Abstenir-se: 1 v. intr. pron. [LC] Privar-se de fer alguna cosa

En alguns barris i ciutats del nostre país, els veïns ni es coneixen ni es reconeixen. Durant un temps, vaig ser un d’aquests ciutadans que transiten per un barri que geogràficament els és casa, però socialment els suposa un espai aliè. Una de les coses que més em van sorprendre dels meus tres anys en aquell carrer de la capital catalana, va ser que mai, cap veí o veïna, va venir a demanar-nos sal, pebre, oli, un ou o una cadira. Tots vivíem les nostres vides encaixades en les parets del pis, com si l’únic que compartíssim fossin unes quantes canonades i una porteria antiga. Gens sorpresivament, el barri també tenia un dels percentatges de participació política més baixos de la ciutat. Sobre els efectes d’aquest aïllament, cada cop més evidents, ja se’n parlava el segle passat.

A mitjans de la dècada dels 90, Robert Putnam va escriure Bowling alone: America’s Declining Social Capital, un escrit breu que el va consolidar al cim de l’acadèmia global. Impactat per la realitat, Putnam alertava que els nord-americans havien abandonat la idea que jugar a bitlles era un acte social, una activitat que només tenia sentit si es jugava acompanyat. A l’ombra d’una determinada visió del món, els conciutadans de Putnam ara tiraven les bitlles en partides individuals, acompanyats només de la bola i, molt probablement, d’ingents quantitats de menjar porqueria.

A poc a poc, sostenia Putnam, abandonar projectes col·lectius a favor de l’individu derivava en menys interacció i, per tant, en una reducció dels vincles i del capital social d’una comunitat. Si no es cuidava, si no es refeien ponts i lligams, la destrucció del compromís cívic i col·lectiu podia arrossegar cap a una erosió del compromís amb la democràcia. Les esperances de la dama de ferro s’estaven convertint en profecia autocomplerta. I si ja no hi havia “societat”?

Com en la majoria de les qüestions socials, però, el declivi de l’esperit col·lectiu no s’explica per causes naturals sinó més aviat per canvis en les estructures que mouen les nostres societats. L’aposta per un model urbanístic aïllacionista, basat en urbanitzacions dormitori sense comerços ni serveis, difícilment permet fer xarxa amb els veïns i organitzar-se per demanar millores municipals o una educació pública de qualitat. De forma similar, orientar tot un barri cap a un model turístic hi dificulta el sorgiment de clubs esportius, casals de joves o associacions ecologistes. És en aquest context que l’abstenció apolítica i el discurs de l’odi troben terreny fèrtil on arrelar.

Sobre la qüestió de l’abstenció apolítica

L’abstenció apolítica no s’ha de confondre en cap cas amb l’abstenció política. Hi ha ciutadans que fan de l’abstenció una forma de reivindicació col·lectiva. La contestació anarquista a la democràcia representativa n’és, probablement, el millor exemple. L’abstenció apolítica tampoc és un sinònim perfecte de l’abstenció electoral. Hi ha ciutadans profundament actius políticament que defugen la participació en la democràcia representativa.

L’abstencionista apolític, en canvi, neix a l’ombra del neoliberalisme i dels fracassos en la política institucional. No participa del que és col·lectiu perquè l’únic compromís és amb ell mateix i el seu propi èxit individual. L’únic que necessiten per “ser sus propios jefes” és una elevada dosi d’optimisme, creure en un mateix i aïllar-se del seu grup social. És aquí, per tant, que l’abstencionista esdevé a-polític. Si la política neix com l’art de gestionar els assumptes de la Polis, els assumptes col·lectius, l’abstencionista apolític es priva voluntàriament, o per inductors socioeconòmics, del seu dret a participar-hi.

Sobre la deriva a-política i reaccionària als Països Catalans

A Catalunya, l’onada de desafecció per la ressaca del procés i la COVID19 s’ha traduït en l’aparició d’abstencionistes apolítics i una greu davallada de l’associacionisme de base. Tal com reflecteix l’informe “Un malestar creixent”, d’Òmnium Cultural i l’Escola Guillem Agulló, aquest repunt de l’abstencionisme apolític coincideix amb un augment de la desafecció. Avui dia, només el 4% de la ciutadania aprova el funcionament de l’actual sistema democràtic.

Alhora, la successió de diverses crisis —econòmica, social i ecològica—, i la sensació que les institucions són incapaces de donar-hi resposta ha derivat en una onada reaccionària que culpa uns pocs dels maldecaps de la majoria. En aquest context d’incertesa i apolitització, l’extrema dreta ha capitalitzat especialment el desencís dels homes més joves. Seguint el que ja apuntava el CEO i diversos estudis d’àmbit global, els nois d’entre 18 i 25 anys es mostren més conservadors i es mostren menys reticents als postulats ultra en matèria de feminisme, canvi climàtic, immigració o immersió lingüística.

El més preocupant, però, és que l’existència dels Països Catalans s’ha sostingut durant segles en la supervivència d’una societat civil forta, políticament activa i enxarxada. Tenint un Estat a la contra i suportant més de tres segles de persecució cultural, la nostra existència com a poble només s’entén per què grups de ciutadans anònims no han renunciat mai a perseguir objectius compartits al marge de les institucions. L’elevadíssima afiliació sindical durant la segona república, la força del Barça com a espai de representació nacional durant la dictadura, el naixement d’Òmnium Cultural el 1961 o la importantíssima densitat associativa arreu del país són només alguns exemples del rol imprescindible de la societat civil en la preservació de la identitat.

Si la nostra supervivència s’ha fonamentat especialment sobre la societat civil, doncs, com podem reforçar-la en un context de desafecció i gir reaccionari? El mateix informe d’Òmnium ens indica que bona part de la ciutadania catalana, també la més jove, encara identifica com a principals problemàtiques actuals la precarietat laboral, l’accés a l’habitatge i el canvi climàtic i se sent identificada amb els valors del catalanisme polític.

És per això, i per la voluntat de tots els pobles de governar-se a si mateixos, que cal que l’independentisme i el catalanisme treballin per oferir noves perspectives a la ciutadania. Renovar l’argumentari polític treballant en enfocaments que relliguin un cop més les necessitats i aspiracions materials de tots nosaltres amb l’existència d’un projecte nacional compartit. I cal fer-ho fora de les institucions polítiques, per descomptat, però també a dins. Aprenent del que es fa en altres geografies per importar polítiques ambicioses que relliguin sobirania amb energia neta i habitatge o llengua amb mercat laboral i integració de persones nouvingudes.

Un país on demanar la sal

La història —i les estadístiques sociodemogràfiques— ens demostren que la millor forma d’avançar com a persones i com a societats radica en el reconeixement de l’individu com a part d’una societat. Els riscos del totalitarisme ens van vacunar contra la dissolució absoluta de l’individu en la massa i les conseqüències del neoliberalisme ens haurien de vacunar contra la destrucció del “nosaltres”.

En un país com el nostre, aquest equilibri esdevé encara més important. Si no ens sentim part d’un col·lectiu i no ens comprometem amb aquest col·lectiu, les forces del mercat i l’individualisme no tardaran a esborrar qualsevol record del que som i hem estat. Ara bé, si com diria Judith Butler “ningú salvarà el món tot sol”, preservar la nostra identitat i millorar les condicions de vida de la majoria exigeix poder viure en un país on els veïns piquin a demanar-te sal.