Els desafiaments d’un internacionalisme conseqüent
En els últims dos anys el món s’ha vist sacsejada per diversos processos de lluita entrecreuats: des de l’heroica resistència ucraïnesa davant la invasió russa fins a l’aixecament per la llibertat de les dones a l’Iran, passant per la lluita renovada per l’alliberament de Palestina, la resistència popular en la guerra a Sudan i les noves protestes contra el règim de Assad a Síria. Encara que cadascun d’ells té la seva pròpia dinàmica i ritme, sorgeix la pregunta de com articular-les a escala internacional amb una perspectiva comuna. És possible fer costat a totes aquestes lluites simultàniament malgrat els seus ritmes desiguals i les seves contradiccions? Poden aquestes trobar una connexió de solidaritat entre si?
Molts activistes i lluitadors socials reconeixen intuïtivament o en l’àmbit intel·lectual que, en teoria, tots aquests moviments s’enfronten a les mateixes forces d’opressió, guerra i destrucció, originades en el sistema imperialista decadent. No obstant això, la forma en què les diverses lluites de resistència s’articulen en la realitat, no ens permet fàcilment unir-les o dirigir-les conjuntament cap a un enemic comú, és a dir, canalitzar-les juntes cap a l’abolició del capitalisme. El desafiament de construir com el proposa Ashley Smith “una solidaritat internacional des de baix entre les nacions oprimides com Palestina, Ucraïna i Taiwan, així com entre els treballadors explotats en aquests països i a tot el món” és avui més urgent i necessari que mai en una conjuntura on es multipliquen i aguditzen les guerres i genocidis (Ucraïna, Palestina, Sudan). És també una tasca cada vegada més complexa. Vivim en una conjuntura on les guerres i els genocidis (Ucraïna, Palestina, Sudan) es multipliquen i intensifiquen. Però forjar aquest tipus de solidaritat és també una tasca cada vegada més complexa en un sistema estatal assetjat per la rivalitat imperial entre els Estats Units i la Xina i Rússia, així com por els creixents conflictes entre Estats en general.
Aquestes rivalitats i conflictes impacten a les lluites democràtiques d ela classe treballadora, de vegades portant-les a oposar-se entre si. El suport, por exemple, als esforços democràtics a Síria i l’Iran es veu sovint com un desafiament a aquests suposats governs “antiimperialistes” que conformen l’anomenat “eix de la resistència” que s’oposa al projecte genocida sionista. De la mateixa manera, el suport al dret d’autodefensa del poble ucraïnès contra la invasió imperialista de Putin sembla ser necessàriament a costa d’enfortir l’OTAN i la rampinya de la UE i els EUA a Europa de l’Est, i per tant d’enfortir al principal defensor de l’Estat d’Israel que massacra al poble palestí.
Per a evitar ser militants internacionalistes i antiimperialistes selectius, és a dir recolzar “en teoria” a tots els moviments d’alliberament, però en la pràctica, depenent d’on un se situï nacionalment, només a alguns; o bé establir una jerarquia ontològica o conjuntural entre els moviments, és necessari una anàlisi de classe independent dels interessos dels governs i que abasti la totalitat de les lluites i guerres a escala mundial. Enfront de la mortífera visió d’un alliberament per etapes, que subordina algunes lluites democràtiques als interessos d’altres “superiors”, l’internacionalisme conseqüent requereix abraçar simultàniament la totalitat dels conflictes i les seves contradiccions per a canalitzar-los en un procés de revolució permanent.
Alliberament nacional i rivalitats imperialistes
El mètode d’anàlisi marxista desenvolupat per Trotski és particularment útil per a comprendre les complexes dinàmiques de les guerres en l’època imperialista, i ofereix un marc valuós per a interpretar els conflictes actuals. La situació mundial present, marcada, d’una banda, per rivalitats entre potències imperialistes amb dos blocs encapçalats pels EUA i la Xina, i per l’altre costat intenses lluites democràtiques i per l’autodeterminació, guarda similituds amb la crisi de l’ordre mundial que va portar a la Segona Guerra Mundial. Tornar a les anàlisis internacionalistes de la Segona Guerra Italo-Etíop (1935-1936), la Revolució Espanyola (1936-1939) o la Segona Guerra Xinès-Japonesa (1937-1945), ofereix una perspectiva inestimable per a entendre millor els conflictes actuals.
Per a Trotski era clau analitzar les múltiples dinàmiques de classe actives en cadascuna d’aquestes lluites, i per això va analitzar la Segona Guerra Ítalo-etíop en el marc de la totalitat dels processos i contradiccions de classes a escala mundial. L’octubre de 1935, Mussolini va llançar una invasió d’Etiòpia en el context de l’ascens del feixisme i la creixent competència econòmica amb França i Gran Bretanya per l’accés a nous marcadors i recursos. Itàlia havia perdut la seva anterior guerra colonial de conquesta d’Etiòpia el 1896 i buscava assegurar-se una quarta colònia a Àfrica i alimentar un projecte racista i nacionalista per a desviar el creixent malestar de la classe treballadora.
