En les darreres setmanes ha retornat el contenciós sobre l’escola catalana perquè un jutge ha dictaminat que s’han de fer més coses en castellà a les aules. Els que som més grans ja sabíem que aquest tema no estava tancat i tornaria. En aquest text intento primer explicar la història d’aquest conflicte per als més joves, i després provo d’ajudar a entendre’l en la seva complexitat, ja que les coses s’han anat embullant amb el temps. El problema de fons és el de sempre, això és, si els catalans podem tenir polítiques pròpies i garantir el futur de la llengua dins un estat que no vol permetre ni una cosa ni l’altra. Acabo considerant breument les implicacions d’aquesta situació de cara al que es pot fer.

La història del «model d’èxit»

A inicis dels 80, els partits d’obediència exclusivament catalana (CiU i ERC) eren partidaris de crear una xarxa nova d’escoles catalanes només per als catalans d’origen. En aquell moment, quasi tota la gent que parlava castellà havia nascut fora de Catalunya, o hi havien nascut els seus pares, per la qual cosa se’ls anomenava «immigrants» o més popularment «castellans» (perquè parlaven castellà, tot i que pocs eren de Castella). En aquest context, la gent que parlava català o castellà habitualment es diferenciaven no només per la llengua, sinó també de manera general pels nivells educatiu i econòmic. Aleshores, els altres partits d’esquerra (PSC i PSUC) i alguns moviments veïnals van defensar que l’escola catalana havia de ser per a tothom per tal d’assegurar que les noves generacions d’immigrants tinguessin les mateixes oportunitats que la canalla del país que parlava català. Per això, es van establir dues prioritats o principis rectors: el primer, que tots els estudiants aprenguessin bé totes dues llengües; el segon, que no se separés l’alumnat segons la llengua familiar per por de què això cronifiqués les diferències socials i culturals entre autòctons i immigrants.

La teoria estava molt bé; però calia resoldre el problema dels nens i nenes castellanoparlants que no sabien català. Els polítics catalans es van assessorar amb especialistes en sociolingüística i pedagogia com Marta Mata, Miquel Siguan, Ignasi Vila i d’altres que estudiaven els sistemes educatius de països com Suïssa, Bèlgica, el Canadà o Finlàndia. Van proposar la «immersió lingüística», un sistema innovador creat per col·lectius anglòfons quebequesos per garantir que la seva mainada aprenguessin francès. L’experiència es va iniciar primer en uns pocs centres; però amb el suport popular es va acabar generalitzant a pràcticament totes les comunitats escolars on predominava socialment el castellà. Paral·lelament, l’escola pública va adoptar el català de forma generalitzada seguint l’impuls decidit pel Servei d’Ensenyament de Català del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. En els pobles i ciutats on la majoria de la població parlava català, es considerava que la immersió no calia perquè el català ja s’aprenia per exposició social. Per altra banda, de manera autònoma, alguns centres decidien de vegades d’afegir assignatures en castellà quan els semblava que calia reforçar l’aprenentatge d’aquesta llengua en zones de molt predomini catalanoparlant. Amb els anys, per fer possible que cada escola s’adaptés al seu entorn concret, se’ls va donar autonomia per decidir l’ús de les llengües, tot establint que cada escola elaborés el seu propi «projecte lingüístic de centre», que és com en principi funcionem fins a dia d’avui.

Amb el tema de la llengua a Catalunya, la negació del conflicte ha estat l’element de consens més important d’aquests darrers 40 anys. El primer símptoma d’una relació de dominació és negar la seva existència, ocultar-la, conjurar-la, fer veure que no es veu

Quan es parla de l’escola catalana com a «model d’èxit» es parla sobretot d’aquesta època, dels anys 90. Per l’efecte combinat de l’escola i de TV3, les dades de coneixement del català van fer un gran tomb en positiu. Pràcticament va desaparèixer la gent que no entenia el català, i també la gent que no el sabia parlar entre les generacions joves. Això facilitava enormement el funcionament de les institucions i la possibilitat d’usar el català com a llengua pública sense necessitat d’utilitzar sistemàticament totes les dues llengües a tot arreu. Alhora, aquesta situació projectava la sensació de què s’havia aconseguit una bona integració entre els que parlaven una i altra llengua. Centenars de milers de joves fills d’immigrats podien, en sortir de l’escola, accedir a feines on s’exigia el català, i que eren la majoria de feines qualificades. Aquest èxit permetia igualment tenir uns serveis públics comuns. Als països abans esmentats, per exemple, hi ha escoles, instituts, universitats, serveis socials, hospitals en cadascuna de les llengües. A Catalunya, tots ho compartim tot. Aquesta era la idea.

