…

Sobretot Alemanya…

La guerra freda va ser un parèntesi o una fase, però els budells del final de la Segona Guerra Mundial els veiem ara. I encara en vindran d’altres, perquè, al capdavall, el que passa a Àsia n’és una continuació directa.

En el marc de la campanya electoral espanyola, exdirigents importants de Podemos han criticat que Sumar no hagi dit res sobre aquesta guerra.

És clar, perquè si haguessin dit res de seguida se’ls hauria revoltat el galliner. D’una banda, perquè no hi ha prou cohesió interna, ni tan sols un consens. Però, a més, jo diria que una cosa més greu que això és que no hi ha cap reflexió historicopolítica per posar en context el que està passant i fer una lectura compartida o, almenys, unes dades bàsiques comunes, tot i que les conclusions finals no siguin compartides; almenys que sapiguem de què parlem i per què. La veritat és que l’esquerra espanyola té un pensament internacional molt primari, molt barroer i indocumentat i té una servitud esfereïdora dels principals mitjans de comunicació internacionals. Funciona amb esquemes molt simples. Com es podria resoldre això? Caldria molta feina interna. D’una banda, per sortir d’un antiimperialisme maldestre, però també hem de saber per on van els principals desafiaments geopolítics en el món de la primera meitat del segle xxi. Per què les coses que passen en un lloc no passen en un altre i per què no ens hem de creure les coses perquè les ha dites en tal o les he sentides o en tal altre lloc. Quan són pel mig els EUA sempre sorgeix un camp magnètic molt potent, que es transmet a través dels mitjans de comunicació, que fa que el pensament de la gent se n’imbueixi amb els tripijocs de sempre: les coses es consideren demostrades mostrant les dades favorables i oblidant totes les contràries.

A Europa hi ha una tendència general cap a la dreta…

D’una banda, estan apareixent un munt de partits molt de dreta, amb un èxit considerable, però, sobretot, els partits clàssics, tant els conservadors com els socialdemòcrates, estan assumint el discurs dretà. Per tant, no seria tant un problema de creixement de la ultradreta com un tomb cap a la dreta dels discursos. D’altra banda, però, també cal tenir en compte quin és el discurs de l’esquerra, perquè durant aquestes darreres dècades s’ha difuminat, ha quedat en un recull de pancartes: acumulació de conflictes parcials, qüestions sectorials presentades com una alternativa. Penso que caldria repensar i decidir quin és avui dia el tret que defineix l’esquerra a escala mundial. Des d’aquest punt de vista, jo diria que la característica principal és la igualtat; l’esquerra és el partit de la igualtat. Què vol dir igualtat en aquest moment? La igualtat de la humanitat, sobretot: tots els éssers humans som iguals, però tots, i no només sense distinció de sexe, sinó també de lloc de naixement, nivell de formació i de moltes altres. I això és una cosa molt complicada. Predicar la igualtat a les nostres petites societats i creure-hi és molt fàcil, però a escala mundial no ho és gens, perquè té unes conseqüències que, en molts casos, ens porten a enfrontar-nos a alguns sectors de la nostra societat. Fins ara la nostra societat ha subsumit aquests problemes en indicadors com ara nivell de vida, poder adquisitiu i conceptes semblants, però penso que avui dia no són suficients per distingir l’esquerra de la dreta. Sens dubte, és impossible crear igualtat amb diferències grans de poder adquisitiu, però cal més que això. Si s’han de resoldre problemes d’àmbit mundial, com ara els ecològics, tenim des d’aquest primer món capacitat política per prendre decisions sobre l’Amazònia? O sobre com es distribueixen de manera justa les emissions de carboni a escala mundial?

Hi ha una part de la societat que no està disposada a renunciar a la situació privilegiada que li atorga el model actual de distribució de recursos a escala mundial.

