El 26 de maig: la fi de les il·lusions, el règim s’stabilitza

Tot i que encara falten moltes dades per analitzar, i més quan el web del ministeri continua reproduint errors, aquí trobareu alguns apunts d’anàlisi  per valorar alguns elements del què va passar diumenge a les eleccions municipals amb algunes reflexions que s’hauran d’acompanyar, necessàriament, d’un procés de debat en tots els entorns de les esquerres anticapitalistes.

La confirmació de la fi d’un cicle polític

El que algunes anaven constatant des de les eleccions del 21D del 2017, per altres ha estat una sorpresa el que ha passat aquest diumenge: uns resultats que es podrien llegir com una voluntat d’estabilització, com un efecte del replegament de la mobilització, un indici de reassentament de l’estat, el règim i del sistema. Tot això, mentre es manté latent el conflicte de classes amb alts nivells de precarització i explotació a l’alça;  mentre l’Estat manté el seu caràcter demofòbic i autoritari amb una repressió de baixa i d’alta intensitat que no té intenció de disminuir, amb la construcció de fronteres racistes, visibles i invisibles, que exploten i assassinen, i amb un sistema patriarcal punyent que mostra la seva cara més ferotge cada setmana.

Deixem així enrere el cicle polític de creixement de la mobilització, de la crítica al sistema, amb un 15M que omplia les places per qüestionar la crisi democràtica i econòmica, amb la convocatòria de múltiples vagues generals, amb un moviment rampant en favor del dret a l’autodeterminació i la ruptura amb el règim del 78.

Així doncs, podem visibilitzar un nou mapa polític que s’ha anat redefinint des del 21 de desembre del 2017, marcat per un reassentament del règim espanyol, accentuat pels efectes de la moció de censura d’ara fa un any i la consolidació del PSOE, el passat 28A, com a força reestabilitzadora de l’estat de les autonomies i, en definitiva, del capitalisme patriarcal i colonial i, per altra banda, i com a fenomen paral·lel i necesari per aquest reassentament, la consolidació del vot defensiu a favor d’ERC, com un independentisme que post-posa el conflicte.

Deixem així enrere el cicle polític de creixement de la mobilització, de la crítica al sistema, amb un 15M que omplia les places per qüestionar la crisi democràtica i econòmica, amb la convocatòria de múltiples vagues generals, amb un moviment rampant en favor del dret a l’autodeterminació i la ruptura amb el règim del 78. Moviments que han posat a l’agenda política, fins i tot, la necessitat de portar a la pràctica la desobediència civil i institucional per conquerir aquells drets que el sistema no garanteix. En el record, tantes jornades de lluita inoblidables, sense anar més lluny la jornada de l’1 d’octubre. 

La pugna per l’hegemonia a Catalunya

Sobretot des de les eleccions estatals, s’evidencia una batalla d’ERC per esdevenir el principal actor institucional de l’independentisme, com a agent transversal que pugui assumir el paper de “pal de paller” que fa anys havia tingut CiU. Un actor polític que ha estat des d’aquell 21 de desembre en campanya electoral permanent, no només disputant vots a Junts per Catalunya, sinó també, i potser sobretot (caldrà veure les properes setmanes el transvasament de vots que hi ha hagut), a altres forces polítiques – des de la CUP al PSC, passant pels Comuns. Una tesi que caldrà clarificar però que tot apunta que és nítida: malgrat que és difícil fer interpretacions en clau de política general en unes eleccions municipals, creiem que es pot dir que el suport a plantejaments de desobediència civil i institucional està molt tocat i que aquelles forces polítiques que impulsen un reassentament “amable” de l’estat i de procés de diàleg i negociació, han estat les vencedores. És possible que el vot d’ERC sigui, en part, un vot que, tot identificar-se com a independentista, és un vot que vol estabilitat, que vol “les coses s’arreglin aviat”.

A les europees, en canvi, el vot Puigdemont ha expressat un vot que ha anat molt més enllà de l’espai neoconvergent i que exressava, malgrat tot, i contradictòriament amb la gestió governamental del seu mateix partit, una voluntat de lluita i de combat.