Fins aquí tot molt maco; però les coses es van començar a complicar ja durant els anys 90 i van posar de manifest moltes qüestions irresoltes, allò que en gestió empresarial s’anomenen «amenaces.»

Amenaça 1: subalternitat i conflicte

Cal tenir present un aspecte clau: els catalans som un grup culturalment i políticament dominat que ha patit violència extrema en el passat recent. L’agressor i dominador, no ho oblidem, ha estat Espanya, a través de l’aparell de l’estat. Les relacions socials de dominació tenen unes dinàmiques i unes lògiques, i els catalans no en som cap excepció. Avui en dia som tots molt conscients del que pateixen i han patit les dones, el col·lectiu LGTBI+, els discapacitats i la gent no-caucàsica, i això malgrat que la constitució els reconeix la igualtat de drets (cosa que no fa amb els parlants de català). Doncs amb la gent de classe treballadora, els gitanos o altres grups culturals o nacionals com nosaltres, passa més o menys el mateix. Recordo una estudiant americana que m’explicava que un dia va ser amenaçada per un policia nacional per parlar-li en català. M’ho explicava molt confosa, perquè no acabava d’entendre que això passés en un país on el català era llengua oficial. No vaig atinar a respondre-li que tampoc als Estats Units no està prohibit ser negre; però passa el que passa.

Així, durant els 30 anys que m’he dedicat a la sociolingüística, la frase més habitual que he sentit a les entrevistes ha estat la de «jo no he tingut mai cap problema», o «per mi la llengua no és motiu de conflicte.» Precisament, amb el tema de la llengua a Catalunya, la negació del conflicte ha estat l’element de consens més important d’aquests darrers 40 anys. El primer símptoma d’una relació de dominació és negar la seva existència, ocultar-la, conjurar-la, fer veure que no es veu. Defugir el conflicte ha estat el punt de trobada de totes les discussions sobre la llengua, sovint verbalitzat amb el conegut terme de «convivència.» Com els traumes silenciats que ajuden a entendre multitud de comportaments i pors inexplicables, l’espectre del conflicte ha sotjat tots els debats, decisions, campanyes i mobilitzacions en el tema de la llengua. Per a les lleis i normatives lingüístiques, el govern ha buscat tant el consens que les ha deixat sense cap efecte; i no només entre partits. El diari La Vanguardia s’ha distingit tradicionalment per la seva posició contrària a qualsevol política lingüística afirmativa, amb els arguments de què qualsevol disposició coercitiva era un atemptat contra la llibertat i la convivència. I aquest argument no solament ha estat d’utilitat pels que s’oposen a la normalització del català: el «no buscar conflictes on no n’hi ha» també ha estat usat a bastament pel catalanisme quan ha volgut respondre a manifestos i sentències contra la política lingüística. Al capdavall, la recepta de la convivència i la conjura del conflicte han estat els elements aglutinadors de l’anomenat «gran consens de país» que ha legitimat la preservació fins a dia d’avui d’allò que anomenem el «model d’escola catalana.»

Òbviament, negar l’existència del conflicte no ha pas ajudat màgicament a resoldre’l, i ja sabem que la política espanyola funciona d’una altra manera. Quan el diari ABC va publicar la foto de Jordi Pujol i el titular «Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña» (12/09/1993), el diari va anunciar el final d’una Pax Hispànica de la Transició que no havia estat més que un alto el foc, i encara parcial, perquè al País Valencià els defensors del català mai van deixar de patir intimidacions, pallisses, ganivetades, bombes i assassinats amb impunitat. Allà policia i jutges mai no han protegit cap persona o col·lectiu assetjat per parlar català. El paral·lelisme amb com la judicatura ha tractat tradicionalment la violència de gènere no té res de casual. Aquí és important no cometre l’error, en tot cas, de pensar que els sectors reaccionaris espanyols tenen una fixació especial amb Catalunya, ni tan sols amb els Països Catalans. No. El toc de corneta de l’ABC cridava a la mobilització dels seus davant també del basc (especialment a Navarra), del gallec, de l’aragonès o de l’asturlleonès, llengües totes que com se sap són una amenaça ingent per a la unitat d’Espanya. El gest del diari simplement s’afegia a l’emergència d’una dreta espanyola rejovenida, encapçalada per José María Aznar, que recuperava la tradició més destructiva, manipuladora i falsejadora de la dreta espanyola. L’agressor es desvetllava.

