Malgrat que als «europeistes acrítics» no els hi agradi, l’acord a què han arribat recentment els caps d’estat europeus en el marc del Consell Europeu (EUCO), no passarà a la història perquè, a part de ser insuficient, no resol cap dels problemes importants que ja fa temps que estan presents en el funcionament real (no imaginari) de la Unió Europea (UE) i l’euro.

Després d’un dels Consells Europeus més llargs de la història, els responsables dels estats europeus han arribat a un acord, que no ha estat gens fàcil, sobre el Fons de Reconstrucció Europeu (FRE) i sobre el projecte de pressupost de la Unió Europea (UE) pel període 2021-2027. Una reunió que havia de ser la de la refundació financera de la UE ha acabat sense aportar solucions reals als problemes de funcionament de la UE i amb un pla de reconstrucció de 750.000 milions d’euros que té moltes possibilitats de ser massa limitat.

En el marc de l’anomenat «Next Generation EU» (NGEU) es preveu un fons de 750.000 milions de €, repartit en 7 programes diferents. El més important és el «Recovery and Resilience Facility» (RRF) que preveu 672.500 milions de €, 312.500 en forma de subsidis i 360.000 en forma de préstecs, és a dir menys quantitat en subsidis i més en préstecs del que s’havia previst inicialment, un peatge que han hagut de pagar els països del sud i de l’est davant dels del nord, liderats pels anomenats països «frugals» (Països Baixos, Àustria, Suècia, Dinamarca i Finlàndia). Es preveu que el 70% de les subvencions es comprometin el 2021-2022, a proposta de la Comissió Europea (CE) i que el 30% restant abans de finals de 2023. D’altra banda, el màxim volum de préstecs que pot rebre cada estat membre no pot ser superior al 6,8% de la seva Renda Nacional Bruta. Els estats membres hauran de preparar uns plans nacionals de recuperació i resiliència, que seran avaluats i controlats per la CE, per a rebre les subvencions i els préstecs. Sembla que no hi haurà condicions ni dret de veto (les decisions seran per majoria qualificada) per a rebre els crèdits provinents de la UE però si la possibilitat de retardar-los tres mesos si algun país considera que algun altre no compleix les regles o no fa les reformes necessàries. I, d’altra banda, s’ha deixat la porta totalment oberta a què es puguin imposar «reformes estructurals» (del mercat de treball, de les pensions, dels serveis públics, etcètera) als països que rebran les ajudes.

La resta de programes fins a arribar als 750.000 milions de €, que en principi seran subvencions, s’inclouran en diferents partides o programes del pressupost comunitari 2021-2027 i, per tant, es comprometran i es gastaran en el període esmentat. Són programes que afecten aspectes diversos, energètics, de desenvolupament rural, i tenint en compte, almenys teòricament, els aspectes relacionats amb l’escalfament climàtic i la transició cap a una economia més ecològica.

D’aquests recursos podria ser que a l’estat espanyol hi arribessin més de 70.000 milions en subvencions entre 2021 i 2023 i una quantitat una mica inferior en préstecs fins a 2027. En total, al voltant d’un 11% del PIB (un 5,5% en subvencions) aproximadament, repartit en força anys. Recordem per un moment quines són les previsions de caiguda del PIB espanyol el 2020 segons la majoria d’analistes i organismes internacionals o estatals que, en la majoria de casos és superior a l’11%. A més, no oblidem que els préstecs caldrà retornar-los, encara que sigui a molt llarg termini, amb els corresponents interessos. D’altra banda, la font principal de finançament de les subvencions seran les aportacions que els estats (també l’espanyol) fan al pressupost comunitari que, com veurem després, en el cas de l’estat espanyol tendiran a augmentar. Per tant, per saber els recursos nets reals que rebrà l’estat espanyol, o qualsevol altre, en forma de subvencions, caldria deduir les aportacions que es faran al pressupost comunitari de les subvencions que s’esperen rebre. Algunes estimacions fetes calculen que les transferències netes/subvencions a Espanya seran de 43.000 milions d’euros (partint de 78.000 milions de subvencions brutes), un cop descomptada la contribució pròpia. Això vol dir 6.100 milions anuals, un 0,5% del PIB anual, durant set anys.

Una novetat important és que per finançar aquestes despeses es permetrà que la Comissió Europea s’endeuti directament en els mercats de capitals. Això sí, amb una limitació en la quantitat (750.000 milions de €), en la duració (fins a finals de 2026) i en les finalitats (únicament per a fer front a les conseqüències de la crisi provocada per la COVID-19). Això permetrà que el deute públic dels estats no augmenti tant, tot i que els crèdits, amb els seus interessos s’hauran de tornar com a màxim el 2058.