El PSOE: el gran guanyador a l’Estat espanyol

El principal guanyador en aquests comicis és el PSOE – arreu dels Països Catalans, i a tot l’estat. Des de la moció de censura al PP ha agafat una volada que ha sabut aprofitar molt bé. I és que el seu poder actual no es pot entendre sense l’aparició de l’anomenat “trifachito” que ha possibilitat el blanquejament del PSOE, ubicant-lo en una suposada centreesquerra, tot i haver estat protagonista de les polítiques d’austeritat, del canvi de l’article 135 de la Constitució Espanyola, de les reformes laborals que apostaven per la flexibilització del treball i de la repressió i de l’aplicació del 155. Per tant, l’efecte del “trifachito” no pot ser desestimat ni infravalorat, perquè tot i que no han sumat les majories que Aznar i la FAES pretenien, tenen un paper clau en l’entramat del règim i en el seu reassentament. És cert que Ciutadans avança poc arreu de l’Estat (mentre s’estanca a Catalunya i baixa el nombre de vots respecte el 21D), però es consolida en molts municipis. El PP baixa clarament a Catalunya, i remarcablement al conjunt de l’Estat, repartint vots a la resta dels partits del 155 i VOX, i recuperant terreny respecte el 28A a la resta del país. Cal tenir en compte, a més a més, que pel què fa a l’extrema dreta, encara que només treu representació a alguns punts del territori dels Països Catalans (8 a Catalunya, 48 al País Valencià i 17 a les Balears i Pitiüses), ha estat capaç de marcar l’agenda política i els debats arreu de l’Estat darrerament. Aquests tres partits ajuden a entendre com un PSOE pot ser llegit com la cara amable de l’”establishment” que més agrada al deep state per la projecció internacional del regne d’Espanya.

La salut de les candidatures d’unitat popular i les “forces del canvi”

És clar que les candidatures alternatives d’esquerres, en totes les seves expressions i amb totes les seves diferències (algunes prou de fons), no han aconseguit els resultats que esperaven en aquesta jornada electoral, on el projecte municipalista és clau per totes elles. Segur que la lectura de canvi de cicle s’està llegint en moltes d’aquestes i caldrà, doncs, una revisió de fons, que vagi més enllà de lògiques electoralistes i institucionals i que pugui fixar una mirada llarga.

Les Candidatures d’Unitat Popular: davallada en tot el cordó de Barcelona i pèrdua de forces a les ciutats grans, però arrelament i implementació arreu del territori

Les CUP que al conjunt del territori s’han presentat sota el paraigües AMUNT (Poble Actiu en les municipals del 2015), obtenen 177.330 vots i en perden 56.970 respecte el 2015; en nombre de càrrecs electes la diferència és de 45 regidores menys. I si ho sumem amb les Assemblees locals de la CUP que no ha sumat pel paraigües AMUNT, però que presentaven candidatures d’unitat popular, la xifra és més ajustada respecte les anteriors eleccions municipals: 41.802 vots perduts, però només 5 càrrecs electes menys. Així doncs, tot i que el resultat no és en còmput de vots positiu i hi ha un retrocés del seu poder als ajuntaments, la candidatura es consolida, arrela i s’implementa al territori, entrant a 35 ajuntaments més que el 2015, tot i que perdent presència en diversos municipis rellevants, sobretot a la metròpoli de Barcelona, que ha implicat pèrdua de presència a les diverses diputacions. Uns resultats que s’han de llegir tenint en compte que la CUP s’ha presentat sense les aliances àmplies amb els sectors dels Comuns i Podem, com sí ho va fer el 2015 i en un moment de reflux de lluites i de ganes de canvi.