Amenaça 2: la demografia

Per bé que el tema del futur de la llengua preocupava diversos sectors des del «Manifest dels Marges» de 1979, el cert és que el debat sobre les llengües a l’escola s’havia plantejat bàsicament com una qüestió de drets. Des del catalanisme s’esperava que els que aprenien català també l’adoptessin com a llengua pròpia i així asseguressin un futur de predomini de la llengua catalana al país, com havia estat sempre. Ara bé, l’escola catalana ha tingut unes instruccions i objectius associats a l’ús de la llengua en la docència i als nivells d’aprenentatge de les llengües, però mai no han tingut cap instrucció d’assegurar el manteniment o l’augment dels parlants o de la freqüència d’ús del català. De fet, la primera enquesta d’usos lingüístics va sortir l’any 2003 i assenyalava que els parlants de català com a «llengua habitual» eren el 46% mentre que els de castellà eren el 47%. La dada feia evident que, si bé l’escola aconseguia que la gent aprengués el català, això no els portava pas a parlar-lo habitualment de manera general. Cal matisar que una part dels que parlaven català sí que venien de famílies castellanoparlants; però aquest petit sector només compensava numèricament el fet que les famílies catalanoparlants tenien pocs fills. Aquestes xifres plantejaven la possibilitat d’un futur en què el català ja no fos la llengua majoritària de la població a Catalunya, com havia estat sempre.

La política lingüística, tant a l’escola com a la societat en general, s’ha gestionat fonamentalment sobre la base de les pors i inseguretats dels catalans, que són constantment ratificades i reforçades per la legalitat espanyola i l’acció del seu govern i dels seus jutges

Per altra banda, Catalunya va arribar a la recordada xifra de 6 milions de persones el 1988. El 2008 ja érem 7,3 milions. Va ser durant els anys 90 en què va començar poc a poc i cada vegada amb més força l’arribada de població del Marroc, el Senegal i Gàmbia, i més tard de Llatinoamèrica, Romania, Pakistan, la Xina i molts altres països. El curs 2015-2016 l’alumnat de les escoles provinent d’aquests països ja arribava al 26%. Si afegim aquest contingent a la dada anterior, la darrera xifra oficial que situa els «parlants habituals» de català al 35% (amb un 8% de «bilingües habituals») en la població d’entre 15 i 29 anys és matemàticament predictible. Tot i que el nombre de parlants de català es manté, cal constatar que l’escola d’avui ha de treballar en català cada cop més en contextos on aquesta no és la llengua més habitual de l’entorn immediat. Tot plegat també implica que les zones del país on pots comptar amb què l’alumnat aprendrà català de forma espontània són cada cop més reduïdes. I és més: una gran part de catalanoparlants viuen ja en llocs on el castellà és la llengua socialment predominant.

Amenaça 3: les noves pedagogies en l’era d’internet

Avui en dia no s’ensenya igual de com fa quaranta anys. Simplificant-ho una mica, abans mestres i els llibres exposaven als alumnes el que havien de saber. Ara, bona part del temps, els i les alumnes estan fent coses entre ells, mentre que mestres i els llibres han esdevingut un recurs més, encara essencial, però ja no exclusiu. Les noves pedagogies centrades en l’estudiant plantegen tasques i projectes complexos que l’alume/a ha de resoldre autònomament, buscant-se la informació o treballant en equip amb altres alumnes. Per tant, l’alumnat d’entorns en què es parla sobretot castellà cada vegada ha sentit menys català en el seu dia a dia a l’aula perquè no està escoltant el mestre a totes hores. De la mà de la pedagogia participativa, el castellà s’ha consolidat espontàniament com a llengua vehicular de l’escola catalana al costat del català.