Això és molt evident, però és una qüestió de fa molt de temps. Tanmateix, això de la societat europea cal mirar-ho també des d’una perspectiva sociològica. A diferència dels sengles anteriors, és una societat envellida, i això té unes conseqüències indefugibles. Els éssers humans no veiem les coses igual quan tenim vint anys que quan en tenim cinquanta o vuitanta. Podem tenir la mateixa ideologia política, però les plasmacions polítiques concretes d’aquesta ideologia no són les mateixes de cap manera, entre altres raons perquè els nostres interessos objectius o materials no són els mateixos. En aquest moment i en aquestes circumstàncies, som una societat que té un cert nivell de benestar, que, quan ho mirem amb exactitud, no ho és tant i, sovint és una societat del malestar, però en comparació amb d’altres, és més gran. Però cal analitzar sobre què està fet això, quina infraestructura econòmica fa mantenir aquest nivell de benestar. El problema de la immigració és, segurament, el que mostra això de manera més clara. Els moviments contra la immigració em fan recordar els conflictes socials que hi va haver als EUA al començament del segle xx, molt greus, perquè van arribar a atacs, pogroms i van portar a una llei d’immigració molt especial, que prioritza la immigració blanca i, en canvi, tanca les portes a, p. ex., la immigració asiàtica, i a la immigració llatina li tanca o li obre les portes segons la necessitat de mà d’obra. Salvant les distàncies, entre nosaltres passa una cosa semblant. A l’Estat espanyol sobretot som generosos, o almenys l’acceptem, amb la mà d’obra que necessitem per cuidar els nostres grans; en condicions de subocupació, donant-los els papers quan i com volem nosaltres. En canvi, amb la immigració del nord d’Àfrica o subsahariana hi tenim més problemes. La societat europea té una base racialista molt seriosa; està ben convençuda que els blancs hem nascut per dirigir el món, que nosaltres tenim les idees més bones, la història més bella, la filosofia més culta, etc. I això és un invent, autoestima molt barata. Europa ha de fer un pensament molt seriós sobre això, sobre el seu passat i, sobretot, el seu present. I, mentre no ho faci, tota la resta serà un passatemps.

Mikel Garamendi

A Europa el conflicte social s’horitzontalitza mentre les condicions de vida i feina del poble treballador empitjoren cada cop més.

Sí, però la nostra vella cultura política es pensa que la classe obrera a Europa era la reivindicadora del futur, l’anunci d’un futur millor. Avui dia això s’ha de posar en qüestió; l’europeu que té un lloc de feina fix i relativament ben pagat no és, de cap manera, l’europeu progressista. Aleshores on és el futur? D’una banda, hem de veure quin camí ha pres la nostra economia; fa 25 o trenta anys que l’economia europea ha externalitzat els seus processos industrials; els hem portat a altres llocs del món aprofitant els avenços en els sistemes de transport, on es poden fer les activitats que aquí costen molts diners i contaminen molt. Avui dia hi ha pocs treballadors europeus nadius que s’embrutin les mans. El treballador europeu que de debò posa suor i cansament és el que es troba a prop dels marges, és a dir, els immigrants, els que diuen que no són europeus. Per això, parlar de treballadors, en general, és autoenganyar-nos; no és el mateix l’europeu que treballa en una gran fàbrica amb formació professional i amb un sou i una categoria que el que viu com a temporer a l’agricultura o la dona que fa tasques de cura avui aquí i demà ves a saber on. El canvi històric que vivim és molt gran, no només perquè està canviant el sistema de producció, amb l’arribada a la darrera fase de la maquinització, que en moltes coses ha fet innecessari o del tot improductiu el treballador humà, sinó també perquè tenim bastit tot el sistema sobre mecanismes que no entenem. Cada societat en decadència té una capacitat limitada per entendre les causes i característiques del seu declivi. Cap de nosaltres sap exactament què passa a gran escala amb el deute, per què s’han de pagar els deutes, o per què poden venir uns cataclismes de ca l’ample si no es paguen. Tenim perdut el mateix sentit de l’economia i, en lloc d’això, estan sorgint novament fes, que no són religioses, però són fes al capdavall, en sentit irracional. I això no funciona gaire temps; la realitat mana.

Al Regne d’Espanya, electoralment el bloc reaccionari ha quedat a les portes de la majoria absoluta.

Per interpretar la situació política espanyola, en primer lloc cal tenir en compte l’excepcionalitat d’Espanya en el context europeu. D’on vindria? Sobretot del fet que, històricament, ha seguit camins excepcionals, perquè l’Estat espanyol, des de l’època de Napoleó, ha estat fora de la política europea. Al costat, afegit; totes les esquitxades de la situació política europea hi han arribat, però mai s’ha inserit en els principals corrents europeus i tots els avantatges i, sobretot, els mals d’aquests corrents li han passat pel costat o per sobre. D’ençà de la Primera Guerra Mundial, Espanya no ha confluït amb Europa: no va participar a la Guerra Mundial; després va viure la dictadura de Primo de Rivera; la Segona República seria el moment on sembla que es donaria aquesta confluència, però no es donà, perquè quedà estroncada i a l’època franquista Espanya aniria per un altre carril. Sempre és interessant fer comparacions amb Portugal, que és el mateix país geogràficament i, políticament, molt pròxim, però que sí que conflueix amb la política europea, també a la Segona Guerra Mundial, tot i que no hi participés directament, com Espanya, amb una dictadura, però amb un altre aire, de la qual va sortir amb un procés força revolucionari, cosa que no va passar a Espanya. I una altra cosa són Itàlia, Alemanya, França i la resta, on es van formar moviments feixistes, que a Espanya no es van donar fins a la guerra; la Falange no era res fins a la guerra. El que va passar és que aquest partit marginal es va unir amb altres forces molt poderoses: l’Exèrcit, l’Església, el caciquisme i el latifundisme, etc. I d’aquest casament en van sortir els señoritos latifundistes a cavall. A l’altra banda, la classe obrera espanyola és força especial, una classe especialment humiliada. L’esquerra espanyola, en general, o l’esquerra revolucionària, ha estat de formació escassa, de poca perspectiva política, copiant sempre les tendències polítiques de la dreta, com un revers; no ha elaborat de cap manera la seva alternativa politicofilosòfica, entre altres raons perquè la seva elit intel·lectual també ha estat sempre molt mediocre i pobra. Això ha marcat Espanya durant molt de temps i la repressió franquista, que va ser un factor qualitatiu, que va aconseguir exterminar físicament els corrents progressistes i intel·lectuals, mitjançant la mort o l’exili. Es va donar una neteja intel·lectual, literalment i les conseqüències d’això es veuen avui. Això no va passar enlloc d’Europa. És per això que aquesta excepcionalitat espanyola és una cosa construïda sobre una base física o material.

