Eiríkur Örn Norðdahl: «Els que voten als feixistes no són els nostres enemics, sinó les seves idees i les polítiques que apliquen»

Entrevista realitzada a l'escriptor islandès Eiríkur Norðdahl, qui a partir de la literatura reflexiona al voltant del fenomen de l'extrema dreta

Eiríkur Örn Norðdahl: «Els que voten als feixistes no són els nostres enemics, sinó les seves idees i les polítiques que apliquen»

Eiríkur Örn Norðdahl: «Els que voten als feixistes no són els nostres enemics, sinó les seves idees i les polítiques que apliquen»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevista realitzada a l'escriptor islandès Eiríkur Norðdahl, qui a partir de la literatura reflexiona al voltant del fenomen de l'extrema dreta
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’escriptor islandès Eiríkur Örn Norðdahl (Reykjavík, 1978) s’ha donat a conèixer entre nosaltres gràcies a la seva quarta novel·la, Illska. La maldad (Hoja de Lata, 2018 [2012]). A partir de la massacre dels jueus d’un petit poble de Lituània, Norðdahl ens presenta una història d’amor, xenofòbia i populisme, en aquest llibre multipremiat arreu d’Europa i traduït a set llengües

Els esdeveniments de Jurbarkas (Lituània) són el punt de partida de la teva novel·la. En aquest petit poble, la meitat no jueva de la població va assassinar l’altre meitat jueva (1.924 persones), en el termini de tres mesos. Què simbolitza Jurbarkas en el context actual?

Jo també vinc d’un poble molt petit i als pobles petits tothom es coneix, si més no de cara. Com es pot entendre, llavors, que algú mati el forner que coneix des de petit? Estem parlant d’un horror diferent al d’Auschwitz, on els soldats mataven gent totalment desconeguda prement un botó a distància. Però en aquest cas, van ser els veïns de tota la vida qui van executar la massacre, i va ser això el que més em va interessar. Tot allò va ocórrer amb anterioritat a la Conferència de Wannsee, la qual cosa significa que aquella gent ja sabia què havia de fer, tot i no haver rebut cap ordre. De totes maneres, no sé si es pot prendre com a símbol de res.

És el teu llibre una arma contra l’amnèsia programada?

Efectivament. Tota recuperació del passat històric suposa una lluita contra l’amnèsia, per deixar clar que «Sí, això és el que va passar». I és que, malgrat siguin fets coneguts, és molt important no deixar de recordar-los, tant per no oblidar-los, com perquè sempre hi ha algú que desconeix el passat.

Font: Oriol Clavera

En el cas de Lituània, l’amnèsia sobre aquests fets ha estat sistemàtica i promoguda de manera activa. A la capital (Vilnius) tenen un museu del genocidi, que no té res a veure amb l’Holocaust, sinó que tracta de les guerrilles que van lluitar contra la Unió Soviètica. La guerrilla és el gran mite nacional, però resulta problemàtic, ja que molts d’aquells lluitadors van ser la mateixa gent que va dur a terme les massacres contra els jueus. Així, doncs, la gent de la meva edat, de nens potser van sentir parlar de com el seu avi va lluitar contra la URSS, i quan aquesta s’enfonsa el seu estimat avi es converteix en un heroi, i a les places aixequen estàtues amb els noms dels valents lluitadors dels boscos.

Però ni piu del que havien fet prèviament.

Aquesta és la qüestió. I és cert que molta gent no en sabia res. Sabien que els alemanys venien i mataven gent, però allò era una cosa d’alemanys, Però pels voltants del 2000 la gent va començar a investigar aquells fets. A Jurbarkas la gent està molt emprenyada, perquè, clar, sentir que el teu avi heroi va ser un assassí nazi és una cosa molt violenta, quan tu has crescut idealitzant-lo. Però jo crec que hem de reconèixer que una cosa no treu l’altra: pots haver estat un heroi una part de ta vida, i un nazi durant una altra part.