Després cal afegir l’impacte específic d’Internet, que va aparèixer els anys 90 com una curiositat en les nostres vides. Un quart de segle després la xarxa de xarxes determina com ens comuniquem amb la família i les amistats, com ens entretenim, com treballem, com trobem parella, com comprem. La nostra vida penja d’internet. Les pantalles han entrat a les cases i la mainada ja de petits juguen i es passegen per mons que els boomers havíem amb prou feines somiat. Tota l’ecologia comunicativa de l’espècie humana s’ha transformat, tot convertint en individual el consum abans socialitzat del cinema, i en socials molts aspectes de la vida que abans eren profundament íntims.

Internet ha ficat el castellà i l’anglès dins de cada casa i ha debilitat els lligams de tothom amb l’entorn més immediat: el barri, el veïnat, el poble. Amb Twitter i Facebook i Instagram i Snapchat i Tiktok, amb youtubers i gamers, ja no hi ha nens i nenes de barri, sinó nens i nenes de barris globals digitals amb un ancoratge cada cop més difús als territoris que abans constituïen espais socials i lingüístics locals. A més, internet s’ha dissenyat d’una forma rabiosament neoliberal i discriminatòria, en base a serveis que et seleccionen els missatges amb més impacte numèric, de forma que, tot prometent-te una interconnexió global, t’acaben desconnectant en definitiva del veí del costat. A més, a tots ens serveixen els ordinadors i els mòbils preconfigurats en anglès o francès o castellà, de forma que els aparells automàticament ja esquiven tots els webs i continguts en català. Per entendre’ns, això que anomenem intel·ligència artificial és, en molts aspectes, una intel·ligència «fatxa» que s’abraona contra les minories i fa la pilota a qui més pot gastar, tot amplificant les manifestacions sexistes, homòfobes, racistes, etc. Amb prou feines comencem a apreciar com tot això impacta l’alumnat, el professorat i les aules en un país com el nostre, que s’enorgullia d’unes pedagogies que acompanyaven la canalla a descobrir el seu entorn. Ara que els entorns són en gran part digitals, com s’ho han de fer les mestres i els mestres per superar els obstacles que ens imposen Google, Facebook, Microsoft, Amazon, etc.?

Ensenyar la llengua i cultura dominades

La política lingüística, tant a l’escola com a la societat en general, s’ha gestionat fonamentalment sobre la base de les pors i inseguretats dels catalans, que són constantment ratificades i reforçades per la legalitat espanyola i l’acció del seu govern i dels seus jutges. Per això l’estat d’esbroncada i de conflicte permanent característic de la política espanyola neguiteja la societat catalana en general, que és gat escaldat en la memòria col·lectiva. La gran prioritat política compartida d’aquest darrer quart de segle ha estat simplement la de protegir el professorat dels assetjaments mediàtics periòdics, als que més tard s’han incorporat la judicatura, que quan han vist que els consellers o conselleres d’ensenyament no els feien cas han optat per amenaçar els directors d’escola. Aquesta actitud defensiva de la part catalana s’ha viscut de manera natural dins i fora de les institucions i de les escoles, en partits i sindicats, perquè és al capdavall la mateixa actitud que té la societat catalana en conjunt respecte de la llengua: evitar el conflicte de totes, totes. Vingui o no vingui a tomb, la gent catalanoparlant s’abstenen de parlar català en qualsevol situació que pogués causar el més mínim entrebanc, recel, destorb, atenció especial, fins i tot curiositat. A més, el propi estat d’escàndol continuat, amb acusacions d’imposicions i abusos, genera entre nosaltres una necessitat obsessiva de demostrar la nostra innocència. Tot buscant mostrar evidències aclaparadores de què som bona gent, no cal que ningú ens amenaci, ni ens exigeixi, ni tan sols ens demani si us plau que canviem de llengua. Si algú suscita la qüestió, som els primers a saltar i dir que podem parlar en castellà sense cap problema. Si parlem amb algú que té un accent estrany o diu castellanismes, ens passem al castellà perquè no hagi de fer l’esforç vexador d’aprendre. Quan algú té la pell una mica torrada o el cabell massa clar, li parlem castellà abans que no obri la boca. Molts parlem castellà fins i tot quan ens demanen si us plau que parlem català.