Tenint en compte la gravetat de la crisi social i econòmica no sembla gens clar que els 750.000 milions d’euros del FRE siguin suficients per fer-hi front

Ara s’inicia un camí, que encara serà llarg, que comença per la discussió i aprovació pel Parlament europeu, la posterior aprovació per cadascun dels estats membres, cosa que fa tota la impressió que no serà un camí de roses, i el vistiplau final, de nou, del Consell Europeu. Per això, els diners no podran arribar als diferents països fins a principis de 2021 com a molt aviat.

D’altra banda, aquest tema ha deixat en un segon pla l’aprovació de les línies bàsiques del «Multinational Financial Framework 2021-2027», és a dir el projecte de pressupost comunitari per a aquest període, que ara haurà de discutir el Parlament Europeu i que preveu una quantitat total d’1.074.300 milions de €, la qual tanmateix només pot representar l’1,4% del PIB com a màxim (recordem que el pressupost federal dels EUA representa aproximadament el 25% del PIB). Aquí també s’aprova la creació de nous ingressos pressupostaris, que no s’acaben de precisar i que significaran quantitats molt limitades, bàsicament en temes relacionats amb el canvi climàtic i l’ecologia o les transaccions financeres. Amb tot, per tal de fer quadrar els comptes i finançar, almenys en part, el FRE, sembla que, a més de les retallades ja esmentades en les subvencions del mateix FRE, també hi ha hagut retallades en certes partides pressupostàries —que eren subvencions— com ara algunes referents al canvi climàtic, al desenvolupament rural, la Política Agrària Comunitària (PAC), a Erasmus, a la recerca/innovació o als programes referents a la salut (en plena pandèmia!), entre altres.

Tanmateix, tenint en compte la gravetat de la crisi social i econòmica provocada per la pandèmia, que alguns analistes consideren que podria afectar també a la banca i els mercats financers, no sembla gens clar que els 750.000 milions d’euros del FRE, repartits en diversos anys, i els més d’1.000.000 milions d’euros del pressupost comunitari 2021-2027, és a dir un 10% del PIB comunitari repartit en molts anys, siguin suficients per fer-hi front. Com a punts de referència, els EUA han mobilitzat, de moment, 3.000.000 milions de dòlars (15% del PIB) i el Japó uns recursos equivalents al 21% del PIB. O a la mateixa Alemanya, l’estat federal i els lander pensen mobilitzar 327.000 milions d’euros, un 14% del PIB. Per contra, si només es consideren les ajudes pressupostàries, i no les garanties aportades per l’estat per demanar crèdits, a França, Itàlia i Espanya, països que han patit molt la crisi, les sumes mobilitzades són, només, del 6%, 5% i 3,2% del PIB, respectivament.

Ara, tots els dirigents polítics, i també molts mitjans de comunicació parlen d’un «gran» acord o d’un acord «històric», quan tots sabem les picabaralles, espurnes, amenaces de trencament que hi ha hagut durant aquests dies de negociació. La qual cosa fa aquestes declaracions una mica tragicòmiques. Però, tenint en compte que la UE afronta la segona (o tercera) crisi econòmica important en els darrers deu anys, els caps d’estat europeus sabien que la reunió no podia ser un fracàs perquè, entre altres coses, en depenia la supervivència de la zona euro. I això no s’ho podia permetre Alemanya (ni tampoc els països anomenats «frugals»), quin model econòmic, basat en les exportacions, necessita l’existència del mercat interior europeu, més davant de les amenaces de les exportacions xineses i de les temptacions proteccionistes de Trump. Per això, ja el juny, Angela Merkel deia que «és un interès d’Alemanya que la UE no s’enfonsi».

I la divisió i les divergències reals entre els països del nord i els del sud, o entre els de l’oest i els de l’est, no és pas que hagin disminuït ni sembla que puguin disminuir

Tanmateix, les pressions que han fet els països «frugals», liderats per Mark Rutte el primer ministre dels Països Baixos, han estat molt importants i han aconseguit una part substancial dels seus objectius. Primer, reduir la quantitat de subvencions del FRE dels 500.000 milions previstos inicialment als 390.000 milions en què ha quedat finalment; la resta, 360.000 milions, seran en forma de préstecs a retornar amb els corresponents interessos. Segon, uns nous descomptes en la seva contribució al finançament del pressupost de la UE que, entre Alemanya, Països Baixos, Suècia, Àustria i Dinamarca, sumaran més de 7.500 milions d’euros que, com es diu a l’acord hauran de ser aportats per tots (és a dir per la resta) d’estats membres.

Així doncs, la suposada «solidaritat» europea en surt força malparada. I la divisió i les divergències reals entre els països del nord i els del sud, o entre els de l’oest i els de l’est, no és pas que hagin disminuït ni sembla que puguin disminuir amb aquestes mesures.