L’agressió imperialista va resultar en una guerra de set mesos alimentada per una doble contradicció amb una jerarquia. Es tractava, en primer lloc, d’una lluita per a assegurar la sobirania nacional d’un país independent, Etiòpia, un dels pocs territoris no colonitzats d’Àfrica, enfront de l’agressió imperialista de la Itàlia feixista. En ella, no obstant això, s’estava gestant i desenvolupant una segona contradicció: l’auge de les rivalitats inter-imperialistes que portaria a la Segona Guerra Mundial. Aquesta guerra es donava en un marc internacional que Trotski va analitzar un any abans de “catastròfica crisi comercial, industrial, agrària i financera, la ruptura dels llaços econòmics internacionals, la decadència de les forces productives de la humanitat, la insostenible agudització de les contradiccions entre les classes i entre les nacions,” on cada desenvolupament nacional requeria tenir en compte “la multiplicitat dels factors i l’entrellaçament de les forces en conflicte”. Això va portar el revolucionari a plantejar que “la imminent guerra entre Etiòpia i Itàlia té la mateixa relació amb una nova guerra mundial, que la guerra dels Balcans el 1912 amb la Guerra Mundial de 1914-1918. Abans que pugui esclatar una nova gran guerra les potències hauran de prendre una posició i, en aquest sentit, la guerra ítalo-etíop definirà posicions i mostrarà coalicions.”
La contradicció principal del conflicte, no obstant això, era la guerra anticolonial o d’alliberament nacional i Trotski va cridar els revolucionaris a prendre un decidit partit militar amb Etiòpia: “som partidaris de la derrota d’Itàlia i de la victòria d’Etiòpia i, per consegüent, hem de fer tot quan estigui al nostre abast per impedir que l’imperialisme italià rebi suport de les altres potències imperialistes i, alhora, facilitar en la mesura del possible l’enviament d’armaments, etcètera, a Etiòpia.”
Per al moviment trotskista el que estava en joc era l’obligació dels revolucionaris de secundar materialment i militarment el dret d’autodeterminació de les nacions oprimides, i no a les “democràcies burgeses” aliades contra el “feixisme”, com afirmaven les forces liberals. No obstant això, en un context de ràpid rearmament i creixent guerra econòmica entre diverses potències imperialistes era imperatiu oposar-se a la política de les sancions a Itàlia dutes a terme, de manera hipòcrita i oportunista, per governs imperialistes suposadament aliats amb el poble etíop, ja que eren principalment una manera d’afeblir a un competidor i acréixer la guerra econòmica. Sobretot, va ser clau, no donar cap mena de suport als pressupostos militars i denunciar vigorosament el rearmament: “hem de denunciar implacablement no sols el pressupost militar sinó totes les formes dissimulades de militarisme, sense deixar d’assenyalar les maniobres, subministraments i ordres militars.” El programa socialista per a la guerra havia d’abordar totes dues contradiccions al mateix temps i de manera dialèctica, és a dir, centrant-se en la prioritat de resoldre amb èxit la dominant, i al mateix temps evitar que la segona avancés cap a la seva fi fatal.
Aquesta va ser la política dels trotskistes britànics liderats per CLR James, que van advocar en vegada per l’organització i acció independent del proletariat: “treballadors d’Europa, pagesos i obrers d’Àfrica i de l’Índia, víctimes de l’imperialisme a tot el món, tots desitjosos d’ajudar al poble etíop, organitzeu-vos independentment, i mitjançant les vostres pròpies sancions, l’ús del vostre propi poder, ajudeu al poble etíop… Lluitem no sols contra l’imperialisme italià, sinó contra els altres lladres i opressors, l’imperialisme francès i el britànic.” Política que es va expressar amb l’organització de manifestacions unitàries amb treballadors, joves i la diàspora negra, independents el govern, l’enviament d’ajuda material directa al poble etíop en lluita, i iniciatives sindicals de sancions obreres a Itàlia.
Si apliquéssim la mateixa metodologia per a analitzar l’actual guerra a Ucraïna, podríem observar que també existeix una contradicció principal, una guerra contra l’agressió imperialista de Putin que posa en el centre de la lluita la defensa de la integritat territorial d’Ucraïna, i una contradicció secundària, que de moment està en segon pla i, no obstant això, alimenta activament el conflicte: la rivalitat entre el bloc de l’OTAN i Rússia (amb el suport de la Xina) pel domini econòmic, polític i militar sobre Ucraïna i Europa de l’Est. Si aquesta segona tendència es converteix en la dominant no pot decidir-se per endavant, es desenvoluparà a partir de l’anàlisi concreta de l’evolució de la dinàmica bèl·lica. En cas de perdre Ucraïna el control del comandament militar en la guerra i que aquest passés a subordinar-se a l’OTAN, la contradicció imperialista es tornaria la principal canviant qualitativament el caràcter de la guerra.