Ningú no pot dir «No sabia que el meu iPhone estigués fabricat per nens» tweet

En la teva novel·la expliques com, en acabar la II Guerra Mundial, els alemanys van sortir al carrer amb cartells de «No ho sabíem», i com la gent deia «Però com és possible que no ho sabéssiu? Que no vèieu que els vostres veïns jueus anaven desapareixent». Però un dels teus personatges ens confronta amb tot de coses que estan passant ara, com el milió i mig de morts de l’Irak i a d’altres massacres contemporànies.

Normalment sabem molt més del que realment reconeixem. En el cas d’Alemanya, el que imagino que va ocorre és que la gent sabia el que estava passant, però no n’eren conscients. El projecte polític dels nazis de traslladar els jueus a determinats països (Madagascar, Argentina, Palestina…) venia d’abans de l’Holocaust, així que quan els jueus van començar a desaparèixer imagino que la gent va pensar «doncs, mira, els han ajudat a arribar a Israel, que era el que volien», i així evitaven pensar que els estaven assassinat.

Avui dia, però, ho tenim tot perfectament documentat i sabem quanta gent mor al Mediterrani o a la frontera entre els EUA i Mèxic o a les guerres que portem al Tercer Món o a les fàbriques que produeixen el nostre luxe. Sabem que les condicions en què es fabriquen la majoria de coses que consumim no les acceptaríem per a nosaltres, ni per als nostres fills o amistats. Tenim documentals, podcasts, fotografies… Ningú no pot dir «No sabia que el meu iPhone estigués fabricat per nens».

Aquí s’imposa la lògica de les «vides plorades» [grievable lives] de què parla Judith Butler, oi? La sensació que aquestes persones no són tan humanes com nosaltres.

Absolutament! Els tractem com a éssers infrahumans. Si trobéssim una fàbrica indonèsia al mig de França s’armaria un gran escàndol i tindríem un gran caos polític durant molts anys. Però com que aquestes fàbriques estan a Indonèsia i qui hi treballa no són més que indonesis, no importa, quan, de fet, és el capitalisme i les polítiques d’Occident les qui dirigeixen el món.

Font: Oriol Clavera

El teu llibre intenta allunyar-se de la tendència a tractar els neonazis com idiotes sense cervell, ja que consideres que el problema no és la seva capacitat intel·lectual, sinó les seves polítiques. Com s’hauria d’abordar aquesta qüestió, en la teva opinió?

Sovint passa que acabem lluitant contra les persones, perquè pensem que els feixistes o neopopulistes o la gent que els vota són totalment estúpids. Però si consideres que el problema rau en la seva naturalesa i que són estúpids i que amb aquesta gent no hi ha res a fer, doncs l’única manera de guanyar aquesta batalla és fotre’ls un tret. I l’únic que en pot sortir és la guerra, i em sembla que aquesta és una opció molt dolenta.

Hem de començar a pensar que el feixisme és una ideologia que alguna gent interioritza, però que també és una conseqüència totalment normal en una societat neoliberal. I el problema que tenim a l’esquerra contemporània és que no està responent com a esquerra i que no està aplicant polítiques d’esquerres.

Al final sembla com si l’única diferència entre les polítiques de dretes i les polítiques d’esquerres és una qüestió de velocitat tweet

A Islàndia, per exemple, el 2009 vam tenir el primer govern exclusivament d’esquerres que no necessitava de la dreta per governar i que, per tant, no tenia cap excusa. I què va passar? Doncs que van aplicar polítiques de dretes, només una miqueta més lentament del que ho hagués fet la dreta. Al final sembla com si l’única diferència entre les polítiques de dretes i les polítiques d’esquerres és una qüestió de velocitat. I la gent està perdent cada cop més drets i està cada cop més polaritzada i més emprenyada, i tendeix cada cop més cap al feixisme i cap al populisme, perquè pensen que els feixistes almenys ofereixen un programa radical que proporciona certa esperança de canvi a aquesta gent que està tan emprenyada.