Tanmateix, a la dècada de 1970 hi va haver grans mobilitzacions més enllà de Catalunya, el País Basc, Madrid i els grans nuclis industrials, a les quals la historiografia del moviment obrer atribueix el canvi de règim polític, que hauria estat un procés que l’elit franquista va dur a terme a contracor.

Sí i no. Sens dubte, a la dècada de 1970 hi va haver un moviment social molt seriós, entre altres raons perquè les condicions econòmiques eren molt especials i en un moment determinat, molt dolentes. Quan el desenvolupisme va tocar sostre, esclatà la crisi de 1973 i, simultàniament, quan es va haver d’obrir l’economia basada en el proteccionisme, molta gent hagué de lluitar pel seu pa i, de pas, sota la bandera o rere la pancarta de la seva ideologia política. Però no ens hauríem d’encegar gaire amb això, perquè, al capdavall, les idees polítiques, en el fons, no canvien tant. El que passa amb les idees polítiques és que una generació, que estava molt oprimida, es va aixecar i d’altres es van retirar, quan s’adonaren que els temps no eren els més convenients per a ells.

Quina lectura fas dels resultats de les eleccions espanyoles?

Des de la perspectiva basca, aquestes eleccions han confirmat el que s’havia vist a les eleccions locals: que s’està endurint o aprofundint el conflicte o la competició entre els corrents abertzale i hi ha una tendència evident a favor de l’esquerra. Oficialment, són unes eleccions espanyoles i les ha guanyades el Partit Socialista, però en aquest cas faria una lectura pausada, perquè els resultats que ha tret, en bona mesura, no són exportables a eleccions locals ni autonòmiques. En el context basc, les forces d’esquerra no es troben en declivi, sinó que, considerades en conjunt (incloent-hi el Partit Socialista, l’esquerra abertzale i Sumar), es troben en una hegemonia social; no en una hegemonia radical, gramsciana, però sí almenys són el corrent principal. I, en aquest cas, a més, incloent-hi Navarra de manera clara, ja que el declivi de les forces de dreta seria anàleg a la Comunitat Autònoma Basca (amb el PNB) i a Navarra (UPN). I això, mirat en el context europeu, és força excepcional. És un procés, però, que cal analitzar amb compte: no es dona en el marc d’un programa fort de l’esquerra, sinó perquè les tàctiques i estratègies de la dreta no estan funcionant i, davant això, almenys una part de la societat creu que hi ha una alternativa. No és gens clar quina seria aquesta alternativa, perquè, veient el que els partits que en diem d’esquerra poden fer o farien si comencessin a governar a la CAB o a Navarra, el seu caràcter d’esquerra quedaria molt difuminat; seria un programa molt socialdemòcrata clàssic: societat del benestar, redistribució econòmica… Però almenys de moment ens estem salvant d’algunes coses que han aparegut a Europa; la xenofòbia no és una força potent. I això deixant de banda la qüestió de la nacionalitat, on penso que vivim en una nacionalitat verbal: la proclamem, la reivindiquem, però, a la pràctica, ens conformem amb el que tenim. En el nostre programa immediat no hi ha la independència ni cap referèndum. De manera que ens trobaríem, en teoria, en fase d’acumulació de forces. En els dos o tres darrers anys l’únic fenomen nou que hi ha hagut en la política basca seria que ha aparegut alguna cosa a l’esquerra de l’esquerra abertzale: el Moviment Socialista. És un moviment molt bàsic, que vol superar els límits de l’esquerra abertzale, però no amb un programa polític clar (perquè no hi és), sinó amb activisme. No hi ha un programa màxim ni mínim; és un moviment molt amorf i, segurament, temporal, que durarà uns anys. No s’hi veuen, p. ex., joves immigrants; aquesta gent són joves euskalduns, que fins i tot parlen més bé l’èuscar que el castellà.