I és que una relació de dominació, quan està ben consolidada, permet als dominadors exercir-la sense emetre ordres ni amenaces, amb el simple silenci. De fet, un pot exercir de dominador fins i tot sense ni saber-ho ni voler-ho, acabant amb la paradoxa de què els propis dominats o subalterns n’exerceixin el rol a iniciativa pròpia.

És dins aquesta lògica que s’ha imposat el castellà com a llengua d’acollida de la nova immigració. El castellà ha estat la llengua usada per la nostra administració (policia catalana, el personal de salut, l’administració local, educadors socials, i també molts mestres a les escoles) per parlar amb la gent nouvinguda, de la mateixa manera que ho feia qui els atenia o contractava a les empreses, a les botigues, a les entitats socials, o amb la gent de la feina o del veïnat. L’únic lloc on s’ha mantingut el català ha estat (i només parcialment) entre les quatre parets de les aules. Mitjançant les aules d’acollida, s’ha aconseguit que els estudiants nouvinguts poguessin seguir la classe en català. No ha estat pas poca cosa; però tampoc no ha estat res més que això. És a dir, que la societat catalana ha optat per carregar a l’escola tot el pes d’això que anomenem «integració», pel que fa a la llengua.

En resum, mentre la premsa espanyola s’esgargamellava denunciant els «abusos» de l’escola catalana, i mentre mestres i moviments socials es manifestaven en defensa del model lingüístic, la realitat era que l’ús del català es batia poc a poc en retirada de les aules sense que la nostra administració educativa reconegués els problemes ni prengués mesures decisives. És més, com que la mainada també miren la tele i les xarxes socials, uns quants també han comprat la causa del castellà, i durant aquests anys s’ha convertit en habitual que alguns alumnes es neguin a parlar català fins i tot a les classes d’aquest idioma (fet que, per cert, els estudiants catalanoparlants comenten amb incredulitat tot preguntant què els passaria a ells si fessin el mateix a la classe de castellà o anglès). De fet, no sabem amb exactitud com han anat les coses en aquests anys, ja que el departament no recollia dades per fer un seguiment sistemàtic dels usos lingüístics. Imagino que davant l’augment de la presència del castellà, deuen haver anat desapareixent els centres que (com va passar amb el meu fill) decidien incorporar una assignatura en castellà per assegurar que l’aprenien a bon ritme. Probablement, els mestres han anat percebent la necessitat de reforçar el català. Però això el nostre govern no ens ho pot dir ni desmentir. Potser volia amagar el problema, o potser pensava que així podia evitar el conflicte insidiós. Com amb els prejudicis racials o de gènere, consellers, directors generals, funcionaris, inspectors i mestres tenen més o menys les mateixes limitacions que la resta de ciutadans; i amb la llengua ha passat el mateix: que des del primer a l’últim la prioritat ha estat demostrar que no hi ha voluntat de conflicte, encara que fos en alguns casos a costa de fer la classe en castellà. Se sap, per exemple, que alguns professors i professores «fan la immersió en castellà» (tal i com ho expressen) amb el raonament de què tenen molt d’alumnat que no parlen ni una llengua ni l’altra, i ja no diem els que diuen parlar castellà «per educació» o «per mostrar més empatia» amb els alumnes. Aquests posicionaments palmàriament contraris als principis de l’escola catalana posen de manifest que ni tan sols les universitats han estat a l’alçada a l’hora de formar críticament el futur professorat quant als reptes i estratègies propis de l’ensenyament plurilingüe en un context de minorització com el nostre.

La societat catalana té el conflicte servit, el vulgui o no el vulgui. El catalanisme ha d’assumir la defensa de l’escola catalana en un context d’esbroncada permanent com el Barça a l’estadi del Liverpool. No pot pretendre que l’escola funcioni lingüísticament com un país «normal» tot fent abstracció de les múltiples amenaces de l’entorn.