La CUP haurà d’analitzar bé l’impacte que està tenint el seu projecte polític en un moment de descens del conflicte, posterior malbaratament de l’1 d’octubre, en un moment de manca de definició d’estratègia i tàctica per continuar l’embat al règim del 78

La davallada més important ha estat a tot el cordó de Barcelona i a les ciutats grans, quedant-se directament fora de diversos ajuntaments, com Barcelona, Mataró, Terrassa o Lleida i quedant-se molt possiblement sense entrar a govern en alguns municipis on es participava, com Cerdanyola, Sabadell, Barberà o Badalona – tot i no anar en el paraigües CUP en aquests comicis. Un sentiment de davallada molt marcada per les expectatives que s’havia fet en molts sectors de l’esquerra independentista.

La CUP haurà d’analitzar bé l’impacte que està tenint el seu projecte polític en un moment de descens del conflicte, posterior malbaratament de l’1 d’octubre, en un moment de manca de definició d’estratègia i tàctica per continuar l’embat al règim del 78. Constatar la dificultat de saber explicar el seu projecte de manera que la població, especialment a les zones metropolitanes, vegi com a una opció real, assumible i útil la proposta d’alternativa democràtica, que passa per la desobediència, la ruptura amb l’estat i la Unió Europea i la construcció de sobiranies. A banda de totes aquestes grans dificultats, haurà de valorar també com ha influït el fet de no presentar-se a les eleccions estatals i/o les europees; objectivament aquestes decisions han augmentat la dificultat de marcar l’agenda política i mediàtica, sumat a la lògica del “record de vot” de la gent tenint en compte el poc temps entre unes eleccions i unes altres – malgrat que aquest no podrà ser l’únic factor a valorar en relació a aquestes decisions; també haurà de valorar l’entrada en escena de Front Republicà amb una projecció de debilitat interna, i afegir-hi  també la dificultat que suposa la no voluntat d’entrar en lògiques de màrqueting electoralistes o de velles formes de fer política, mentre es competeix amb altres forces polítiques que han estat en permanent campanya.

El transvasament de vots de la CUP   

Tot i que encara no hi ha prou dades per poder fer sentències clares, la baixada de vots de la CUP és producte de diversos transvasaments de vots. Sobretot cap a ERC, que augmenta el seu suport significativament en moltes poblacions; també cap a Primàries amb el “vot descontent” contra la gestió de l’1 d’octubre i el 21D a moltes de les ciutats i pobles on es presentaven ambdues forces polítiques, com és el cas de Barcelona, Terrassa o Mataró, per exemple. Aquest fenomen caldrà ser estudiat amb més profunditat perquè, a diferència de l’experiència de Solidaritat, aquest espai tan poc definit políticament ha comptat amb el suport de l’ANC i ha aparegut en un moment de mancança de definició de tàctica i estratègia de l’Esquerra Independentista. Però tampoc cal negligir que una part important del vot CUP el 2015, especialment a l’àrea metropolitana, s’haurà transvasat cap a les candidatures dels Comuns, especialment allà on el 2015 la CUP presentava candidatures de confluència amb sectors d’aquest espai polític.

L’espai de les forces del canvi: fragmentació i retrocés

És molt important, a l’hora de valorar els resultats d’aquest espai polític, tenir en compte que en els darrers 4 anys hi ha hagut moviments interns importants de les seves diverses ànimes.

Aquesta fragmentació, sumada al context de reflux de l’onada de canvi ha implicat que no obtinguessin bons resultats o fins i tot que quedessin fora en diversos ajuntaments.

El 2015 en els comicis municipals majoritàriament es presentaven candidatures d’Iniciativa Catalunya Verds en el paraigües d’Entesa, i d’altres sota el paraigües de la CUP-PA, com és el cas d’algunes assemblees de Podem i d’altres de diferents espais sobiranistes d’esquerres. Però en aquestes darreres eleccions tot aquest espai ampli s’ha presentat en altres formes i encara més fragmentat. Tot i que la consigna des de dalt era presentar candidatures de confluència entre En Comú Guanyem i Podem, en més de com a mínim 39 municipis es presentaven per separat, la majoria d’aquests a la província de Barcelona, competint doncs a ciutats com Terrassa, Sabadell, Granollers o Sant Cugat. A més, l’espai de sobiranistes d’esquerres ha acabat presentant-se en alguns llocs amb la marca d’ERC i altres en la de la CUP i EUiA s’ha presentat generalment o amb la CUP o amb En Comú Guanyem.