Ocorre una cosa similar en la lluita actual per l’alliberament de Palestina: es tracta primordialment d’un moviment d’alliberament del poble palestí contra l’Estat genocida i colonial d’Israel, que té com a aliats principals als EUA i a la UE. Ara bé, en aquest conflicte intervé també, de mode molt més indirecte, la rivalitat interimperialista. L’imperialisme rus, per exemple, de moment juga a dues bandes: manté a l’Iran com un aliat militar i polític estratègic mentre continua acomodant-se amb el projecte genocida d’Israel, venent-li petroli i donant suport als Acords d’Abraham que normalitzen l’entitat sionista. La Xina aposta per l’arma diplomàtica amb el seu suport a la unitat de la resistència palestina i a la creació de dos estats mentre pressiona a l’Iran, amb qui va signar el 2021 un acord de cooperació econòmica, perquè no entri en guerra directa amb Israel. Durant l’última escalada entre l’Iran i Israel, la Xina va demanar “a les parts implicades que actuïn amb calma i moderació per a evitar una nova escalada”. De fet, els intercanvis comercials entre la Xina i Israel van fer un gran salt amb l’arribada de Netanyahu al poder. La Xina va disparar la seva inversió en sectors estratègics israelians (ports, telecomunicacions, energia, tecnologia). Avui és el segon país importador de béns israelians i el primer proveïdor d’importacions per a l’estat sionista. L’objectiu de l’imperialisme xinès a la regió no és l’alliberament palestí, sinó abans de res preservar les seves inversions a la regió per a competir millor amb els EUA.
Sortejant la “combinacions imperialistes”
La principal tasca dels revolucionaris en aquesta mena de conflictes en el passat i en l’actualitat és adoptar una posició principista de solidaritat material amb les lluites dels oprimits sense oferir cap suport a cap potència imperialista que intenti apropiar-se d’aquestes per als seus propis fins. En els anys 30, Gran Bretanya i França van vendre el seu «suport» a la causa etíop a través d’una política de sancions contra Itàlia, mentre que els EUA enviava ajuda material selectiva a la Xina per a afeblir al Japó. Els imperialismes «amics» van intentar ràpidament cooptar als líders d’aquestes guerres d’alliberament, fent-se passar per «aliats» quan en realitat només intentaven soscavar als seus respectius rivals, guanyar terreny enfront d’ells i guanyar legitimitat per a la seva pròpia depredació.
Trotski va anomenar a aquestes enganyoses maniobres imperialistes des de dalt, «combinacions imperialistes», que buscaven desviar els moviments d’alliberament nacional, confondre i dividir al moviment de la classe obrera, i impedir així una solidaritat internacional independent i efectiva. De la mateixa manera avui, els EUA i la UE pretenen defensar el dret d’Ucraïna a l’autodeterminació contra la invasió russa amb sancions i enviant armament a comptagotes, i Rússia o la Xina intenten fer-se passar per aliats del poble palestí armant a l’Iran mentre mantenen els seus negocis amb Israel. Aquestes combinacions imperialistes són un desafiament major per a desenvolupar una solidaritat internacionalista de classe. Per a derrotar-les, cal dur a terme una política antiimperialista i internacionalista de principis: expressar i mobilitzar un suport incondicional, concret i material a tots els moviments d’alliberament i democràtics, al mateix temps, i afeblir a tots els Estats imperialistes, inclosos els que pretenen exercir papers “progressistes” en les lluites, i la influència que busquen guanyar en aquests moviments.
L’exemple de combinació imperialista més flagrant avui, encara que no l’únic, és el dels EUA. No hi ha dubte que una victòria de la resistència ucraïnesa donarà confiança a altres pobles avui oprimits pel règim de Putin (Geòrgia, Bielorússia, Kazakhstan, etc.), a les nacionalitats oprimides a Rússia, i al poble treballador rus, perquè s’aixequin també pels seus drets. No obstant això, la combinació Biden-OTAN-UE-Zelenski ensenya a la classe obrera ucraïnesa a confiar en l’ajuda imperialista occidental per a lluitar contra l’imperialisme rus. Aquesta maniobra, tant enganyosa com perillosa, enterboleix la consciència de classe i oculta el camí ral per a una veritable autodeterminació i independència del poble ucraïnès.
