Al Congrés de Sants de 1918 la federació catalana de la CNT va acordar la constitució dels sindicats únics o de ram. Va ser una transformació organitzativa clau per l’èxit de la vaga que va aconseguir la jornada de 8 hores.

El 3 d’abril de 1919, en plena vaga general a Catalunya, el govern presidit pel comte de Romanones fixava per decret la jornada laboral màxima en vuit hores diàries. La Vaga de la Canadenca aconseguia així una de les reivindicacions històriques del moviment obrer, convertint Espanya en el primer país europeu en establir aquest sostre legal. Com va ser possible que el conflicte laboral iniciat per la baixada de sou a uns oficinistes desemboqués, en tan sols dos mesos, en una mobilització obrera massiva d’abast general? Un dels factors que expliquen la ràpida expansió de la protesta cal rastrejar-lo en el nou model organitzatiu sindical de què s’havia dotat la federació catalana de la CNT en el seu congrés de 1918.

Al maig d’aquell any, Salvador Seguí, «El noi del sucre», convoca el congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebraria del 28 de juny a l’1 de juliol a l’Ateneu Racionalista de Sants. El principal objectiu de la trobada era la reorganització del sindicat, un debat que s’havia anat ajornant a causa dels diferents períodes d’il·legalització que la CNT havia enfrontat des de la seva fundació el 1910. Especialment, la repressió es va intensificar després de la vaga general revolucionària d’agost de 1917 convocada conjuntament per la CNT i la UGT. L’organització anarcosindicalista era llavors majoritària a nivell estatal i els seus principals bastions d’afiliació es trobaven a Catalunya i Andalusia. Per aquest motiu, encara que formalment es tractés d’un congrés d’àmbit regional, els acords que adoptés la federació catalana tindrien repercussió per al conjunt de la CNT.

Al Congrés de Sants hi van participar un total de 164 delegats en representació de prop de 74.000 afiliats provinents de 153 associacions obreres de tota mena: sindicats, societats locals i comarcals i escoles racionalistes. A més de Seguí i altres membres de la seva direcció (Camilo Piñón o Salvador Quemades), les figures més destacades del congrés van ser Joan Peiró i Ángel Pestaña, aleshores director del diari Solidaridad Obrera. Pel que fa al contingut dels debats, els treballs es van dividir en vuit ponències, que van tractar des de la quota d’afiliació fins el posicionament sobre la Revolució Russa. Avui dia criden l’atenció aquelles dedicades a la representació de les dones en el sindicat i la igualtat d’oportunitats per a les persones amb discapacitat, tot i que no van arribar a tenir aplicació pràctica. En tot cas, el debat estrella del congrés va ser la renovació del model organitzatiu del sindicat.

Els sindicats únics

El principal acord emanat de Congrés de Sants va ser la unificació dels sindicats d’oficis en sindicats únics de ram o d’indústria. Els sindicats d’ofici s’articulaven en funció de la professió, a la manera dels gremis medievals. Per exemple, dins l’àmbit de la construcció coexistien el sindicat de paletes i manobres, el d’encofradors, el de pintors o el de guixaires, entre d’altres. Amb el canvi organitzatiu, tots ells s’integrarien com a seccions del Sindicat Únic de la Construcció.

En conseqüència, en cas de produir-se un conflicte laboral concret, l’acció sindical es veuria enormement afavorida per la mobilització solidària de tots els treballadors del mateix ram de producció. Aquesta és la idea força que es plasma en els acords finals del Congrés de Sants:

«El Sindicato Único significa, pues, el agrupamiento de todas las fuerzas, inteligencias y voluntades de los trabajadores, no ya de un oficio o de una profesión determinada, sino de todos los componentes de un ramo o industria, y sus similares. Por el Sindicato Único se podrá luchar ventajosamente contra las patronales, ya que cuando una sección del mismo se vea obligado a recurrir a la huelga, podrá aquélla contar con el pronto y eficaz apoyo de todas las secciones hermanas.»

L’aposta per a la constitució de sindicats únics estava estretament lligada al canvi que s’havia produït en l’organització del treball. Aquella transformació va anar de la mà de la implantació a la Catalunya de les primeres dècades del segle XX de societats anònimes de capital estranger, dedicades al sector elèctric, metal·lúrgic o químic. Enfront de la tradicional empresa familiar del tèxtil català, aquestes companyies de grans dimensions s’encarregaven de totes les fases del procés productiu i, per aquest motiu, agrupaven treballadors de diferents professions. Per poder negociar de tu a tu amb la patronal calia reunir, per tant, tots els oficis de l’empresa fordista.