Aquesta fragmentació, sumada al context de reflux de l’onada de canvi ha implicat que no obtinguessin bons resultats o fins i tot que quedessin fora en diversos ajuntaments.

Per tant, amb una implementació territorial molt limitada a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’espai dels comuns perden més d’un centenar de representants municipals, tot i sumar-ne 258, i perden la victòria, tot i que per poc, a Barcelona que ha estat el pilar del projecte dels comuns des del seu inici. A més, no entren a llocs com Sant Cugat, Manresa, o Terrassa, on eren segona força el 2015.

Transvasament de vots

En aquest cas, es pot intuir un moviment de recuperació de vots que el 2015 van anar cap a les candidatures de confluència de la CUP-PA, però també un traspàs de vots cap a Esquerra, però sobretot cap al PSC, en la línia de centralització de vots que han tingut aquest dos partits. Algunes veus ja apuntaven que una quantitat rellevant dels vots del 2015 a tots aquests espais dels Comuns i Podem, van ser vot prestat del PSC en un moment d’onada de ganes de canvi.

5 grans reptes a afrontar des de l’esquerra transformadora

• Davant d’aquesta definició de nou cicle polític, hem de repensar totes les eines de les quals ens dotem com a classes populars per tal de construir una alternativa. Creant-ne de noves si cal, i valorant quin paper han de tenir les eines clàssiques de la classe treballadora, com són els partits polítics. No hi ha hagut espais de debat i definició clara i coordinada de quina ha de ser la lluita institucional de les candidatures de ruptura i transformadores, i sobretot, de com s’han de relacionar amb els moviments populars. Ens cal definir i explicar millor què hi anem a fer a la institució i què n’esperem.
• En el moment actual, el més important serà bastir una alternativa integral que les classes populars sentin com a viable, útil i imprescindible, perquè cada cop queda més clar que no va de “tenir raó”, sinó de generar propostes i eines que s’identifiquin com a necessàries i que solucionin de veritat les problemàtiques que patim dia a dia. I aquesta alternativa hauria de situar-se més enllà de l’àmbit de les institucions de l’Estat – incloent també les municipals – encara que les haurà de seguir tenint en compte.
• És cert: aquesta alternativa integral haurà de passar, necessàriament per la generació d’agendes i confluències àmplies. Però aquestes no han de partir des d’una mirada electoralista, sinó d’una mirada que posi al centre la qüestió del poder popular. Perquè o fem això, o tenim el perill de quedar reduïdes a experiències descoordinades de resistència però incapaces de generar, a la llarga, una ofensiva real.
• I no podem deslligar tot això d’un context on l’extrema dreta és gairebé l’única força política que arreu d’Europa està plantejant una crítica estructural de la Unió Europea, mentre cada cop més gent dins la classe treballadora, però també dins altres extractes socials, sent que en aquestes institucions neoliberals no responen a les seves necessitats. Aquesta realitat s’expressa en les eleccions europees d’aquest diumenge, mentre les diverses esquerres segueixen aferrant-se a no plantejar una estratègia conjunta que plantegi una alternativa radical a l’Europa de l’austeritat de la UE. Aquesta alternativa integral, haurà de passar si o si, per una  perspectiva internacional, internacionalista i clarament antifeixista i antiracista.
• I per últim, com deia l’Anna Gabriel en la seva carta des de l’exili: cal que “ens escoltem molt més, cal que prestem molta més atenció, des del rigor i la sensibilitat, a l’empobriment continuat de la classe treballadora, i del nostre poble, aquest que des de fa tants segles s’ha format de gent que venia d’aquí i d’allà, de les dues ribes de la Mediterrània, i de terres endins.” Perquè si no som capaces d’entendre més i així fer bones anàlisis, serà impossible fer propostes que aterrin a un realitat cada cop més complexa i canviant. 

Foto de portada: La Directa – Victor Serri