Però hem d’adonar-nos que els que voten a favor dels feixistes no són els nostres enemics. Sí que ho són les idees que difonen i és necessari aturar les seves polítiques. Però aquesta gent són els nostres germans i germanes i hem d’atreure’ls al nostre costat.

Un altre tema important a la teva novel·la és la crisi de la masculinitat i com de fora de lloc se senten molts homes. Consideres que el creixement del moviment incel en pot ser una conseqüència?

La veritat no he pensat gaire en el moviment incel, però és evident que la majoria de dirigents i ideòlegs de l’extrema dreta són homes. Un factor que esmento al llibre és que molts partits de dretes tenen dones a primera línia, per suavitzar una mica la seva imatge nazi. Però el 70 % dels seus votants són homes. És una dada aterridora!

Font: Oriol Clavera

Crec que hi ha una certa sensació d’estar perdent drets que empeny els homes cap a l’extrema dreta i entenc que amb el moviment incel ocorre el mateix. Això passa com a conseqüència de veure les victòries que el moviment feminista ha assolit els darrers trenta anys no com un avenç cap a un equilibri més gran entre dones i homes, sinó com una pèrdua de poder, i ja sabem que ningú no cedeix el poder sense lluitar per ell.

Denuncies la hipocresia d’una existència aparentment pacífica i respectuosa als països nòrdics. A què respon aquesta necessitat de desmuntar aquest ideal?

Perquè és pura aparença. Suècia és un dels principals exportadors d’armes del món, als anys seixanta van esterilitzar la meitat de la població amb discapacitat, alguns dels països nòrdics van participar a l’Afganistan i a l’Irak… Enviem tropes arreu del món, però després atorguem premis Nobel i premis de la pau i aparentem ser tan bons… per tal de demostrar que no són uns salvatges racistes com tota la resta, però és clar que també ho som.

En tant que escriptor d’un país petit com Islàndia, en certa mesura, deus sentir la responsabilitat de ser representant de la literatura del teu país, oi?

Fa un parell d’anys vaig participar en una fira del llibre a França i tots i cadascun dels que em van demanar que els firmés el meu llibre o havien estat a Islàndia o estaven pensant d’anar-hi. Si arribo a muntar una agència de viatges m’hagués folrat! La majoria compraven el llibre perquè era islandès. I quan vens d’un país petit, de vegades et sents com un anunci amb potes.

(…)el que necessites per mantenir una llengua no és un nombre mínim de parlants, sinó un nombre mínim d’escriptors tweet

Jo tinc grans problemes amb la cultura, la política i el discurs general d’Islàndia, la qual cosa fa que em sento molt estrany amb tot aquest tema. Però també és cert que estic a favor de la cultura islandesa, en cert sentit, i és que em sembla que perquè una llengua petita pugui funcionar és molt important que tingui una literatura sòlida i una classe d’escriptors sòlida, i per això necessites un nombre mínim d’escriptors que escriguin en aquesta llengua per tal que pugui existir. Nosaltres, per exemple, tenim un sistema d’ajudes o beques que és una cosa molt positiva per als escriptors.

Fa uns anys vaig viure a les illes Fèroe: no són més de 50.000 habitants i tenen la seva llengua. Jo vivia a la capital, de només 17.000 habitants, però amb totes les infraestructures d’una capital: un teatre nacional, una petita orquestra simfònica, tota mena d’escriptors, de pintors… I llavors em vaig adonar que el que necessites per mantenir una llengua no és un nombre mínim de parlants, sinó un nombre mínim d’escriptors: cinquanta escriptors, per exemple, que publiquen cada dos anys, de manera que tens vint-i-cinc llibres a l’any. En definitiva, una massa crítica.

Tenir estat deu ajudar, per això?

Sí, sí. Si no tinguéssim estat no tindríem la nostra literatura i la nostra llengua no podria sobreviure.

Foto de portada: Oriol Clavera
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Intèrpret i traductora.

Comentaris

Eiríkur Örn Norðdahl: «Els que voten als feixistes no són els nostres enemics, sinó les seves idees i les polítiques que apliquen»

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.