Així hem arribat a l’actualitat: tenim una sentència derivada d’una prevaricació en cadena iniciada des de dalt, pel Tribunal Constitucional amb la sentència de l’estatut, i que va ser una reforma unilateral de la Constitució cuinada per un grapat de gent a porta tancada i sense referèndums ni orgues. I com que ja sabem que ningú no vigila els vigilants, els jutges que són de la mateixa corda ideològica s’han vist valents per continuar la tasca. En tot cas, tant les reclamacions dels denunciants com els raonaments de la judicatura s’han fonamentat en una ignorància o indiferència manifesta a com es feien servir les llengües a l’escola (la ignorància en part és també culpa de l’administració catalana). El jutge finalment ha resolt determinar quina llengua s’havia de fer servir en uns aspectes molt concrets i excloent-ne d’altres: quan imposa el 25 per cent, no compta la classe de castellà, no compta l’ús del castellà en el treball a l’aula, no compta tot el material complementari que ja està en castellà. Només compta la part que la institució escolar optava per mantenir sota control i majoritàriament en català: la parla del mestre o mestra dins l’aula i el llibre de text o d’exercicis.

Conflicte lingüístic: entre la cronificació i la resistència

En resum, defenso que el conflicte del català a l’escola s’ha d’entendre com una manifestació de l’exercici de domini practicat per l’estat sobre la gent de cultura catalana. És clar que denunciar a l’agressor no és suficient. Com s’afronta aquesta situació? Tornant a la comparació amb el maltractament domèstic, moltes persones han hagut d’aprendre a la brava que defugir el conflicte no és cap solució. Dins la lògica de les relacions de dominació hi ha la necessitat d’exercir i demostrar regularment qui té el poder. Si els polítics i la societat civil catalana opten per cedir en aquest cas, després l’espanyolisme trobarà altres elements per demostrar la seva força. Pregunteu, si no, a valencians, balears, gallecs o asturians.

L’experiència de subalternitat és complicada i només es pot abordar mitjançant l’articulació col·lectiva de formes de resistència que impliquen posar-la en evidència i neutralitzar-la. D’això en tenim experiència recent, com se sap. El dia 1 d’octubre de 2017 una majoria del país va ensenyar el dit a la fera, i aquesta es va veure obligada a fer el que havia volgut evitar durant dècades: evidenciar que el poble català està sotmès, en darrer terme, per l’amenaça de la violència física. La ràbia dels cops de porra no venien de la necessitat d’aturar les votacions, sinó de la pròpia còlera de què els haguéssim obligat a apallissar-nos, perquè això enderrocava tot l’edifici de justificacions ideològiques del poder estatal, el qual des d’aleshores ha maldat per reconstruir amb la fantasia de l’estat de dret.

La societat catalana té el conflicte servit, el vulgui o no el vulgui. El catalanisme ha d’assumir la defensa de l’escola catalana en un context d’esbroncada permanent com el Barça a l’estadi del Liverpool. No pot pretendre que l’escola funcioni lingüísticament com un país «normal» tot fent abstracció de les múltiples amenaces de l’entorn. Ni tampoc pot delegar en els mestres que encomanin aquest sentit de normalitat als estudiants mentre la resta de la societat catalana reprodueix constantment els hàbits de minorització i subordinació culturals i lingüístiques.

De fet, la por del conflicte ha paralitzat de fa molt temps el debat educatiu que tots els països democràtics es mereixen. Per exemple, ha impedit que la nostra escola incorporés les contínues innovacions que es van produint en matèria de pedagogies plurilingües. El 2018 el Departament d’Ensenyament va elaborar i publicar un document sobre el model lingüístic que incorporava plantejaments multilingües. Ho va presentar amb por i amb la boca petita, i després d’algunes reaccions crítiques del sector, va renunciar a obrir el debat. Així, hem retingut uns esquemes antiquats que ens representen les llengües i els seus parlants com a mons independents i separats, i això per tal de mantenir la fantasia de què es feien totalment en català classes que, sí, tenien el català com a «llengua de docència»; però majoritàriament el castellà com a «llengua vehicular» de la comunicació a classe.

Val la pena ser conscients que, si no estem disposats a mantenir una posició alhora crítica i compromesa amb l’escola catalana, caiem inevitablement en un immobilisme que cap sistema educatiu es pot permetre. És cert que l’assetjament mediàtic, polític i judicial ho fa tot molt complicat; però aleshores el que està en joc realment és la nostra pròpia capacitat de liderar les institucions educatives. La solució és la resistència i la confrontació, és clar, i la pregunta clau serà, com sempre, a qui li tocarà pagar-ho.

Foto de portada: Flickr – Teresa Grau Ros