L’administració Biden ha mostrat una vegada més el cinisme cruel que s’amaga darrere dels seus colors “democràtics”. L’últim paquet extraordinari d’ajuda militar aprovat el maig de 2024 il·lustra perfectament la manipulació sibil·lina. Dels 95.000 milions de dòlars addicionals aprovats, 61.000 milions són per a l’“ajuda a Ucraïna” (en realitat el 37% és per a la producció d’armes per als EUA per a reproveir el seu arsenal, el 18% és per a reforçar la presència de l’OTAN a Europa, i només el 22%, 14.000 milions, per a un va enviar directe d’armes a Ucraïna); 26.000 milions per a continuar finançant el genocidi del poble palestí a les mans d’Israel, i els 8.000 milions restant per a contrarestar a la Xina a la regió Indo-Pacífica. El missatge per al poble estatunidenc i la resta del món és que, si un vol donar suport als esforços d’alliberament a Ucraïna, és al preu a pagar és 1) reproveir massivament a l’exèrcit dels EUA i l’OTAN, i accelerant també la militarització de la UE, 2) augmentar el finançament el genocidi del poble palestí, 3) ajudar els EUA a preparar-se per a la pròxima Tercera Guerra Mundial amb la Xina. Cal no oblidar que la tenalla Biden-Macron-*Zelenski també posa al poble ucraïnès contra les cordes, ja que el president Ucraïnès va aprovar reformes privatitzadores neoliberals des de la seva arribada al poder, i està venent el país a la UE i a l’FMI en els successius cims de reconstrucció, i imposant mesures anti obreres i retallades als drets socials durant la guerra. Per a deslliurar-se de la sagnant ocupació russa, Zelenski li demana al poble ucraïnès que lliuri les seves riqueses al capitalisme depredador occidental, hipotecant el futur de la seva sobirania nacional.
Enfront d’aquest xantatge immund, els socialistes no sols han de rebutjar qualsevol pressupost militar de Biden i la UE, sinó també els plans d’endeutament neocolonial d’Ucraïna, i proposar a la vegada alternatives de solidaritat de classe i independents, així com buscar articular i visibilitzar vincles de solidaritat recíproca entre les diferents lluites progressives que els imperialismes rivals busquen dividir i enfrontar.
Per això ha estat clau per exemple que els moviments de solidaritat amb Ucraïna se solidaritzin amb la lluita palestina. Particularment útil és que el Grup de solidaritat Ucraïna-Palestina, compost de més de 300 activistes ucraïnesos, s’hagi diferenciat del govern neoliberal i pro-imperialista de Zelenski: “rebutgem les declaracions del govern ucraïnès en les quals expressa el seu suport incondicional a les accions militars d’Israel… Aquesta postura suposa un retrocés en el suport als drets palestins i la condemna de l’ocupació israeliana.”
De la mateixa manera, cal saludar que la plataforma independent per “Una pau popular, no una pau imperialista” desmunti l’equació “ajuda a Ucraïna=OTAN”: “Un suport militar efectiu a Ucraïna no requereix una nova onada d’armament. Ens oposem als programes de rearmament de l’OTAN i a l’exportació d’armes a tercers països. En el seu lloc, els països d’Europa i Amèrica del Nord han de proporcionar les armes dels seus enormes arsenals existents ajudant Ucraïna a defensar-se eficaçment. En aquest sentit, exigim que la indústria armamentística no serveixi als interessos lucratius del capital; al contrari, volem treballar per l’apropiació social de la indústria armamentística. Aquesta indústria ha de servir als interessos immediats d’Ucraïna. Al mateix temps, per raons socials i ecològiques urgents, subratllem la necessitat imperiosa de convertir democràticament la indústria armamentística en una producció socialment útil a escala mundial”.
Contra les maniobres i distorsions dels imperialismes rivals, és clau que tots els moviments d’alliberament nacional i les lluites democràtiques mantinguin la seva independència política dels Estats capitalistes nacionals i dels seus aliats imperialistes. Hem de defensar de manera incondicional el dret d’autodefensa de tot poble oprimit, que inclou sol·licitar i acceptar tota l’ajuda material i militar necessària per a aconseguir el seu alliberament. Però no eximeix als internacionalistes d’alertar que tota ajuda imperialista ve amb condicions, i que aquesta no ha de comprometre l’única estratègia política efectiva: construir un camí independent i de classe per a les lluites mitjançant l’acumulació de forces de solidaritat dins i fora de cada país.
La tasca dels revolucionaris en l’època imperialista és, precisament, desxifrar les innombrables contradiccions dins de cada procés i les seves dinàmiques de classe internes, parar impulsar iniciatives i plataformes de lluita conjunta que desafiïn i trenquin tant les combinacions imperialistes com els seus corol·laris, els esquemes acampadors. Només amb un enfocament internacionalista conseqüent es podrà construir en la pràctica una solidaritat de classe a escala mundial.