La CRTC era plenament conscient de la necessitat d’adaptar la seva estructura a aquelles mutacions en l’organització del treball. Així, l’aggiornamento organitzatiu del sindicat no es va decidir «per la simple pruïja de canviar les coses, sinó més aviat per una necessitat del temps en què vivim», com eloqüentment assenyalen els documents congressuals. El discurs de Salvador Seguí al míting de cloenda del congrés, que es va celebrar al local del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, recalca la rellevància política del nou model organitzatiu aprovat:

Davant d’un panorama laboral cada vegada més fragmentat, les organitzacions sindicals haurien de dirigir la seva atenció cap a les formes de treball atípic i precari

«La transcendència del Congrés està en el fet que ens dóna la possibilitat de dur les nostres organitzacions al màxim de la seva potència. Per a això no hem de fer sinó posar en pràctica les pautes d’organització que ell ens ha traçat. […] Companys, passant per damunt de tot, procurem que l’organització forta sigui un fet, per a fer front a la burgesia catalana, a la burgesia espanyola, a la burgesia del món tot.»

Cap a finals de 1918 ja s’havien constituït diversos Sindicats Únics: el d’Arts Gràfiques, el de la Construcció, el d’Aigua, Gas i Electricitat o el del Metall. Aquest procés de reorganització es desenvolupava al caliu dels nombrosos conflictes i vagues en els quals hi participava l’anarcosindicalisme, en una conjuntura marcada per la crisi econòmica arran del final de la Primera Guerra Mundial, però també per la influència esperançadora de la Revolució Russa. El canvi organitzatiu i la presència en les lluites van contribuir a un fort creixement en l’afiliació de la CRTC, que va passar dels 74.000 afiliats del Congrés de Sants de juny de 1918 als més de 420.000 al Congrés de la Comèdia de desembre de 1919. Entre totes dues reunions, el moviment obrer català havia demostrat tota la seva puixança en el conflicte de la Canadenca.

L’extensió de la vaga de la Canadenca

La Canadenca era el nom popular pel qual es coneixia a la companyia elèctrica Barcelona Traction, Light and Power, atès que el seu principal accionista era el Canadian Bank of Commerce de Toronto. Aquesta societat anònima era la principal subministradora d’electricitat i llum de Barcelona, ​​on disposava de la coneguda fàbrica de les Tres Xemeneies al Paral·lel. A finals de gener de 1919, l’empresa va decidir aplicar una rebaixa salarial a alguns treballadors de les oficines de la plaça de Catalunya, amb l’excusa de convertir-los de temporals a fixos. Aleshores, el sindicat independent dels oficinistes va decidir demanar el suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CRTC. Per tota resposta, la direcció de la Canadenca va ordenar l’acomiadament de 8 oficinistes afiliats a la central anarcosindical. Tres dies més tard, el 6 de febrer de 1919, tota la plantilla de les oficines es declarava en vaga de braços caiguts, fet al que l’empresa va reaccionar amb l’acomiadament de fins a 140 empleats.

Per a la CNT es presentava una ocasió propícia per demostrar l’eficàcia dels sindicats únics. Així, el sindicat va estendre ràpidament les protestes al conjunt de treballadors de la Canadenca i a la resta de companyies elèctriques de Barcelona. Unes vagues que van deixar Barcelona «a les fosques» durant diversos dies, sense enllumenat públic ni tramvies. La CRTC va posar tota la seva estructura al servei de les mobilitzacions: es va involucrar en el comitè de vaga de la Canadenca i va repartir 100.000 exemplars d’un número especial de Solidaritat Obrera. Gràcies a això, es van incorporar a la lluita nous sectors com el tèxtil i es van integrar reivindicacions d’abast més general, com la jornada de vuit hores o la llibertat dels presos, entre els quals es trobava el propi Seguí.

D’aquesta manera, un conflicte sectorial esdevenia un moviment global sostingut en el temps. A principis d’abril de 1919, durant els 15 dies de vaga general convocats a Catalunya, s’aconseguia l’aprovació de la jornada de treball de vuit hores, fita històrica del moviment obrer europeu. Encara que formalment la UGT ja havia aprovat en el seu X Congrés de 1911 la constitució de sindicats d’indústria, la força obrera de la CNT va aconseguir que la Vaga de la Canadenca fos la primera demostració palpable del potencial mobilitzador dels sindicats únics. Ja en els anys 20, aquell model organitzatiu sindical va ser defensat per la Internacional Sindical Roja, en què participava la CNT, davant els sindicats d’oficis encara majoritaris dins la Internacional sindical d’Amsterdam (socialdemòcrata).

Encara que llunyana en el temps, a partir de l’experiència relatada es poden extreure lliçons per a les tasques polítiques del present. Certament, la transformació més urgent dels sindicats se situa també avui en el terreny del model organitzatiu. Davant d’un panorama laboral cada vegada més fragmentat, les organitzacions sindicals haurien de dirigir la seva atenció cap a les formes de treball atípic i precari i no haurien de conformar-se amb la representació dels interessos de la romanent classe fordista. No és casual que col·lectius com els riders o les kellys hagin conformat plataformes sindicals pròpies o que floreixin experiències lligades a un sindicalisme de tall social com els sindicats de llogaters o de manters. En definitiva, cal repensar els formats organitzatius sindicals per acostar-se a la diversitat de formes de la classe treballadora postfordista. És una tasca indispensable per estar a l’alçada «del temps en què vivim» i reprendre l’ofensiva per a la conquesta de nous drets.

Foto de portada: Fabio Cortese