Font

Veient l’evolució de la política basca durant els darrers dotze anys, on l’esquerra abertzale no ha avançat gens en la consecució dels seus objectius d’independència o autodeterminació ni tampoc en l’amnistia dels presos, el que hauria semblat més esperable hauria estat una escissió en sentit invers.

Aquí el que passa és que una cosa és la teoria, i la teoria seria aquesta: aquí s’hauria d’haver creat una branca, una escissió amb aquests materials polítics, en els sectors en què l’esquerra abertzale ha claudicat. Aquí es podria col·locar Amnistia ta Askatasuna (ATA). Però el Moviment Socialista no ha sorgit d’aquí i, a més, la intel·liguèntsia de l’esquerra abertzale no pot dir que no n’hagi vist el naixement, perquè ha nascut de la cuina de casa; la majoria de nois i noies que conec d’aquest moviment són fills de militants, i en alguns casos amb altes responsabilitats, de l’esquerra abertzale. El que em crida l’atenció és la importància teòrica que dona aquest sector sociològic als aspectes socials (feina, etc.); aquest moviment parla molt dels treballadors, però prové de la universitat, és un moviment format per intel·lectuals. I no sembla que tingui gaires preocupacions a l’entorn de la reivindicació nacional.

Pel que fa a EH Bildu, i en concret a la seva política al Congrés espanyol, sorprèn el contrast entre els seus bons resultats electorals i els d’ERC, que, havent-hi aplicat essencialment la mateixa política, ha patit un fort descens.

Jo diria que no li ha passat factura sobretot perquè no hi ha alternativa; aquests moviments a la seva esquerra no es presenten a les eleccions, però tampoc fan una política cenetista o faista. Tanmateix, jo diria que l’esquerra abertzale aquí es troba atrapada. Cal recordar que encara paga algunes factures del passat, les quals tenen un nom i són els presos; han estat un dels temes de sempre en les negociacions amb el PSOE, tot i que, comprensiblement, no s’hagi fet públic. L’esquerra abertzale no ha oblidat els seus presos, entre altres raons perquè si ho fes sí que les seves contradiccions polítiques tindrien una factura també al carrer. Les picabaralles que al seu moment va tenir amb ATA penso que ja les té prou neutralitzades. El que és clar és que amb un govern PP-Vox l’acostament de presos que s’ha aconseguit es faria enrere.

De manera que el factor determinant de la política d’EH Bildu al Congrés és la qüestió dels presos…

No ho dic fort, però veig clar que això és així, que la prioritat absoluta és aquesta qüestió i després les qüestions socials (l’habitatge, etc.), però aquí quan el PSOE diu que sí, però no ho fa (com va passar amb la reforma laboral), l’esquerra abertzale clou la boca, remuga, però no pot dir: «doncs no et tornaré a donar suport».

M’imagino que la línia a EH Bildu la marca Sortu.

No segueixo les qüestions internes, però tinc la impressió que el que passa a EH Bildu és que s’hi ha creat una elit política, l’origen de la qual, en bona mesura, és Sortu, però, proporcionalment, la Aralar i Alternatiba, no diré que hi estan sobrerepresentants, però sí que hi han ficat prou quadres. Aquesta nova elit ja no funciona mirant d’on prové, sinó què fa cadascú. Una altra cosa són els diferents punts de vista polítics: si cal fer una política més dura, si no podem claudicar tant davant el PSOE, però això no depèn de velles sigles, sinó dels budells de cadascú. Encara no tenen un problema d’edat, perquè aquesta elit té entre quaranta i cinquanta anys, amb prou feines n’hi ha de més vells, però el problema vindrà de baix: hi ha pocs joves, perquè avui dia els joves que haurien de ser l’esquerra abertzale es troben en aquests altres moviments.

Com penses que acabarà la qüestió de la investidura per a la presidència del Govern espanyol?

La lògica diu que Sánchez, no sé amb quin tripijoc, hauria de tornar a assolir una majoria aritmètica. Ara: els precedents no són gaire dolços: el govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos no ha estat un terró de sucre. En realitat, amb alguns de fora —entre els quals caldria incloure EH Bildu i, en bona mesura, ERC— ho ha tingut més fàcil, sobretot perquè són més previsibles i compleixen el que acorden. Però, en aquest cas, Junts també hauria d’entrar en la negociació i el PNB estaria obligat a treure més suc al govern de Madrid (transferències, etc.). Ara: penso que és com més va més possible anar a una repetició electoral. Els càlculs de Sánchez deuen ser que ell faria més bons resultats i la majoria de tots els altres en sortirien pitjor. Però després de veure el que valen les enquestes, això és com jugar a la ruleta russa.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi i autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020)

Comentaris

El gir a la dreta del discurs europeu i les claus de lapolítica actual: Entrevista a Mikel Aramendi

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau