“El 47” és una pel·lícula que s’havia de fer. La història que explica mereixia i demanava una pel·lícula. Realment poques anècdotes poden condensar millor el caràcter d’un barri i del moviment veïnal d’una època que dir “a Torre Baró hi arriba el transport públic perquè el veïnat va segrestar un autobús”. Més enllà dels detalls o del rigor, aquesta gesta liderada pel Manuel Vital el 1978 és una batalleta que funciona com un mite i que contribueix a l’imaginari de Nou Barris com un districte construït a cop de lluita col·lectiva. A més, té un punt d’èpica, d’acció, que fa que sigui un material traduïble al llenguatge de la ficció audiovisual.

Així que l’existència de “El 47” és en si mateixa una bona notícia i el director Marcel Barrena ja ha encertat només per creure que s’havia de portar a la gran pantalla i fer-ho realitat. Encara més si tenim en compte que les ficcions protagonitzades per la classe treballadora, els seus anhels i maldecaps, són extremadament escasses. En una indústria audiovisual dominada pels arquetips de classe mitjana, el seu modus vivendi i les seves aspiracions, un film protagonitzat per treballadors d’un barri perifèric és una rara avis. Dit això, qualsevol producte cultural s’ha de digerir i no deglutir-lo passivament. És a dir, gaudir del llargmetratge si ho mereix, clar. Però, també preguntar-nos quins missatges explícits i implícits transmet la pel·lícula, quina visió del món reforça o que impliquen certes decisions narratives.

El mateix Barrena ha explicat en diverses entrevistes de promoció que el cinema que el va enamorar de petit i al que aspira és el de Steven Spielberg. Per tant, “El 47” s’ha de jutjar com una pel·lícula de cinema comercial i poc pretensiosa. No té massa sentit demanar-li a un llargmetratge d’aquest tipus el rigor històric que se li exigiria a un documental o la profunditat dels personatges i el risc experimental que buscaríem en una pel·lícula d’autor. Prima l’emoció, el ritme, les narratives més clàssiques o el lluïment dels intèrprets, en especial d’un Eduard Fernández que clava el paper protagonista i sosté tot el film. El cinema dirigit al gran públic té unes normes i “El 47” les executa amb nota en la majoria d’apartats. Així i tot, el resultat té un regust agredolç perquè, fins i tot dins la gramàtica del cinema més convencional, era possible fer una pel·lícula més interessant políticament i més fidel a la història original.

Una “guerra cultural” infundada

La major part del debat entorn de “El 47” (o com a mínim del soroll a xarxes) s’ha centrat en com la pel·lícula s’aproxima a la catalanitat i la llengua. Aquesta crítica s’ocuparà fonamentalment d’altres aspectes perquè, d’una banda, qui escriu considera que són els punts on “El 47” fa realment aigües i, d’altra banda, perquè la discussió sobre la identitat nacional i lingüística s’està donant en unes coordenades soporíferes (de debò, un altre debat sobre els txarnegos?) i poc útils per pensar la diversitat cultural de la Catalunya del 2024.

Tot i això, és obligat fer-ne alguns apunts. En cap cas la pel·lícula presenta el conflicte com un xoc entre territoris ni com una lluita ètnico-cultural entre catalans i migrants extremenys i andalusos. De fet, inclou amb sensibilitat i especial cura la relació amb la llengua catalana del protagonista i el seu barri. Potser per evitar interpretacions esbiaixades i malintencionades com les que s’estan fent. La crítica més fonamentada que es pot fer des del punt de vista lingüístic és que és poc versemblant i injust que el personatge que més representa el Poder (el funcionari municipal que interpreta David Verdaguer) parli català.

La polèmica a xarxes i el to agre que ha agafat ens diuen més del clima polític actual que de la pel·lícula. S’expliquen en part per la hiperactivitat dels sectors més reaccionaris i excloents del catalanisme que no deixen passar cap ocasió per vomitar discursos xovinistes i antiimmigració. I també per la instrumentalització matussera que es fa des del nacionalisme espanyol (en la seva versió més dura o en la versió progre) dels sectors castellanoparlants de la classe treballadora catalana i la seva història. És normal que generi anticossos. L’últim exemple, sagnant i ridícul, és Isabel Díaz Ayuso clamant contra la “burgesia catalana” que veu als espanyols com a mà d’obra. Curiosament pels neocons madrilenys només existeixen les classes socials a Catalunya.

Vital: un pobre veí emprenyat o un militant?

Tot l’equip de “El 47” ha repetit en nombroses ocasions que la pel·lícula és un homenatge a la lluita veïnal, al suport mutu, a una generació de lluitadores… Però, en el desenvolupament de la història l’heroisme individual li roba tot el protagonisme a l’acció col·lectiva, que apareix poc i desdibuixada. Si bé sí que s’explica l’autoconstrucció del barri de Torre Baró per part dels seus veïns mitjançant l’ajuda mútua i lluites icòniques com el bloqueig de la Meridiana per aconseguir el subministrament d’aigua el 1972, pot semblar que són conflictes aïllats o únicament fruit de la tossuderia i valentia de personatges com en Vital. No hi ha pràcticament referències al context polític i social i el motor dels fets és sempre individual.

A la trama central (la lluita per l’autobús) veiem al protagonista capficat, propulsat per un moment de trauma i catarsi personal i barallant-se gairebé sol amb l’Ajuntament. En lloc de representar un dirigent veïnal que discuteix i organitza accions amb la resta dels seus companys i companyes, veiem al Vital pidolant per finestres municipals i marejat pel funcionariat. Només s’inclou una assemblea de l’Associació de Veïns de Torre Baró, que a més és prèvia a què arrenqui aquesta trama i acaba en una escampadissa general. Tampoc hi ha acció col·lectiva en la subtrama laboral de la pel·lícula. Hi ha problemes a la cotxera on treballa, però el protagonista manté un perfil baix i no hi ha cap resposta sindical.

A més, els personatges més predisposats a l’acció tan al barri com a la feina acaben malament. Queden retratats com una mena d’esquerranosos infantils que contrasten amb el seny del Manolo Vital. “Con cabeza, con cabeza” és el seu mantra en aquestes situacions conflictives. Una petita digressió: aquest conservadorisme i l’aura de cansament i desencant que envolta al protagonista es poden considerar un encert (buscat o no) a l’hora de capturar la psicologia d’un militant del PSUC i Comissions Obreres el 1978.

Precisament l’omissió total i absoluta de la militància d’en Manolo Vital al PSUC i CCOO és una de les decisions més qüestionables i determinants. Pel tipus de pel·lícula era previsible que la militància política no ocupi un espai central, però és que directament s’obvia. Frega el falsejament històric (en Vital es va reunir amb militants del PSUC el dia abans del segrest per debatre l’acció) i contribueix a transformar a fons el missatge de la pel·lícula. Segurament aquestes decisions narratives persegueixen que la pel·lícula funcioni millor per tota mena de públic i sigui més fàcil d’empatitzar amb el seu protagonista, però pel camí es perden elements que farien la trama més rica.

Oda als ajuntaments democràtics i al ‘maragallisme’

A aquesta manera en excés individualista d’explicar la lluita i a la “despolitització” d’en Manolo Vital, se li afegeix la introducció del personatge del jove Pasqual Maragall (Carlos Cuevas). Per començar, no té massa sentit que se’l representi com una mena de becari quan feia 13 anys que havia entrat de funcionari tècnic a l’Ajuntament de Porcioles i li faltava menys d’un any per esdevenir tinent d’alcalde a les eleccions del 79. A més, malgrat que s’intenta fer una picada d’ullet elegant quasi insinuant qui és més que dir-ho explícitament, se’l converteix en un dels principals col·laboradors d’en Vital. Per exemple, li facilita accedir als responsables de transports dins l’ajuntament. També se’l situa al bell mig del clímax màxim de la pel·lícula. Per tant, agafa un fort protagonisme.

Aquesta centralitat de la figura de l’aleshores futur alcalde socialista es reforça al final de la pel·lícula quan es fa referència al fet que Maragall va conviure amb en Vital i la seva família durant unes setmanes. Aquesta “convivència” va ser anys després, quan Maragall ja era alcalde i dins una ruta per barris que va fer que es quedés a casa de diversos activistes veïnals. Res a veure amb el conflicte del bus.

Barrena explica que volia fer una pel·lícula optimista. És un propòsit lloable en un moment massa ple de distopies i desencís. Però el missatge final de “El 47” es passa de frenada i peca d’un excés de cofoisme. És cert que les lluites veïnals dels 60 i 70 van canviar la ciutat de Barcelona i que els primers “ajuntaments democràtics” van recollir i plasmar part de les reivindicacions veïnals. Ara bé, tal com es tanca el film les desigualtats semblen un problema del passat, una rèmora del franquisme, que la “nova classe política democràtica” va resoldre gràcies a la pressió del moviment veïnal. Per qui acaba sent l’homenatge?

No es pot oblidar que encara avui, a 2024, les desigualtats entre els barris rics de Barcelona i els barris de classe treballadora són tan grans que es plasmen fins i tot en l’esperança de vida o que el barri veí de Torre Baró (Ciutat Meridiana) és un dels epicentres de la crisi de l’habitatge, acumulant centenars de desnonaments des de fa més de 15 anys. Realçar les conquestes col·lectives del passat no hauria de ser incompatible amb ni que sigui insinuar els problemes d’avui. Tot plegat dona forma a un relat massa complaent, incapaç d’incomodar pràcticament ningú i que no li fa gaire justícia al moviment veïnal dels 60 i 70. O sí, però només a la seva domesticació i cooptació institucional.

Llocs comuns i rutes per explorar

A finals dels 70, segrestar un autobús era una acció relativament normal dins el repertori del moviment veïnal. Arran del ressò de la pel·lícula han sortit articles periodístics que recorden casos similars a Vallecas^[1] o al barri de Pomar de Badalona^[2], on el veïnat va segrestar 14 busos el 1985. Així i tot, és comprensible que el segrest del 47 es reconstrueixi com un fet excepcional perquè és el moment que catalitza tota la tensió narrativa. És una llicència més que justificada a favor de l’èpica.

Més discutible és el paper que tenen els personatges femenins durant tota la pel·lícula, com han assenyalat al programa “Les dones i els dies”^[3]. Les dones van jugar un rol central al moviment veïnal durant el tardofranquisme i la Transició. La majoria d’accions reivindicatives es feien en horari laboral quan els homes dels barris obrers estaven majoritàriament a la fàbrica, així que les dones i els infants eren qui més posava el cos. A més, existia la creença que si l’acció la feien dones i criatures la policia era menys dura. Exemples coetanis al Manuel Vital que esmentava a les xarxes socials la periodista Maria Favà són l’activista Maruja Ruiz (entrevistada a “Les dones i els dies”) o la María Ángeles Ribas Ureña, activista del barri de Canyelles.

En canvi, a “El 47” tots els personatges femenins estan a l’ombra de personatges masculins amb més protagonisme. És el cas de la Carmen Vila (Clara Segura) i la Joana Vital (Zoe Bonafonte) que tenen cert pes i caràcter propi, però no deixen de la dona i la filla del protagonista. O d’una altra veïna, l’Aurora (Betsy Túrnez), que també és la parella d’un personatge masculí amb més centralitat. De fet, potser la base del problema és més estructural: es decideix que les relacions i conflictes intrafamiliars siguin un eix vertebrador de la trama. La centralitat de la família és una característica de “El 47” compartida amb la majoria de les cintes catalanes d’èxit recent (l’exemple més proper en el temps és “Casa en flames”).

Com a efecte secundari d’aquesta rellevància que se li atorga a la família hi ha alguns moments que sembla que estiguem veient una pel·lícula sobre la Guerra Civil. Com si el conflicte del 1978 fos simplement un eco dels anys 30, una herència familiar. La relació amb l’antagonista principal d’en Vital, que ja apareix a l’escena-pròleg del 1958, respon a aquest relat. És obvi que la guerra i la postguerra eren extremadament importants per la identitat política de la generació del protagonista, però és un punt de vista explotat fins a la saturació en l’audiovisual català i espanyol. Només es pot fer cinema polític a l’Estat espanyol referint-se a la Guerra Civil?

Fins aquí es podria dir que s’ha fet un inventari de defectes i punts febles de la pel·lícula. No obstant això, l’objectiu d’aquesta crítica no és desmuntar-la ni desencoratjar a qui em llegeixi sense haver-la vist encara (disculpeu-me els espòilers) i tingués intenció de fer-ho. Al contrari, “El 47” també té per moltes virtuts i com a producte d’entreteniment funciona a la perfecció. Encara que els personatges siguin més aviat plans (els bons són bons, els dolents, dolents), no cau en el parany de convertir als personatges de classe treballadora en una caricatura. Tampoc els Infantilitza, els criminalitza o els idealitza, que són els tractaments més habituals al cinema que s’apropa a les perifèries obreres. Aconsegueix tenir un to adequat, tendre i humà. Sense abusar del drama i amb sentit de l’humor. S’apropa al Manuel Vital i els seus veïns amb respecte i admiració.

Més enllà de la mateixa pel·lícula, la seva estrena ha fet que els mitjans de comunicació i el públic general mirin molt més cap a Torre Baró del que és habitual. També per fixar-se en els problemes actuals del seu veïnat. És una oportunitat a aprofitar. Pot ser que la pel·lícula compleixi alguns dels dogmes del cinema comercial fa que arribi a més gent i que sigui un ham més efectiu perquè els espectadors s’interessin per saber més d’aquesta lluita i del seu context. De moment, l’equip de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, que fa una feina incansable per rescatar i divulgar la memòria d’aquestes lluites, assegura que està sent molt efectiva en aquest sentit. A més, el moviment popular de Nou Barris ha sabut aprofitar el momentum per reivindicar el fil roig que uneix les militants d’avui amb la generació de “El 47”^[4] i l’agència del veïnat dels barris populars. Aquestes militants, que lluiten pel dret l’habitatge, per la sanitat pública o també per un transport públic digne, han assenyalat el millor remei contra la museïtzació de la memòria de les lluites veïnals i contra la seva subalternització dins els relats del poder: continuar organitzades, continuar liant-la.

^[1] https://www.eldiario.es/madrid/somos/historia-57-autobus-secuestraron-vecinos-vallecas-exigir-les-llevara-barrio_1_11652007.html

^[2] https://www.ara.cat/societat/mobilitat/l-47-badalonines-segrestar-14-busos-badalona_1_5138362.html

^[3] https://www.ccma.cat/3cat/maruja-ruiz-la-dona-que-va-segrestar-dos-autobusos/audio/1217539/

^[4] https://noubarris.info/roquetes/2024/09/el-47-la-vamos-a-seguir-liando/